Download - L'Agulla, 073

Transcript
Page 1: L'Agulla, 073

L’ A G

U L L

A

Febrer 2011- Any XVI - Número 73

Diguem-hi la nostra: el debat de L’Agulla

Ja ho hem dit molt: estem en temps d’hivern, tot plegat pinta malament, no sabem gaire cap on aniran les coses. La crisi econòmica és com el vaixell insígnia d’aquesta situació, però també hi ha el desconcert polític i social, la manca de projectes i propostes, la foscor dels valors, la qüestió nacional cada cop més oberta…

No, no tenim ganes, des d’aquesta revista, de dir que no hi ha res a fer i que cal, simplement, esperar uns hipotètics temps millors. Sinó tot al contrari. Volem proposar-vos que hi reflexionem, que hi diguem la nostra, que mirem d’imaginar camins possibles.

Per això, dins aquest número, a la pàgina 3, trobareu una invitació concreta a reflexionar i a dir què en penseu de la situació i què creieu que caldria fer. I us animem a no tenir mandra, a pensar una mica i a fer-nos arribar el que penseu. Us proposem tres temes bàsics, amb unes preguntes a cada un d’ells, però molt oberts a tot el que vulgueu dir.

Ja ho sabem que amb això no arreglarem el món. Però sí que estem segurs que ens anirà bé de fer-ho. Ens anirà bé a cadascú de nosaltres, per formular més els nostres plantejaments, i anirà bé al col·lectiu, perquè remoure idees i fer-les públiques juntament amb altres, és sempre un ferment de renovació, de sacseig davant tots els immobilismes.

O sigui que ja ho sabeu. Atureu-vos a la pàgina 3, llegiu-vos la nostra invitació, busqueu una estona per respondre-hi, i envieu-nos la resposta per correu electrònic o per correu postal. Moltes gràcies.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: [email protected] Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Page 2: L'Agulla, 073

Any XVI. Número 73febrer 2011

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Jaume Botey Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

[email protected]èfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

03 El debat de l’Agulla

Veure, mirar04 Les conseqüències que provoca la crisi. J.M. Jubany

05 Controlar els pobres. M. Solé

07 És just l’augment de les tarifes elèctriques? S. Clarós

LA PALMERA I LA FONT08 Jesús no demana la confessió del pecat. J. Escós

09 El monument i els talibans. J. Valls

10 El Nadal laic de les escoles. J. Huguet

11 El voluntariat, un camí. A. Tuduri

a peu

12 Passejant pel Puig d’Olena i el Mas Blanc. J. Pascual

amb entitat (i experiència)

13 Associació Estel Tàpia: un treball d’inclusió de les persones. R. Elvira

RECEPTES PER ANAR CANVIANT

14 Lluç amb calçots. T. Jorge

14 Som més pobres. S. Clarós

15 Puntades

16 Per airejar el cervell

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Page 3: L'Agulla, 073

Tal com explicàvem a la primera pàgina, us convidem a participar en el debat que volem obrir des de l’Agulla. Els qui vulgueu participar-hi ho podeu fer així:

Escolliu les preguntes que vulgueu •de qualsevol dels temes i responeu-les amb un article de 500 paraules.Poden escriure articles sobre altres •qüestions o sobre altres preguntes que cadascú es faci.Podeu escriure articles sobre la relació •entre els tres temes.En cada article, si ho creieu oportú, estaria bé •que féssiu referència al sentit evangèlic, per tal d’impregnar les respostes de la recerca i construcció del regnat de la justícia, de la pau, de la llibertat, i de la fraternitat, tal com és el desig del Senyor.

1. Com afrontar la crisi econòmico-social des de la tradició de l’esquerra. Les preguntes a

respondre podrien ser per exemple aquestes:Conscients que el capital financer i de les grans •empreses mana en el món globalitzat, quines alternatives hauria d’inaugurar l’esquerra per fer front a aquest domini, i quines accions caldria plantejar per avançar cap a un altre escenari al servei de tota la humanitat? Com afrontar la crisi actual anant cap a un nou •model de societat i de creixement? Com no quedar paralitzats per la idea, tan •repetida, que “primer cal crear riquesa per després repartir-la i no distribuir misèria”? Com crear realment ocupació, en treballs •socialment necessaris i creatius, aprofitant els oportunitats de la crisi, i no “caure” en propostes “assistencialistes” que l’únic que fan és potenciar la “mandra”?Com combinar l’educació amb el treball, i •incorporar elements laborals en el procés educatiu dels infants i joves?Com i des d’on cal controlar els bancs per tal •que paguin “quotes socials”? Cal que “fem boicot” als bancs caixes i deixem de posar-hi els nostres diners o hi ha altres alternatives?Com caldria articular el moviment polític de •l’esquerra amb la població que viu directament la precarietat?

2. Veure els avantatges i inconvenients dels models

polítics possibles per a Catalunya, des de la tradició del catalanisme popular i obrer. En aquest tema les preguntes podrien ser:

Quins avantatges i •inconvenients veus en els diversos models polítics possibles per a Catalunya (autonomia, estat

federal o confederal, independència)? Com caldria avançar cap al model que •

tu creus més convenient?Com avançar en la Unió Europea i en un paper •important de Catalunya en ella?Com avançar en una organització política •i econòmica a nivell mundial? Quin tipus d’organització hauria de ser, que pugui afavorir una més justa distribució dels béns i serveis per a tothom?

3.Girar la desafecció política vers una major consciència i participació popular. Aquí les

preguntes podrien ser:Com encaminar-nos vers una autèntica •participació popular, vers una democràcia social i fins i tot econòmica?Com augmentar el grau de formació i •d’informació política? Com introduir els valors democràtics, i el valor •de la política a les escoles, a les associacions, en els barris i pobles, a les confessions religioses, als municipis, a tota la societat civil?Quines característiques creus que haurien de •definir avui a l’esquerra política?Quin procés educatiu, quina relació amb el •poble, quin perfil haurien de tenir els líders polítics?Com procurar una majoria conscient a favor •d’un programa d’esquerres?

Les respostes les podeu enviar per correu electrònic a l’adreça [email protected] o bé a l’adreça postal Gran Via de les Corts Catalanes 942,5, 1 – 08018 Barcelona.Amb el que es vagi escrivint en aquest debat, que duraria tot l’any 2011, en podríem fer un senzill fulletó per difondre´l a les diferents entitats socials, eclesials i polítiques.

