La #Intifalla irromp enles FallesLa primavera valenciana també ha arri-bat a les falles, que, per primer cop, jano són un corral de la dreta.

>> Països Catalans 4

Gandia tanca la televisió local El nou alcalde de Gandia ha tancat la tele-visió local en una maniobra per afavorirles televisions privades, segons expliquenels afectats.

>> Països Catalans 7

Escòcia avança cap a la independènciaEl referèndum sobre la indepdendènciaha escalfat el debat nacional a Escòcia,que lluny d’emmirallar-se en els PPCC,ara marca la línia.

>> Inernacional 10 i 119

SUM

ARI

RAMON USALL PÀG. 2 // ROGER SANCHEZ PÀG. 2 // DAVID PUJOL PÀG.3 // MARC GARCIA PÀG.16

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Laia Estrada, militant independentista i feminista

de TarragonaAmb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora,L’ACCENT l’entrevistem la Laia Estrada perquè ens expliquequines són les problemàtiques de la dona en l’actual con-text de crisi i de retallades socials.

>>Contraportada 16

Grans mobilitzacionsen defensa de l’ensenyament Els estudiants d'arreu dels Països Catalansvan portar el malestar social als carrers elpassat 29 de febrer. En el que pot ser conside-rada una de les primeres vagues estrictamentnacionals, desenes de milers de persones vanocupar els carrers de les ciutats università-ries per protestar contra les retallades i con-tra l'apliació de la directiva EU2015. Els enfron-taments amb la policia al centre de Barcelo-na van evidenciar la ràbia d'una joventut aqui han robat el futur que durant anys li hanpromès.

>>Països Catalans 5

ENTREVISTA

>>Internacional 10 i 11

Els estudaints pels carrers de Barcelona // FOTO: Oriol Clavera

Periòdic popular dels Països Catalans221

La CUP: un salt endavantper consolidar la feina feta

DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012

La CUP celebrarà aquest 11 de marçuna Assemblea Nacional que ha demarcar el camí a seguir els propersanys. Més enllà de decidir sobre laconcurrència a properes eleccionsautonòmiques, la ponència que hi hadamunt la taula planteja els meca-nismes per a fer un salt endavant. Laconstrucció de discursos nacionals,la coordinació amb la resta de l'es-querra independentista, l'expansióterritorial i l'establiment d'un siste-ma per a valorar la concurrència aeleccions supramunicipals des de l'a-nàlisi polític rigorós són els quatreeixos que aborda el text.

La CUP celebra aquesta assembleapoc més d'una dècada després que ini-ciés el seu camí ascendent. Dels pocsregidors de 1999 o 2003 fins al cente-nar de regidors i els quatre alcaldesde 2011 hi ha hagut un recorregut fetamb la intenció de teixir la unitatpopular vila a vila. L'ACCENT publi-quem un reportatge del periodistaAndreu Merino repassant a partird'experiències locals com s'ha anatconstruint aquest projecte polític.

>>En Profunditat 8 i 9

L’ACCENT 221DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 201202 OPINIÓ

Esclaus del segle XXIRAMON USALL LLEIDA

Potser ja aniria sent hora de revi-sar tots aquells llibres de text queens parlen de l’esclavitud com unfet històric afortunadament supe-rat. Continuen sent desenes elsestats del planeta on l’existènciahumana està inexorablement abo-cada a unes condicions que diferei-xen ben poc de les dels esclaus queel nostre relat de la història prete-nia eradicats.

Fins ara, però, aquests països onl’esclavitud estava legalment tole-rada ens semblaven exòtics i llun-yans. Amb el veïnatge universalse’ns van acostar una mica, peròencara crèiem que l’estat del benes-tar (molt fràgil a casa nostra, i,sigui dit de pas, construït gràciesa l’existència, en un territori rela-tivament proper al nostre, d’unaalternativa real al capitalisme domi-nant) ens duraria molts anys i ser-viria per garantir-nos unes condi-cions de vida mínimament dignes.

La darrera reforma laboral apro-vada per Mariano Rajoy, amb elsonor aplaudiment de la patronali de la seva cleca liberal, la matei-xa que ens ha abocat a la misèriaque ens toca viure, és un dels pri-mers passos per instaurar de noul’esclavitud a casa nostra. L’abara-timent de l’acomiadament fins alímits insospitats fins ara, la pos-sibilitat d’acordar una reduccióunilateral dels sous per part de lesempreses, l’adopció d’expedientsde regulació d’ocupació sense capaltra aprovació que la de la matei-xa empresa que el proposa... Totaixò té molt poc de reforma, mésaviat és un enderrocament en totaregla dels escassos drets laboralsque encara existien i que a partird’ara no seran ni tan sols papermullat.

La resposta a aquesta reinstau-ració de l’esclavitud continua sentd’allò més tèbia. La por i la resig-nació davant la possibilitat de feremergir una alternativa que freniaquesta deriva liberal tenen a l’es-querra paralitzada, temorosa davantdel fet que un fracàs en el combatcontra aquestes mesures ens acabiabocant a una legislació encara mésdura, a una esclavitud encara méssalvatge.

No hi ajuden gens exercicis decinisme, com el d’un diari prete-sament progressista, que la setma-na després de criticar la reformalaboral s’hi emparava per reduirunilateralment el sou dels seus tre-balladors i treballadores... Moltpropi d’un progressisme de saló quemés que construir alternatives elque fa és destruir les que podrienemergir!

Potser ja és hora que aquells queplantegem la necessitat de cons-truir un sistema econòmic dife-rent, basat en els nobles ideals dela justícia, la igualtat i la llibertat,gosem defensar-lo sense embuts,vista la misèria a la qual ens abo-ca inexorablement el capitalisme.No ens queda altra tria si no volemconvertir-nos en els nous esclausdel segle XXI.

PUNT DE MIRA

Fa pocs dies, als carrers de Valèn-cia, milers de persones van sortiral carrer sota el lema “Som el poble,no l'enemic”, en referència a lesdeclaracions del cap de la policia.No sé si el lema triat ho va ser peringenuïtat o per una visió tàctico-estratègica que, de moment, enca-ra no veig. Però el cas és que tincla sensació que ells ho tenen mésclar que nosaltres.

Fa uns anys, com a mínim alPrincipat, es cantava sovint que “larepressió no és la solució”. Poquesvegades la cantava, perquè no hiestava ni hi estic gens d'acord. D'al-guna manera, aquest enunciat vea dir que existeix una solució a unproblema o conflicte i que, mitjan-çant la repressió, aquest no s'arre-glarà... però que sí que es pot solu-cionar d'una altra manera. No pucestar-hi més en desacord.

El “problema” que tenim amb lapolicia (i amb l'Estat, en tant queplasmació legal del poder capita-lista sobre un territori concret) noté solució intermèdia, és o ells onosaltres, o més ben dit, és ells con-tra nosaltres,... i nosaltres fent-hifront com bonament podem. Pertant, ni hi ha cap solució que resol-gui un conflicte que és, valgui laredundància, irresoluble, ni la poli-cia (ni l'Estat ni la burgesia) la bus-ca pas, perquè ja li està bé que esti-guem sotmeses i perquè en reali-tat ens hi voldrien molt més... comde fet fan reiteradament mitjan-çant reformes laborals, lleis de par-tits, etc.

S'hi esforcen i ens ho deixenclar: no volen ser amics nostres, inaltros no ho hem pas de voler tam-poc! Des d'aleshores ha plogut molt,i darrerament encara més, i ambmés intensitat. L'agreujament dela precarietat, l'empitjorament deles condicions de vida i l'augmentde la repressió en el seu conjunt,tant als Països Catalans com arreu,ens haurien de fer obrir els ulls:qui som, el poble, per a ells? Quinpaper juguem?

A mi ja em disculpareu, però qui

m'explota no és amic meu. Tampocqui em subjuga. Encara menys quim'oprimeix en qualsevol de lesmeves expressions (cultural, nacio-nal, sexual, etc.). No és amic meuqui m'insulta, em colpeja i em vexaa diari. I en casos tant flagrantscom aquests, qui no és amic és ene-mic. És l'enemic.

Ells ho tenen molt clar: el pobleexisteix per explotar-lo, per treu-re'n beneficis en base a la seva suor,per poder seguir vivint amb elsmateixos luxes i privilegis (o més!)que abans que proclamessin els qua-tre vents que estàvem en crisi. Una

crisi que només els ha servit d'ex-cusa per justificar el retrocés demo-cràtic, social i polític més bèstiades de la mort de Franco.

I davant d'això, naltros, el poble,encara sembla que vulguem posar-hil'altra galta. No dubto que dins delsmilers de persones que es van mani-festar, moltes ho farien havent presconsciència (més o menys recent-ment) de la irresolubilitat del con-flicte. Que moltes ja n'estarien far-tes i no en tolerarien cap més. Peròquè transmet aquest missatge de “somel poble, no l'enemic”?

Al meu entendre, tornem a cau-

re en el mateix error que en l'al-tra consigna. És com si el que vafer la policia se'ls n'hagués anat demare, com si no ho concebéssimcreïble. Al contrari. La policia téexactament aquesta funció, i és bensabut que si no intervé és perquètot ja segueix el curs establert,tothom segueix l'ordre establert. Ala policia mai se li'n va la mà: col-peja (o no) amb la duresa que per-toca a cada moment perquè tothom,és a dir, el poble, torni al seu lloci no qüestioni res.

És que hi ha un altre enemic pera l'Estat? L'únic enemic per a l'Es-tat capitalista és la classe treballa-dora, perquè l'Estat i els seus lacaispolicies no són sinó eines de la bur-gesia, l'enemic de classe del poble.Va sent hora que aquesta idea vagicalant, perquè sinó, seguirem repe-tint errors infantils de confiar enpolicies bons i estats imparcials.

Cal treballar en la línia de tren-car la maleïda pau social que no éssinó la guerra diària de la burge-sia contra el poble. I de la matei-xa manera que vam assumir que“la repressió no ens aturarà”, hau-rem guanyat molt el dia que sor-tim al carrer havent assumit que“som el poble, som l'enemic”.

Segur que no som enemics?

COL·LABORACIÓ ROGER SÁNCHEZ ESTEBAN

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbitnacional dels Països Catalans. Redacció València: C.Maldonado, 46 baixos, 46001València Redacció Barcelona: C. Tordera 34 bai-xos, 08012 Barcelona Adreça electrònica:laccent.cat @gmail.com Subscripcions: 616 0733 28 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 61607 33 28. Consell de Redacció. Coordinació gene-ral: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera.Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.),Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, AndrésGonzález. Opinió:Joan Teran (coord.). Economia:Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: LaiaAltarriba, Manel López (coords.). Cultura: JosepMaria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan SebastiàColomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: MartíC. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: RafaeiEscobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica:Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clave-ra. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat enaquest número: Ramon Usall

Número 221 Tirada: 4.000 exemplars Núme-ro de dipòsit legal: L-1014-02. La responsa-bilitat dels articles d’opinió recau exclusiva-ment en els seus autors.

A Màrius Carol el va emocionar “lafotografia d’un empleat de bancaque es va enfrontar a un encaput-xat que destrossava l’oficina de l’en-titat al Passeig de Gràcia” (“La res-posta a la barbàrie”, La Vanguar-dia, 5 de març). I com que la claudel futur del país és no fer mai unlleig als mercats, als visitants delMobile Congress, al mafiós aquestdels casinos i a qualsevol que ensmiri de fora estant, encara el vaimpressionar més el fet que l’es-mentada fotografia “dijous va serportada a The New York Times”, laqual cosa podria perfectament serun torpede contra la prima de risc.

No hi ha cap tòpic que escapi ala xarxa d’en Carol: “un altre cop,en unes manifestacions estudian-tils es van colar grups antisistemaper desencadenar la seva violènciadavant la perplexitat general”. Laciència que té com a objecte lesmanifestacions porta per nom“fenomenologia de les manifesta-cions” i és practicada per senyorsque no han anat en trenta anys acap que no fos convocada pel poder.Entre les tesis fonamentals d’aques-ta ciència està la de que quan homesdevé antisitema deixa de ser estu-diant, treballador, aturat, culer oqualsevol altra de les categoriesamb les quals es classifica els éssers

humans. En contra de la dita segonsla qual “qui de jove no és comunis-ta no té cor”, “la fenomenologia deles manifestacions” desvetlla laveritat oculta pel tòpic i ens asse-gura que no és pot ser estudiant iantisistema alhora. Per tant elsantisistema estaven en una mani-festació que no els pertanyia. Perdonar-li a la cosa base empírica lanova ciència de l’aldarull ha ideatuns enginys anomenats “mesura-dors de perplexitat” gràcies alsquals Màrius Carol pot percebre,sense necessitat de moure’s del sofàde casa, la “perplexitat general” encada moment.

El trist empleat de banca elevata la categoria d’heroi per cortesiade Màrius Carol i l’Agència Reuters“va actuar impulsivament, portatpel sentit de la responsabilitat, perla indignació democràtica davantla violència indiscriminada. Quanel reporter de La Vanguardia vaparlar amb l’empleat del Banc Popu-lar, va manifestar que era una per-sona tranquil·la, que va actuar sen-se pensar-s’ho”. Costa saber què dis-tingeix la indignació democràticade qualsevol altre tipus d’indigna-ció, com tampoc no està clar quèfa que la violència fos indiscrimi-nada quan els perversos antisite-ma estaven atacant un objectiu per-

fectament discriminat i no unabotiga de betes i fils o una escolabressol. Però el més rellevant ésque l’home digués que era “una per-sona tranquil·la, que va actuar sen-se pensar-s’ho”. Podria perfecta-ment haver dit “soc el típic paioque pega l’àrbitre en els partitsescolars del seu fill” o bé “en oca-sions veig morts”.

El valor de la fotografia, semblaser, rau en la seva potència simbò-lica: “s’ha convertit en un exem-ple per a una societat que quan hiha incidents com els de dimecrespassat s’estima més mirar cap a unaaltra banda (…) Però si volem unasocietat millor, no ha arribat elmoment de defensar-la?”. Com espot defensar una societat millor?Com es pot defensar una cosa queno existeix? El que aquest pobredesgraciat estava defensant era“una societat pitjor”, és a dir, laque hi ha. I efectivament la sevaactitud és un símbol de l’estupide-sa obrera fomentada per llimacscom Màrius Carol, de l’absurda sín-drome d’Estocolm de qui defensael que no és seu i es manté fidel aqui no coneix la lleialtat. Quan lipaguin els esforços acomiadant-lo,rebaixant-li el sou o obligant-lo aprejubilar-se no sortirà a la porta-da del The New York Times ni enMàrius Carol li dedicarà cap arti-cle. I així s’escriu la història.

Fenomenologia de les manifestacions

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

Era de preveure que amb l'arriba-da del PP a les institucions illen-ques hi hagués una onada de mesu-res contra la nostra llengua. Arabé, cap persona, per molt maquia-vèl·lica que fos, podia imaginar-seque la cosa aniria així.

Tanmateix, les que ens pretenendirigir tampoc no podien preveu-re la resposta que aquestes mesu-res estan rebent per part de la socie-tat civil mallorquina. Si bé totcomençà amb unes interrupcionsal discurs que pronuncià JoséRamón Bauzà durant la lliçó inau-gural del curs acadèmic de la Uni-versitat de les Illes Balears orga-nitzades per la campanya A Mallor-ca en català!, han estat moltes imolt diverses les respostes viscu-des més o menys espontànies ques'han produït els darrers mesos aMallorca.

