Download - Accent 207

Transcript
Page 1: Accent 207

Solidaritat amb en Jordi GrauEl Comitè de Solidaritat amb Jordi Grau ha fetsaber a L’ACCENT l’existència de diversos con-flicte dins la pressio. Així mateix ha anunciatl’inici d’una campanya solidària.

>> Països Catalans 4

S’escalfa el conflicte polític a Irlanda2 de juliol del 2011. Com cada any comen-ça un dia llarg al barri nacionalista d'Ar-doyne, situat al nord de Belfast. Les mar-xes orangistes creuen dues vegades el barri.

>> Internacional 12

Nou casal okupat al centrede PalmaUn nou espai okupat ha fet aparició aquestsdies al centre de la ciutat de Palma. Estracta del Centre Social Okupat i Autoges-tionat Sa Foneta.

>> Països Catalans 15

SUM

ARI

La notícia de la dimissió de Francisco Camps ila seua substitució per Alberto Fabra al capda-vant de la Generalitat Valenciana obre novesportes en la política valenciana.

>>Països Catalans 4 i 5

RAMON USALL PÀG. 2 // FRANCESC MIRALLES PÀG. 2 //ABEL CALDERA PÀG.3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG.3

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

207DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011Periòdic popular dels Països Catalans

Vidal Aragonés, membre del col·lectiu RondaUna onada de reformes han caigutsobre el mercat laboral a l'Estatespanyol.Primer va ser la ReformaLaboral, posteriorment fa poquessetmanes,la de la negociació col·lec-tiva, i el passat 21 de juliol la de laSeguretat Social. Des de L'ACCENThem volgut que en Vidal Aragonés,especialista en convenis col·lectiusdel despatx Col·lectiu Ronda de Bar-celona,ens aporti elements per poderanalitzar aquesta reforma.

Els cossos repressius autonòmics han pujat un nou graóen la repressió als moviments populars que enfrontenla crisi amb mobilitzacions. Davant l'allau creixent desolidaritat envers les famílies desnonades i d'accions deresistència activa contra els intents de desnonament, elgovern autonòmic del Principat va decidit apujar el llis-tó de la repressió el mateix dia que el parlament de laCiutadella començava a debatre diverses proposicionsfavorables a la dació en pagament de les hipoteques.

>>Economia 12

EEll pprreessiiddeenntt vvaalleenncciiàà ss’’aaccoommiiaaddaa ddee mmaanneerraa ggeennss hhoonnoorraabbllee

ENTREVISTADesnonamentsa cops de porra

Page 2: Accent 207

L’ACCENT 207DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 201102 OPINIÓ

PPaaííss VVaalleenncciiàà

RAMON USALL LLEIDA

Fa 75 anys el feixisme ensenyava les sevesurpes en forma de cop d'estat militar con-tra la legalitat republicana. Mentre l'a-venç feixista s'estenia com una taca d'o-li per les possessions colonials espanyo-les a l'Àfrica i per la zona nord peninsu-lar, el País Valencià es convertia en unfortí republicà fins al punt que la ciutatde València esdevingué capital de la repú-blica espanyola. Fins l'1 d'abril de 1939,quan la darrera resistència republicanafou derrotada al port d'Alacant i haguéd'emprendre el camí a un forçat exili afri-cà, les comarques del País Valencià havienesdevingut, en temps de foscor, un exem-ple admirable de dignitat i de resistèn-cia. Els valencians i les valencianes, comja havien fet entre 1705 i 1707, demostra-ren la seva estima per la llibertat i el seuafany de lluitar fins al darrer alè per ladignitat del seu poble i de la seva gent.

