Download - Treball grupal el joc
2
ÍNDEX
Pàg.
1. INTRODUCCIÓ....................................................................................................4
2. HISTÒRIA.............................................................................................................5
2.1 L’Època Clàssica.......................................................................................5
2.1.1 Les primeres teories del joc............................................................5
2.2 L’Edat Mitjana...........................................................................................6
2.3 L’Època Moderna......................................................................................6
2.3.1 El Renaixement..............................................................................7
2.3.2 La Il·lustració.................................................................................7
2.3.3 El segle XIX...................................................................................7
3. DEFINICIÓ...........................................................................................................8
4. CARACTERÍSTIQUES......................................................................................10
5. MARC LEGISLATIU.........................................................................................12
6. TEORÍES CLÀSSIQUES....................................................................................15
6.1 Concepcions teòriques sobre el joc al segle XIX.....................................15
6.2 Teories relacionades amb el consum d’energia.......................................15
6.2.1 Teoria de la potència supèrflua. F. V. Shiller..............................15
6.2.2 Teoria de l’energia sobrant. H. Spencer.......................................16
6.2.3 Teoria de la relaxació. M. Lazarus...............................................16
6.3 Teoria de la recapitulació.........................................................................16
6.4 Teoria de l’exercici preparatori o preexercici..........................................17
3
Pàg.
7. TEORÍES MODERNES......................................................................................19
7.1 Teories del joc al segle XX......................................................................19
7.1.1 Teoria de Freud............................................................................19
7.1.2 Teoria de Piaget............................................................................20
7.1.3 Teoria de Vygotsky......................................................................21
7.1.4 Altres teories................................................................................22
8. PAPER DE L’ADULT........................................................................................23
8.1 Paper de les persones adultes per a afavorir les relacions interculturals
mitjançant el joc.......................................................................................23
8.2 Idees pràctiques d’organització del joc en les escoles per a facilitar les
relacions interculturals.............................................................................28
9. CONCLUSIÓ I VALORACIÓ PERSONAL......................................................29
10. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA......................................................................30
11. ANNEX...............................................................................................................32
4
1. INTRODUCCIÓ
Tots sabem que el joc és un concepte difícil de definir, ja que cadascú el defineix de
diferent manera, però en allò que tots coincidim és en la certesa de què el joc és vital per
al desenvolupament humà.
En aquest treball hem recopilat les diferents teories que han hagut en la història i, en
elles es pot observar les distintes opinions i pensaments que s’ha tingut del joc fins a
l’actualitat.
També em fet un xicotet repàs sobre el joc a través de la història, des de l’època
Clàssica fins a hui, passant per l’Edat Mitjana, el Renaixement, la Il·lustració, etc.
A més, no em pogut deixar de banda el Marc Legislatiu en matèria d’Educació on es
reflexen els diferents Articles que parlen del joc a nivell educatiu, sempre des d’una
vessant general, des de la Llei General d’Educació o Llei Villar Palasí de 1970 fins a la
Llei Orgànica d’Educació de 2006.
És important també i, nosaltres hem volgut expressar-ho així, el paper de l’adult en el
joc, ja que, en moltes ocasions, serveixen d’orientadors i guies per a que jugar siga un
plaer per als menuts.
Finalment, volem ressaltar que “jugar”, encara que, aparentment siga un fet ximple, la
seua realització i elaboració pot resultar molt complexa i, en algunes ocasions, la seua
finalitat pot ser equivocada. Per tant, cal tenir en compte que “jugar” no s’ha interpretar
d’una altra manera que no siga el gaudi.
5
2. HISTÒRIA
El joc està considerat com una part inherent de les persones i està present en totes les
cultures. El joc ha existit al llarg de la història de la humanitat. Això, ho evidencien
estudis i proves irrefutables de diferents cultures de l' antiguitat. A l'Iraq s'han trobat
les primeres referències de joc, amb una antiguitat de 3.000 anys, com ara miniatures
de mobles realitzades amb argila i sonalls, el qual demostra que ja s'oferia als xiquets
i xiquetes coses per a jugar.
2.1 L'Època Clàssica
El joc infantil, tant a Grècia com a Roma era una activitat que estava present en la
vida quotidiana del més menuts. Sabem que els xiquets i les xiquetes es divertien amb
diferents tipus de joguets, com: carrets, gots en miniatura, amulets, figures de fang,
sonalls, cavallets amb rodes etc.
2.1.1 Les primeres teories del joc.
Un dels primers autors que escriu sobre el joc va ser Plató (488-387). Ell va reconèixer
el seu valor pràctic dins del procés d'instrucció.
Plató va recomanar el joc per a explicar millor l`aritmètica, per exemple utilitzava
fruita per tal que el xiquet aprenguera a contar. Així com, també, la utilització de
xicotets ferraments per a que fóra familiaritzant-se i preparant-se per a la vida adulta.
En el seu llibre "Las leyes de la Legislación " diu: "Con la práctica de las normas de
convivencia se trasmiten los valores de la cultura imperante, de modo que son útiles
para la implantación y estabilidad de las leyes de la ciudad. Para lo cual, de tres a seis
años los niños deben jugar en grupos en los santuarios de las aldeas, bajo la vigilancia
de las nodrizas y estando presentes sus habitantes."
Aristòtil (384-322) en els seus escrits anomena el joc de manera bastant pareguda al seu
antecessor, però afegeix un caràcter més medicinal de relaxació i de descans al
finalitzar la feina, segons ell, per a compensar el cansament.
6
M.F. Quintilià (30-95), retòric i pedagog hispanoromà, és el primer autor que considera
el joc com un element motivador i proposa que el procés educatiu es reatitze de
manera lúdica.
2.2 L'Edat Mitjana
Durant el període de l'Edat Mitjana els xiquets i les xiquetes comencen a mostrar
interès per estos artefactes. En este període hi existeix una estratificació social rígida
que determina el rol dels xiquets i els prepara per a la vida adulta. Els xiquets de
classe social baixa jugaven, sobretot, amb elements de la naturalesa, i els de classe
social més alta ho feien , amb joguets especialment elaborats per a ells.
Els moralistes adverteixen de l' enorme possibilitat del joc i dels joguets en l'educació
com a via idònia per a transmetre valors que poden perdurar per sempre.
El rei Alfons X el Savi recopila el primer tractat del joc de la literatura europea en el
seu llibre, "Libro de los Juegos"
Al segle XII naix el pensament pedagògic modern, que concep el joc educatiu com un
element que facilita l'aprenentatge. Apareix el joc de l'oca i jocs instructius per a
ensenyar història o geografia, entre altres disciplines.
Al segle XIII el joc com instrument pedagògic s'imposa amb força entre els pensadors.
Els responsables de l'educació buscaven un sistema educatiu útil i agradable. En este
segle l'educació estava, majoritàriament en mans de l’Església.