Però el que s'ha viscut, sobretot,ha estat una nova manera de llui-tar pel català. Una lluita popularque no passa per la subordinacióals partits polítics de torn, ni perla moderació o despolitització per

intentar agrupar al màxim de gentpossible... No. Aquesta lluita arapassa per l'acció directa, directís-sima diria jo: anar a la persona res-ponsable de l'agressió a explicar-liel nostre parer; faltaria més, queens deixàssim trepitjar sense nitan sols cridar! Per la incitació ala rebel·lia i a la desobediència. Perla descentralització dels focus arreudels pobles de l'illa. Per farcir lanostra lluita cultural de contingutnacional i social de tall rupturis-ta. Tot sempre ben amanit per l'as-semblearisme. Resumint, perdemostrar que la lluita pel catalàés als nostres carrers i no a les sevesinstitucions, que pel bé de la nos-tra llengua ens convé no deixar-laen mans de la classe política i sernosaltres els que ens movem per laseva plena supervivència.

També serveix per desemmasca-rar els paranys de l'espanyolisme.Sobretot del de dretes quan parlade bilngüisme o lliure elecció, oquan se'ns refereix a nosaltres,hipòcritament, com a “subvencio-nats”; però també del progressista

quan ens intenta despistar refe-rint-se als atacs al català com a “cor-tina de fum”. Com si atacar l'eixvertebrador del nostre país, la llen-gua, fos una cortina de fum... No,elles l'ataquen perquè saben quèsignifica atacar el català, per aixòho fan constantment i amb tantaduresa; de la mateixa manera quequan nosaltres el defensam, tam-bé sabem què significa fer-ho, tam-bé per això ho feim amb tanta fer-mesa. Per això la seva policia enca-ra ens posa multes per xerrar encatalà i també per això nosaltresestam disposades a fer vagues defam.

Tant de bo, quan passi aquestagran onada espanyolista -perquèpassarà...-, quedi quelcom de laresistència, d'aquesta nova mane-ra de lluitar pel català a Mallorca.Encara que, almenys, només siguiuna nova estratègia o un nou col·lec-tiu.

*David Pujol és professor de secundària i militant d’Endavant Mallorca

L’ACCENT 221 OPINIÓ 03

La millor garantia

“Les universitats públiques han d'articular el pont que unisca el món

de la ciència i la investigació amb el món de l'empresa”, aquesta frase

que es troba al web del Ministeri d'Educació Cultura i Esport és un dels

punts de l'Estratègia Europea 2015 (EU2015) que des del 2008 el Govern

espanyol està desenvolupant com a part de l'Espai Europeu d'Educació

Superior (EEES). “Les universitats haurien d'anar cap a la privatitza-

ció i en tot cas adoptar un sistema de beques públiques per als estu-

diants amb bones notes. Que l'Estat ho controle tot no funciona, et gas-

tes més diners i més malament”, aquesta segona afirmació és d'un guru

del neoliberalisme i recull l'essència de l'EEES i de l'EU2015. Davant

d'això hi ha un gran sector de la comunitat universitària (i també de

secundària, ja que l'afectarà en un futur) que es va mobilitzar el 29 de

febrer arreu del país —vora 100.000 persones entre totes les ciutats.

El seu objectiu era lluitar contra l'augment de la influència de l'empre-

sa privada en un sector cabdal de societat catalana. Aquestes protestes

en l'ensenyament no són noves, només cal recordar l'any 2008, però sí

hi ha un element diferent i positiu: la Plataforma Unitària en Defen-

sa de la Universitat Pública (PUDUP) que aplega PAS, PDI, estudiants i

col·lectius de totes les universitats públiques principatines, convocà a

la vaga al sector d'estudiants i al sector de treballadors i treballado-

res, amb un èxit força significatiu. I és aquesta novetat la que ha de

marcar les línies d'ara endavant. Els atacs per desballestar l'Estat de

benestar s'han de frenar amb vagues generals als centres educatius i

de treball, i crear així les condicions per l'apoderament de les classes

populars dels Països Catalans.

El dimecres 29 a molts piquets de diverses facultats del país es repe-

tia el debat entre el dret d'exercir vaga o la legitimitat de la lluita i els

drets individuals d'assistir a classe. Els arguments també es repetien:

“Si és una vaga que s'ha convocat des de fa setmanes, s'ha anuncia't i

és per uns motius més que dignes (defensar els nostres drets socials),

que la facultat estiga buida és l'única manera que la vaga servisca com

a mesura de pressió”. Per l'altre cantó: “No es pot obligar a ningú a fer

coses que no vol i tothom té el seu dret individual d'anar a la facultat”.

El sistema educatiu, els exemples dels dies de cada dia al carrer (o més

aviat els pocs exemples) i el tractament dels mitjans en tant que repro-

ductors de la ideologia dominant han fet que per a moltes persones

trencar la pau social siga un desgavell inassumible i, per suposat, no

desitjable. La recuperació dels espais públics com a espais de lluita,

però, és l'única manera de mostrar que el poble no accepta les retalla-

des socials i que està disposat a defensar els seus drets més legítims.

Atenent a açò, la militància del SEPC s'ha mostrat els darrers mesos

(cal recordar la mobilització del 17 de novembre passat) com a puntal

de la lluita a l'ensenyament. És a dir, des de fa uns anys és inimagina-

ble que una vaga estudiantil amb perspectives mínimes d'èxit es con-

voque sense la implicació del sindicat independentista. És l'únic sin-

dicat estudiantil que —amb totes les seues mancances i dificultats—

ha convocat vagues i manifestacions al llarg del nostre territori sota

domini espanyol i això té una certa rellevància també quant a la refe-

rencialitat nacional, atès que el marc de mobilitzacions del 29F fou qua-

si exclusiu dels Països Catalans. Lligat amb això i sense oblidar els grans

exemples del centres de primària i secundària, s'ha de parar esment al

despertar del País Valencià. Un tros de la nació que durant anys s'ha

volgut vendre com a mort i inert. Tanmateix si abans ja no estava tan

mort ni tan inert ara ha encetat un conjunt de lluites (on tal vegada

les vinculades amb l'ensenyança són les més visibles) per recuperar una

dignitat social robada pels governs espanyol i valencià.

En defenitiva, l'apoderament de la classe treballadora i la defensa

dels drets conquistats són i han de seguir sent el pal de paller de la llui-

ta popular. La unió de lluita estudiantil i sociolaboral de cara a una

vaga general és la millor garantia d'èxit per a eixir d'aquesta crisi capi-

talista des d'una vessant democràtica i socialment justa. I si no que pre-

gunten al poble grec, veneçolà, bolivià...

E D I T O R I A L

Una nova lluita pel català

DAVID PUJOL* COL·LABORACIÓ

DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012

LA VEU DELS LECTORS

Últimament hem vist com l'alcal-de de Tortosa Ferran Bel està par-ticipant d'associacions i actes inde-pendentistes, degut al seu càrrecde vicepresident de l'Associació deMunicipis per la Independència.Estaria bé que fem una repassadaa algunes de les actuacions més des-tacades d'este independentista radi-cal.

Al segon any d'arribar a l'alcal-dia, va organitzar una rebuda ofi-cial a l'Ajuntament de Tortosa alpríncep Felip de Borbó i a la prin-cesa Letízia Ortiz, amb signaturaal Llibre d'Honor de la ciutat inclo-sa. Suposo que la rebuda oficial eraper explicar-los als Borbons lavoluntat que té el poble català d'a-lliberar-se del Regne d'Espanya.

Una altra mostra del seu altnivell de compromís amb la inde-pendència, la trobem en les mul-tes que va posar a sis jóvens de Tor-tosa per repintar un mural inde-pendentista que havia estat embru-tat amb símbols nazis iespanyolistes.

No podem passar per alt la defen-sa aferrissada que ha fet del monu-ment d'exaltació feixista que hi haal mig del riu Ebre, un monumentinaugurat pel mateix FranciscoFranco. Per prendre està decisió,l'alcalde Ferran Bel segurament vainspirar-se en la llegenda de lesvagues a la japonesa, aquelles enles quals els treballadors i treba-lladores, en lloc de no anar a tre-ballar, treballen el doble d'horescom a mesura de pressió. Faltaràveure si, seguint amb la seua línia,també restaura, repinta i il·lumi-

na el monument, tal com demanala Falange.

Com a mostra de suport a lesentitats i col·lectius independen-tistes de la nostra ciutat, des del'Ajuntament de Tortosa s'han posatmil i una traves en l'organitzaciód'actes com la Marxa de Torxes del'11 de setembre o el Correllengua.

Podríem dir, en conclusió, que

es tracta d'un patriota, d'aquellsque diuen “de pedra picada”, a l'al-çada de Francesc Macià, Joan Fus-ter o Lluís Maria Xirinacs.

Jo ho tinc clar, Ferran Bel ensguiarà cap a la independència!

Andreu Curto Baiges, membre de Maulets Terres de l'Ebre

Ferran Bel, l’independentista radical

TIR DE GRÀCIA

LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Dies abans de l’inici de les Falles 2012a la ciutat de València, per les xarxessocials, sobretot per Twitter, va comen-çar a aparèixer el hastag #intifalla.Aquesta nova paraula, fruit de la unióentre les paraules intifada i falla, dema-nava que el poble valencià continuésalçant la veu i protestant, també duranten Falles, contra les retallades socials,la reforma laboral i la repressió poli-cial.

Ja fa unes setmanes, els alumnes del’IES Lluís Vives, van eixir al carrer encontra les retallades en educació i perdenunciar que la policia espanyola elsreprimís. A partir d’aquest moment,tant en internet via #primaveravalen-ciana i #IESlluísvives, però sobretot alcarrer, els valencians van respondretallant durant hores els principals puntsneuràlgics del centre de València. Aques-ta mobilització va tindre el seu zenit el29 de febrer on milers i milers d’estu-diants van secundar la vaga i van tor-nar a ocupar les vies valencianes exi-gint qualitat en els serveis públics i con-tra els gestors polítics i policials.

Comença la #intifallaL’1 de març, inici de les “mascletaes”,centenars de persones amb globus negres,llibres, perols i algunes pancartes espresentaren davant el balcó de l'Ajun-tament on xiularen i cridaren lemescontra l’alcaldessa i la delegada delgovern, així com contra les retalladesen l'educació. Des d’aquell moment, entotes les mascletades s’han ajuntat cen-tenars de persones per a protestar davantels polítics del balcó. Des de la castapolítica del PP s’ha intentat boicotejaraquestes protestes, amb declaracionscom les de l’edil de les festes falleres,

Francisco Lledó, on carregava contraCompromís, acusant l’agrupació d’es-tar al darrera de les mobilitzacions,com també ho ha fet Rita Barberà, l’al-caldessa de Valènci, qui exigia l’atura-ment de totes les protestes perquè segonsdeia, donen mala imatge a la ciutat, amés de ser un atac frontal a les Falle-res i la seua Cort d’Honor. Des del PSOEtambé s’ha caigut en la trampa d’acu-sar als manifestants de rebentadors deles Falles, quan sempre s’han posicio-nat en favor d’unes veritables Falles,on l’humor, la crítica i el sarcasme alspoderosos fos vigent altra volta. Men-tides repetides una i altra volta pelsmitjans de comunicació, sobretot en elsdiaris valencians (Las Provincias i elLevante Mercantil) per intentar crearmala maror entre certs sectors de la

població propers al blaverisme i a laultradreta. Però aquests intents tambévan dirigits a la gent del carrer perintentar contrarrestrar un principi decanvi de cicle tan a nivell social comen el polític que està visquent la ciu-tat.

La primavera valencianaValència està canviant, ja no estem alsanys vuitanta del segle passat, on laimpunitat de la ultradreta de bracetamb les forces polítiques , va crear unestat d’impunitat total contra qualse-vol que olorès a canvi en un sentit d’es-querres o nacional, aquest fet també esvisqué a les Falles, on a més de no evo-lucionar, s’han encallat en les matei-xes activitats que van imposar el fran-quisme més caatòlic i conservador, com

l’ Ofrena a la Mare de Déu dels Desem-parats, on durant dies es tallen elscarrers més centrics durant hores, perportar-li flors a la Mare de Déu.

La crítica que es fa sota el balcó cadadia a les dues i pocs minuts del migdia,és contra les polítiques neoconservado-res d”una administració que està aca-bant de desmuntar un fallit estat delbenestar. Però la crítica també s’estàestenent a una societat que apatica-ment a deixat fer i desfer al govern detorn i a tots els seus amiguets construc-tors i especuladors de tot tipus, durantmassa anys. Els valencians clamen tam-bé a favor de recuperar unes festes rela-ment populars, on els interessos degrandiositat estètica i de les grans empre-ses publicitadores no tinguen el con-trol de les Falles, i queaquestes retor-

nen al poble que les creà. Unes fallesallunyades de l’obscurantisme cristià idel masclisme de les Falleres, seguintl’exemple de falles com les d’Arranca-pins, on fa més de 20 anys que van deci-dir suprimir les falleres per conside-rar-les sexistes. Pareix, que com diuen

els Aspencat en el seu últim disc “nai-xen primaveres” altra volta a València.La València que estimava Estellès i quecantava Ovidi sembla que torna, en part,gràcies a la tecnologia 2.0.

L’ACCENT 221DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 201204 PAÏSOS CATALANS

La #Intifalla ha trencat el monopoli ideològic de la dreta durant les festes

“La València queestimava Estellès ique cantava Ovidisembla que torna,

en part, gràcies a latecnologia 2.0”

El Subcomandante Marcos va definirla lluita com un cercle, perquè potcomençar en qualsevol punt però maino s'acaba. El Subcomandante Ricar-do Costa ho adaptà magistralment a lanostra realitat explicant que aquí, comal seu partit, el que no s'acaba mai ésla festa. De fira en fira, porrat, con-cert i festa patronal el nostre País esresisteix a caure en l'europea quotidia-nitat i anar només, com vol la Direc-ción General de Tráfico, de casa al tre-ball i del treball a casa. Nosaltres somuna altra cosa.

Fora dels tòpics que ens dibuixencom a xitxarres, malfaeners i balafia-dors, pecadors i culpables callats de lesnostres desgràcies, hem après a mirarel passat per entendre el nostre futur.Ens veiem reflectits en els gremis d'ar-tesans i comerciants que havent per-dut totes les guerres possibles, troba-ren en la sàtira i la crema simbòlica

dels seus mals un horitzó d'expressió,de festa, però també i sobretot de rei-vindicació. Pagans i blasfems, autoges-tionaris, àcrates fins i tot: podem tro-bar en les falles molts dels principistransformadors que avui inspiren leslluites socials no només a València,sinó arreu del món.

El poder establert s'ha esforçat devalent per mantenir el món faller con-trolat. Ho fa qualsevol estat modern:amb una mà alimentant-lo amb sub-vencions per mantindre'l ensinistrat;amb l'altra un discurs de falsa moder-nitat que nega a la cultura pròpia elpaper d'universal i la menysté com areducte del passat. Així ha passat a lescomissions falleres, com a la resta demoviments socials, sense ullals reivin-dicatius i tancats en el corral del fol-klorisme. Les falles són avui un “granevento” més, potser el primer de tots:a major glòria de la classe política, de

l'arquebisbat i de la indústria turísti-ca. Com a símbol, i al balcó, un macro-concurs de bellesa i les falleres vingaal plor.