El debat de l’agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla

3

Page 4: L'Agulla, 073

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Sobre l’actual crisi econòmica, se n’ha escrit molt i sospito que se n’escriurà molt més. No sóc expert en economia, i em veig incapaç de fer cap previsió sobre el temps que la patirem. El cert, és que un profà com jo, es perd enmig de tants diagnòstics i pronòstics que es poden llegir o escoltar. El que sí que em veig capacitat de descriure, són algunes de les conseqüències que provoca especialment en els sectors més desafavorits de la nostra societat.En primer lloc, cal precisar que malgrat l’abast de la crisi, aquesta no afecta tothom per igual. Hi ha un ampli segment de la societat, que la crisi no la pateixen. Són, o millor dit, som, ja que jo honestament m’haig d’incloure en aquest sector, les persones que continuem mantenint la nostra feina, cobrant el mateix sou, i gaudint de les mateixes possibilitats de despesa que teníem abans del daltabaix dels mercats. I aquí hi ha una de les grans perversions del moment actual. Mentre molts pateixen la mala gestió que entitats bancàries, empreses immobiliàries, especuladors financers, van fer durant molts anys, per a altres, l’actual situació econòmica és un motiu de discussió, de debats més o menys teòrics, però que no ens afecta la butxaca. Per aquest motiu, és molt important que tots, sigui quina sigui la nostra situació, siguem conscients que la crisi econòmica és un motiu de fort patiment i fins i tot de degradació personal per a aquells que han perdut la feina, que no poden pagar la hipoteca, que ja han esgotat el temps per cobrar les prestacions, etc. Mai com ara

Les conseqüències que provoca la crisiJosep M. Jubany

cobra un sentit molt gran la paraula solidaritat.Quin són els principals afectats? Per respondre aquesta pregunta m’he fixat principalment en les persones que atenem a Càritas de la meva parròquia, i el que em diuen els responsables i voluntaris de les institucions que pertanyen el Secretariat de Marginació del bisbat de Barcelona.Un dels factors més decisius que porta a viure en precarietat i en risc d’exclusió social, és no tenir feina. Especialment greu és per a les persones que desprès de treballar molts anys en feines no especialitzades, han estat acomiadades. Difícilment, quan ja s’ha arribat el decenni dels cinquanta anys, és té empenta per reciclar-se. Si no es va molt amb compte, aquí el procés de degradació pot ser gran i irreversible. Ja que les persones afectades, no s’adonen en principi de tot el que els espera. En un primer moment, es percep com un gran alleujament la indemnització que es rep per l’acomiadament, i es confia que durant el temps que dura el cobrament de la prestació d’atur, es trobarà una nova feina. Però els mesos passen, els terminis de les hipoteques van vencent, i no es troba treball. Tot això comporta un gran malestar. L’interessat ho viu com un gran fracàs personal. Hi ha mal humor en les famílies. Els fills no poden accedir a tot allò a què estaven acostumats. Aquests

sovint retreuen als pares que no poden participar en activitats, excursions, colònies, com fan altres companys. Tot plegat enrareix l’ambient. Augmenta l’agressivitat, les baralles, l’alcoholisme, els retrets, etc.La baixada d’ingressos econò-mics, per la pèrdua de feina d’un o de més membres d’una família, impossibilita que es pugui fer front a les despeses de la hipoteca. En aquests darrers mesos han augmentat de forma espectacular els desnonaments. Així, si abans era freqüent, en un barri de Barcelona, que cada mes hi hagués un o dos desnonaments, ara són tres o quatre a la setmana. Això ha comportat que alguns, els més afortunats, haguessin de tornar a viure a casa dels pares o sogres, amb tots els problemes tant personals com logístics que això comporta. D’altres han hagut d’anar viure en habitacions, o compartir habitatge amb altres famílies.Molt més greu és quan no hi ha

4

Page 5: L'Agulla, 073

una estructura familiar que doni suport. Fins fa poc la veritable cobertura social de la crisi provenia dels jubilats. Aquests, amb una pensió fixa, ajudaven els fills i néts amb problemes. Però això cada vegada és més dificultós. En primer lloc, perquè les pensions han anat perdent poder adquisitiu, i desprès, perquè aquests avis no sempre existeixen. Segons estadístiques del mateix govern, en aquest moment, en més d’un 40 % de famílies amb problemes, tots els seus membres estan en atur.La manca de feina, d’habitatge, i d’una família, són una com-binació de factors que poden portar a la marginalitat. Anoto només algunes de les conseqüències: han augmentat sensiblement els “sense sostre”, la petita delinqüència, les malalties mentals.Un dels col·lectius que més

pateixen la crisi econòmica són els immigrants. No tenir feina fa que els sigui impossible renovar el permís d’estada. Es veuen obligats a frenar processos de reagrupament familiar que ja s’havien iniciat. Tornen a treballar en l’economia submergida, especialment les dones, en treballs domèstics, o d’acompanyament de gent gran, cobrant per hores, sense cap regulació legal. Ha augmentat la prostitució, etc.L’absència de feina, fa que augmenti la xenofòbia envers els estrangers. Xenofòbia que és alimentada, com tots ja sabem, per alguns grups polítics, que sense cap mena d’escrúpols miren d’esgarrapar algun grapat de vots, incentivant recels.I finalment, la crisi fa que cada vegada més hi hagi persones amb una gran frustració personal,. Entre nosaltres hi ha immigrants

que tenen estudis o formació professional, que es veuen obligats a acceptar feines molt per sota de les seves capacitats. I tot plegat fa que cada vegada els adolescents i joves tinguin menys incentius per dedicar temps a la formació personal. Augmenta perillosament el fracàs escolar.La crisi és un gran repte per a tots. Les institucions, parròquies, ONG, fan una gran feina per rebaixar en el que poden el patiment dels afectats. Però, com s’ha dit, la veritable solució no es troba només en canalitzar recursos, sinó que demana canvis molt profunds, en la nostra forma de concebre la vida i l’estructuració de la societat. La sortida depèn de tots, independentment dels nostres ingressos.

Josep M. Jubany és rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat, i Delegat

Episcopal de Pastoral Social de Barcelona

Controlar els pobresMercè Solé

Darrerament he tingut ocasió d’escoltar alguns comentaris poc favorables als treballadors socials: que haurien d’aixecar el cul de la cadira i anar a visitar els domicilis de les persones que atenen per poder comprovar si els ajuts dels Serveis Socials són merescuts o no ho són; que abans de fer els tràmits per pagar subministraments haurien de comprovar si malgasten l’aigua o el llum, perquè algunes factures són elevades; que sovint es donen ajuts a persones que tenen molts recursos econòmics.Tots tres comentaris ja són un clàssic i penso que responen a una voluntat d’aprofitar els recursos des del sentit comú. Però francament crec que caldria anar una mica més a fons.En primer lloc, els treballadors socials en general no tenen pas gaire temps “d’aixecar el cul de la cadira”, pobres. Llargues cues i llistes d’espera, molta angoixa a entomar i molt pocs recursos per donar-hi resposta. Una situació de crisi que abasta

molts aspectes fonamentals de la vida pretén resoldre’s de vegades amb uns Serveis Socials ja de per si col·lapsats i que, evidentment, només poden aportar solucions parcials i esmorteir els cops. 5