7
2.3 L’Època Moderna
2.3.1 El Renaixement
El Renaixement és un període on es revitalitza el joc, tant a l' aire lliure com als
espais tancats. Al carrer es juga a la pilota, a la corda...a casa amb les nines les
caixes sorpresa, etc.
L'educació i la infància també es convertiren en temes preferents i el joc va adquirir
una gran importància com instrument pedagògic.
2.3.2 Il·lustració
A Espanya el moviment Il·lustrat va tindre representació amb Gaspar Melchor de
Jovellanos (1744-1811).També J. Cabarrús, il·lustrat espanyol de l'època, va
argumentar que el joc , a més d'enfortir als infants els donava idees exactes de la
distància, del pes, dels fluids etc. J.M. Picornell pretenia ensenyar no sols el joc
esportiu, sinó també els fonaments del pensament mitjançant una educació agradable i
lúdica. Tot els jocs, encara que educatius, obeïen als criteris doctrinals de l'època.
2.3.3 Segle XIX
Al Segle XIX i amb la revolució industrial, els xiquets i les xiquetes tenen poc de
temps per jugar, malgrat tot, naix un gran nombre de joguets que canviaran i
ampliaran la proposta del joc.
En este període comença l'escola pedagògica amb Pestalozzi (1749-1827), Fröbel
(1782-1852), Decroly (1875-1932) i Montessori (1870-1952).
Fröbel va ser el que va reconèixer la importància del joc en l' aprenentatge i estava
convençut que el joc i els joguets podien ajudar a desenvolupar les capacitats i la
intel·ligència dels xiquets i les xiquetes.
8
3. DEFINICIÓ
El joc és una activitat necessària per als éssers humans, tenint molta importància en
l’esfera social, ja que permet assajar certes conductes socials al mateix temps que és una
eina útil per adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores o afectives. El joc
ha de realitzar-se de manera gustosa i plaent sense sentir cap obligació, amb el temps i
l’espai necessari.
El joc és una activitat recreativa que compta amb la participació d’un o més participants
i la seua funció principal és la de proporcionar entreteniment i diversió. Compleix amb
un paper educatiu ja que ajuda a l’estímul mental i físic a més de contribuir en el
desenvolupament d’habilitats pràctiques i psicològiques.
Per tant, podem dir que el joc és un fet motriu implícit en la pràctica habitual de
qualsevol xiquet. Es considera el millor medi educatiu per afavorir l’aprenentatge,
enfortint-se amb ell, tot el desenvolupament físic i psicomotor, el desenvolupament
intel·lectual, el sòcio-afectiu, etc.
Normalment, el joc requereix de l’ús mental i físic i, de vegades dels dos. A més, molts
jocs ajuden a desenvolupar determinades habilitats o destreses i serveixen per exercir
una sèrie d’exercicis que tenen un rol de tipus educacional, psicològic o de simulació.
En el segle XX, són molts els autors que han estudiat el joc i l’han definit com un
component fonamental en el procés d’aprenentatge del xiquet, sobretot arran de les
teories de Piaget. Les característiques comunes a totes les definicions i que ens resulten
més representatives són:
El joc és una activitat lliure: ningú està obligat a jugar.
Es localitza en unes limitacions espacials i en uns imperatius temporals
establerts per endavant o improvisats en el moment del joc.
Tenen un caràcter incert. Al ser una activitat creativa, espontània i original, el
resultat final del joc pot variar, per tant motiva la presència d’una incertesa que
ens captiva a tots.
És una manifestació que té finalitat en sí mateix, és gratuïta, desinteressada i
intranscendent. Aquesta característica és molt important en el joc infantil ja que
no possibilita cap fracàs.
9
El joc es desenvolupa en un món apart, fictici, és com un joc narrat amb accions,
allunyat de la vida quotidiana, un continu missatge simbòlic.
És una activitat convencional, ja que tot joc és el resultat d’un acord social
establert pels jugadors, qui dissenyen el joc i determinen el seu ordre intern, les
seues limitacions i les seues regles.
10
4. CARACTERÍSTIQUES
El joc és sense cap dubte una activitat que sorgeix de manera natural en els xiquets/es y
que constitueix una manera peculiar de relacionar-se amb l’entorn. Existeixen una sèrie
de característiques compartides per la majoria de estudis actuals que li donen una entitat
pròpia i el diferencien de altres activitats similars. En aquest sentit cal destacar les
següents:
És una activitat plaent. És una activitat lúdica destinada a produir plaer i
satisfacció.
El joc és lliure, espontani i totalment voluntari. S’elegeix de manera lliure i
sense pressions, mai deu ser impost. Si el xiquet/a es sent coaccionat a fer-ho
deixaria de ser un joc.
El joc té un fi en sí mateix. Es juga per plaer, no importa el benefici.
L’important és el procés. Si es converteix en un medi per aconseguir un fi perd
l’atractiu i el caràcter de joc.
El joc es desenvolupa en una realitat fictícia. El xiquet/a pot ser el que ell/a
vullga. És un món imaginari. La ficció és un element essencial del joc. No és
deu oblidar que és una ficció. poden alliberar-se de normes i regles del món real
i poden expressar emocions de tot tipus sense temor a la reprimenda.
Tots els jocs tenen una limitació espacial i temporal. La temporal la decideix
el jugador. La espacial ve determinada depenent de la zona on viu el xiquet/a.
El joc implica activitat. Moure’s, imitar, pensar, explorar, comunicar-se, no vol
dir que tots els joc siguen motors sinó que el jugador té que estar psíquicament
actiu.
El joc és una activitat pròpia de la infància. Encara que és juga en totes les
edats per ocupar estones d’oci.
El joc és una cosa innata. És dona en totes les cultures i no necessita que un
adult explique com es deu fer.
A través del joc el xiquet/a mostra en què etapa evolutiva és troba. A mesura
que és creix els jocs varien.
El joc permet al xiquet/a afirmar-se. El xiquet/a pot traslladar al joc les seues
preocupacions i aconseguir que és produïsca la solució que ell desitja en el joc
11
solament. Per a ell és una activitat seria, important, afirma la seva personalitat i
millora la seva autoestima.
El joc afavoreix el seu procés socialitzador. Ensenya a relacionar-se, cooperar
i crear llaços afectius amb els seus companys/es.
El joc acompleix una funció compensadora de desigualtats , integradora i
rehabilitadora. Poder ser fàcilment adaptables per a que participen xiquet/es de
diferents cultures.
En el joc el material no és imprescindible. Els xiquet/es poden inventar jocs
sense cap necessitat de utilitzar materials o bé poden adaptar materials que estan
al seu abast segons les necessitats que tinguen.
Amb tot l’anterior poder deduir que el joc pot ser en principi lliure o dirigit. El joc lliure
és aquell que es produeix de manera espontània, naix a proposta del xiquet/a i compleix
amb totes les característiques anteriorment mencionades, mentre el joc dirigit naix a
proposta d’un adult, per tant, no acompleix la condició referida a la llibertat i
espontaneïtat de la seva pràctica.