Afortunadament, sota la superfí-cie crostosa i bruta de caspa el magmaencara corre amb fluïdesa. A vegadesli costa. Hi ha grups de teatre de dife-rents falles, i molts dies a l'any s'hi potveure la gent sopant a la fresca en fran-ca germanor; lluny del soroll de lesmacro-festes de l'Ajuntament i la patro-nal hostalera estan les Falles Popularsi Combatives; baix dels blocs de formi-gó de Nou Campanar està l'arena deplatja d'Arrancapins. Com una eficientmetàfora de la societat valenciana, onsi hom mira més enllà de gavines i rosestroba persones i projectes que valen lapena.

Intifalla és una metàfora. Triadade forma conscient, amb totes les seuesimplicacions. Triem recuperar l'espe-

rit crític i transgressor d'un espai queha estat i ha de ser nostre, de tots, del99%. Si l'univers faller institucionalrenuncia- no només en festes, sinó totl'any- a exercir com a tal, això ha deservir per recordar-nos que és la nos-tra responsabilitat fer-ho. I sense ambi-güitats: no reconeixem la legitimitatde la Junta Central Fallera i de la Cortd'Honor igual que no veiem legítim quela Comissió Europea o el Banc CentralEuropeu decidisquen el nostre futur.Exercim la democràcia, ací i ara. Pen-sem globalment i actuem localment.

Per això demà tornarem a l'hora dela Mascletà, i hi tornarem molts dedies. Encara que el Partit Popular, elsmitjans de comunicació i les ex-falle-res s'entesten en convertir la nostraprotesta en una disputa pueril entreassessors de partits, una estratègia mésde partits que no qüestionen l'statuquo, buscar culpables o acusar-nos de

cremar contenidors; baixarem igual-ment al carrer, perquè és nostre i node la Policia. Baixarem a posar sobrela taula temes i problemes que no sesenten als informatius, als parlamentso a les cimeres, a construir l'agendadel 99% de la població mundial.

Les persones, els moviments socials,som els autèntics falleros i falleres. Hosom i serem tot l'any, com ho fórem almes de maig, en què convertirem lesplaces en casals, colles i càbiles impro-visades. Ho hem sigut estes setmanesde sobrevinguda primavera valencia-na, ho som ara, i ho serem, com elsartistes fallers, treballant l'endemà dela crema. Com diu el SubcomandanteRic, ací la festa no s'acaba mai.

Ciutat Fallera, 5 de març de 2012

COMUNICAT DE LA #INTIFALLA

“Hem après a mirar el passatper entendre el nostre futur”

La #intifalla o com renaix laprimavera valenciana

ERMENGOL GASSIOT BALLBÈTERRASSA*

Les vagues universitàries del 17 denovembre passat i del 29 de febrerhan tingut un seguiment massiu i,el més important, en ascens. A més,han tingut la virtut de transcen-dir les divisions estamentals i plan-tejar programes de lluita globals,sorgint de les assemblees i arros-segant, de vegades, espais més ins-titucionalitzats com alguns comi-tès d’empresa i juntes de personal.A data d’avui, aquest procés estàderivant en una mobilització detreballadors/es universitaris quefeia anys que no es veia, especial-ment pel que fa al professorat. Demoment cap dels grans sindicatspot atribuir-se’n el lideratge, fetque dóna més marge a la lluita i lafa menys previsible. Arribats enaquest punt, sorgeixen alguns rep-tes als que crec que hem de donarresposta i que vull enumerar.

Primer, és imprescindible man-tenir la unitat de les comunitatsuniversitàries i evitar caure endinàmiques sectorials i corporati-ves. Possiblement la Generalitat,els rectorats i algunes organitza-cions sindicals promoguin situa-cions d’aquest tipus i haurem d’es-tar preparats per a superar-les. Noobstant, també és igualment neces-

sari que els treballadors (profes-sors i personal d’administració iserveis) guanyem una mica de visi-bilitat en tot el procés. Tot i que hihem estat presents de manera acti-va des de l’inici, des dels princi-pals mitjans, i de vegades tambédes de l’esquerra alternativa, s’han

presentat les mobilitzacions uni-versitàries com a estudiantils, iaixò és fals. En la lluita contra lesretallades, la defensa de les condi-cions laborals, dels llocs de treballi del sentit social de la recerca i ladocència ha estat sempre un ele-ment central.

En segon lloc, cal seguir insis-tint en assenyalar el què realments’amaga rere els programes de reta-llades, ajustos i canvis en els sis-temes de govern de les universi-tats. L’atac contra l’educació uni-versitària és una peça més de l’in-tent d’estendre les possibilitats de

negoci privat en els serveis públics,com també succeeix en la sanitat ien altres àmbits assistencials. Enaquest procés, la crisi és l’argu-ment mentre un sector reduït delprofessorat universitari aspira sor-tir beneficiat del progressiu apri-mament de l’àmbit públic de lesuniversitats en favor de consorcisi fundacions paral·leles. En algunsmoments caldrà confluir amb leslluites d’altres sectors: sanitat,transports, educació preuniversi-tària, etc.

Tercer, cal presentar alternati-ves. Per exemple, la secció sindi-cal de CGT a la UAB a proposat unapolítica econòmica diferent quepermetria a aquesta universitatcompensar la retallada de finan-çament de la Generalitat sensehaver de reduir plantilla, baixarsous i pujar taxes. El reconeixe-ment de les alternatives ha de serla base per a fixar fites en la llui-ta, que hom percebi com a assoli-bles i, per tant, que aspirem a guan-yar-les. Només així serem capaçosde definir plans de lluita concretsi factibles, no caure en protestesmerament de testimoniatge i, coma mínim, aturar aquest procés.

*Ermengol Gassiot Ballbè és membrede la secció sindical de CGT a la UAB

L’ACCENT 221 DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012 PAïSOS CATALANS 05

Reptes de la lluita per la universitatpública després del 29-F

ANDREU MERINO BARCELONA

El passar 29 de febrer milers d’es-tudiants van sortir al carrer arreudels Països Catalans, en el marc dela convocatòria de vaga estudian-til. La jornada de vaga va venirprecedida d’ocupacions i tancadesa diverses Universitats del terri-tori. Al Principat, la Coordinado-ra d’Assemblees de Facultat va ocu-par un local a la Plaça Cívica, a laUniversitat Politècnica de Cata-lunya es va ocupar l’ETSEIB, de lamateixa manera que es van orga-nitzar tancades a diversos edifi-cis de la Universitat de Barcelonai es va ocupar parcialment el cam-pus de Ciutadella de la Universi-tat Pompeu Fabra. Els estudiantsvolen encoratjar a tota la comuni-tat educativa a sumar-se a les rei-vindicacions que el moviment estu-diantil protagonitzarà aquestesproperes setmanes i a participard’aquestes per construir "l’ensen-yament públic, gratuït i de quali-tat per a totes". Denuncien la malagestió dels diners públics que laGeneralitat està duent a terme ien fan totalment còmplices els rec-tors i rectores que apliquen el seu

pla de retallades. Al País Valenciàles ocupacions es van multiplicari se’n van viure a València, Bur-jassot i Castelló. També es van ferconcentracions a diversos insti-tuts, encara sota el record delscàrregues policials al Lluís Vivesde València.

Després de les tancades i ocu-pacions va arribar el moment desortit al carrer, a una quinzena deciutats i pobles del país. A Barce-lona, milers de persones s’hanmanifestat sota el lema “No paga-rem la seva estafa, Salvem la uni-versitat pública”. L’únic momentde tensió va arribar davant la seude la borsa, quan alguns manifes-tants han tirat pedres a la façanade l’edifici. Posteriorment, unapart de la manifestació va arribara desplaçar-se fins la Plaça Espan-ya, davant la comissaria de lesCorts, per demanar l’alliberamentdels dos estudiants que van serdetinguts durant el recorregut pelcentre de la ciutat.

A València, milers de personesvan manifestar-se rere la capçale-ra que reclamava un “ensenyamentpúblic i de qualitat”. Un cop aca-bada la marxa, un grup de mani-

festants van tallar el Carrer Xàti-va, davant l’IES Lluís Vives, men-tre que prop d’un miler de perso-nes es van concentrar davant ladelegació del govern per demanarla dimissió de la delegada, PaulaSánchez de León. A Palma tambéhi va haver manifestació. En aquestcas el recorregut ha acabat al Con-solat de Mar, sota el lema “Seva ésla crisi, nostra és la lluita”. Lamanifestació, que va aplegar al vol-tant de 3.000 persones va ser con-

siderada pels organitzadors tot unèxit, així com una de les marxesd’estudiants més concorregudesdels últims anys.

La vaga del 29F va rebre el suportde diversos sindicats i col•lectius,com el Sindicat d’Estudiants delsPaïsos Catalans (SEPC) i la Plata-forma Unitària en Defensa de laUniversitat Pública (PUDUP). LaPUDP considera que la vaga és unaresposta a les retallades dels pres-supostos universitaris, l'acomia-

dament de professors, l'augmentde les taxes dels estudis i el noumodel de governança. La convo-catòria de vaga es proposava deparalitzar vint-i-quatre hores l'ac-tivitat universitària contra la polí-tica que porta a terme la Genera-litat. De fet, els estudiants vanintentar entrar al Departamentd’Economia i Coneixement de laGeneralitat de Catalunya, amb laintenció de manifestar al Conse-ller Mas-Colell, el seu malestar perles polítiques dutes a terme pelgovern català, sobretot pel que faal model de governança de les Uni-versitats, el qual la PUDUP consi-dera que “suspèn el dret a l’edu-cació pública”.

El balanç de la vaga fet pelscol·lectius que li van donar suportva ser positiu. Milers de personesvan sortir als carrers d’arreu delsPaïsos Catalans i en molts casos lesmanifestacions van aplegar unaquantitat de gent inusual per trac-tar-se d’una vaga estudiantil. Lacomunitat d’estudiants, fa ara unacrida a la comunitat universitàriaper no abandonar la lluita i seguirles accions que es facin en les pro-peres setmanes.

La vaga estudiantil del 29F mou a milers de persones arreu dels Països Catalans

El 29F, milers d’estudiants ompliren els carrers de les principals ciutats catalanes // FOTO: Oriol Clavera

Estudiants, PAS i PDI van unir esforços // FOTO: Oriol Clavera

L’ACCENT 221DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 201206 PAïSOS CATALANS

JORDI SOLER BARCELONA

“Un propietari més, un comunistamenys.” Aquesta frase atribuïda aldictador mostra fins a quin punt lapolítica d’habitatge del franquismefou una qüestió central en el siste-ma de control social.

En el període 1939-1975 la políticad’habitatge a l’estat espanyol traves-sa dues etapes diferenciades, la del’autarquia i la del desarrollismo. Laprimera és una etapa en què l’escas-sesa i infraproducció d'habitatge ésuna cara més de la crisi econòmica isocial. S’assaja un fort intervencio-nisme que es veu limitat per la man-ca de mitjans disponibles i que estransforma en clientelisme: l’estatsocial és molt limitat i només els afinsal règim accedeixen a les seves escas-ses prestacions.

L’arquitectura es reinterpreta coma activitat política: per exemple, esdepuren professionals i s’intenta cre-ar un imaginari d’acord amb el des-tí imperial comú. En molts indrets,ajuntament, església i seu del Movi-miento se situen a la plaça major,apel·lant a la tradició històrica espan-yola a l’hora de generar espais dereferència simbòlica.

Sens dubte, però, la nota més des-tacada d’aquest període és l’avantat-ge amb què es comença a tractar el

règim de propietat en detriment dellloguer, que persisteix fins als nos-tres dies i apartant-se de la tònicadominant a Europa ja en aquell temps.La Ley de Viviendas Protegidas de1939 entronitza en el règim jurídicla concepció de la casa com a símbold’estabilitat i pau social. Una ideaque podrà fer-se efectiva tan bon puntla situació econòmica millori.

A partir dels cinquanta les neces-sitats d'habitatge es disparen. Les

migracions internes fan créixer demanera caòtica els nuclis urbans:barraques, rellogats, amuntegamentsón paisatges urbans que demostrenla ineficàcia dels múltiples organis-mes públics de producció d’habitat-ge. Cap a fora, els franquistes cer-quen el reconeixement exterior i ini-cien l’obertura econòmica. Cap a dinsel capital financer que ha adquiritprogressivament una posició sòlidapressiona el règim per canviar les

regles de joc del sector de la construc-ció. Juntament amb el turisme i lesfinances, la construcció jugarà unpaper molt important en l’estratègiade desenvolupar el capitalisme espan-yol. L’estreta relació entre ells i elgegantisme condicionen els cicleseconòmics encara avui.

A partir del 1954 amb la promul-gació de la Ley de Viviendas de Ren-ta Limitada que dóna cobertura a lamercantilització de l’habitatge assis-

tirem a una intensa activitat de l’es-tat que abasta la legislació, la plani-ficació, la intervenció directa permitjà de polígons i, posteriorment,l’impuls a la promoció privada. Elcreixement immobiliari fou especta-cular i es produí per mitjà d’una grantransferència de rendes públiques aempreses privades. A mitjans seixan-ta el sòl i l'habitatge s’han convertiten un mecanisme d’acumulació decapital capaç de proporcionar unsbeneficis superiors a la inversió indus-trial.

Però, a més, el paper ideològic dela propietat horitzontal i l’especula-ció del sòl fan de l’habitatge un ins-trument de control social de primerordre. L’esforç econòmic associat al’adquisició, l’endeutament per mit-jà de crèdits, el condicionament del’estalvi familiar durant molts anys,el paper organitzador de l'habitatgeen l’univers de consum de les llars,el component simbòlic, les emocionsque genera, etc. fan que sigui unapeça central del control social. Comho esquematitzava el ministre delram, els proletaris es converteixenen propietaris.

El moviment cap a la compra d’ha-bitatges fou un moviment massiuassociat a la difusió ideològica delsvalors de la propietat que permeté ladomesticació de les lluites socials,amb unes lògiques econòmiques i dedenominació que, amb els correspo-nents matisos, es mantenen fins avui.

TORNEN ELS FRANQUISTES

ABEL CALDERA BERGA

El passat 2 de març es van complir38 anys de l'execució del revolucio-nari català Salvador Puig Antich amans del règim franquista. Un diaabans, l'1 de març, un consell deministres signava “el enterado” dela sentència de mort emesa per untribunal militar. Era el catorzègovern de la dictadura, presidit perCarlos Arias Navarro. El 2007 el Tri-bunal Suprem va refusar la peticióde les germanes de Puig Antich pertal que la condemna fos revisada.

21 homes seien en aquell consellde ministres, i l'ombra del seu poderel podem resseguir fins avui en dia.Un dels qui hi tenia butaca era JoséUtrera Molina, en qualitat de minis-tre secretari general del Movimien-to. El seu nom probablement diguipoca cosa al lector d'avui, però ésni més ni menys que el sogre de l'ac-tual ministre de justícia, AlbertoRuiz Gallardón. Això potser expli-ca en part perquè aquest darrer, el2010 quan era alcalde de Madrid,va dedicar un parc a Carlos AriasNavarro, qui presidia el govern enquè el seu sogre hi tenia cartera.Arias Navarro també era conegutcom el “carnicerito” de Màlaga, perla seva implicació en la mort de més

de 4.000 republicans en aquesta ciu-tat andalusa durant la guerra civil.

També seia en aquell consell deministres, en qualitat de ministred'informació i turisme -i per tant,responsable major de la censura-Pío Cabanillas. El seu fill, del mateixnom, va repetir l'experiència pater-na ocupant el lloc de ministre por-taveu al govern Aznar de la majo-ria absoluta. Posteriorment, va con-tinuar la seva carrera en els anticsmonopolis privatitzats, exercint deconseller d'Endesa fins que va pas-sar a Acciona com a responsable decomunicació.