Page 6: L'Agulla, 073

En segon lloc, jo entenc que el paper dels treballadors socials és ajudar a pensar, a organitzar-se, a prendre decisions, a canviar hàbits, a adonar-se dels propis recursos personals... amb el suport dels recursos socials, econòmics o educatius de què es disposi. Perquè no són pas simples dispensadors de recursos o tramitadors d’ajuts. És una tasca on la comunicació és bàsica i on una bona relació de confiança mútua és imprescindible, on cal anar al pas de les persones, respectant la seva llibertat, on cal tenir present que cada persona és única i té necessitats diferents, sovint dins d’un mateix entorn familiar. Cal escoltar molt, cal aprendre a detectar els riscos, els problemes, i, com en tantes altres professions, convé més acompanyar que dirigir. I tot això requereix temps i empatia. I aquest lent treball de fons cal combinar-lo sovint amb actuacions d’urgència per fer front als daltabaixos a què la gent més vulnerable està sotmesa. I encara de vegades convé prendre decisions dures: separar infants d’un entorn maltractador; incapacitar persones que ja no poden fer-se càrrec d’elles mateixes... I un llarg etcètera.Des d’aquest punt de vista, doncs, exercir una funció de “controlador” social no ajuda gaire a anar endavant. D’una banda perquè no estic segura que els recursos que costaria pagar un “visitador” no costessin més que els escassos ajuts que es donen a la gent, i de l’altra, perquè això ofegaria qualsevol possibilitat d’avançar en altres camps. A part que molts “pobres” saben perfectament quin és el nostre llenguatge, què ens agrada o què no, i són perfectament capaços, si és que ens volen enganyar, de continuar fent-ho. Perquè són pobres, però no tontos. Crec en les visites a domicili quan cal: quan algú està malalt, quan hi ha una situació de molt de risc per a algú de la família, quan convé conèixer l’entorn per iniciar un servei en el propi domicili, o per raons pràctiques quan cal accedir a algun recurs per a la millora de l’habitatge o de l’equipament. Però sempre de bon rotllo, amb hora donada prèviament. Una bona observació ja et permet veure moltes coses de la vida de la gent, dins i fora del domicili, malgrat els intents de “maquillatge” de l’habitatge de moltes famílies.De fet és cert que una família desorganitzada tendeix a fer mal ús dels subministraments, tant si és rica com si és pobra i que cal corregir-ho, però en tots dos casos... O només en els pobres? S’ha de fer des de Serveis Socials? Perquè quan s’atén una família que presenta molts problemes –econòmics, laborals, de relació...–cal prioritzar i no sempre el consum desaforat és una prioritat al costat d’altres problemes.

Una cosa semblant es podria dir en relació al coneixement exhaustiu dels recursos econòmics de la gent que s’adreça als Serveis Socials. En un país on l’economia submergida floreix i està molt arrelada, qui ha de controlar aquesta situació: els treballadors socials o Hisenda? Qui fa més mal a l’erari públic? els pobres? Quan no es permet que moltes persones en edat i situació de treballar tinguin els permisos que els exigeixen per fer-ho, què esperen que facin? Quin sisè sentit hem de desenvolupar els treballadors socials per poder valorar l’import de les “estafes”? És molt evident que els recursos s’han d’administrar correctament i és possible que alguns treballadors socials hi recorrin a la lleugera. A mi em preocupa més quan els treballadors socials no exerceixen una altra funció professional que per a mi és bàsica: detectar les necessitats de la gent, fer-les públiques, visualitzar les situacions de pobresa, fer propostes de millora i de nous recursos. Això, que és molt important, sovint és molt difícil de fer quan es treballa en una administració pública, perquè sovint significa explicar-se molt, motivar... i potser enfrontar-se al responsable polític de torn. D’altra banda, aquesta professió, com les que s’hi assemblen, solen participar de la precarietat de les persones que atenen. Es fan projectes i contractes molt a curt termini, no es valora prou l’experiència (he pogut veure com gent acabade de sortir de la facultat era col·locada en llocs que requereixen experiència i qualificació, amb la qual cosa no es fa prou bé la feina i es crema un professional). Sovint se’ls posa enfront de situacions molt dures, com és ara la crisi, mentre alguns “experts i assessors” elaboren diagnòstics... i només diagnòstics, és clar. Penso que fer costat a qui pateix la crisi ha de significar ser conscient també de la limitació dels nostres ajuts. Quan dediquem tants esforços als bancs d’aliments, hem de pensar que resolen –si és que ho resolen– només una part de les necessitats de la gent. Correm el risc de retornar a l’assistencialisme i d’oblidar que cal fer canvis en profunditat. A mi m’escandalitza que una entitat com la Caixa prioritzi dins de la seva obra social el suport al Banc d’Aliments. En lloc de fer això, i amb els recursos amb què compta, superiors als de moltes administracions públiques, no hauria d’aplicar una política més humana i social amb les hipoteques? No hagués hagut d’evitar especulacions econòmiques arriscades? No manté ben pagada en els seus Consells i Fundacions gent “decorativa” com, fa quatre dies, la Infanta?I és que el control social i econòmic només s’aplica als pobres.

Mercè Solé és treballadora social6

Page 7: L'Agulla, 073

Hi ha qui busca els culpables de l’exagerat augment de la tarifa elèctrica de quasi el 10%. Si desentranyéssim l’embolicadíssim misteri del mercat elèctric i dels seus mecanismes tarifaris potser faríem una mica de llum sobre aquesta qüestió. Em pregunto però si resoldríem alguna cosa, més enllà de fer-nos mala sang.Per raons d’espai, em limitaré a comentar els fets essencials tot i assumint el risc que alguns considerin que justifico l’augment. En primer lloc cal que ens preguntem si és just que l’energia sigui tan barata. Cal que anem assumint que donada la progressió del consum actual d’energia, del tot insostenible, estem abocats a una escalada de preus que no imaginem. L’expansió econòmica, demogràfica i infraestructural que ha viscut el planeta en els dos últims segles ha vingut impulsada pel preu relativament baix dels combustibles fòssils, la principal font energètica encara avui. Però s’acaba. Si volem evitar un col·lapse cal que fem alguna cosa. Ens trobem ara mateix situats en una transició cap a un altre model on la planificació és cabdal, i està condicionada per directives supraestatals com la reducció d’emissions de carboni, l’harmonització dels mercats... El marge de maniobra és més aviat petit, però hi és. El canvi és cap a un altre model sense energies fòssils, probablement 100% renovable cap a mitjans d’aquest segle. Això pot sembla agosarat però és un horitzó desitjable, una altra cosa és si serà possible. De fet el que més ens importa no és el final del trajecte del canvi de model que és a llarg termini sinó el com s’hi arriba, és a dir, com es fa la transició i a quin preu. S’ha acusat de l’augment de la tarifa elèctrica al sobrecost que representen les primes a les renovables. Aquest sobrecost forma part de l’estratègia de canvi de model que ens ha de permetre superar un sistema, l’actual, basat en el petroli, la nuclear i el gas natural, que és enormement dependent, ambientalment insostenible i estructuralment car, encara que s’ha maquillat el cost real com veurem més endavant. La incorporació d’un sistema d’incentiu a les renovables i d’una política d’estalvi i eficiència és la garantia de canvi a llarg termini. Per això aquest és un sobrecost assumible, tot i que a curt termini representi un encariment. Mantenir en la transició de model un equilibri entre velles i noves

És just l’augment de les tarifes elèctriques?