12
5. MARC LEGISLATIU
L´actual sistema educatiu, basat en una perspectiva constructivista, considera el joc com
un recurs metodològic per a la instrucció durant l´etapa de infantil, i l´activitat lúdica,
com una necessitat bàsica de la infància. Aquesta concepció d´intervenció educativa
queda reflectida al llarg del desplegament legislatiu que ha tingut lloc durant els últims
anys i emmarca la ideologia del moment. Realitzarem un breu recorregut històric sobre
el marc legislatiu educatiu, i veurem quina ha estat la concepció del joc en les diverses
lleis, encara que el nostre treball farà més recalcament en la L.O.E. El joc com a
metodologia de l´educació infantil en les distintes lleis:
La LGE (1970). Llei general d´educació infantil. Suposa el primer canvi significatiu ja
que és la primera llei que considera l´educació infantil com un nivell educatiu.
La LOGSE (1990). Llei d´ordenació general del sistema educatiu. Dóna definitivament
a l´educació infantil un caràcter plenament educatiu. Estableix els aspectes bàsics del
currículum i anomena explícitament la necessitat d´una metodologia basada en el joc
per al desenvolupament de les capacitats bàsiques durant la infància : " La metodología
educativa se basará en experiencias, las actividades y el juego, en un ambiente de
afecto y confianza" . (Artículo 9.5).
La LOCE ( 2002). Llei orgànica de l´ensenyança. Encara que manté com a criteri la
metodologia basada en el joc durant l´etapa de infantil, esta llei suposa grans canvis.
Respecte a eixa etapa, la nova ordenació curricular considera educativa l´etapa, de 3-6
anys i deixa fora del sistema educatiu la franja preescolar de 0-3, a la que considera
assistencial. Per canvis polítics, aquesta llei no ha arribat a materialitzar-se pràcticament
en cap comunitat autònoma.
La LOE (2006). Llei orgànica de l´educació. Torna als plantejaments de la LOGSE i
recupera el caràcter educatiu de la primera etapa:" El carácter educativo de uno y otro
ciclo será recogido por los centros educativos en una propuesta pedagógica" (Artículo
14.2). En quan a la metodologia d´intervenció, explica: "Los métodos de trabajo en
ambos ciclos se basarán en las experiencias, las actividades y el juego y se aplicaran
en un ambiente de afecto y confianza, para poder potenciar la autoestima y la
integración social (Artículo 14.6).
La fonamentació psicopedagògica de la LOE ofereix una nova visió del nen i de les
13
seves potencialitats educatives. Per a això aquesta reforma va canviar considerablement
l'educació amb la introducció en el currículum d'aspectes com el treball per racons i per
tallers o la selecció de continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals. Malgrat
tractar-se com a renovadora, aquesta pràctica educativa se sustenta en les propostes
d'autors del segle XIX i principis o intervinguts del XX pertanyents a les Escoles Nova i
Moderna i també als Moviments de Renovació Pedagògica existents en l'actualitat.
Aquesta llei proposa treballar a l´aula per tallers i racons que és un recurs didàctic que té
en compte el joc i les vivències del nen . Anem a veure l’organització de l´espai com
queda reflexat a la llei, així com el joc, que ofereix l´adaptació del nen a l´aula a través
dels racons i tallers.
L'aula encara que, òbviament, no es tracta de l'únic espai educatiu, és el més important
d'ells perquè es desenvolupen, en ella, la major part d'activitats i, per ser el lloc on
l'alumnat roman la major part del temps. Els senyals d'identitat d'un mestre i d'un centre
es van a concretar i explicitar en l'organització d'aquest espai i ha d'aparèixer supeditat
tant l’alumnat com el model educatiu que es desitja establir. En general l'aula ha
d'oferir:
Ambient estimulant, net i ordenat que permeta al nen sentir-se còmode i obert al
procés educatiu. El propiciar l'activitat ha de ser un dels objectius màxims en
l'organització d'aquest espai.
Que permeta diversos agrupaments i moments, segons les necessitats de
l'alumnat.
Que possibilite l'autonomia i l’autogestió del grup.
L'etapa d'Educació Infantil treballa amb disposicions organitzatives diferents a les altres
etapes d'ensenyament. Dos d'elles són l'organització de l'aula per racons de joc i el
treball per tallers.
Els racons: El treball per racons a l'aula és una forma d'organització que permet en
l'alumnat el desenvolupament d'hàbits elementals de treball, l'establiment i compliment
de normes i —abans de res— el desenvolupament de la seva autonomia. Aquesta
metodologia es basa en els models o paradigmes ecològics d'autors com Doyle o
Bronfenbernner. Per a això, l'aula es divideix en diversos espais de treball reorganitzats
pel mestre i amb prèvia elaboració de normes d'ús que els propis nens administren.
Exemples de racons comuns en aquesta etapa poden ser: la tenda, les construccions, la
14
biblioteca de classe, l'assemblea, lògica-matemàtica, observació, racó de l'inventor... i
qualssevol que puguen adaptar-se a les necessitats i interessos de l'alumnat.
Els tallers: És una altra forma d'organització en la qual preval el treball col·lectiu i
dinamitzat per adults o nens majors. Periòdicament es dediquen temps a l'aula per a la
realització de tallers en els quals es van a posar en pràctica diverses tècniques amb
l'ajuda del professorat, famílies, especialistes o alumnat de major edat. La col·laboració,
llavors, és essencial en aquest tipus d'organització. Els tallers podran ser: anivellessis
(alumnat de la mateixa edat) o internivellars (barrejant diferents edats en cada grup) i
fixos o rotatius en el temps. Exemples de tallers típics a la programació poden ser: taller
de cuina, de música, de construcció amb material reciclat, de decoració, etc.
El joc és una activitat essencial per als diferents tipus de desenvolupament humà i se li
considera com una funció adaptativa en la persona. Per Jerome Bruner, el joc apareix
lligat a les primeres etapes de desenvolupament i permet resistir la frustració de no ser
capaç d'obtenir un resultat que és important quan s'aprèn. És una activitat amb una
finalitat en si mateixa que va a ajudar a la preparació per a tota activitat posterior.
Per tant, en l'etapa d'Educació Infantil, es considera al joc com un motor de
desenvolupament que possibilitarà al nen adaptar-se a les diferents realitats en les quals
viu: social, moral, física... Serà el joc simbòlic o dramàtic (protagonitzant papers socials
sobre si mateix) el model de joc essencial al llarg d'aquesta etapa educativa.
Racons de joc simbòlic a l'aula són els que representen activitats pròpies i motivadores
de l'adult en la vida diària i que, gairebé de manera espontània, aconsegueixen l'interès
del nen. La caseta, la tenda, etc. són exemples d'ells si estan educativament planificats
dins de l'aula.