Compartint butaca i responsabi-litats amb els anteriors també hihavia Pedro Cortina, en qualitat deministre d'afers exteriors. El seufill, Alberto Cortina, gestiona unade les principals empreses construc-tores beneficiàries de la políticaintensiva d'infraestructures de l'es-tat en els darrers anys (vegeuACCENT 219).

Un Ruiz-Jarabo, un dels clans dela justícia espanyola, ocupava lacartera de ministre de justícia enaquell govern. La seva parentel·laha continuat figurant en diferentsalts càrrecs de l'estat amb tot tipus

de govern, des de directors de l'A-gència Tributària a jutges de lessales militars o civils del TribunalSuprem.

Un dels 21 que féu carrera en elsdiversos mono-polis estatalsposteriormentprivatitzatsfou un delsvicepresidentsd'aquellgovern, Anto-nio Barrera deIrimo, el qualocupà diversoscàrrecs direc-tius a Telefóni-ca i UniónFenosa ja sotagoverns parla-mentaris. Actualment, ja retirat,continua exercint de “consigliere”dels exclusius cercles empresarialsespanyols. No fou l'únic que d'a-quell govern passaren a càrrecs benremunerats en els monopolis esta-tals, que conservarien fins la sevajubilació.

També el primogènit de l'alesho-res ministre de comerç ocupa i haocupat càrrecs destacats en els mono-polis privatitzats. Nemésio Fenán-dez-Cuesta Luca de Tena -emparen-

tat per part de mare amb la famí-lia propietària del diari ABC- ésactualment conseller de Gas Natu-ral i director general d'exploracióde Repsol YPF. Va tenir també el seu

paper en la polí-tica espanyolaquan entre 1996 i1998 fou secretarid'estat d'energia irecursos naturalsdel primer governAznar.

21 homes asse-guts al voltantd'una taula vandecidir l'1 de marçde 1974 que PuigAntich havia demorir al garrotvil. Mentre un

botxí cargolava el giny que acaba-ria trencant el coll al jove lliberta-ri, aquests 21 homes dormien tran-quil·lament amb les seves famílies.La tranquil·litat els la continuàconferint un “atado y bien atado”que perpetuava el seu poder. Al jocparlamentari hi entraren altresactors amb la seva corresponentquota de protagonisme, però lesfamílies del franquisme han per-petuat el seu poder fins als nostresdies.

Vint-i-un homes sense pietat

El model depredador i especulatiu de la construcció és hereu del desarrollisme

Els assassins de Puig Antich han conservat càrrecs a l’administració

Del “desarrollismo” a la bombolla immobiliària

“Ruiz Gallardón ésgendre d'un dels

ministres que donàel vist-i-plau a

l'execució de PuigAntich”

MARC GOMAR GANDIA*

Un dia com hui de l’any passat,qualsevol ciutadà de la Safor quezappejara podia trobar una televi-sió cent per cent en valencià. Unemissora que li apropava els pro-tagonistes de l’actualitat més prò-xima, que transmetia en directeels esdeveniments culturals i fes-tius de la ciutat, que oferia bàs-quet, futbol i els primers xuts delsxiquets. Una televisió atenta a lesconvocatòries de les associacions icol·lectius diversos. Una televisióon sonava música en valencià. Unatelevisió que, malgrat els avatarsque cada quatre anys provocavenles eleccions, mantenia una fide-litat absoluta als ciutadans que lapagaven. Un producte millorable,com tot, amb professionals mileu-ristes que mereixien l’atenció deset de cada deu espectadors de tele-visió local, tot i competir amb duesprivades.

L’arribada del PP amb majoriaabsoluta a l’Ajuntament de Gandiala va liquidar. No haguera estatdifícil controlar-la en favor delsseus interessos. Evitar que les seuesimatges serviren per demostrar quiva agredir a qui en el cas dels 13 deGandia. O que el seu informatiu noadvertira del que suposava la pre-sència de la presidenta del GAV deGandia, encausada per l’agressió auna regidora del Bloc durant unCorrellengua, en les llistes electo-rals del PP. Tot açò s’ho haguerenpogut estalviar amb una nova direc-ció i el bandejament dels profes-sionals incòmodes.

Però no era eixe l’objectiu. Des-prés d’intoxicar l’opinió públicaamb uns costos econòmics irreals,més del doble del pressupost, el PPla va tancar. Per això i perquè notenia llicència per a emetre en TDTgràcies al bloqueig exercit per l’al-calde del PP de Tavernes de la Vall-digna. L’aleshores candidat del PPde Gandia, l’empresari ArturoTorró, acabava de gestionar la com-pra de Tele 7 i no volia competèn-cia. Acabat de nomenar alcalde, vaordenar el tancament de GandiaTVassegurant-se, això sí, que es talla-ra l’emissió abans de comunicar lanotícia als treballadors que no van

poder informar del tancament.En no arribar a cap acord sobre

la indemnització, a punt de serestafats per CCOO que ostentava larepresentació sindical, els treba-lladors de GandiaTV van haver dereclamar-la als jutjats junt amb lesdues darreres mensualitats. Unjudici que s’ha hagut de suspendreen dues ocasions, entre d’altresmotius, perquè la Conselleria deTreball ha extraviat l’expedientamb les al·legacions a l’ERO.

A mitjans de gener, l’Ajunta-ment de Gandia adjudicava en con-curs per invitació dos lots de pro-gramació a les privades per valor

de 3’5 milions d’euros entres anys,és a dir, 1 milió d’euros més del quecostava GandiaTV per fer el mateix.Un regal milionari que va passardesapercebut a la major part delsmitjans. El concurs, que presentanombrosos dubtes legals, més enllàde la moralitat, regala 1,7 milionsd’euros a Tele 7, vinculada al pro-pi alcalde i 1’7 més a TeleSafor.comdel Grup Ràdio Gandia-SER. Duestelevisions privades pagades ambdiners públics que opten pel caste-llà en una comarca plenamentvalencianoparlant.

El passat 27 de febrer, el PSPVva forçar un plenari extraordina-

ri per sol·licitar una comissió d’in-vestigació que, òbviament, la majo-ria absoluta del PP va impedir. Lapressió dels treballadors a travésde les xarxes socials, les concen-tracions i la presència en les mani-festacions contra les retallades hanservit almenys perquè la ciutada-nia siga conscient que els serveisprivats ixen prou més cars. I tam-bé perquè la Unió de Periodisteshaja reconegut la tasca en defen-sa dels mitjans públics dels ex tre-balladors de GandiaTV amb el pre-mi Llibertat d’Expressió 2012 quecompartiran amb l’IES Lluís Vivesi el periodista Javier Espinosa. Ellliurament serà el proper 3 de maig.L’atzar l’ha fet coincidir amb ladata del judici per acomiadamentimprocedent.

*Marc Gomarés treballador de GandiaTV. Tota la informació en:

gandiatvsi.blogspot.com

L’ACCENT 221 DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012 PAÏSOS CATALANS 07

REDACCIÓ BARCELONA

Una cinquantena d'actes arreu delsPaïsos Catalans i 6 manifestacionsa les principals ciutats són el balançmobilitzador de l'esquerra inde-pendentista per aquest 8 de març.El lema escollit és “No cosirem lesvostres retallades! Plantem cara!”,per denunciar que el sistemapatriarcal provoca que les conse-qüències de la crisi s'acarnissin deforma especial amb les dones. Ele-na Idoate, del Seminari Taifa, hoexemplificava en la seva interven-ció a l'acte que Justa Revolta con-vocà a Sabadell: “Totes les políti-ques d'ocupació han estat adreça-des als sectors més masculinitzats:construcció, automòbil...”. JustaRevolta ja va organitzar un acte elpassat 25 de novembre davant l'Hos-pital Parc Taulí per denunciar,segons el manifest que van repar-tir, que “les retallades a la sanitatpública estan provocant que algu-

nes de les cures que abans estavencobertes pel sistema sanitari, aras’hagin d’assumir a les llars. Sisumem això al fet que tradicional-ment les dones han estat les enca-rregades de dur a terme les tas-ques de cura, ens trobem amb unpanorama força desolador: les tas-

ques de cura que no pot suportarla sanitat pública les estan assu-mint les dones. I per què ho assu-meixen les dones? La resposta latrobem en el funcionament patriar-cal de la nostra societat, és a dir,en la divisió de rols en funció delsexe”. Les retallades en sanitat i

educació no només afecten lesdones des d'aquesta perspectiva,sinó també a nivell laboral, ja quetots dos sectors tenen un alt índexde treballadores femenines.

En aquest 8 de març també esvol denunciar la influència crei-xent d'organitzacions contra eldret a decidir de les dones. L'anun-ci d'una regressió en la llei sobrel'avortament és fruit de la pressióexercida per entitats ultracatòli-ques com Hazte Oír o Derecho a laVida (sic). Si aquesta reforma s'a-caba materialitzant suposarà,segons les entitats convocants deles mobilitzacions, un retorn a l'è-poca prèvia a la primera llei d'a-vortament, ja que el 97% dels avor-taments practicats actualment noserien possibles.

Blanca Rivas, advocada labora-lista de la CGT, explicava en elmateix acte a Sabadell que la refor-ma laboral ha vingut a introduirun nou factor de precarització en

la vida de les dones. Si ja es par-teix del fet que el sou mitjà feme-ní és un 24% inferior al sou mitjàmasculí, la nova reforma eliminala discriminació positiva en la con-tractació de dones aturades, ja queen generalitzar les ajudes tambéals homes introdueix la desigual-tat present en la societat en elcamp dels incentius per a la con-tractació. Rivas també va apuntara la nova contractació a temps par-cial i la obligatorieta de fer horesextres com a dos factors que afec-taven especialment el gènere feme-ní.

Elena Idoate alertava que l'es-tat espanyol era dels únics estatseuropeus on la pobresa femeninahavia augmentat de forma més agu-da que la pobresa mitjana general.Xerrades, murals i accions han por-tat aquesta problemàtica arreu delpaís, i les manifestacions recor-den, una vegada més, el caràctercombatiu i de classe del 8 de març.

“No cosirem les vostres retallades!”

El PP va tancar GandiaTV per afavorirles televisions privades de la Safor

Els treballadors de Gandia TV no han parat de manifestar-se d’ençà el tancament

“La Unió de Periodistes haja

reconegut la tascaen defensa dels

mitjans públics delsex treballadors de

GandiaTV”

El tancament de Gandia TV ha sigut una de les primeres decisions de l’alcalde Torró

L’ofensiva del PP contra les dones tindrà resposta el 8 de març

DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 201208 EN PROFUNDITAT

ABEL CALDERA BERGA

Les eleccions de 2003 suposen una injec-ció de força al projecte de les CUP, tantque l’AMEI comença a perdre el seusentit, ja que hi ha nuclis de les CUParreu del territori i no cal una unióde regidors i militants per tenir forçaa nivell municipal. A més les CUP acon-segueixen regidors a dues capitals decomarca, Valls i Vilafranca del Pene-dès. La feina feta durant els següentsquatre anys permeten triplicar el nom-bre de candidatures a les municipalsdel 2007 i s’aconsegueix entrar en altrescapitals com Manresa, Berga, Mataróo Vic.

El 2008 va esdevenir una data clau,ja que s’aproven uns nous estatuts quereforcen el caràcter assembleari del’organització, ja que cada CUP es con-firma com a organització autònoma iel dret a vot deixa de ser com a orga-nització en bloc i passa a ser indivi-dual. Després dels acords presos el 2009,les CUP continuen treballant a nivellmunicipal, fins arribar a les següentseleccions municipals, el passat maigde 2011, on es consoliden arreu del terri-tori i aconsegueixen les alcaldies deNavàs, Arenys de Munt, Celrà i Vila-damat, a més d’aconseguir tres regi-dors a Girona i presentar-se per pri-mer cop a Barcelona.

Les CUP han evolucionat, a nivellintern i de penetració al territori, finsa adoptar el funcionament actual. L’es-tructura base són les assemblees muni-cipals, que al seu torn s’agrupen enassemblees territorials. Actualment hiha nou assemblees territorials, cadauna de les quals envia quatre repre-sentants al Consell Polític, que coor-dina totes les CUP a nivell de territo-ri i es coordina al mateix temps ambel Secretariat Nacional. El Consell polí-tic és rotatiu i es renova cada convo-catòria mentre que el secretariat nacio-nal canvia cada quatre anys.

Així doncs, actualment les CUP sónformacions assembleàries que busquenl’alliberament nacional, de classe i degènere per dues vies: la unitat popu-lar i la feina feta des de les institu-cions. Com diu la coordinadora de laCUP del districte de Gràcia de Barce-lona, Isabel Vallet: “Les CUP no treba-llem amb els moviments socials perportar-los a les institucions sinó queel paper de les CUP a les institucions

ha de ser de qüestionament de les prò-pies institucions, amb una actitud rup-turista”.

Estratègia de penetració al territoriLa penetració de les CUP arreu del terri-tori representa un dels punts diferen-cials més importants a l’hora de com-parar-la amb qualsevol altra formaciópolítica. Segons el Portaveu Nacionalde les CUP, Marc Sallas: “No fem unapolítica d’expansió com si fóssim unafranquícia, sinó que ens establim enterritoris on abans ja hi ha estructu-res de l’Esquerra Independentista”.Segons Sallas, en ocasions sí que unaCUP és pro activa a l’hora de crear unnucli, però en la immensa majoria d’o-casions la implantació en un territo-ri depèn de la prèvia existència decasals independentistes, assembleesde joves o nuclis d’Endavant, Maulets,MDT o altres formacions. És a dir, l’ex-pansió de les CUP no està orquestradaexclusivament des de la direcció delpartit, ni obeeix a directrius electora-

listes, sinó que s’organitza a través del’establiment de nuclis arreu del terri-tori que neixen fruit del teixit asso-ciatiu de l’EI. De fet, aquest procés evi-dencia l’estratègia d’unitat popular

defensada per les CUP. “En moltes oca-sions és la gent de les entitats la ques’engresca a l’hora de muntar un nucli”, afirma l’alcalde de la CUP de Navàs,Jaume Casals. Segons explica Casals,

durant l’onada de protestes per les san-cions imposades a diversos joves percremar fotografies de Joan Carles I el2007, va acabar suposant un caldo decultiu de jovent independentista pro-cedent de diverses entitats de Navàs,que va donar aire a la creació d’unnucli a la localitat del Bages.

Les lluites populars com a connexió amb la poblacióPerò si parlem d’unitat popular és obvique la penetració d’un nucli de la CUPen un municipi no pot quedar reduïtals àmbit d’influència de l’EI. És aquíon arriba el moment de fer-se una pre-gunta vital. Com arriba a connectaruna CUP amb aquella població no acti-va en les estructures de l’Esquerra Inde-pendentista prèviament formades?

Segons Marc Sallas, el punt clau ésla vinculació amb les lluites popularsafins a la ideologia de les CUP. De fet,en molts casos, aquesta vinculació nonomés facilita donar-se a conèixer, sinóque fins i tot representa el punt d’ini-ci d’un nucli, com a Arenys de Munt,

on el nucli va néixer arran de les mobi-litzacions de la Plataforma Salvem lariera.

Xavi Monge, número u de la CUP deBarcelona en les passades eleccionslocals, considera que la millor mane-ra de donar-se a conèixer és mantenirviva la pròpia naturalesa de les CUP.“S’han de mantenir relacions fluïdesamb totes aquelles associacions queplantegen lluites o reivindicacions, jasigui mitjançant reunions directes ambassociacions i col·lectius o amb la impli-cació directa de ciutadans actius enaquestes entitats que passen a ser mili-tants de les CUP”, afirma Monge.