Salvador Clarós

tecnologies perquè el sistema sigui globalment governable, vol dir assumir determinats costos transitoris. En conseqüència podem esperar a curt termini encariments successius de l’energia elèctrica, perquè, a més dels costos associats derivats de decisions relacionades amb política energètica, els combustibles que encara avui representen la major part del mix de generació s’encariran seguint la previsible escalada de preus dels productes petrolífers. No tot l’augment de preu de la llum és degut al sobrecost que representa l’aposta de canvi de model cap a un sistema basat en energies renovables. Hi ha hagut un maquillatge dels costos reals de l’energia elèctrica sota diversos conceptes remunerats a les empreses elèctriques i també derivats de l’externalització dels costos de la generació. Amb el temps s’ha acumulat un deute que s’anomena dèficit tarifari, que les empreses elèctriques estan disposades a cobrar. Es tracta d’una barreja de conceptes i de primes que no només s’abona a les renovables sinó també a les tecnologies convencionals com el carbó, el gas o la nuclear. Les empreses elèctriques, però, en els darrers anys han acumulat enormes beneficis gràcies a aquestes bonificacions que paguem a través de la factura de la llum.Fer front avui a l’encariment de l’electricitat passa per una estratègia d’estalvi i d’eficiència. Si som capaços de gastar menys absorbirem els increments de la tarifa elèctrica. Es tracta de no malbaratar l’energia, res de nou, una cosa que ja sentia a dir al meu pare quan jo era un infant. En estalvi i eficiència hi ha molt camp a recórrer i molta inversió a fer, cosa que al mateix temps crearà llocs de treball.

Salvador Clarós és sindicalista 7

Page 8: L'Agulla, 073

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Jesús no demana la confessió del pecat sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).El lloc de l’Evangeli on la gent “confessava els pecats” és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobretot, de reconèixer que ell era “fill de Déu”. Tot seguit, quan surt de l’escena del baptisme va al desert amb la intenció d’esbrinar què vol dir això de ser “fill de Déu”. El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de “si ets fill de Déu...”(Mt 4,1-11) Jesús rebutja tot allò que no sigui contemplar l’esguard de Déu.Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre dient-li: “Els teus pecats et són perdonats” (Mc 2,5) i amb la dona pecadora que li besava els peus li diu sense demanar-li comptes del que ha fet: “perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt” (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la

Jesús no demana la confessió del pecat

Josep Escós

dona adúltera a la qual envia dient-li: “Vés i no pequis més” (Jn 8,1-11).No és que Jesús pensi que no hi ha pecat perquè bé els enumera quan “vindrà el Fill de l’home amb gran poder i majestat” (Mt 25,31-46) sinó que no demana altra cosa al pobre i al pecador que el reconeixement de la pròpia indigència.Què fa doncs? Deslliga l’endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior etzibant a l’esperit maligne: “Calla i surt d’aquest home” (Mc 1,25).Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): el publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple, del qual Jesús diu que “se n’anà justificat a casa seva” (Lc 18,13-14); el fill pròdig que va al pare dient-li “He pecat contra el cel i contra vós,” mentre el pare l’abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21); i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al qual Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23.39-43). Penso que les paraules més colpidores són les del crucificat que clama al Pare (això és el més important) “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l’Esperit: “A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats” (Jn 20,19-23) mentre a ells, que l’havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana altra cosa que ser perdonadors dels altres.Aquest Nadal hem contemplat Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.

Josep Escós és rector de Navarcles8

Page 9: L'Agulla, 073

“En memòria dels gais, les lesbianes i les persones transsexuals que han patit persecució i repressió al llarg de la història. Barcelona 2011”. Aquesta és la inscripció que havia de portar un triangle de pedra de 4x3x3, ribetejat d’acer rosa, col·locat en els jardins de la Sagrada Família, a més de 100 metres de la façana de la Passió del temple recentment consagrat pel bisbe de Roma. Aquesta obra executava una de les 228 accions incloses en el Pla Municipal per al col·lectiu Lesbià, Gai, Bisexual i Transsexual amb què la ciutat de Barcelona s’ha dotat per fer front a l’homotransfòbia encara ben present en la nostra societat.A hores d’ara (mitjans de gener) no se sap on anirà a parar aquest memorial, ja que a finals de desembre un mitjà de comunicació va fer públic aquest projecte i això va desencadenar una tempesta política, mediàtica i ideològica que l’ha fet quedar en entredit, almenys de moment. De tot aquest vendaval polític i mediàtic potser en parlaré un altre dia.Avui voldria centrar la meva reflexió en l’aspecte religiós de tot aquest afer, des de la meva perspectiva d’home gai cristià i d’esquerres. Perquè també van intervenir en tot l’enrenou un parell de representants de la jerarquia catòlica catalana. Un d’ells (el jove bisbe de Solsona) va declarar que la col·locació del monument era “innecessària, polèmica i provocadora” i que “els que el volen col·locar aquí tenen la intenció d’incomodar els catòlics, plantant davant la seva cara que hi ha altre models de família diferents als que propugna l’Església”. (Suposo que deu ser una de les gràcies de tenir la plenitud del sagrament

El monument i els talibansJordi Valls

de l’orde, aquesta d’interpretar les intencions dels altres!) Va dir també que el monument feria “les idees i les opinions d’una gran majoria catòlica d’aquest país”. L’altre bisbe es va limitar a trucar a l’alcaldia. No sé què deuria dir, però va aconseguir el seu propòsit.Comencem amb una pregunta bàsica: quina actitud hauria tingut Jesús davant d’una proposta com aquesta? No recordo cap ocasió en què Jesús intentés apartar d’ell cap persona que patia, cap pobre, cap petit, sovint amb gran escàndol dels poders fàctics de l’època, tant civils com religiosos. Perquè el monument no fa referència a persones que no tenen cap problema, sinó a aquelles que han patit persecució i repressió al llarg de la història. Persones amb una marca de marginació i de patiment, íntim, dur, que en massa casos els ha portat fins i tot a la mort. Encara avui l’índex de suïcidis dels joves i les joves gais, lesbianes o transsexuals és molt més elevat que el de la resta de joves.També podem mirar què diu el Catecisme de l’Església Catòlica. En el seu núm. 2358 diu que les persones homosexuals “han de ser acollides amb respecte, compassió i delicadesa. S’evitarà, respecte a ells, cap signe de discriminació injusta”. No acabo de veure el respecte, l’acolliment i la compassió en l’actitud d’aquests bisbes, ni tampoc cap cosa que

s’assembli al capteniment de Jesús cap a les persones que pateixen. D’on surten doncs la polèmica i la provocació en unes persones que haurien de fer seva la vida i l’ensenyament de Jesús? Què entenen ells com a acolliment respectuós, compassiu i delicat? Perquè el monument no es referia a cap altra cosa que al patiment llarg i continuat al llarg de la història d’un grup de persones. Ni famílies diverses, ni orgulls ni res de semblant: era un record d’un sofriment. I davant d’aquest sofriment, els suposats representants d’aquell que “s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”, no només van girar la vista, sinó que van maldar per apartar-lo del seu voltant. Perquè tant Moltmann com Jüngel parlen d’un “Déu crucificat”, difícil de descobrir i d’acceptar per l’home, marcat per l’experiència d’Auschwitz i dels gulags. Un Déu que, segons la Teologia de l’Alliberament, s’ha manifestat històricament i encara es va manifestant a través de l’alliberament dels pobles esclavitzats i explotats. És precisament allà, en les persones que pateixen, que són oprimides, que són esclavitzades, on es troba veritablement Jesús. Perquè se’l troba justament allà, en la petitesa, en la pobresa, en la marginació.En el títol d’aquest article parlava dels talibans, perquè l’actitud d’aquests dos bisbes i de tants d’altres em recorda la d’aquells fonamentalistes 9