15
6. TEORIES CLÀSSIQUES
6.1 Concepcions teòriques sobre el joc al segle XIX
Les primeres propostes teòriques basades en observacions empíriques sobre el joc van
nàixer a principis del segle XIX. Els pensadors que les van formular es dedicaven
bàsicament a l’estudi de la naturalesa humana i les seves teories del joc apareixen
vinculades a esta consideració.
Alguns d’aquests pensadors es van nodrir de les teories evolucionistes per argumentar
les seues propostes. Les més importants són les teories relacionades amb el consum
d’energia i els efectes en l’activitat dels éssers humans, la teoria de la recapitulació o
reproducció del desenvolupament de l’espècie i la teoria de l’ exercici preparatori per a
la realització d’activitats adultes.
6.2 Teories relacionades amb el consum d’energia
Alguns pensadors van relacionar les seves teories sobre el joc amb les del treball i
l’existència d’energia relacionada amb les activitats productives, donat que ens
trobàvem submergits en ple segle de la industrialització.
6.2.1 Teoria de la potència supèrflua. F. V. Shiller
El primer autor destacat del segle XIX va ser Friedrich von Shiller (1759-1805), que va
escriure la Teoria de les necessitats o de la potència supèrflua (1795).
En aquesta teoria explica que el joc consumeix energia sense finalitat aparent, és a dir,
el joc permet disminuir l’energia que no consumeix el cos al cobrir les necessitats
biològiques bàsiques. El mateix autor, en les seues Cartes sobre la educació estètica de
l’home, explica que els animals, quan ja han satisfet les seues necessitats bàsiques,
també gasten la seua energia sobrant de manera similar a la dels humans.
Per l’altra banda, a diferència dels animals. Per a Shiller el joc dels humans és un
fenomen lligat en el seu origen a l’aparició de les activitats estètiques, per això, va més
enllà de la superfluïtat del joc físic. En aquest sentit, una vegada satisfet el joc físic, es
passa a un joc de tipus més estètic i social.
16
En definitiva, segons aquesta teoria, el joc és més bé un plaer relacionat amb l’excés
d’energia, que es pot manifestar tant de forma física com estètica.
6.2.2 Teoria de l’energia sobrant. H. Spencer
Herbert Spencer (1820-1903), en el seu llibre Principis de psicologia, esposa la seua
teoria de l’energia sobrant (1855), basada en la idea expressada per Shiller anteriorment.
Segons Spencer, els éssers vius tenen una quantitat limitada d’energia per a consumir
diàriament, però no totes les espècies la utilitzen en la mateixa proporció. Les espècies
inferiors necessiten consumir la major part de la seua energia per a cobrir les necessitats
bàsiques, però a mesura que les espècies van ascendint en complexitat, necessiten
menys energia de la que posseeixen per satisfer aquestes necessitats, perquè l’energia
sobrant està disponible per a ser utilitzada en altres activitats.
A partir d’aquests principis, Spencer considera que el joc és el resultat d’un excés
d’energia acumulada. En el cas dels éssers humans, la impossibilitat de participar en
activitats serioses, els condueix a invertir aquesta energia en activitats supèrflues, com
el joc i les arts.
Aquest autor considera aquestes activitats com un luxe i una despesa d’energia. Així
mateix, sosté que l’única diferència entre el joc i l’activitat estètica és que el primer es
manifesta en les aptituds inferiors i en la segona, en les superiors.
6.2.3 Teoria de la relaxació. M. Lazarus
Moritz Lazarus (1824-1903), va tractar de rebatre la teoria de Spencer, aquest va
proposar la teoria de la relaxació (1883). Per a Lazarus, el joc no produeix una despesa
d’energia sinó tot el contrari, és un sistema per a relaxar els individus i recuperar
energia en un moment de fatiga.
Les ocupacions noves comporten un sobreesforç i un elevat nivell de concentració, però
no succeeix el mateix amb el joc, aquest mai és del tot nou, ja que normalment es
relaciona amb jocs o accions passades i ja superades.
Aquest plantejament encaixa amb certes actuacions de les persones adultes, que utilitzen
el joc per a alliberar tensions i escapar de la vida rutinària.
17
6.3 Teoria de la recapitulació
Stanley Hall (1846-1924), professor americà de psicologia i pedagogia, fixa la causalitat
del joc en els efectes de les activitats de generacions passades, és a dir, segons la teoria
de la recapitulació, les persones rememoren o reprodueixen a través del joc tasques de la
vida dels seus avantpassats.
Aquestes activitats passen de generació en generació a través de les evolucions de
l’espècie. Segons Hall, els nens juguen per a eliminar les funcions rudimentàries que
s’han convertit en inútils a la vida actual i propiciar així el desenvolupament posterior.
Per exemple, el plaer que senten els nens i nenes al jugar amb l’aigua es degut a que
rememoren experiències agradables dels seus avantpassats, els peixos. Com es veu,
aquesta teoria es va basar en la idea de què un organisme hereta les habilitats apresses
pels seus antecessors.
Hall, anys més tard d’enunciar la seva primera teoria, la va complementar defensant que
les activitats lúdiques serveixen també d’estímul per al desenvolupament, és a dir, tenen
una funció preparatòria per a la vida adulta.
6.4 Teoria de l’exercici preparatori o preexercici
Una de les propostes més influents de finals del segle XIX i principis del XX és la teoria
de l’exercici preparatori o preexercici, de Kart Gross (1898-1901). Per a aquest autor, el
joc és una activitat que serveix per a practicar o entrenar aquelles habilitats que més tard
seran útils en la vida adulta.
Inspirat en les teories de Darwin, Gross va fer la següent deducció: si els animals
juguen, ha de ser perquè amb això obtenen cert avantatge en la lluita per la
supervivència. D’ igual manera, el joc infantil impulsa als nens i nenes a moure els dits i
el cos, a parlotejar, etc. i en aquest procés aprenen a controlar el seu cos, aspecte que els
serà molt útil en la seva vida adulta.
Segons aquest autor, les persones i els animals tenen dos tipus d’activitats que realitzar
en les primeres etapes de la seva vida:
Les dirigides a cobrir les seves necessitats bàsiques, que normalment són
cobertes pels seus progenitors.
18
Les que tenen com a objectiu que els òrgans adquireixen un cert grau de
maduresa mitjançant la pràctica. En aquestes últimes activitats, que realitzen
protegits i acompanyats pels adults, es podrien ubicar els jocs.
Per a Gross el joc és un dels elements més importants en el desenvolupament, ja que
així és practiquen els instints. L’instint és el que obliga al ser humà (i als animals en
general) a ser actiu i l’impulsa a continuar desenvolupant-se, ja que necessita adquirir
certes capacitats que exercita quan passa de l’instint a l’acció.