Isabel Vallet, de la CUP de Gràcia,mostra una opinió semblant i afirmaque un nucli es fa fort a nivell muni-cipal quan esdevé el catalitzador deles lluites que s’estan duent a terme.“La nostra tasca consisteix a aportarcontingut i donar una visió de lluitamunicipalista a les diverses reivindi-cacions de la població”, afirma Vallet,afegint que l’essència de les CUP és ladoble o fins i tot triple militància: “Hi

Teixint unitat popularAquest 11 de març, la Candidatura d'Unitat Popular celebrarà la seva Assem-blea Nacional. És la primera assemblea després de l'èxit obtingut a les passa-des eleccions municipals, i on es debatran les bases del treball polític per a laconstrucció de la unitat popular que pretén desplegar aquesta organització.

L'ACCENs'analitzala CUP hacarrer

“La penetració de lesCUP arreu del territoriés un dels punts dife-

rencials a l’hora decomparar-la ambaltres formacions”

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 221

ha molt poca gent que sigui exclusiva-ment militant de les CUP. La nostraessència radica en una militància múl-tiple que retroalimenta les lluites i faque les CUP creixin, però que també

ho faci el conjunt de l’Esquerra Inde-pendentista, i diversos movimentssocials”, conclou.

Podem trobar diversos exemples delluites populars arreu del territori en

les quals les CUP s’hi han adherit. Sitornem a fixar-nos en Navàs, el nucliva dur a terme una intensa tasca demobilització en contra de l’enderroca-ment del cinema Espanyol, patrimo-ni històric del poble i també en con-tra de la construcció d’una pista depàdel dins el parc de l’Alsineta. SegonsJaume Casals la participació i la mobi-lització en aquestes reivindicacionsvan servir per fer veure a la poblacióque la CUP, a diferència de les altresformacions polítiques, hi prenia part.“Els podia semblar millor o pitjor elque feies. Però el fet que sempre hi fós-sim va fer possible que molta gent ensprengués com el seu referent polític”,afirma Casals.

La campanya electoral: estratègia continuistaHem parlat de com les CUP s’han donata conèixer arreu del territori per talde vertebrar la unitat popular. Però apart de la feina al carrer, les CUP sónpresent a les institucions. Aquesta dico-tomia pot suposar una oportunitat a

l’hora de créixer, però si no es va ambcompte amb la manera de créixer, tam-bé pot representar una pèrdua de l’es-sència de la formació.

A Barcelona, tot i que el pes de l’Es-querra Independentista creix progres-sivament, hi ha molts col·lectius queplantegen un canvi de model de ciu-tat. És una de les raons per les qualsel nucli de la CUP de la capital va accep-tar l’oferta de Des de Baix per presen-tar-se de forma conjunta. “Seguramentvam ajuntar un sector que hagués que-dat fragmentat en dues forces políti-ques”, afirma Xavi Monge.

Però més enllà de la coalició, qui-na diferència va haver-hi entre la fei-na feta pel grup promotor i després pelnucli, i la que calia fer en campanya?Segons Xavi Monge: “La manera d’im-plantar-nos a Barcelona i la campan-ya electoral representen a efectes pràc-tics la mateixa manera de treballar”.Segons el número u de la llista electo-ral l’única possible diferència és quedurant les dues setmanes prèvies a leseleccions es va dur a terme una tascade mobilització i agitació més conti-nuada, però sense fer res que no s’ha-gués fet abans. “Tenint en compte quela nostra principal voluntat és cami-nar cap a la unitat popular, tampoctindria gaire sentit preparar un plaespecífic per captar vots”, afegeix Isa-bel Vallet.

D’altra banda la manera de trans-metre aquestes idees va ser una con-tinuació de l’estratègia aplicada desdel naixement del nucli, és a dir, unavinculació amb les reivindicacions veï-nals barri a barri i un apropament ala ciutadania a través de punts de tro-bada temàtics on es convidaven plata-formes i associacions que per una raóo altra no havien teixit complicitatsamb la CUP de Barcelona.

Finalment va arribar el 22 de maig,i les urnes van rebre 11.805 vots (1,92%)per la CUP. Un resultat que fa esdeve-nir la formació la sisena força políti-ca de la capital, però també significaquedar fora de l’Ajuntament. “Eraimmensament difícil entrar a l’Ajun-tament, i per tant els resultants sónvalorats molt positivament”, conside-ra Xavi Monge.

Tot i la satisfacció pels resultats,des de la CUP, també es va fer un anà-lisi dels handicaps que té una forma-ció com aquesta a l’hora de presentar-

se a la capital del Principat. “És moltdifícil tenir representació a Barcelo-na si no tens representació al Parla-ment i, per tant, apareixes als mitjansde comunicació de masses”. Seria ales-

hores el Parlament de Catalunya unaltaveu necessari perquè les CUP seguei-xin la seva expansió territorial?

El futur és al Parlament?En l’Assemblea Nacional celebrada el2009 a Girona, tot apuntava que lesCUP d’arreu del territori català deci-dirien presentar-se a les eleccions alParlament de Catalunya de l’any 2010.El secretariat nacional havia optat peraquesta opció, però finalment, unamoció contrària presentada per la CUPde Vilafranca del Penedès va ser apro-vada per 162 vots a favor i 148 vots encontra.

“Hem de ser molt conscients de qui-nes conseqüències pot tenir una deci-sió de tal magnitud”, avisa Marc Sallas.Xavi Monge va més enllà, i afirma queles CUP es presentaran tard o d’hora

al Parlament: “Però quan ho fem hemd’estar segurs de no destrossar la fei-na feta abans”.

El debat intern ja no és tant si pre-sentar-se o no al Parlament, sinó quanarribarà el moment en què l’estat desalut de les CUP i de l’Esquerra Inde-pendentista a nivell nacional siguiprou fort per poder fer el salt ambgaranties i al mateix temps mantenirla vertebració d’unitat popular al carrer.Segons Jaume Casals, “les CUP no podencaure en la professionalització de lapolítica”. “No podem reduir la nostrafeina a una campanya o un mandatinstitucional”, afirma l’alcalde deNavàs. Francesc Ribera va més enllà iconsidera que “el municipalisme no ésla tercera via de la política”. “En el casque anéssim al Parlament, aquest seriauna eina de suport a la tasca feta acada municipi”, sentencia Ribera.

Segons Marc Sallas, entrar al Par-lament suposaria un altaveu immillo-rable a l’hora de continuar amb l’ex-pansió, a més de ser una oportunitatd’or per aplicar polítiques rupturistesa nivell social i nacional des d’un nivellsuperior. Però d’altra banda, el porta-veu nacional també destaca possiblesperills: “Podríem córrer el risc que lasocietat ens identifiqués com un par-tit polític convencional, i també podrí-em veure’ns absorbits pel sistema”.

Sens dubte, els pros i les contrespesen molt. El factor que farà desequi-librar la balança serà la feina que esfarà durant aquest 2012. D’aquí unsmesos serà el moment en què els mili-tants de les CUP hauran d’analitzar síla tasca municipalista de la formaciói l’estat de salut de l’Esquerra Inde-pendentista són prou fortes com perfer un salt endavant. Ara bé, desprésde fer el salt serà necessari seguirmirant enrere, perquè en cas contra-ri, tota la feina feta fins ara quedaràen no res i les CUP perdran l’essènciaque els ha portat a tenir més veu quemai: la unitat popular.

T publiquem un treball del periodista i company Andreu Merino, ona com s'ha anat teixint les candidatures en diverses conjuntures i coma intentat combinar la presència institucional amb el treball polític al

“La millor manera dedonar-se a conèixerés mantenir viva la

pròpia naturalesa deles CUP”

“Serà necessari seguirmirant enrere, perquèen cas contrari, tota la

feina feta fins araquedarà en no res”

“ Jaume Casals: “lesCUP no poden caure

en la professionalitza-ció de la política”

PODEU LLEGIR EL REPORTATGE SENCER A

Hi ha tres preguntes claus que l’esque-rra ha d’abordar. No podem arribar a unacord sobre les respostes, però si ho femen les preguntes com a mínim seria unpas endavant.

En primer lloc, l’internacionalisme socia-lista significa que ens esforcem per reem-plaçar la globalització capitalista per lasocialista? Tenim l’objectiu de construiruna comunitat d’estats socialistes gegant?O la nostra meta més immediata ha de serla de construir el socialisme des de baix –un socialisme basat en la descentralitza-ció, la diversitat i la cooperació voluntà-ria?

Vinculada a aquestes hi ha una segonaqüestió. Els socialistes hauríem de ser favo-rables als grans estats capitalistes? És sem-pre com més gran millor? Els estats multi-nacionals grans unifiquen i enforteixen laclasse obrera o bé la unitat forçada acostu-ma a agreujar els conflictes nacionals?

La tercera qüestió gira al voltant del pro-cés de canvi. Es pot aconseguir el socialis-me com a producte de la rebel·lió de la clas-se obrera i oprimida de manera simultà-nia? O bé, degut a les diferents condicionsnacionals i les tradicions, el canvi socialserà més fragmentat i desarticulat? Ten-dim en primer lloc a desenvolupar-lo a nivelllocal i nacional abans d’estendre’l cap al’exterior? Per aquells que combreguen ambla idea de “com més gran millor” com a teo-ria de l’internacionalisme , els estats nacio-nals, com ara el Regne Unit, representenun avanç històric. Sigui quin sigui el cost,segons aquesta visió, l’Acta d’Unió i la des-trucció de la Gaedlltacht escocesa desprésde Culloden¹ va aplanar el camí per al sor-giment del capitalisme a gran escala i elsorgiment d’una poderosa classe obrera bri-tànica. Segons ells, qualsevol intent perpart d’Escòcia o Gal·les per alliberar-se delRegne Unit a dia d’avui seria un pas regres-siu.

Lògicament, si seguíssim aquest fil argu-mental, també l'hauríem d'aplicar al des-envolupament de la Unió Europea. Aquellsque tracten d’impulsar un superestat euro-peu representen el progrés històric, men-tre que els sindicalistes suecs i danesos, aixícom les organitzacions de dones que van

fer que la campanyaèxit estaven posant esos per sobre del majol’internacionalisme.

En canvi, tota l’evitra que la unitat fordeix a exacerbar la did’eradicar-la. La Uniple, en lloc de consolinacional s’ha convertiu per la desconfianles nacions.

Les marees de respeu ara sorgeixen a ttats pesqueres d’Escòel descontentament mcomunitats industris’enfronti cada vegadmies d’explotació deprés de l’ampliació. Ldera del Regne Unit raria Escòcia de la dsalaris, la pobresa dealtres problemes inhetema econòmic capitdes de la dècada delsen el sentit més amplels porus de la vida pomoments en què ha jusista, per exemple aintensitat en la camTax².

Amb més freqüèncviar l’atenció de la veblemes a Escòcia. La mateixa no lliurarà Eblemes, però si més noa la política que s’ha ideologia de classe ende la nació. Una Escòpendent també marcavanç democràticamentant.

L’antic Imperi Briquedat enrere, però Gtanya continua exerpaper clau en l’escendial com el més ferm aEstats Units en la sepanya per conquerir esos del planeta per alisme multinacional

Després de gairebé un any de la victòriaaclparadora del SNP, tenim una data: tar-dor de 2014. El referèndum més impor-tant de la història d’Escòcia sobre si ensquedem en una Unió dominada per la dre-ta, un estat que va envair Iraq, imposales armes nuclears al Clyde¹, ha destruïtla base industrial escocesa; o bé si ensconvertim en una nació independent ambel poder per canviar fonamentalmentEscòcia per a millor i que reflecteixi elcentre del poder polític cap a l’esquerra,enlloc d’un terreny dominat pels com-tats conservadors.

La data s’ha anunciat després de mesosde queixes per part dels partits unionis-tes, els quals es troben sumits en un caosdes de la victòria del SNP. Els laboristes,liberals demòcrates i els tories, ara cri-den a fer un referèndum el més aviat pos-sible, inhibint-se del fet que quan el SNPgovernava en minoria a tots es van negara recolzar la petició del SNP per a fer unreferèndum sobre la independència el2011.

Es deuen estar donant cops de cap con-tra la paret. La consulta sobre el futurd’Escòcia, ara es durà a terme dos anysdesprés d’un paquet de mesures d’auste-ritat ferotge aprovat pel govern britànicque afectaran profundament l’economiaescocesa, que al seu torn té una ocupacióen el sector públic superior a la mitjanaa causa de la destrucció de la indústriaescocesa durant els anys 80 per Thatcher.Si tot es redueix a triar entre un governliderat per Alex Salmond a Holyrood², omolts anys de govern conservador a Wes-tminster, fins i tot molts no nacionalis-tes escocesos poden votar SI com unaestratègia per fugir del desgovern tory.

Aquest temor a un referèndum que escelebraria en el moment àlgid de les reta-llades dels conservadors és, probable-ment, el que va motivar a Cameron -jun-tament amb la típica arrogància unionis-ta- a intentar posar el referèndum sotacontrol de Westminster. Després de 300anys, Escòcia té veu i vot per decidir sies queda o no .

Al cap i a la fi, cap referèndum és vin-culant en la legislació del Regne Unit,tots ells son de caràcter consultiu. I si hiha una majoria de vot a favor de la inde-pendència -no importa si és el 2012 o el

2014-, la Unió està acabada. Després d’anysde titllar els escocesos com a “ionquissubsidiats”, “escòria a l'atur” o ser mas-sa petits per volar sols, els conservadorsanglesos estan començant a palpar la rea-litat de la independència escocesa -”l'es-tat britànic perdrà el seu seient perma-nent al consell de seguretat de la ONU irelegat a un estatus secundari dins l'O-TAN³”.

Desafortunadament pels tories -quetenen menys parlamentaris a Escòcia queossos panda hi ha al nostre país-, són inca-paços d'aturar el trencament de la GranBretanya. L'intent d'intervenció de Came-ron per alterar el timing del referèndumdemostra que no té cap coneixement sobrel'escena política escocesa. El pilar unio-nista fort a Escòcia és el partit laborista,que encara no s'ha recuperat ni de la sevadesfeta de 2007 ni de l'humiliant derro-ta de l'any passat.

Malgrat la diferència de fortalesa polí-tica entre el SNP i els seus oponents unio-nistes, pel 2014 es pot esperar la fi de lalluna de mel entre els mitjans de comu-nicació i el SNP, o com a mínim una pau-sa durant el període de la campanya delreferèndum. Son d'esperar les prediccionsapocalíptiques si Escòcia decideix fer elseu camí.

És per això que hem d’organitzar unacampanya per la independència des de labase, per assegurar-nos que tenim els nos-tres propis canals de comunicació per pro-moure el Sí. Amb els socialistes advocantper una república, per la propietat públi-ca del petroli i per impostos pels súperrics, en contraposició all model del SNPd’Escòcia com un tigre celta, a l'estil d'Ir-landa.

Els independentistes d’esquerres nonomés han d’organitzar-nos per guanyarel referèndum, sinó que també hem dedibuixar el després de la independència– per oposar-nos a qualsevol mesura permantenir Escòcia dins d’un Regne Unitdescafeïnat amb les bases militars brità-niques en règim de lloguer, o on la nos-tra economia segueixi les mateixes direc-trius thatcherianes que condemnen unaquarta part dels nens escocesos a la pobre-sa

Per primera vegada en dècades teniml’oportunitat de canviar Escòcia i la polí-

tica escocesa des dels fonaments i cap amillor. Organitzem-nos per construir larepública socialista!