Page 10: L'Agulla, 073

que volen que tothom pensi el mateix i que tothom faci el mateix. I molt sovint, els seus manaments, les seves fatwas, les seves condemnes, responen més aviat a les seves ments perverses que no pas a les religions que pretenen defensar. De la mateixa manera que al Pakistan i a l’Índia els talibans van decidir que Al·là volia que dinamitessin les imatges de Buda (i ho van fer), els nostres van decidir que el monument a les víctimes de

Ho escrivia un professor de secundària a la pàgina 11 del diari “Ara” del 25 de desemnbre d’aquest any: “En cap dels instituts públics en què he treballat he vist que per Nadal hi posessin pessebre”. Dels concerts escolars d’aquests dies han desaparegut pràcticament les nadales tradicionals. A les poesies premiades es fa difícil trobar-hi cap al·lusió al naixement de Jesús. Com diu el mateix professor, “en principi l’escola pública és laica i manté un equilibri funambulesc entre el respecte a les religions i els escarafalls a tot el que no sembli progre”.Em sembla que no exagero, si dic que, a més del zel per mantenir en tota la seva puresa el principi de laïcitat de l’escola, en aquesta tendència s’hi endevina un moviment de fons que es proposa esborrar tot vestigi religiós de la nostra societat.Tot fa pensar que no s’han adonat que amb l’aigua de la banyera llençaven també la criatura. Que, carregant-se la religió, es carregaven tota una tradició, tota una cultura.Com deia Salvador Cardús, ja fa temps, en un dels seus articles, qui vulgui veure-hi la dimensió cristiana ho pot fer, però també es pot fer una apropiació secular del pessebre i de les altres tradicions nadalenques, tal com es pot escoltar una passió de Bach sense cap altre recolliment espiritual que el que deriva de l’experiència estètica d’una

música excepcional. El que no admet discussió és que hem de saber d’on venim, si volem saber on som i cap on anem.A més, ¿com podrà un col·legi educar en la diversitat si comencem per silenciar les manifestacions de la nostra cultura? És greu l’advertència que ens feia un mestre magribí. Avui, deia, es parla molt (i l’escola en seria un espai privilegiat) del diàleg entre cultures i civilitzacions. Però, ¿amb qui dialogarem, si vosaltres sou els primers que ens amagueu la vostra pròpia cultura? Tanmateix, comprenc molt bé la incomoditat que experimenten els increients més radicals, que no saben què fer d’una tradició tan directament inspirada en la religió cristiana.Com a cristià que sóc, tindria una queixa més greu a fer. Aquest comportament dels col·legis, encara que ho pugui semblar, no és neutral ni innocu. Aquesta omissió deliberada de tot allò que fa referència al fet cristià, sobretot tractant-se de nois i noies que no n’ignoren del tot l’existència, implica, vulguem o no, un desdeny de les creences cristianes que els alumnes capten molt bé i que els retreu potser definitivament d’una possible adhesió. En efecte, si es dóna per suposat que les tradicions i celebracions cristianes d’aquests dies són falòrnies que no mereixen cap crèdit ni cap interès, ¿qui s’hi apuntarà?La responsabilitat de l’Església en aquesta situació són figues d’un altre paner que avui deixem reposar.

Jesús Huguet és capellà de Solsona. Aquest article ha estat publicat a la revista “El Pregó” núm. 403, d’1 de gener de 2011.

El Nadal laic de les escolesJesús Huguet

l’homofòbia i la transfòbia els incomodava i els provocava, i van foragitar-lo de les proximitats dels seus temples.És per això que moltes persones pensem que l’estructura de l’església vaticana ha deixat de fer la seva funció: proclamar la Bona Nova als desvalguts, anunciar l’any de gràcia, celebrar el Crist que va morir i ressuscitar per nosaltres. No és que la faci malament, és que fa exactament

el contrari del que hauria de fer. I de ben segur que hi ha moltes persones que amb la seva vida i les seves obres duen a terme la missió que Jesús ens va encomanar. Però crec que ha arribat un moment en què l’estructura mateixa malmet el que es pugui fer “des de baix”. És per això que busquem altres espais on viure la nostra fe, lluny de fonamentalismes, oberts i obertes a totes les persones, sobretot a les que pateixen.

Jordi Valls és membre del Grup de Cristianes i Cristians d’ICV

10

Page 11: L'Agulla, 073

Així encapçala la seva aportació Paola Contreras, de la Fundació Arrels, quan es dirigeix en una xerrada als voluntaris d’un menjador social ben jovenet, amb dos anys de funcionament. Un camí, sí, que sorgeix d’una intuïció, un desig, una necessitat palesa, i que no saps com naixerà ni com creixerà. Això és el que realment va passar en els inicis del menjador de Càritas a Poblenou de Pineda de Mar. Qui ho havia de dir... un somni, una conversa, una opinió positiva, uns recursos al servei de la idea bona. Però no podia faltar un ingredient imprescindible: el voluntariat.La crisi ja era galopant, els casos de persones enfonsades anava en augment. Pensar en l’escalfor d’un plat a taula i el suport humà era una preocupació que bullia en el cap i en el cor d’en Ramon Masachs, ànima d’aquesta història. Quan, un dia qualsevol, després de l’eucaristia senzilla, silenciosa, ben viscuda en cadascun dels presents, emergeix la pregunta: què us semblaria...? Sí! I com ho podríem fer? Després d’aquesta llavor, la resta és un camí de molts canvis que ens demanen estar oberts, deixar-nos portar per allò que veiem com el més encertat a cada revolt. El que vivim junts va fent d’un grup, un equip i una realitat nova. I nosaltres mateixos ho contemplem admirats. Com pot ser que, passant tants voluntaris diferents al llarg de la setmana, tot vagi funcionant? Ep! Això no vol dir que no hi hagi dificultats i malentesos. Però apostem per una bona comunicació, que vol dir exposar i escoltar, per obrir el propi cercle de visió, prendre nous acords i fer avançar el projecte.Amb aquest temps d’experiència, era el moment necessari i bo per poder comptar amb la Paola Contreras, responsable de tot el voluntariat de la Fundació Arrels dedicada a acollir les persones sense sostre de Barcelona. Ella, amb la seva experiència ja des de Xile, el seu país d’origen, i amb els anys que porta aquí, ens engresca als voluntaris, amb la seva encara jove maduresa, en una xerrada de la qual destacaria aquests tres eixos principals:

El voluntari o voluntària social és tan necessari • com un bon professional. El seu paper és complementari, no té la càrrega d’un horari laboral, i la seva actuació amb l’usuari pot ser més personalitzada. I la formació del voluntariat és tan important com la preparació de qualsevol bon professional. Una formació formal, planificada, que dóna eines per saber “fer” el que cal en el servei, i una formació

El voluntariat, un camíAnna Tudurí

informal, que entra per osmosi, per contacte amb la realitat. Aquesta formació informal aconsegueix un aprenentatge cap a saber “ser” un bon voluntari.El camí del voluntariat porta no només a una • tasca, porta també i molt a una nova xarxa de relacions. Relacions amb la resta de voluntaris, amb els usuaris, amb els col·laboradors, etc. Això avança de sorpresa en sorpresa, de manera que el voluntari o voluntària fa un camí de transformació. Si en un primer moment anava cap a un servei, avança en un intercanvi entre tots: Qui serveix a qui?Voluntaris i usuaris són persones i grups que • s’acompanyen, això és el resultat d’un procés d’intercanvis en la xarxa de relacions. En un principi, el voluntari o voluntària només pensa en acompanyar una realitat de mancances i un usuari només pensa en trobar allò que sent que li manca. Amb el pas del temps, el voluntari o voluntària troba rostres, persones, paraules que el fan obrir a noves realitats, el desvetllen de la pròpia situació personal... L’usuari o usuària troba la possibilitat d’oferir un somriure, un acudit, una història que ningú no coneix, una col·laboració a un altre usuari o voluntari.