Un altra de les aportacions de Gross es refereix a la funció simbòlica del joc sobre la
base del preexercici. El joc simbòlic sorgeix en els petits a partir del preexercici,
emulant papers. La maduració dels instints permet que els individus diferencien la
realitat de la ficció.
La teoria del joc de K. Gross ha sigut al llarg del segle XX una de les més estudiades.
Un dels aspectes que la converteixen en notòria e innovadora és la consideració del joc
com un factor que intervé en el desenvolupament general de les persones i, per tant,
com objecte d’estudi, Així doncs, totes les funcions naturals de l’organisme es poden
desenvolupar en i durant el joc.
19
7. TEORIES MODERNES
7.1Teories del joc al segle XX
Al segle XX comencen a aparèixer noves teories sobre el joc , que venen representades
per les noves corrents psicològiques. A continuació estudiarem les aportacions de S.
Freud, la de J. Piaget i la de L. Vygotsky.
7.1.1 Teoria de Freud
Una de les teories clàssiques en psicologia és la del psicoanàlisi. Esta teoria ha influït
molt en la comprensió del joc infantil.
En 1920 Freud parlava del joc com un procés intern de naturalesa emocional , ho
vinculava a l’instint del plaer. Per aquest autor, el joc simbòlic permet un procés
semblant a la realització de desitjos insatisfets i una oportunitat d’expressió de la
sexualitat infantil. Així, el joc és l’expressió de sentiments inconscients.
Freud va reconèixer que en el joc també actuen les experiències reals i no sols les
projeccions de l’inconscient i la realització dels desitjos. Així doncs, en el joc els
xiquets repeteixen les experiències que els han impressionat desagradablement i, a
través de la repetició, les van suportant millor fins que arriben a dominar els
esdeveniments que per a ells van ser traumàtics i que en un moment donat els van
inquietar.
Finalment, Freud va reconèixer que el joc compleix la funció d’expressar sentiments
reprimits pel xiquet en el procés educatiu i que el seu joc està influït pel desig de ser una
persona adulta i de voler ser com ella ( metge, bomber, pare ).
Per exemple, al joc del “ cu-cu “ li ensenya al nen que inclús quan ell i la seua mare no
es veuen durant uns moments, la interrupció del contacte visual no vol dir que el seu
contacte emotiu també haja desaparegut. La recerca de la seua mare dient-li “ on estàs?”
i l’ alegria al trobar-la de nou demostren clarament al nen que perdre de vista a la mare
no fa més que incrementar el desig de la seua presència. Li proporciona al nen la
seguretat necessària per a que sàpiga que el contacte no es perdrà passe el que passe. El
nen aprèn que no necessita estar en la seva mare en tot moment.
20
7.1.2 Teoria de Piaget
Un altre dels grans autors del segle XX va ser el psicòleg suís Jean Piaget ( 1896-
1980 ). Les seues teories són molt complexes i elaborades i han tingut influència en les
investigacions posteriors sobre la infància.
La seua teoria del desenvolupament afirma que el xiquet necessita jugar perquè és
l’única manera que té per interactuar amb l'entorn.
Piaget va descriure el desenvolupament intel·lectual i ho va dividir en quatre estadis:
Sensoriomotor (0-2 anys), jocs sensoriomotor o funcional (simple
exercici).
Preoperacional (2-6 anys) , jocs simbòlics (abstracte, fictici).
Operacional concret ( 6-12 anys) , joc reglat (col·lectiu).
Operació formal (12 anys o més), joc reglat i de construcció.
El xiquet desenvolupa les seues estructures cognitives al relacionar-se amb el seu
entorn per mitjà de les experiències a què va sent sotmès al llarg de la seua vida i, per
tant, els diferents estadis de joc pels quals passa són conseqüència directa de les
estructures intel·lectuals, encara que, d’altra banda, eixe mateix joc és el que influeix
notablement en la construcció d’eixes noves estructures mentals.
Per a comprendre millor les idees sobre el joc exposades per Piaget cal tindre en
compte els mecanismes d’assimilació i acomodació.
Segons Piaget, les persones tenen tres formes d’interaccionar amb la realitat que els
envolta:
Assimilació. L'infant intenta adaptar-se a les situacions externes. Per exemple,
utilitza un objecte per efectuar una activitat, l'infant agafa un objecte nou i
l'acompanya cap a la seua boca, agafar i acompanyar són activitats pràcticament
innates que les està fent servir per a aconseguir un nou objectiu, mossegar.
Acomodació. Consisteix en la modificació de l'esquema de comportament per
aconseguir nous objectes i accions que fins el moment eren desconegudes per
21
ell. Per exemple si l'objecte és difícil d'agafar, l'infant haurà de modificar les
maneres de prensió.
Equilibri. Tant l'assimilació com l'acomodació s'alternen en la constant recerca
de l'equilibri per intentar controlar el món extern.
Amb estes premisses Piaget explica el pas des d’un estadi de desenrotllament a un altre
superior i, per tant, l’aparició o consolidació d’un nou tipus de joc ( primer el funcional,
després el simbòlic i més tard el de normes ) en funció de l’estadi on es trobe.
7.1.3 Teoria de Vygotsky
Lev Vygotsky (1896-1934), defensa en la seua teoria sociocultural que l’ésser humà
hereta tota l’evolució filogenètica, però el producte final del seu desenvolupament
vindrà determinat per les característiques del medi social on viu. Destaca el valor de la
cultura i el context social (família, escola ) en el procés d'aprenentatge.
Considera que l’origen del joc és l'acció espontània de l'infant, però orientada
socialment, és a dir, un infant agafa una cullera i comença a picar sobre la taula de
forma espontània, ràpidament l'adult orientarà el joc cap a un determinat sentit,
segurament, deixarà de picar per donar de menjar, o fer veure que menja ell. D’aquesta
manera els jocs reforcen valors socialitzadors i són transmissors de cultura. és a dir, és
a través del joc que xiquets i xiquetes aprenen relaxadament, els valors i els xicotets
detalls de la vida quotidiana. Per a un xiquet, jugar a ser mestre significa explorar què és
un mestre, i la clau del seu comportament és veure els seus companys des del paper de
mestre.
Per a Vygotsky, el joc naix de la necessitat, del desig de saber, de conèixer i de dominar
els objectes; en aquest sentit afirma que “ el joc no és el tret predominant en la infància,
sinó un factor bàsic en el desenrotllament “ i que “ és a través de l’activitat lúdica que
els xiquets avancen en el seu desenrotllament “.
A mesura que el xiquet va creixent, el joc va evolucionant. En un principi la situació
imaginària i la real estan properes: en la situació imaginària imita la situació real, però
quan apareix el joc simbòlic, va deixant de banda la individualitat i busca el joc més
22
social.