Notes

¹Principal riu d'Escòcia que desemboca a la badiadel mateix nom. En aquest indret el govern bri-tànic hi ha establert la base de la flota de sub-marins atòmics Trident.

²Holyrood és la seu del govern escocès a Edim-burg, mentre que Westminster és la seu delgovern britànic a Londres.

³Aquesta frase forma part d'un article del tabloi-de conservador Daily Mail que dibuixava unavisió catastrofista davant una possible secessiód'Escòcia.

L’ACCENT 221DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 201210 INTERNACIONAL

Escòcia 2014: referèndum per la independènciaL’anunci d'un possible referèndum sobre la independènciad'Escòcia d'aquí a dos anys ha sacsejat no només la políti-ca britànica sinó també la política catalana. L'ScottishSocialist Party és un partit que lluita per una Escòcia inde-pendent i socialista. Molt actiu en les lluites socials i amb

una important implantagaudir de representació2007. L'ACCENT reprodubres del SSP que analitzdum independentista.

“El referèndum es con-vocarà en el momentàlgid de les ferotgesretallades del governconservador britànic”

Independència per Escòcia,comença la partida ANDY BOWDEN SCOTTTISH SOCIALIST YOUTH

Per què l’esquerrasuport a la indeped’Escòcia ALAN MCCOMBES COORDI

a contra l’euro fos unls seus propis interes-or projecte històric de

idència històrica mos-rçada des de dalt ten-ivisió nacional enllocó Europea, per exem-

idar l’harmonia inter-tit en un brou de cul-

nça i la divisió entre

ssentiment antieuro-través de les comuni-òcia i és probable quemés generalitzat de lesals a la Vella Europada més amb les econo-e la nova Europa des-L’intercanvi de la ban-per la Saltire no lliu-

desigualtat, els baixosels pensionistes ni elserents a qualsevol sis-talista. Especialments 60, el nacionalisme,li, ha penetrat en totsolítica escocesa. Hi haugat un paper progres-amb l'augment de la

mpanya contra el Poll

cia s’ha actuat per des-eritable font dels pro-independència en si

Escòcia d’aquests pro-o aclariria el camí perde lliurar en base a la

n lloc de sobre la basecia inde-caria unnt impor-

itànic haGran Bre-rcint unari mun-aliat delseva cam-els recur-al capita-

. La sor-

tida d’Escòcia del Regne Unit significariaalguna cosa més que la pèrdua d’una granpart del territori. Escòcia és una peça vitala la màquina militar occidental, amb labase de submarins nuclears de vital impor-tància i bases aèries. Més del vuitanta percent de totes les reserves de petroli de laUE es troben en aigües d’Escòcia mentreque Edimburg és el quart centre financerd’Europa. L’esquinç de l’eliminació blavade la bandera del Regne Unit i el desman-tellament de tres-cents anys d'estat brità-nic també representarien un fort cop psi-cològic i traumàtic per a les forces del capi-talisme i el conservadorisme a la Gran Bre-tanya, Europa i els Estats Units. Seria gairebétan potent en el seu simbolisme com la des-integració de la URSS al començament dela dècada dels 90.

Notes

¹L'Acta de la Unió entre Anglaterra i Escòcia es vasignar el 1707. La resistència escocesa a la Unió vaser derrotada a la batalla de Culloden el 1745. Aixòtambé va suposar l'inici del genocidi cultural con-tra la llengua gaèlica i la repressió contra la pobla-ció dels Highlands, coneguda com a Clearances,que obligà centenars de milers d'escocesos a emi-grar a Amèrica.

²Poll Tax era un impost que intentà d'implantà Mar-garet Thatcher, que pretenia que tot ciutadà, inde-pendentment de la seva renda, pagués una quan-titat única pel dret a viure en un municipi. Les pro-testes que desfermà foren un dels factors queobligà Margaret Thatcher a dimitir.

L’ACCENT 221 DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012 INTERNACIONAL 11

ació al cinturó obrer de Glasgow, vaó al parlament escocès entre 1999 iuïm un seguit d'articles de mem-zen les claus polítiques del referèn-

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

Mentre Alex Salmond1 i Ed Miliband2restenen costats diferents per la independència d’Es-còcia, continuen units en la seva determina-ció per protegir els interessos de les gransempreses i seguir emparant els rics tot dei-xant els interessos de la major part de la clas-se obrera escocesa en darrer terme.

La setmana passada, Alex Salmond era aLondres per tranquil·litzar la City dient queuna Escòcia independent seria pràcticamentigual a com és ara.

Aquesta setmana apaivaga a MichelleMone³ amb la promesa de reduir els nivellsde l’Impost sobre Societats en una Escòciaindependent, equiparant-lo pràcticament aldels paradisos fiscals.

Mentrestant, el líder laborista Ed Mili-band, just després de donar suport a les reta-llades sense precedents dels tories en els ser-veis públics , així com als escandalosos atacs

contra les pensions de la gent de classe tre-balladora, apareix ara a Glasgow com a garantde la justícia social.

No són creïbles. Cap d'aquests homes técredibilitat en matèria de justícia social. Mésenllà de la independència, quina és la dife-rència entre el Labour, el SNP o els Tories enaquests altres temes?

Salmond, afavoreix la reducció d’impos-tos per als més rics com si alimentés l'espe-rança que aquestes ajudes atrauran homes idones rics, que crearan un seguit de treballsmal pagats, sense sindicats, per a un publicempobrit però agraït.

Miliband, afirma que Escòcia té una opor-tunitat millor d’acabar amb els terribles nivellsde pobresa infantil, escassetat de combusti-ble i les desigualtats grotesques si roman dinsel Regne Unit.

Una cosa és clara: cap d’aquests dos homes

té la intenció d’eradicar les injustícies i lesarrelades divisions socials a Escòcia.

Notes

¹Dirigent independentista i actual primer ministreescocès, promotor del referèndum d'independèn-cia.

²Dirigent escocès dels laboristes, actualment a l'opo-sició. Contrari a la independència d'Escòcia, compe-teix electoralment amb l'SSP en els districtes indus-trials i dins els sindicats.

³Propietària de la multinacional MJM que fabrica laroba interior Ultimo. Natural de Glasgow, Mone vaamenaçar amb retirar la seva empresa d'Escòcia siaquesta optava per la independència.

a ha de donarendència

INADOR POLÍTIC DE L'SSP

DECLARACIONS A LA PREMSA DEL LÍDER DE L'SSP, COLIN FOX, EL PASSAT 30 DE GENER DE 2012

L’ACCENT 221

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barce-lona // Assemblea de Joves de Cardedeu // AteneuCorberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ate-

neu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // AteneuPopular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barra-queta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular QuicoSabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Giro-na //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casald'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

12 ECONOMIA DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Ja està aquí, i ha vingut a quedar-se breument, fins a la propera Refor-ma Laboral, que de ben segur seràencara més agressiva i regressiva.Des d’aquell fatídic maig de 2010en que Zapatero va pujar al Con-grés de Madrid a anunciar-nos ques’havia de retallar i retallar, nohan parat de reformar i reformar,entre somriures i abraçades de lapatronal. Fa només un any i migde la Reforma Laboral de 2010, quecasi sense avisar ens va retallarindemnitzacions i va facilitar l’a-comiadament. Poc després li va arri-bar l’hora de la retallada de les pen-sions i de la Negociació Col·lecti-va, i la darrera ocurrència ens haarribat amb la Reforma Laboral delPP, que ens ha acabat de deixar elsnostres drets irreconeixibles, i haaixecat passions a la bancadapa-tronal .

Portem els darrers 30 anys ambmés de 52 reformes laborals, i unadarrera l’altre, com una inacaba-ble gota malaia, van esborrant dretsque havien costat molt d’esforç d’a-conseguir.

Gracietes per a no dormirEn Mariano i la seva cort de minis-tres han sortit ara a l’escenari peranunciar-nos que la nova llei, perfi, acabarà amb la temporalitat il’atur, el mateix discurs que va pre-sidir les anteriors fallides refor-mes. Quina serà ara la seva novafórmula màgica? Doncs és ben fàcil,per acabar amb l’atur es facilital’acomiadament fins a nivells pre-constitucionals: tothom podrà seracomiadat amb la indemnitzacióde 33 dies, i si l’empresa té uns pocs

trimestres de “disminució d’ingres-sos” (ull!, que no pèrdues) es rebai-xa a 20 dies, i tot això sense sala-ris de tramitació, és clar.... I tat-xan tatxan, l’efecte sorpresa eldonarà el nou contracte per aempreses de menys de 50 treballa-dors, amb un llarg any de prova,on l’acomiadament no només seràtotalment gratuït, sinó que no caldir ni la causa. Per tant, en Maria-no ha presentat un discurs tan clar

com contradictori: ens diu senseriure que calen més acomiadamentsper a lluitar contra l’atur.

Els nostres amics “populars”també tenen la solució per a aca-bar amb la temporalitat. I és tanfàcil que sembla increïble que nose’ns hagi acudit abans; fer benfàcil i barat l’acomiadament delstreballador fixos, rebaixant els seusdrets salarials i de condicions labo-rals, i ja tots serem igual de fixosi temporals, però molt més preca-ris.

Rèquiem per als Convenis Col·lectiusPerò la cosa no acaba aquí, i enMariano també ha tret més idees

de la seva cartera. Els Pactes d’em-presa podran rebaixar els drets isalaris del Conveni Col·lectiu desector, i així a cada empresa espodran acordar cada cop salarismés baixos, en defensa de la sagra-da competència d’uns treballadorscontra d’altres. En una època depor i crisi, qui podrà negar-se a tre-ballar pel 30% o el 40% del seu sala-ri, o fins i tot menys, com bé sabenels treballadors de Panrico o la Nis-san.

Però com en això dels jocs demans ningú pot guanyar el nou pre-sident espanyol, en Mariano hapensat en fer encara un altre bonfavoret als seus amics empresaris,i els ha dit ben cofoi: si els vostrestreballadors, en un acte de supèr-bia i manca de “maduresa”, no s’a-venen a abaixar-se el sou voluntà-riament, els hi podreu baixar vosal-tres solets, només dient que heutingut uns poquets mesos de bai-xada d’ingressos. Ull! Els ha avi-sat, no ho escampeu gaire ni mos-treu la vostre eufòria en públic,però fins i tot podeu tenir molts imolts beneficis i passar-vos el Con-veni per l’entrecuix, ja que nomésque hagueu baixat una miqueta lesvendes ja us valdrà.

La patronal ho celebra d’ama-gat, i els “populars” salten d’ale-gria, doncs han marcat un bon gol,i van guanyant per golejada. I sabenque més i més nits de glòria elsesperen a la dreta de sempre men-tre no sortim al carrer, a les pla-ces i als centres de treball a dirprou. Mentre això no passi, ensesperen 52 reformes més, i cada copfan menys gràcia. Esperem quealgun dia ens adonem, i quan abanspassi, menys drets laborals hau-rem de recuperar.

El vodevil de laReforma Laboral

“Per acabar amb l’atur es facilita

l’acomiadament finsa nivells

preconstitucionals”

Evolució de l’acomiadament 1977- Indemnització de l’improcedent amb 60 dies per any treballat, amb ellímit de 5 anualitats, i el treballador té l’opció d’incorporar-se de nou al’empresa

1980 - Indemnització de l’improcedent de 45 dies, amb el límit de 3,5 anuali-tats, i el treballador ja no té l’opció d’incorporar-se de nou a l’empresa

1997- Nou contracte per col•lectius de dones, aturats i majors de 45 anys ambacomiadament de 33 dies, amb un límit de 2 anualitats

2010- El contracte amb acomiadament de 33 dies, amb un límit de 2 anuali-tats s’estén a casi tots els col•lectius- L’empresari pot acomiadar amb 20 dies per “possibles pèrdues futures”

2012- El contracte amb acomiadament de 33 dies, amb un límit de 2 anuali-tats serà l’únic existent, i s’aplica també als contractes anteriors- L’empresari pot acomiadar amb 20 dies amb només “reduccions d’in-gressos” de tres trimestres- Supressió dels salaris de tramitació

Principals regressions en els drets laborals1984- S’incorporen nous tipus de contractes eventuals i precaris.

1985- S’augmenta de 10 a 15 els anys mínims de cotització per a tenir dret a lajubilació.

1994- Legalització del prestamisme laboral, les ETT- Nous contractes temporals encara més precaris

2002- Enduriment de les condicions per a l’accés a les prestacions d’atur

2007- Enduriment de les condicions per a l’accés a les prestacions de jubila-ció i reducció de les prestacions d’invalidesa.

2012- Els Convenis Col·lectius d’empresa poden reduir drets i salaris dels Con-venis de sector- Les empreses poden no complir els salaris i drets del Conveni Col·lectiuamb només dos trimestres de disminució d’ingressos- Nou contracte per a empreses de menys de 50 treballadors amb un perí-ode de prova d’un any.

L’ACCENT 221 ESPORTS 13DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012

RAFA ESCOBAR MANISES

Mentre els aficionats del FC Barce-lona es senten agreujats per unasuposada persecució arbitral, o elsaficionats del València CF exigeixenal seu equip equiparar-se a les duesgrans corporacions del futbol espan-yol; la crisi econòmica comença acobrar-se víctimes rellevants entreels clubs catalans.

El cas més sagnat és potser el delCE Castelló, el qual va descendir atercera divisió per impagaments alsfutbolistes i ja acumula l’impaga-ment de varies mensualitats pertan-yents a l’actual temporada. La situa-ció és crítica, els futbolistes estanen vaga i la desaparició del club ésuna possibilitat molt factible.

Aquesta situació es produeix enun moment en que l’altre equip dela Plana, el Vila-Real, veu com laseua particular bombolla es punxai s’obri un, segons sembla, gradualperíode de decadència econòmica iesportiva. No es coneix amb exacti-tud la situació del club, però la inten-sitat d’aquesta decadència marcaràel futur de l’entitat castellonenca.

A València sembla que Bankiaacudirà al rescat del València CF,mentre que la continuïtat del Lle-vant, immers des de fa quasi quatreanys en concurs de creditors, depen-drà en part de la continuïtat de l’e-quip granota en la primera catego-ria del futbol espanyol.

Al Principat destaquen els casosdel Gimnàstic de Tarragona i el delrefundat Lleida Esportiu; la situa-ció del Girona es desconeix, ja queels seus responsables es neguen a ferpública la comptabilitat de l’enti-tat.

Pel que fa al Nàstic, la paradoxaés que fa sis anys el club arribà alseu punt àlgid amb el retorn, més

de mig segle després, de l’entitattarragonina, a la primera divisió.L’immediat descens un any després,la mala gestió del club, amb una des-pesa realitzada sobre una previsióinflada d’ingressos i la dependèn-cia crònica de l’administració muni-cipal; han conduït al club del Tarra-gonès a una situació límit.

No ajuda el fet que el Nàstic,actualment ocupa darrera posicióen la taula classificatòria de la sego-na divisió espanyola. Un descenssuposaria l’abandonament de la Lli-ga de Futbol Professional. Aquestpossible descens podria tindre con-seqüències desastroses per al clubtarragoní, la viabilitat del qual tam-bé es veuria posada en entredit.