Així, fent aquest camí, aprenem que entrar a la diversitat i treballar en la igualtat és una altra manera d’expressar els suggeriments per fer més satisfactòria l’experiència del voluntariat, i més eficaç l’acció social. La diversitat de situacions personals, porta a la diversitat de necessitats i expectatives. A la vegada, cada persona porta una gran potencialitat de respostes creatives que es despleguen quan mútuament ens convidem a ser el que podem ser.

Anna Tudurí és voluntària del menjador de Càritas de Poblenou de Pineda de Mar 11

Page 12: L'Agulla, 073

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Acabem de tancar l’any del centenari del naixement del poeta Màrius Torres (Lleida 1910 – sanatori de Puig d’Olena 1942) i una bona manera de recordar el poeta és fer una passejada pels voltants del sanatori on va viure des de 1935 fins a la mort i on va escriure gairebé tota la seva poesia. Per preparar el passeig podem llegir prèviament Poesies de Màrius Torres (a cura de Margarida Prats Ripoll, Lleida, Pagès editors 2010), la darrera edició que ens posa a l’abast la seva poesia amb una bona presentació, acompanyada d’una breu però il·lustrativa selecció de cartes, proses i articles de Màrius Torres. No ens descuidem de posar el llibre a la motxilla i, asseguts en un dels bancs de dalt del Puig o a l’era del Mas Blanc, rellegir-ne alguna.Deixem el vehicle en un replà que hi ha al trencall on comença el camí asfaltat que puja cap a l’antic sanatori (que va acollir també Antoni Tàpies i Josep M. Castellet), pel km 8 de la carretera C-1413, que va de Sant Feliu de Codines a Centelles. Enfilem la pista asfaltada, que travessa el bosc primer i que, en enlairar-se, ens mostra el paisatge. Arribem a l’edifici. L’entorn vegetal mostra la ferida de diversos focs. Darrere de la façana nord entre dos llorers, un de gros i un de xic, surt el caminet que ens durà al Puig. Hi ha un indicador de ferro, però costa de veure. El camí voreja el turó per la part obaga. Trobem un parell de bancs. Quan arribem a una pista de terra trenquem a la dreta i ens durà fins al Puig d’Olena (812 m). Hi ha uns bancs i una capelleta amb una senzilla marededéu de fusta. Bon lloc per llegir i contemplar el paisatge que abraça del Montseny al Farell. Baixem per la pista de terra, que ens duu fins a la pista asfaltada, al collet de Can Sants, sense passar pel sanatori. Una cinquantena de metres més avall, de la pista asfaltada surt un bon camí al peu d’uns rètols que ens fan saber que som en terra de tòfones i que no hi podem fer foc. Aquest camí ample ens portarà fins al camí MM (Matagalls-Montserrat), amb senyals verds i vermells, que agafarem trencant cap a la dreta, cap a llevant, i aviat s’enfilarà fins al coll de Ca l’Escopeter. Estiguem atents als senyals verds i vermells i no els deixem. Som dalt la serra de la Collada. Continuarem avançant cap a llevant seguint el sender MM fins al collet del Marsó. Anirem trobant alguns trencalls que deixarem

Passejant pel Puig d’Olena i el Mas Blanc

Josep Pascual

i passarem arran d’un camp que ens permetrà contemplar Castellterçol i Castellcir a ponent i al nord. Arribats a una pista ampla (al collet del Marsó) en molt bon estat, de terra premsada, deixarem el sender MM i, doncs, els senyals verds i vermells. Trenquem per aquesta pista cap a la dreta que ens baixarà ràpidament cap al km 9 de la carretera C-1413. Un cop a la carretera trencarem cap a l’esquerra en direcció a Centelles fins al km 10, que trobarem indicat el trencall del Mas Blanc. Al Mas Blanc, on anava a passar de tant en tant alguns dies el poeta (i que durant molts anys ha estat centre d’acollida i espiritualitat), hi ha un bell rellotge de sol amb un poema seu. La tornada fins al cotxe (km 8) la farem per la carretera, normalment poc transitada i amb un recorregut sinuós molt agradable. Us aconsello que us situeu i seguiu tota la passejada, explicada molt succintament, amb el mapa Cingles de Bertí d’Editorial Alpina, edició 2004-2005.Aquesta passejada la podem fer tranquil·lament en unes tres hores, sense comptar les parades.I acabem amb una altra recomanació literària. Ambientada en aquest paisatge i sanatori, en els anys de la guerra i la immediata postguerra, i inspirada en Màrius Torres i en l’entorn del poeta, sense pretensions de fer-ne una biografia atès que barreja realitat i ficció, fa poc s’ha publicat la novel·la breu de Jordi Estrada Rius paral·lels (Berga, Edicions de L’Albí 2010). Una lectura per després de l’excursió.12

Page 13: L'Agulla, 073

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

L’entitat Estel Tàpia fa 28 anys que treballa amb persones en situació d’exclusió social. Està situada a Barcelona, al Raval. Un barri complex que, a més de tenir un llarg historial com a territori d’acollida, també compta amb una gran xarxa d’entitats socials, d’institucions públiques, culturals i artístiques referents de la ciutat.

La reinserció de persones adultes en situació d’exclusió social, des del vessant del treball, sempre ha sigut el seu objectiu. Al principi es feien senzilles feines de manipulats: petits treballs fets amb les mans per a la indústria. Fa uns anys que l’entitat desenvolupa un nou model metodològic d’inclusió: el treball amb quart món des de la gestió del caos, a través d’un marc socialitzador: l’ordre, l’organització, la innovació i el reciclatge, la corresponsabilitat, l’empatia.

El procés de l’usuari es visualitza des de un marc formatiu, on l’itinerari pugui ser el més individualitzat possible. Grups de treball de 6-8 persones amb diferents continguts: lúdic, metodològic, tècnic, productiu però davant de tot: socialitzador. L’eina que s’utilitza són feines, algunes molt senzilles i altres no, que abans de ser executades estan pensades des d’un marc possible, que ho puguin fer. L’estratègia per reinserir és el treball, el marc és un procés socialitzador en cadascuna de les feines que realitzen, sigui la que sigui. Per tant, la feina fa de contenció del subjecte.