Un concepte per entendre a Vygotsky és el plantejament de la zona de desenvolupament
pròxim. Aquesta zona no és més que la distància que hi ha entre el nivell real de
desenvolupament, determinat per la capacitat de resoldre problemes sense l'ajuda de
ningú, i el nivell de desenvolupament potencial, determinat per la capacitat de resoldre
un problema amb ajuda d'un adult.
7.1.4 Altres teories
Teoria ecològica de U. Brofenbrenner (1979). Considera que hi ha una certa
relació entre el lloc on viuen els xiquets i xiquetes i els tipus de joc que
caracteritza el seu desenrotllament, és a dir que allò que determina la conducta
és com es percep l’ambient.
Teoria antropològica. Estudia el joc i l’esport no sols descrivint la localització,
els espais o els continguts, sinó també els grups i tipus de persones que
participen, l’edat, la classe social, el sexe, així com els costums i les tradicions
de cada esport.
Teoria praxiológica de Pierre Parlebas, professor d’educació física i sociòleg.
Tracta de desenvolupar un camp de coneixement científic que tinga com a
objecte d’estudi el gran conjunt de les activitats físiques, analitzant, des d’una
perspectiva sistèmica i estructuralista, els diversos jocs en relació amb la societat
i la cultura on es realitzen.
23
8. PAPER DE L’ADULT
8.1 Paper de les persones adultes per a afavorir les relacions interculturals
mitjançant el joc:
La funció de les persones adultes és fomentar una activitat lúdica que faça aflorar
l’alegria i les ganes de relacionar-se, motivant i facilitant el joc en grup.
Per a desenvolupar aquesta funció, no hi ha que perdre com a referència que el joc ha de
contribuir a que:
Els xiquets i les xiquetes de diferents cultures es coneguen i es senten
pertanyents i identificats amb el grup d’iguals.
Cada xiquet, cada xiqueta, enriquisca la seua identitat amb aquestes vivències
lúdiques.
Cada xiquet, cada xiqueta, es senta respectat com persona única i diferent.
Gaudisquen dels jocs provinents d’altres llocs.
La presència de persones adultes facilitadores del joc és especialment important en
espais com l’escola, on els xiquets i les xiquetes van a estar junts molt de temps i en
conseqüència s’han de relacionar. Si s’aconsegueix crear un espai de confiança, llibertat
i creativitat en el qual xiquets i xiquetes puguen gaudir jugant, aquests traslladaran la
seua forma de relacionar-se en pau i harmonia a altres espais de la vida com el veïnat, sa
casa, el carrer, els parcs, la ciutat… amb la qual cosa la convivència serà, sens dubte,
més rica i millor.
Algunes pistes per a que les persones adultes afavorim el joc dels xiquets i les xiquetes
són:
Recolzar facilitant recursos tant espacials, materials, de temps i també de
companyia per al joc quan ho reclamen o es considere necessari.
Tindre com a referència que el joc és un dret.
Participació infantil. És important donar als xiquets i a les xiquetes el
protagonisme que els correspon, creant un espai de participació on es proposen,
decidisquen i organitzen els seus jocs.
Ser un model de referència conseqüent amb allò que es propugna. Deixant
aflorar l’actitud lúdica que tots tenim. L’actitud de les persones adultes davant
24
del joc depèn molt de la seua capacitat d’imaginació, d’espontaneïtat, de
fantasia, de creativitat, de gaudi.
Saber reforçar positivament els xiquets i les xiquetes quan s’atreveixen a
proposar un joc en grup, quan decideixen un joc entre tots i totes, quan defenen
els seus interessos o necessitats en relació amb un joc, quan saben escoltar i
acceptar les propostes dels altres, quan saben relativitzar “la derrota o el triomf”,
quan saben acceptar que allò important no és tant guanyar sinó jugar, quan
arreglen els seus joguets, quan juguen indistintament a jocs “de xiquetes o de
xiquets”, quan s’inventen els seus jocs.
Preparar l’ambient adequat per a que els xiquets/es juguen. En un centre
d’educació infantil i en casa, el més freqüent és que els xiquets/etes romanguen
en un mateix espai, la seua classe o la seua habitació, que sols deixen per a
passejar o per a romandre en estàncies a l’aire lliure, en el pati o en el parc. La
creació d’espais i temps per a jugar és una de les tasques més importants de
l’educador/a. Per a que els xiquets/es puguen concentrar-se en el joc, necessiten
tindre la seguretat de què no van a ser sotmesos per altres xiquets/es,
possiblement majors que ells, o que estan realitzant jocs que requereixen de més
mobilitat. Per això, l’educador/a haurà de preparar l’espai de forma que els jocs
sedentaris, els que requerisquen major concentració en els xiquets/es, es puguen
realitzar sense ser interromputs pels que estan jugant de forma més turbulenta.
Igualment haurà de donar eixida a la necessitat de jocs expansius i de moviment
dels xiquets/es sense que això signifique molestar o interrompre als altres. El
millor és disposar d’espais organitzats i suficients per a permetre les diferents
formes de joc sense necessitat de què els xiquets/es siguen molestats.
Seleccionar materials adequats per al joc. L’educador ha de saber els materials
adequats a l’edat i a les necessitats dels més menuts. Cal aconseguir que el seu
grup tinga material suficient tant en quantitat com en diversitat, pel material que
estan fets, per l’activitat que promouen en els xiquets/es, per l’interès que
provoca, per la seua atracció, pel seu disseny… A més, ha de tindre en compte si
en el grup hi ha algun xiquet/a amb necessitats educatives especials de forma
que es tinga que incorporar algun material complementari.
Ensenyar determinats jocs, especialment els tradicionals. La transmissió de jocs
que fomenten la recuperació de jocs tradicionals i la recuperació de la cultura
25
popular pot ser tant en funció de la família com del centre d’educació infantil.
Amb els menuts, inicialment, és l’educador qui inicia el joc mentre el xiquet/a
participa en ell d’una manera més o menys activa. Paulatinament i amb la
repetició dels jocs, serà el xiquet qui el sol·licite i qui vaja prenent cada vegada
una postura més activa en el joc. Igualment l’educador ensenyarà les cançons
que acompanyen els jocs de palmes, de corro…
Permetre que els xiquets i xiquetes repetisquen els jocs una i altra vegada. Els
xiquets/es gaudeixen repetint els jocs que coneixen, els dóna seguretat sentir-se
cada vegada amb més destresa, saber com han de respondre o el que esperen de
l’altre. Per això, l’educador no impedirà la repetició del joc. Inclòs, moltes
vegades abans d’incorporar-ne un nou, han de repetir-se els ja coneguts amb la
finalitat de que el xiquet/a es senta segur i animat en el nou aprenentatge.