A tot això s’afegeix el meteòric

descens pel que fa a la massa socialque ha experimentat el club del Tarra-gonès en tan sols sis anys, en els queha passat dels més de dotze mil abo-nats, als que va arribar la tempora-da que jugà a primera divisió finsals quatre mil que en té a l’actuali-tat. Un nou descens a segona divi-sió B podia suposar un cop fatal pera la malferida entitat.

Segons sembla, ens trobem al prin-cipi del procés, fa pocs dies una infor-mació del periòdic esportiu madri-leny Marca assenyalava que el fut-bol espanyol és amb diferència elmés car pel que fa al preu de lesentrades. Per contra, és el quart pelque fa a l’assistència als estadis, perdarrere de les lligues alemanya,anglesa i italiana.

Aquestes dades sobten tenint encompte l’impacte de la crisi econò-mica a l’Estat Espanyol, i demostrenque la darrera bombolla per punxarés la del futbol. Si aquesta punxadaes produeix, les conseqüències sónimprevisibles, més si tenim en comp-te, que actualment les dues úniquesentitats viables i rendibles (tot i quetambé endeutades) són el ReialMadrid i el FC Barcelona.

A tot açò s’afegeix la recent apro-vació d’una nova llei per regular elsconcursos de creditors, que si s’apli-cara de forma estricta a les societatsanònimes esportives deixaria la pri-mera divisió amb set o vuit clubs ila segona absolutament buida. Òbvia-ment i, un cop més, les societatsesportives restaran al marge de la

llei, però de tota manera, si que esveuran sotmeses a un profund pro-cés de reestructuració que previsi-blement provocarà la desaparició demoltes d’elles.

El futbol, com a principal expo-nent de l’esport mercaderia, mos-tra tendències inherents al capita-lisme: polarització, concentració,competitivitat, monopoli... Així,mentre milers de tarragonins i llei-datans clamen contra les suposadesinjustícies que pateix el FC Barcelo-na, els clubs de les seues ciutats ago-nitzen i poden morir sense provo-car tants escarafalls com la renova-ció o no renovació de l’entrenadorbarcelonista.

De la mateixa manera, mentreels habitants de Castelló es posicio-nen amb un dels dos colossos i escarreguen de raó apassionadamentamb els arguments que els oferei-xen els seus respectius altaveusmediàtics, l’històric club de la Pla-na està a punt de desaparèixer sen-se pena ni glòria, sense focus ni aten-ció mediàtica.

Esperem que la tendència no esconsolide i puguem veure com Saba-dell, Alcoià, Girona, Llevant, Elx iHèrcules entre molts altres, aguan-ten l’envestida i continuen mante-nint eixes identitats locals, en aquestcas a l’àmbit esportiu, que tan impor-tants són per a l’ésser humà.

RAFA ESCOBAR MANISES

Al futbol femení la lliga s’ha con-vertit a falta d’onze jornades per ala seua finalització en un duel entreel FC Barcelona i l’Athletic de Bil-bao. Actualment quatre són elspunts de diferència entre el Barçaque suma seixanta-quatre i l’Ath-letic que en suma seixanta. Méslluny queden les xiques d l’Espan-yol, terceres classificades a vuitpunts de les bilbaïnes i les del Lle-vant, que ocupen la cinquena adinou punts de les barcelonines.

Amb aquest duel a la vista, lesdarreres jornades estaran plenesd’emoció en una competició queescasses vegades desperta l’interèsd’uns mitjans de comunicació que

no acostumen a prestar atenció al’esport femení si no existeixenmotius patriòtics.

Amb un nivell de professiona-

lització baix, la Superlliga és enca-ra una competició fraccionada enla que mitja dotzena d’equips, totsells amb el referent del club mas-

culí (Barça, Athletic, Espanyol, Lle-vant, Rayo, A. Madrid), es mostrencompetitius, mentre que la restade clubs sobreviuen com poden enun món on manquen els sponsors,els drets televisius, la publicitat itot allò que ha convertit fins fa pocel futbol masculí en la gallina delsous d’or.

Els reptes de la Superlliga pocsanys després d’haver-se constituïtsón, en primer lloc trencar la invi-sibilitat a la que es veu sotmesa, ensegon lloc augmentar la massa socialdels clubs i el seguiment dels afi-cionats i aficionades a l’esport i perúltim abordar un procés coherentde professionalització que la pro-jecte de forma definitiva.

La bombolla futbolística amenaçaclubs històrics catalans

El Barça d’hoquei s’adjudica laCopa del ReiRAFA ESCOBAR MANISES

La secció d’hoquei patins del FCBarcelona va guanyar el passatdiumenge 4 de maig una novaedició de la copa, en derrotar alNoia per tres gols a dos al pave-lló del Garraf de Vilanova i laGeltrú. La final no va ser preci-sament un passeig per a la sec-ció culer d’hoquei, la qual, enels darrers temps ja no esgrimeixuna superioritat tan aclaparantcom en temporades anteriors, iés que, els blaugranes ja veierencom la temporada passada el ReusEsportiu els va guanyar unahoquei lliga molt igualada.

Aquest cop però el títol haanat a parar a les vitrines bar-celonistes després de dos partitsmolt renyits, el primer als quartsde final contra el conjunt reu-senc, al qual derrotà per vuit golsa set i la final contra el conjuntde l’Anoia, que suposà per al Bar-ça la seua dinovena copa, la pri-mera per al seu tècnic, l’argen-tí Gaby Cairo, el qual com a juga-dor en va guanyar quatre.

La superlliga femenina de futboltambé és una lliga de dos

Fabra celebrant l’acens del Castelló a Segona B, quan era alcalde de la ciutat

El barça opta a la vitòria en la lliga femenina

L’ACCENT 221DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 201214 CULTURA

Hèctor Serra VALÈNCIA

Crisi, corrupció i retallades. Alsencontorns d’aquests tres conceptesse situa el gruix de la crítica falle-ra d’enguany. No són les úniquestemàtiques però sí aquelles més

recurrents en les escenes en què els artisteshan estat treballant durant tot l’any. L’Expo-sició del Ninot és l’avantsala de les Falles, untast a escala reduïda d’allò que trobarem enels monuments que es planten el dia 15 demarç. Suposen, també - i enguany més quemai- , un termòmetre per mesurar el grau dedescontentament de la societat valencianaenvers la classe política i la conjuntura eco-nòmica actual. La sàtira i l’humor valenciàpoden convertir-se en crítiques punyents, entota una declaració d’intencions de la qualels assessors polítics no trauen els ulls. Lesfalles, aquells ninots inofensius de cartrópedra, assenyalen i disparen. En un mónsovint titllat de conservador o de practicarl’autocensura, moltes comissions fallereshan apostat enguany per deixar ben escal-dats els gestors de la crisi. Sobta perquèpoques mostres tan crítiques amb l’establis-hment compten amb el vist-i-plau de l’Ajun-tament de València.

Precisament, la batllessa de la ciutat, naRita Barberà Nolla, és la protagonista indis-cutible, el blanc per tantes causes pendents.Potser l’escena més il·lustrativa és aquellaen què les seues cames esdevenen un corrógegant amb el qual pretén passar perdamunt del barri del Cabanyal. Per la seua

banda, l’actualpresident de laGeneralitatValenciana,Alberto Fabra,prova de mera-vella amb unasamarreta espor-tiva patrocinadaper “Canal Meu”i “Aeroport deCastelló”. El seuantecessor, Fran-cisco Camps, noix millor parat:es recolza sobreels braços deMariano Rajoy,qui entona “ami-guito del alma”.El presidentespanyol, en unaaltre monu-ment, descansaen l’habitacióamb el retrat deMerkel a la tau-leta de nit, un“llibre deretalls” i unatisora.

Gürtel i el casEmarsa amunte-guen una altratirallonga d’es-cenes. Aquest

darrer cas de corrupció se simbolitza ambuna claveguera de l’Ajuntament de Valènciaalçada. L’olor de podridura ja és una qüestiód’enginy. L’especulació urbanística porta laseua denúncia en forma de rajoles i gruesdes d’on s’hissen senyeres valencianes. Elsespeculadors troben emmirallament en unsninots de ganyotes exageradament lletges ibutxaques a vessar de bitllets. La banca ésrepresentada per un voltor de gran bec ijaqueta. El Banc Central Europeu, com el pis-toler. El gendre del monarca espanyol és“Furtangarín”. I l’INEM es plasma en unpallasso que, això sí, no fa riure a ningú.Enmig d’aquesta actualitat, no falten lesretallades, que ens han deixat clavats a lacreu.

Les falles de 2012 tiben encara més la sàti-ra i homenatgen el moviment 15-M. Ninotsindignats als quals no els manca detall:palestina, flauta, gos i cigarrets de la felici-tat. La festa de la pólvora encerta tambédenunciant la directiva europea del foc,encarnada en una dalla que vol deixar lestradicions i els petards dins un taüt.

Borja Català MANISES

La ciutat de València ja respiraambient faller i els col·lectiusque organitzen una festa alter-nativa i reivindicativa donaranaquesta setmana el tret d'eixida

als actes d’enguany. Amb la #primaverva-lenciana encara fresca i la #Intifalla con-centrant-se sota el balcó de l’Ajuntamentper recordar-nos que les retallades i lacorrupció no s’aturen durant les Falles,cada vega són més les opcions de gaudirde la festa d’una manera crítica i popu-lar.

Entre els col·lectius que millor sinte-titzen aquest esperit hi ha les FallesPopulars i Combatives, que, amb el lemaViu la festa al carrer!, el divendres dia 9al vespre enceta la programació, a CaRevolta, amb albaes de benvinguda acàrrec de Josemi Sànchez; poc després, alRacó de la Corbella hi haurà danses ambel grup L'Esvaraeta; i la Murga d'Ampari-to Roca s'encarregarà del cercatasques iles albaes off.

Dissabte 10 es realitzarà un esmorzarde germanor al Racó de la Corbella i a lavesprada a La Mutante (C/ Túria, 53) s'haorganitzat l'acte Fustellés, ens bevem elsclàssics, amb el projecte de Marcel Egea iMarquet Plantar cara a la vida (textosd'Estellés musicats) i cassalla i aforismesen homenatge a Joan Fuster. A la mitja-nit, els Dimonis de Campanar faran unafesta al seu cau.

Dijous 15, dia de la plantà, l'Associa-

ció La Minúscula ha organitzat per almigdia la construcció col·lectiva d'unafalla amb els trastos que la gent que vulgaparticipar-hi duga (C/ Villena, 13). A les20 hores Hèctor Arnau hi presentarà elseu nou espectacle i en acabar hi hauràun sopar de pa i porta.

A l'endemà, divendres 16, la festa estraslladarà a Benimaclet, on el CentreSocial Terra ha organitzat tot un seguitd'actes: a les 12 hores, la plantà de la fallaseguida de paelles; a les 17 hores teatre alcarrer i, en acabar, una xocolatada; a les21h començarà un sopar popular a la fres-ca i després hi haurà un correfoc, unacercavila pel barri i, finalment, la cremà

de la falla. A més a més, l'associació deveïns ha convocat una marató fotogràfi-ca.

Per a dissabte dia 17 s'ha programat laja tradicional calçotada antirepressiva alRacó de la Corbella (cal reservar ambantelació) on, en acabar, hi haurà un tri-vial faller. A les 19 hores començarà elCant al Rap al solar del C/ Corona, ambles actuacions de Vagos y Maleantes,Arrap, Palmero KHK i Barraques Sud Sis-tema. A les 21 hores, a Burjassot, arrancala setena Gira d'Escola Valenciana (el fes-tival itinerant de música en valencià)amb el concert de falles: Atzembla.Aspencat i Obrint Pas. Aquest concert ja

s’ha consolidat com una de les cites mésmultitudinàries de proagrama alternatiufaller.

Quan arribe la mitjanit, ja de nou dinsles FPC, a Ca Revolta comença la festa delsdiscjòqueis CoCoMo.

Finalment, el dia 18 Ca Revolta tornaràa ser el centre de la festa amb el VIII Con-curs Internacional de Paelles, al qualseguirà una actuació d'Obrint Pas en acús-tic (18h). A les 00 hores, en plena nit delfoc, hi haurà l'ESOC in the bàlconi i a l'unai mitja de la matinada hi punxaran els 2Chutas.

D'altres col·lectius i espais com el Pro-jecte Mayhem del Cabanyal, La Dàhlia deMislata, l'Ateneu Popular de València o lafalla Arrancapins també organitzen unaprogramació completa per als dies deFalles. Al web de les FPC (www.fallespopu-lars.org) s'intentarà recollir tots els actesparal·lels a la festa oficial.

Lectures falleresPer segon any consecutiu, les Falles Popu-lars i Combatives han editat un llibret defalles de la mà de Moixama. Enguany, elllibret va dedicat a les rotondes i inclou,com a novetat, els noms d’alguns delsdonants del crowfunding. Cal no oblidaraltres publicacions com la revista A la Nos-tra Marxa, que fa una mirada crítica a lafesta. I per acabar, enguany se celebren els100 anys de l’aparició de la revista Pensat iFet, motiu pel qual l’Associació d’EstudisFallers ha editat digitalment tots els núme-ros de la revista des de 1912 fins el 1972.

Les falles assenyalen

La València combativa, en plena festa

Fitxa tècnica

Exposició del Ninot 2012

Esplanada del Centre Comercial de Nuevo Centro, ValènciaFins el 15 de març

terres ameríndies, desmuntenel mapa conceptual del que s'anomenaEspanya i territori de parla espanyola, ianalitzen què s'hi amaga al darrere d'a-quest projecte artificial per explicar laveritat i la història dels pobles oprimits,

L’ACCENT 221 DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 2012 CULTURA 15

Maria Freixas i Alió BARCELONA

L’autora del llibre Vençuda sí,doblegada mai! va nàixer a Flixl'any 1923 i diu que ha perdutbatalles, però que en cap cas haestat mai doblegada. Ens expli-

ca, a l'inici d'aquesta autobiografia fasci-nant, plena de lluita i tendresa, que haestat vençuda per raons com no haverpogut evitar l'empresonament de la sevafilla i les brutals tortures que va rebre ala comissaria de la Via Laietana l'any 1975.

Ho va tenir clar des de ben petita. Aixo-plugada en els seus pensaments particulars,amb una forta construcció del propi jo i unesànsies d'aprenentatges vitals, va desenvolu-par-se autònomament, ja que no va ser pràc-ticament escolaritzada; aquesta va ser unaopinió i posició política entorn els esdeveni-ments que s'anaven succeint a l'Estat, alPrincipat i també en l'entorn familiar. Ambuna melodia pròpia, descriu amb una capaci-tat sorprenent la duresa de la seva realitatviscuda, de com la presó ha format part d'e-lla, com va viure l'exili amb el seu company,la batalla quotidiana per a sobreviure alfranquisme amb dignitat, les reunions clan-destines, els enfrontaments amb la policiafeixista; seguiments, escorcolls, amenaces i,sobretot, l'enteresa en el reclam de justíciaquan la seva filla va ser empresonada diver-ses vegades per ser independentista.

De la mà del llibre, podem fer un viatgeper les latituds vivencials de l'escriptora,una novel·la que també et delecta ambpinzellades de poemes sorprenents, escritamb el cor, des de la humilitat i amb unestil propi que reflecteix una vegada mésla capacitat “transgressora”, ment allibe-radora inherent en la personalitat admi-rable de l'Anna Rosselló. I dic una vegadamés, perquè si busques en la seva biogra-fia, et trobes amb una vintena més dellibres publicats conjuntament amb elseu company, ja mort, Josep Travesset.