- Quins són els usuaris habituals? Són persones socioeconòmicament excloses amb diferents perfils: des de malalties cròniques sense seguiment, malalties addictives, persones que mai no han treballat al mercat normalitzat, o que ja fa molts anys que no ho fan, que reben alguna ajuda però que és insuficient per viure dignament. Es troben angoixades per la seva situació econòmica actual i sense capacitat d’inclusió social. Ara mateix assisteix un col·lectiu que s’anomena d’anada i tornada: fa anys que havien demanat ajut i ara han tornat per la precarietat en què es troben.

Aquí teniu un exemple del procés que es fa a l’entitat per adonar-se de quines dimensions estem parlant i del procés al qual arriben. Un client demana una feina de classificació de correspondència. Tothom podria dir: fàcil. Primer es fan oposats: remitent / destinatari, i a partir d’aquí es fan les subclassificacions per districtes postals. Fins aquí el plantejament és clar, però no totes les persones que estan a Estel Tàpia tenen al cap l’abstracció: entrar / sortir, enviar / rebre. I encara

Associació Estel Tàpia: un treball d’inclusió de les persones

Rocío Elvira Q.

menys la classificació del sistema mètric decimal. Aquest és un concepte d’abstracció de la realitat.

La majoria són persones que no han tingut accés a Bill Gates i el windows i a l’utilització de símbols de qualsevol ordinador. La majoria utilitzen telèfon mòbil però no saben com funciona, ni com ni per què entren i surten missatges. Per tant, s’ha fet un gran procés perquè s’entengui el concepte i posteriorment s’introdueix l’objecte concret: carta, caixa, etc. I aquí, en aquest nivell de concreció, desenvolupem cultura del treball: seguir pautes, recórrer a ajuts visuals si tinc dubte (per poder reconèixer un logo), preguntar a l’educador, aturar-se si s’han bloquejat (a vegades no recorden el que havien fet fa dues setmanes). Aquest procés d’aprenentatge és continu perquè o bé la seva edat, o bé el seu itinerari d’exclusió, o bé la seva situació de precarietat actual, no els permeten una assimilació definitiva del concepte.

Una de les màximes a Estel Tàpia és: “Tornem a començar”. Perquè els processos de precarietat continuada trenquen el marc de la socialització del subjecte, i les entitats com Estel Tàpia, regeneren el teixit perquè ells puguin, si es donen les circumstàncies, estar inclosos en la societat a la que pertanyen. Difícil, no? Complicat... Per suposat, però també per això parlem de corresponsabilitat: cap a dins i cap a fora.

Cap a dins: els usuaris han de ser partícips del seu itinerari i de les condicions que això comporta, per exemple: el coneixement del límit en algun moment del seu itinerari. Si accepten entrar en un procés de reinserció aniran treballant la incorporació d’alguna norma que els inclogui: complir els horaris establerts, per exemple.

Cap a fora: la societat s’ha de treballar la incorporació de la diferència. Les persones excloses necessiten ser reconegudes, a Estel Tàpia es proposa un objecte que ells/elles hagin fet.

El canvi que es proposa és d’una magnitud important: col·loquem un objecte (treball) per intercanviar amb la societat: l’ecotó (eco tovalló), la manualitat de reciclatge, els sobres, i això és el que s’intercanvia, mai la seva situació de pobresa.

Per connectar amb nosaltres: Om, 7-9 08001 Barcelona. Tel.: 93 442 84 98. Fax: 93 441 79 35. [email protected]

13

Page 14: L'Agulla, 073

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Lluç amb calçots

Tere Jorge Com podeu comprovar, darrerament m’he llençat als plats amb un cert maridatge no gaire habitual, a vegades de cultures, i avui de dos productes que mai no es trobarien a la vida real per la seva procedència: un del mar i l’altre ben arrelat a la terra. És una amistat impossible però que la recepta d’avui ens ajudarà a apropar, a fer que tinguin un primer contacte i ja veurem què passa!Com veieu, res no és impossible si ens arrisquem i intentem construir ponts i crear espai de trobament.Ingredients: 4 talls de lluç; 8 calçots; ametlla mòlta; sal; oli d’oliva; un fumet suau de peix; mantega; porros.Elaboració:Pelem i tallem els calçots a trossos. Els ofeguem en una cassola amb oli. Quan estan tous, hi posem una mica de mantega i ametlla mòlta. De mica en mica, hi anem incorporant també el fumet de peix, remenant com si féssim una beixamel. La triturem fins que quedi ben fina i, si cal, la tamisem. La reservem.Enfarinem i fregim el lluç, que quedi daurat. El posem en paper de cuina.Tallem el porro ben fi (en juliana) i el fregim en oli d’oliva molt calent. El reservem ben escorregut.Per muntar el plat: posem el tall de lluç al plat, el cobrim (generosament) amb la salsa de calçots i al capdamunt hi posem els xips de porro.

Som més pobresSalvador Clarós

Ho miris com ho miris, tot sembla indicar que ara som més pobres: ens pagaran molt menys per acomiadar-nos de la feina. I serà molt difícil trobar una nova feina amb el mateix sou. De fet, en els darrers anys ja ens han congelat si no abaixat el sou. Haurem de cotitzar més anys a la Seguretat Social per tenir dret a la mateixa pensió de jubilat que podíem tenir abans treballant menys. Potser haurem de pagar més pels medicaments. Tal vegada no, qui ho sap? Però tot apunta a que sí. Moltes famílies han perdut el pis i els estalvis. Ara la llum és més cara i no pararà de pujar. Igual que els aliments, que es veuen afectats pel progressiu i imparable increment dels carburants que no paren de sagnar un país, aquest, que n’és extremadament dependent. Comptat i debatut, assumim-ho: som més pobres que abans.Em ve a la memòria un temps llunyà on hi havia pobres i rics. Els rics en feien ostentació, i els humils semblàvem conformats i adaptats a una precarietat crònica. Però mira per on, vam anar millorant les nostres expectatives. Amb aquella austeritat que ens venia de família, potser del temps de postguerra, i amb el treball, que no faltava, no va ser complicat estalviar. Quan ens en vam adonar, no sabíem què fer amb els estalvis i vam seguir el consell dels entesos, comprar el pis i fins i tot una segona residència. Això sí, amb l’ajut d’unes generoses hipoteques que ens feren creure que amassàvem una petita fortuna. Tornar a la realitat era una qüestió de temps. Vam desoir aquella dita també apresa de la tradició antiga que aconsella no estirar més el braç que la màniga. I la realitat tossuda sempre acaba emergint del mar dels somnis. Assumim-ho: som més pobres. Els mercats en tenen la culpa. Són ells els que forcen el govern a fer retallades. I els canons de la Moncloa apunten al poble. Covard i assetjat, aquest signa un armistici, “el pacte social”, que consolida un retrocés, però encara hi ha vida. I si hi ha vida, hi ha esperança. 14