Enriquir els jocs dels xiquets i les xiquetes. Si bé l’educador pot romandre junt
als xiquets mentre juguen, sense necessitat d’interferir els seus jocs, una
observació atenta dels mateixos li pot indicar l’interès de la seua participació per
a enriquir-lo, introduint nous personatges, o noves situacions per a que facen el
joc més ric i més interessant per als menuts. No hem d’oblidar que gran part dels
jocs dels xiquets/es estan relacionats amb les seues experiències. En la mesura
en què l’educador enriqueix les seues experiències afavoreix l’enriquiment del
joc.
Reconèixer i valorar els jocs que realitzen els xiquets. L’educador estarà atent
als jocs espontanis dels xiquets/es, recolzant-los, interessant-se per ells, animant-
los en els seus esforços i reconeixent les produccions a què poden donar lloc.
Evitar la competència a través del joc. De vegades els menuts tracten de
competir a través dels jocs. L’educador evitarà sempre i per tots els mitjans la
competència. Per a que els xiquets/es no boten o córreguen, no és necessari
estimular-los amb frases com “a veure qui arriba primer?”. Ells s’encoratgen en
la carrera o activitat en la mesura en què respon al seus interessos. D’igual
manera, en els jocs no hi haurà ni guanyador ni perdedor, sent aquest el principi
dels jocs no competitius.
Ajudar a resoldre els conflictes que sorgeixen durant el desenvolupament del
joc. És freqüent que durant els moments de joc sorgisquen entre els xiquets/es
xicotets conflictes normalment basats en què desitgen jugar amb el mateix
26
material. Quan hi ha escassetat de material els conflictes són molt freqüents. Per
això, l’educador estarà atent per si interessa augmentar la dotació de material per
al grup, encara que, en altres ocasions, el problema no siga l’escassetat.
L’educador tractarà de què siguen els xiquets/es mateixos qui solucionen el
problema, ensenyant-los a aplegar a un acord, a negociar i a compartir.
Respectar les preferències de cada xiquet/a. a través del joc cada xiquet/a va a
tindre l’oportunitat d’expressar els seus interessos, les seues necessitats i
preferències. El paper de l’educador serà proporcionar al xiquet/a noves
oportunitats i nous materials per a que enriquisquen els jocs però sempre
respectant els interessos i necessitats dels menuts de forma que mai es forçarà a
que un xiquet/a realitze un joc determinat o participe en un joc col·lectiu.
No reproduir papers sexistes. Els xiquets/es expressen a través dels jocs gran
part del usos socials que han tingut oportunitat de conèixer. El joc és, a més, un
mitjà extraordinari per a la identitat i diferenciació personal. En canvi,
l’educador ha de ser extremadament sensible i tindre cura per a no reproduir a
través de les seues valoracions els papers sexistes tradicionals. En aquest sentit
fomentarà la possibilitat de què tots els xiquets/es juguen junts, trien els jocs
lliurement i evitarà expressions del tipus “els xiquets no juguen a…” o “això no
és cosa de xiquetes”, estimulant i afavorint el creixement i la identitat tant dels
xiquets com de les xiquetes.
Observar el joc dels xiquets/es. Mitjançant l’observació del joc, l’educador pot
seguir l’evolució del xiquet, les seues noves adquisicions, les relacions amb els
companys, amb els adults, el seu comportament… per això, serà millor que
elabore una guia d’observació que l’ajude.
Fomentar en les famílies dels xiquets l’interés pel joc i interessar-se pels jocs
que realitzen a casa. La societat actual consumista i competitiva sotmet a la
família a un nivell de treball i estrès en la que, freqüentment, no queda temps en
ella per a les coses més senzilles. L’educador, coneixedor de la situació de la
família actual i de la necessitat del joc per als xiquets/es, haurà de sensibilitzar
als pares i mares de l’interés que té el joc en el marc familiar. Jugar amb els seus
fills/es permet a les famílies establir un vincle de comunicació privilegiat, gaudir
i divertir-se junts. Per això, establirà els mitjans que crega oportuns i necessaris
per a que les famílies reconeguen el valor del joc i creen en casa espais i temps
27
per a jugar. Igualment podrà orientar als pares i mares sobre l’adquisició de
joguets per als menuts evitant caure en els usos consumistes freqüentment
oposats als interessos dels xiquets/es. Per últim, s’interessarà per conèixer tots
els jocs que el xiquet/a realitza en casa per a poder donar-los continuïtat en el
centre.
Aquest paper de les persones adultes facilitant el joc infantil, el podem realitzar sempre
i quan no perdem la referència del joc en si mateix, el joc espontani i lliure dels xiquets i
les xiquetes. Aquest té un gran valor educatiu, al contribuir positivament al
desenvolupament de la infància tant en la seua evolució psicoafectiva com en la física i
cognitiva. Per a que açò siga possible, han de donar-se unes condicions mínimes
saludables.
Xiquets i xiquetes juguen al que volen amb el que tenen, amb el que la societat els
ofereix ja siguen materials, espais, models i/o referents.
És principalment en aquestes aportacions concretes i simbòliques on cal buscar les
causes de què el joc no siga tan educatiu com potencialment podria ser:
No pot ser educatiu el que no es dóna. La infància no té ni temps ni lloc per a
jugar. Xiquets i xiquetes han perdut la possibilitat d’utilitzar els carrers i de
vegades no tenen tant de temps ni espai de joc en les escoles com seria
desitjable. A més, en el que hauria de ser el seu temps lliure, realitzen una sèrie
d’activitats programades i dirigides no sempre triades per ells i elles.
El joc de xiquets i xiquetes serveix per a negoci. El producte no ofereix, en
ocasions, moltes possibilitats educatives. Parlem, per exemple, dels videojocs
violents o dels anomenats “parcs d’oci infantils”, on en espais tancats trepen per
estructures o es llancen a piscines plenes de boles.
Tampoc és difícil adonar-se’n que els referents que ofereixen les persones
adultes no són sempre els millors. L’estrès generalitzat de les persones adultes
que els envolten, les imatges violentes que contínuament es veuen a través de les
televisions, la por a allò desconegut, a allò nou, que se’ls inculca coartant la seua
curiositat innata i per afegit, els estereotips que se’ls transmet en relació a
persones procedents d’altres països.
28
Sabent com sabem que el joc és la forma més natural que tenen els xiquets i les xiquetes
per a fer seua la realitat que els envolta i d’aprendre, aquest no hauria de ser un llogater
ocasional de les escoles relegat a poc temps i espais, sinó un hoste principal, un
propietari que habita còmodament a una casa, on els xiquets i les xiquetes troben espais,
temps, materials i persones adultes disposades a afavorir el seu joc i que a més
serveixen com a referent en la seua relació amb persones de diferents cultures. Com
sabem, a través del joc simbòlic, xiquets i xiquetes imiten allò que veuen, escolten i
senten i , sobretot, perceben, mastegant i dirigint els missatges que la realitat crea en el
seu cap i el seu cor. Per això, és tan important que les relacions entre les persones
adultes que els envolten siguen sanes i cordials. És necessari que la interrelació entre
persones de diferents cultures possibilite intuir, inclòs abans de que es done
l’apropament, el brotar d’un somriure, d’un desig mutu de conèixer-se. Per això, és
desitjable que a les escoles es done el coneixement i relació entre les famílies dels
xiquets i xiquetes, i per suposat també amb la resta de la comunitat escolar.