Abya YalaL'Amèrica marginada és, personalment,un dels llibres més destacats i de reedi-ció urgent ja que esdevé un exemple desolidaritat internacionalista, relatadaa quatre mans. Amb Travesset, vanendinsar-se en la quotidianitat delspobles colonitzats, a peu i mitjançantun cotxe-llar empès per l’euga “Nine-ta” i acompanyats de la seva filla detant sols 7 anys. Van recórrer més de15.000 km, des del Brasil fins a Mèxic,passant per Bolívia, Perú, Equador, Colòm-bia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hon-dures, El Salvador i Guatemala. Tanma-teix, sense deixar terres americanes, cal-dria esmentar el llibre No són tres-centsmilions, amb el 12 d'octubre per comúdenominador; també arrel del viatge per

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

L'expressió “!Viva la Pepa!”, asso-ciada a la Constitució espanyolapromulgada a Cadis l'any 1812,es deu al fet que aquesta Consti-tució fou promulgada el dia de

Sant Josep d'aquell any. És ara mateix,per tant, que fa 200 anys d'aquests fets.

Com és natural, l'Estat espanyol hadonat rang oficial a aquesta commemora-ció. Es tracta, de fet, d'una acta fundacio-nal de la nació espanyola. En aquestaConstitució, per primer cop, es fa recaurela sobirania sobre l'esmentada nacióespanyola, que incloïa en aquells tempsels naturals de les colònies, en substitu-ció de la sobirania reial. Però més queuna celebració popular, aquesta comme-moració acaba tenint un caràcter dedivulgació històrica, pel fet que laimmensa majoria de la població no en sapres o quasi res. Els esforços per donar-liun toc popular utilitzant l'expressió“!Viva la Pepa!” encara han tingut unefecte més desorientador, car si la Consti-tució de Cadis és ignorada massivament,la Pepa ho és encara més. Tal és la tradi-ció liberal i constitucionalista a l'Estatespanyol.

Naturalment, i en bona tradició espan-yola, hom pot lamentar la ignorància his-tòrica dels espanyols, ofegats en un toll

d'ignorància per culpa del “!Que inventenellos!” i el “!Viva la muerte! !Muera lainteligencia!” però el cert és que hi hadiversos motius per resistir-se a ser inte-grats en la narrativa constitucionalistadel poder. D'una banda els catalans, comels bascos, vam ser completament igno-rats com a tals en aquest text. I la causano és, com es diria, “la mentalitat de l'è-poca”, si no la perspectiva política parti-cular des de la qual es redactava el text.La prova és que els diputats catalans (oalguns d'ells) van recordar els drets his-tòrics i, encara més flagrant, que els fursbascos no hi eren esmentats tot i que

encara eren vigents.La utilització en la propaganda del

bicentenari de l'expressió esmentada tétambé el seu fons polític, car dóna la sen-sació d'una cosa d'un gran arrelamentpopular. Queda clar que això no és aixíavui però, a més, algunes veus han recor-dat -i jo no tinc autoritat per negar-les niconfirmar-les- que “!Viva la Pepa!” és, enorigen, una expressió ridiculitzadora queutilitzaven els absolutistes en contra dela Constitució liberal. I també que aquestarrelament popular va ser relatiu fins itot aleshores, com a mínim en la mesuraque el poble pròpiament dit va tenir una

participació nul·la en el procés consti-tuent, en el qual hi havia, en canvi, 90clergues, 56 advocats, 39 militars i 14nobles.

La famosa “Pepa”, per tant, es recolza-va en una hipotètica burgesia de pocarrelament a Castella i a Andalusia. Comque al mateix temps els catalans hi erenexclosos com a tals, la base de suport s'es-primatxa encara més. El resultat és unaConstitució que, d'una banda, es va que-dar a mig camí entre el constitucionalis-me liberal (França, Estats Units) i l'abso-lutisme, i de l'altra fou derogada dos anysdesprés, el 1814.

La Constitució de Cadis era monàrqui-ca i a més proclamava el poder executiudel Rei. Prohibia qualsevol confessió reli-giosa que no fos la catòlica, tan sols dona-va dret a vot als homes majors de 25 anysi encara aquests elegien uns compromisa-ris que escollien els diputats. Natural-ment tenia també avenços notables: ator-gava per primer cop poder legislatiu a lesCorts, separava poders, declarava la lli-berta d'expressió, opinió i premsa i aboliala Inquisició. Es tracta alhora, per tant,d'un híbrid i un avortament l’única èpicadel qual és haver-se produït en ple setgedels francesos. Però sobre alguna cosa queno sigui l'expulsió dels moriscos, els “ter-cios de Flandes” o el “glorioso AlzamientoNacional” hauran de construir els espan-yols el seu mite nacional...

tant a la península com al continent ame-ricà.

Quan, per atzar, els seus llibresvan caure a les meves mans, em vaigsentir, des del primer instant, en deu-te amb l’Anna, tant des d’una òpticade gènere com de militància política, ipenso que aquest hauria de ser el pre-cedent per a homenatjar-la com cal araque encara la tenim present; li hem dedonar les gràcies pel llegat escrit queens deixa. Al meu parer, que Anna Ros-selló és una dona lluitadora i que no haestat mai vençuda esdevé una fraccióirreductible. Ha empès cada porta tan-cada fins a obrir-la, amb la convicció deno aturar-se en la lluita internacionalis-ta i de la seva terra, els Països Catalans,per avançar en la justícia social, demos-trant que l’alliberament de la dona i laigualtat es guanyen a cada passa i en sónpart inseparable.

Fitxa tècnica

Memòries d'una dona lluitadora

Autor: Anna RossellóEditor: MediterràniaAny: 2004Pàgines: 224

La crítica de la quinzena Memòries d’una dona lluitadora. Vençuda sí, doblegada mai!

Anna Rosselló: una dona sense por

Història¿Viva la qué?

L’ACCENT 221DEL 8 AL 21 DE MARÇ DE 201216 CONTRAPORTADA

Tres contenidors i dos vidresMARC GARCÍA VALÈNCIA

Recentment llegia un informesobre la presència de la dreta enl’opinió pública catalana, mitjan-çant la saturació de tertuliansafins, en els programes televisiusi radiofònics de més audiència alPrincipat. Un informe on esdemostra que la pluralitat prete-sa és simplement un miratge inomés uns pocs, homes, d’edatavançada i ubicats políticamenta la dreta, vinculats directa o indi-rectament a partits polítics cre-en l’opinió per a que nosaltres entinguem, no fos cas que en absèn-cia d’ells decidíssim pensar pernosaltres mateixos i arribar a con-clusions diferents a les esperades.

Un mateix professional de l’o-pinió pot ser en poques setmanesa 10 d’aquestes tertúlies. Gent méspreocupada de crear opinió queno pas de reflectir la realitat, gentque cobra per dir el que diu, i pertant, al servei de qui paga, unmón on les dones hi tenen unaintervenció mínima, i restringi-da a Rahola i altres afins, i on elsjoves hi estan vedats, ja quepodrien arribar a explicar reali-tats incòmodes del món laboral,de la dificultat de trobar feina,habitatge, de les vides precàriesdel món real que xoca amb el dis-curs únic imposat i que nega qual-sevol altre versió de la realitatque no dicti les editorials delsArtur Mas Media.

Aquesta és la democràcia medià-tica en què vivim i és la que apunta-la un sistema capaç d’aplicar refor-mes laborals, trencar vagues sindicalsal transport públic, imposar casinossense drets laborals, lloar congressosde mòbils, augmentar l’edat de jubi-lació i fomentar plans de jubilació pri-vats, retallar indemnitzacions per aco-miadament objectiu, retallar sous afuncionaris, negar drets socials alsnouvinguts, aplicar copagaments sani-taris, retallar publicitat als mitjansde comunicació públics; per debilitar-los i afavorir els privats, tancar hos-pitals i oferir xecs sanitaris privats,deixar sense calefacció a nens als ins-tituts, aplicar Expedients de Regula-ció d’Ocupació a empreses amb bene-ficis demostrables, justificar ingentsquantitats de diners en trens d’altavelocitat mentre les rodalies fan pena,tapar les vergonyes a la casa reial, ominimitzar càrregues policíaques quanqui les fa tenen el color polític adient.

I tot això, fer-ho invisible quan elsqui, defensant un sistema públic s’en-fronten a l’ordre establert i trenquendos vidres i cremen tres contenidors,i son titllats de violents, pertorbadorsde la pau social, enemics de la socie-tat, rebentadors de mobilitzacions iacusats de ser els culpables de la situa-ció actual, al no voler acceptar la rea-litat repetidament opinada per unaminoria conservadora, orientada polí-ticament. Si en voleu més, cerqueu“Els nostres tertulians” al blog de Wal-denIII de Joan Vallvé.

LA REMATADA

JORDINA ARNAU REUS

Quin és el paper de la dona enl’actual context de crisi econòmi-ca?Des del meu punt de vista, el con-text de crisi només està aguditzantles condicions d'opressió de lesdones. És a dir, hi ha unes condi-cions de partida discriminatòries,opressives, i la crisi les està evi-denciant, a més d'incrementar-les.El paper fonamental de les donesen el sistema capitalista és el depossibilitar el desenvolupament demoltes tasques reproductives demanera gratuïta i, per suposat, sen-se cap mena de reconeixement ivaloració social. Amb les retalla-des, les dones treballadores hau-rem d'assumir moltes més tasquesde cura a la llar: una institució clauper al patriarcat i el capitalisme.Podríem dir que s'espera que lesdones esmorteïm els efectes de lacrisi sobre les llars, de manera quees potencia el nostre rol tradicio-nal.

La crisi capitalista afecta de mane-res diferents l’home i la dona?Sí, perquè partim de punts estruc-turalment diferents. Totes les per-sones estem sotmeses a una socia-lització de gènere que ens "ensen-ya" què és ser home i què és serdona. Per tant, perdre el lloc defeina, per exemple, ens afectarà deforma diferent depenent del sexe.A totes les llars hi ha la figura del"cap de família", que s'encarregade portar el sou més elevat a la llar,i majoritàriament els homes sónqui encarnen aquesta figura per-què han estat socialitzats per aaquest fi. Quan un home perd elseu lloc de treball està perdent elseu rol i gran part de la seva iden-titat. Emocionalment és un copmolt més dur que per a una donaque tingui assumit que el seu soués subsidiari. De fet, l'incrementdels casos de violència a la llar sónun exemple de com els homes neces-siten reafirmar el seu estatus depoder. Des de l'altre punt de vista,com he dit abans, les dones veiemcom se'ns potencia el nostre rol tra-dicional de "cuidadores", en totsels sentits, fins i tot per ser "l'asedels cops".

Quin és l’impacte de les retalla-des socials sobre la dona?Fa poc la professora Maria JesúsIzquierdo diferenciava, en unaxerrada, diversos nivells per a expli-car aquest impacte. En primer lloc,

les dones som les principals afec-tades per les retallades en sanitat,en tant que usuàries. Quan parlemde sanitat, hi ha moltes dones gransvídues, que estan soles i que sónles principals demandants delsrecursos sanitaris. En segon lloc,hem de tenir en compte que granpart dels llocs de treball en sani-tat, ensenyament i serveis socialsestan ocupats per dones. Ara ques'està tendint a l'externalitzacióde serveis i a la seva privatització,d'una banda moltes dones estanperdent els seus llocs de treball, id'altra banda, les que els conser-vin, veuran com es precaritzen. Entercer lloc, les dones veurem coms'incrementa el volum de tasquesde cura al que haurem de fer front,en relació als infants i als mem-bres dependents.

En quins àmbits es visualitza mésla discriminació per ser dona?Des del meu punt de vista, la grandiscriminació -amb i sense crisi- ésla responsabilitat envers totes lesfeines reproductives que es delegasobre les dones. Si en una famíliaun home o una dona han de deixarel lloc de treball assalariat, proba-blement ho farà la dona, ja que tin-drà una feina més precària, ambun sou més baix i més inestable.

Sota el paraigua de la crisi, elsgoverns han pres mesures legalsque contribueixin a enfortir elpatriarcat?No penso que l'objectiu en sí siguiel d'enfortir el patriarcat. Per exem-ple, la reforma laboral enforteix el

patriarcat perquè penalitza l'ab-sentisme i, com que les dones sónles que acostumen a faltar a la fei-na per atendre els infants o elsmembres dependents, és possibleque en casos en que siguin neces-sàries atencions de cura, les doneses vegin obligades a abandonar elseu lloc de treball. La mesura nobusca enfortir el patriarcat sinóexplotar al màxim la força de tre-ball però el que passa és que estemen una societat patriarcal i aques-ta estructura en surt reforçada.D'altra banda, el PP està aprovantmesures que sí que busquen enfor-tir el patriarcat però que no es pre-senten com a mesures anticrisi. LaReforma de la Llei de l'Avortament,que tampoc era la panacea, n'és unexemple.

Com es pot lluitar per trencaramb aquesta discriminació versla dona?En primer lloc, creant una cons-ciència feminista des de tots elsfronts i a partir de tants mitjanscom sigui possible: lluita al carrer,formació o autoconsciència. Calpotenciar el paper protagonista deles dones en la lluita feminista oantipatriarcal i la clau està en des-emmascarar la fal·làcia de la igual-tat formal. També cal posar en evi-dència els actuals mecanismes d'o-pressió, perquè moltes dones pen-sen que "ja està tot fet". És com sicomparéssim "1984" d'Orwell amb"Un món feliç" de Huxley. En el pri-mer cas és molt més senzill reco-nèixer la dominació mentre que,en el segon, és més subtil. Hem pas-sat d'un patriarcat de coerció a un

de consentiment que costa moltmés de veure. Una altra forma delluita és teixir la solidaritat entreles dones.

Cau de Llunes, en aquest sentit,quins actes, xerrades o mobilit-zacions heu dut a terme? Comencareu el proper 8 de març atèsel context social i laboral?No hem centrat la feina en actesdel nostre col·lectiu, sinó precisa-ment hem volgut potenciar la llui-ta feminista a totes les comarquesdel Camp. Hem volgut impulsar elsdos col·lectius feministes que hansortit fa poc a Reus i a Torredem-barra i hem potenciat que els dife-rents col·lectius de l'Esquerra Inde-pendentista a les nostres comar-ques desenvolupessin tot tipus d'ac-tes als seus pobles. Estem moltsatisfetes perquè l'EI ha respost demanera molt positiva. Per altrabanda, també ens hem centrat enimpulsar una consigna comuna alsPaïsos Catalans i, per fer-ho, vamconvocar una reunió amb els col·lec-tius feministes locals i les comis-sions antipatriarcals de l'EI. D'a-questa reunió va sortir la consig-na d'enguany, que per cert, ja l’ha-via fet servir Justa Revolta el passat25 de novembre.

Quin és el paper que ha de dur aterme actualment una organitza-ció antipatriarcal dins d’un movi-ment d’alliberament i dins l’EI?De portes en fora, crear conscièn-cia i ser una porta d'entrada almoviment. De portes en dins, mar-car discurs, potenciar la formacióde la militància i la seva pràctica.

Laia Estrada és militant d’Endavant idel Cau de Llunes (Assemblea Femi-nista Revolucionària de Tarragona).Amb motiu del Dia Internacional dela Dona Treballadora, L’ACCENT l’en-trevistem perquè ens explique quinessón les problemàtiques de la dona enl’actual context de crisi i de retalladessocials; i també per conèixer la feinade Cau de Llunes i de l’esquerra inde-pendentista en el seu conjunt.

Laia Estrada, militant

independentista i feminista

de Tarragona

ENTREVISTA

“La reforma laboral enforteix el patriarcat ”