Page 15: L'Agulla, 073

L A C u lT u r A d E l E S S u b V E n C I o n S . Participo de diverses entitats cíviques de la ciutat on visc: Càritas, un parell o tres d’entitats

culturals, i una associació de familiars de discapacitats. La meva implicació i dedicació és desigual. Totes demanem subvenció, que rebem en percentatges molt diferents. Càritas ho fa per conveni, i amb el que està caient em sembla perfecte que sigui així i que se li incrementi el que convingui en benefici de la gent que ho passa pitjor. Però de les altres, no estic tan convençuda de la utilitat social de la subvenció en moments de crisi. De fet en una d’elles ja hem decidit renunciar-hi. Jo crec que una política sanejada de les entitats seria plantejar-se funcionar sense ajuts, amb les quotes pertinents dels socis. I, si cal, i per a una finalitat molt clara, demanar subvenció. Però ara la meva sensació és que els ajuntaments destinen un munt de diners a petites subvencions (200/300 euros per entitat), que de fet no resolen gran cosa de les entitats i generen molta paperassa. En canvi, hi ha equipaments infradotats o recursos inexistents, que potser amb els diners que es destinen a satisfer aquesta mena de clientelisme, potser es podrien posar en marxa. No és una decisió fàcil de prendre per part dels ajuntaments, però crec que tant ajuntaments com entitats farien bé d’anar-hi pensant, per tal que el diner públic fos socialment més rendible. Mercè Solé

I d E o l o G I A I P r o X I M I TAT A M b l A P o b r E S A . “Les ideologies obreres i cristianes portades per militants que creaven lligams amb els pobres són

mortes“. És una afirmació inquietant d’Étienne Liebig, en el seu llibre Les pauvres préfèrent la banlieue (Michalon, Paris 2010), en el qual analitza la progressiva desigualtat social. Jo diria que mortes, no, però que ens cal donar-hi impuls. La gent que treballa en el món de la pobresa potser té poca perspectiva política i la gent que és als partits d’esquerra, fa massa teoria i coneix poc de prop la realitat social. Encara té remei. Moviments com la JOC, l’ACO i la GOAC ens hi poden ajudar. Mercè Solé

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

P ublICITAT/AIGuA QuE InToXICA. Una mestra pregunta als infants de la classe: «A casa què feu per ser ecològics?» La resposta potser no és

literal del tot però és aquesta: «Comprem aigua Tal (marca molt coneguda) en envasos de cinc litres de plàstic reciclat» Evidentment, com que és publicitat, la mestra no respon: «Doncs imagineu-vos si ho seríeu si us acostumàveu a beure aigua de l’aixeta: ni plàstics, ni sobreexplotació d’aqüífers, ni contaminació malbaratant gasoil portant-la amunt i avall.» Josep Pascual

C ATAlunYA I El SudAn. Davant la prohibició per part de l’arquebisbat de Barcelona de cedir locals parroquials per a les consultes sobiranistes del 10

d’abril (una decisió que no em veig amb cor de considerar si és encertada o no), el portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, ho ha lamentat i ha contraposat aquesta actitud a la de l’Església del Sudan del Sud, que es va implicar activament en el referèndum de secessió. Torno a dir que no sé valorar si l’actitud de l’arquebisbat de Barcelona és encertada o no. Però el que segur que em sembla molt desencertat és comparar Catalunya amb el Sudan, i no pel fet que el referèndum sudanès era oficial i el d’aquí és una iniciativa privada, sinó perquè la situació del Sudan era una situació d’opressió gravíssima, i la d’aquí no ho és en absolut. Comparar els drets de Catalunya a la independència amb els del Sudan del Sud, de Palestina o del Sàhara Occidental com de tant en tant es fa, em sembla, simplement, un insult per als sudanesos, palestins i saharians. Josep Lligadas

U nA VAGA ConTrA AnGElA MErKEl. Em sembla que fa dies va sortir en un acudit, no n’estic segur. Però després de la vinguda d’Angela

Merkel a beneir el “pacte social” espanyol, i després de l’evident control que exerceix sobre les economies dels països de la Unió Europea, jo crec que comença a ser hora de posar en el punt de mira de les protestes socials a tot Europa el personatge que millor representa públicament això que ara s’anomena “els mercats”. O dit d’una altra manera, menys simplista: o l’esquerra es pren seriosament la necessitat de plantejar alternatives a l’actual situació, i de

fer-ho conjuntament a nivell europeu, o això cada cop anirà pitjor. Josep Lligadas

15

Page 16: L'Agulla, 073

Ara va de bo i La Bicicleta al Tradicionàriuswww.labicicleta.cat, www.tradicionarius.catAra va de bo, l’emblemàtic grup pioner de l’animació infantil als Països Catalans, ha impulsat les Matinals Infantils Folk al CAT, al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona (Travessia de Sant Antoni, 6. Metro Fontana). Ara va de bo, que aquest 2011 celebra els 40 anys de trajectòria, és l’ànima del projecte, i té al seu costat el grup d’animació La Bicicleta com a convidat a totes sessions, en què també hi col·laboren tota una troupe de músics ben diversos. En cadascuna de les sis matinals infantils hi ha un tema de fil conductor: personatges fantàstics, viatges meravellosos, països imaginaris, flors i violes de primavera... Una proposta creativa, en el bon gust, per gaudir en família i per descobrir la màgia de la música i els contes, basada en la cultura popular de Catalunya i d’arreu del món. Les sessions van començar el 23 de gener,

són quinzenals, i acabaran el 3 d’abril. Maria-Josep Hernàndez

El temps no espera. Zygmunt Bauman. Arcàdia, Barcelona 2010. Zygmunt Bauman, premi Príncep d’Astúries en la passada edició, és un sociòleg polonès d’origen jueu. Aquest llibre està articulat com una conversa entre Citlali Rovirosa-Madrazo, periodista i sociòloga (i força més espessa que el seu entrevistat, per cert) i Bauman. Fa una repassada a la crisi, al paper dels estats, a la globalització, a la política, als pobres i a l’Estat del Benestar, als nacionalismes, a les religions, als fonamentalismes, a la ciència...Temes fàcils tots ells, com veieu. Té una mirada penetrant i s’explica amb força senzillesa i amb un punt d’ironia. Em sembla que ens convé molt aprofundir en anàlisis com la seva per encaminar aquesta recerca lluitadora d’un món més just i igualitari. Sobretot

per fer-ho sense clixés i amb una certa consistència.Seria un bon material per treballar en grup. Us el recomano. Mercè Solé

des/Apareguts. Exposició del fotògraf Gervasio Sánchez al CCCB. Del 2 de febrer a l’1 de maig de 2011.Copio simplement de la presentació de l’exposició: “Extens projecte de fotografia documental centrat en el fet de la desaparició forçosa a deu països. Contundent document contra l’oblit que té per objectiu rescatar la memòria sepultada de persones desaparegudes en conflictes bèl·lics i processos de repressió. La desaparició forçosa és el crim que consisteix en la detenció il·legal, la tortura i, sovint, l’assassinat de persones per part de l’Estat o agents que actuen en nom seu amb l’objectiu de terroritzar un determinat col·lectiu social i transmetre un missatge d’impunitat a la població civil”. Josep Pascual

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Els bancs han aconseguit transformar una immensa majoria de persones en una raça de deutors

(Zygmunt Bauman: El temps no espera)El re

tall


Top Related