Coneixement a partir de l’encontre físic i a partir de dinàmiques que permeten conèixer
les cultures de l’alumnat gràcies a relats, jocs, experiències, fotos…
Eixa comunicació sana i cordial pot impulsar-se si el joc ocupa un lloc protagonista a
l’escola. I es que sabem que el joc és un element imprescindible per a les relacions
humanes que afavoreix la interacció, la regulació de conflictes, la comunicació i la
cooperació.
Per tot això, defensem una escola que tinga espai suficient per al joc infantil, i com hem
assenyalat anteriorment, que fomente una actitud lúdica que faja florir l’alegria i les
ganes de relacionar-se entre l’alumnat.
8.2 Idees pràctiques d’organització del joc en les escoles per a facilitar les relacions
interculturals:
Si volem obrir les portes de la nostra escola hem de seguir els següents consells o
pràctiques, centrant-nos en el pati com espai de joc per excel·lència. Per això hem de:
Demanar a cada xiquet/a que porte un joc del seu país d’origen o de la seua
família per a ensenyar-lo a la resta.
Formar equips de cultures heterogènies per a organitzar un joc procedent d’una
part del món per a la resta del grup. A cada grup li pot tocar un continent o uns
29
determinats països. Se’ls pot facilitar una bateria de jocs o demanar-los que
investiguen i aconseguisquen els jocs, bé preguntant o bé mitjançant la recerca
documental.
Incloure en els jocs aspectes d’altres cultures.
Construir joguets amb materials senzills i de reciclatge basats en models de
joguets de diferents països.
Mantenir una ludoteca o un racó amb jocs i joguets de diferents llocs del món
per a utilitzar en els esplais i altres temps de joc.
Convidar a familiars dels xiquets/es a una sessió de jocs del món on ensenyen
els jocs als que solien jugar en la seua infància.
Celebrar el dia o la setmana de jocs del món, on poden haver diferents activitats.
Fer una exposició de jocs i joguets del món on podran tindre cabuda joguets
prestats pels xiquets/es i els seus familiars, construïts per ells mateixos amb el
recolzament de persones adultes…
Dissenyar i organitzar el pati junt a la resta de xiquets/es per a donar cabuda a
varietat de jocs i interessos lúdics de tot l’alumnat.
30
9. CONCLUSIÓ I VALORACIÓ PERSONAL
Després d’haver realitzat el treball, pensem que el joc ajuda a desenvolupar el
pensament, satisfer necessitats, superar experiències traumàtiques, descarregar tensions,
desenvolupar la seua fantasia i creativitat, relacionar-se amb els altres i ampliar
horitzons.
Per tant, hem d’utilitzar el joc en Educació Infantil i Primària com una metodologia
educativa i com un mitjà de comunicació i interacció entre xiquet i adult i entre el xiquet
i la resta de la societat. El joc és un element socialitzador, és una eina comunicativa i
expressiva per a tots, joves i adults i cal potenciar-la com a tal.
A mesura que passen els anys i els xiquets van fent-se adults, poc a poc deixen de jugar.
Nosaltres considerem que aquest fet és una llàstima perquè, el joc, podria ajudar a
qualsevol adult a oblidar-se, durant un temps, dels problemes de la vida quotidiana i
gaudir de manera espontània i natural.
També considerem que, en aquesta societat del consum i de l’estrès, els adults hauríem
de deixar de banda les preocupacions i els problemes i seure’s a jugar amb els fills,
nebots, nets, etc. Es considera que el jugar és una cosa típica dels menuts i no dels
adults i no és així. Jugar no té edat, ni gènere, ni raça, és totalment apte per a totes les
edats.
31
10. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
-Moreno Palos, Ruben. (1992): El Concepto de juego. http://redesformacion.jccm.es
-Romero, V.; Gómez, M. (2008): EL juego infantil y su metodología. Altamar.
Barcelona.
-Navarrete Morales, G.; Domingo Blanco, L. (2002): Consideraciones didácticas para la
aplicación de los juegos Populares en el currículum de educación física en la educación
primaria. Revista digital efdeportes.com. Núm.: 45. Buenos Aires.
32
11. ANNEX
DECÀLEG DEL JOC.
1. Juga. Que el joc és un dret. El dret al joc està recollit en el principi 7C de la
Declaració dels Drets dels Xiquets. Els drets sols es poden exercir en llibertat.
2. Juga. El joc és tolerància. Jugar és compartir, intercanviar, cooperar. És competir
sense anul·lar a l’altre, doncs sense ell el joc no seria tan ric. El joc no entén de
races, fronteres, llengües ni ideologies. El joc ens iguala.
3. Juga. Que el joc no té edat. Jugar no és sols cosa de xiquets. Si se t’ha oblidat
jugar, juga amb algun xiquet, que ells si que saben. Compartir el joc amb el
xiquet ens enriqueix, ens apropa més a ells i al nostre propi xiquet que portem
dins. Ens apropa el plaer de sentir la naturalitat i espontaneïtat de la vida.
4. Juga. Perquè jugar és sa. Saber jugar és tan important en la vida com respirar
l’aire saludable. Encara que el joc és un assumpte molt seriós, ens ajuda a no ser
tan seriosos. El joc ajuda a riure’s d’un mateix. Submergir-se en el joc per a
riure, relaxar-se, guanyar, perdre… ens fa estar més sans.
5. Juga. Perquè ajuda al desenvolupament de la persona. El joc ajuda a
desenvolupar habilitats motrius, relacions espacials, el pensament creatiu,
capacitats interpersonals. Promou el pensament independent i potencia
l’autoestima.
6. Juga. És una forma d’aprendre i comprendre. El joc permet buscar noves
solucions, experimentar, actuar, transformar, conèixer l’abast dels nostres actes.
Jugar ens ajuda a transformar, crear i avançar.
7. Juga. Jugar és la capacitat de gaudir de la vida. Jugar equival a estar obert
mentalment, a tindre capacitat per a buscar i experimentar noves possibilitats.
L’esperit lúdic es tradueix a cada experiència de la vida.
8. Juga. Necessita dedicar-li espai i temps. Jugar, relaxar-se, gaudir… ajuda a
desconnectar de la rutina diària. El joc necessita d’un entorn relaxat i distés.
9. Juga. Els joguets ajuden al joc. El joguet és un auxiliar del joc. Experimenta les
seues possibilitats. Descobreix la teua capacitat per a jugar i gaudir amb el
joguet.
10. JUGA. ÉS UN PLAER GRATUÏT. UTILITZA’L.