Avui, gairebé tres quarts de segle des-prés de la dolorosa derrota de 1939, elPaís Valencià no és, malauradament, resmés que una trista caricatura del que undia va ser. De la dignitat i la resistènciade 1707 i 1939, els valencians i les valen-cianes han passat a suportar la indigni-tat d'una classe política que a l'únic queha demostrat saber resistir-se és a dei-xar el càrrec. Fins i tot, Francisco Camps,metàfora que evidencia en què s'ha con-vertit el País Valencià, malgrat renun-ciar al càrrec de president de la Genera-litat (després d'haver tacat aquesta ins-titució com mai ningú ho havia fet abans)s'ha mantingut aferrat a la seva cadirade diputat regional per tal de mantenirels privilegis judicials que es deriven delseu aforament. Amb ell, tota una collad'aprofitats han portat aquest racó delpaís a una vergonya que no té precedentshistòrics. S'han embutxacat tants calerscom han pogut, han triturat el país denord a sud construint fins i tot a dins del'aigua, tot això mentre pretenien des-truir la cultura i la memòria republica-na i resistent d'un territori que no mereixaquesta creu.

L'argument d'aquests senyorets del PPper justificar els seus excessos no era altreque la pretesa riquesa que les seves polí-tiques aportaven al territori. Avui aquestargument ha quedat absolutament des-autoritzat. El PP no només ha enviat elPaís Valencià a la indignitat política i ala destrucció del territori, sinó que tam-bé l'ha condemnat a la misèria econòmi-ca. Deute, deute i més deute per pagar elsfastos d'en Paco i la Rita, amb vergonyo-ses concessions al Bigotes i al seu clan desinistres personatges gürtelians, per aca-bar arruïnant la Caixa d'Estalvis del Medi-terrani, una CAM que sembla que ha per-dut gairebé 5.000 milions d'euros (!!!) sotala gestió magistral d'aquells mateixos quepresumien de generar riquesa pel país.Quina barra!

Per la dignitat del País Valencià, peraquella memòria rebel, republicana i resis-tent, ha arribat l'hora de parar els peusals qui volen destruir el nostre sud. I peraturar-los no n'hi ha prou amb lluitar aDènia, a Benimaclet o a Vinaròs, cal fer-ho a cada racó dels Països Catalans, tam-bé al Principat, per evitar que aquellsmateixos que ens han destruït el sud ensfacin perdre el nord gràcies a les autopis-tes d'accés que els construeixen regiona-listes disfressats de sobiranistes. Pel PaísValencià, pels Països Catalans, a tots ells,cal aturar-los, ara!

PUNT DE MIRA

Corria una xafogosa vesprada dejuliol a la ciutat de València. A laseu del PSPV-PSOE, al número 4 delcèntric carrer de Blanqueries- al cos-tat de les torres de Serrans- estavende celebració. El president de la Gene-ralitat dimitia i abandonava el càrrec;en el seu lloc deixava un candidatjove, inexpert i sense carisma. Nin-gú no va atrevir-se a discutir queaixò era bo per l'oposició, tant a calPSPV com a les seus dels altres par-tits; això reforçava el seu lideratgeintern, el PP estava molt més a propde caure. Hi va acudir més gent quemai a felicitar-los, va córrer el cava:parle, és clar, del 24 de juliol de 2002.

Aquell any Aznar cridà Zaplanaa ser ministre a Madrid i deixà unpresident titella- José Luis Olivas,actual vicepresident de Bankia- i unllavors desconegut Francisco Campscom a candidat per a les eleccionsde l'any següent. Els partits de l'o-posició s'ho van veure fet contraaquell mesell amb aspecte de reto-ret. Un retoret que ha guanyat treseleccions seguides augmentant laseua majoria cada cop, i que acon-seguí consolidar un estil de liderat-ge diferent a Zaplana en les formesperò igual en el fons: grans esdeve-niments, destrossa del territori icontractes per als amiguets.

De la complexitat del cas Gürtel,Francisco Camps sols s'emportarà-si resulta declarat culpable- el paquetmés minso: una multa de fins a40.000 euros per suborn passiuimpropi; això significa que no esconsidera provat que a canvi de rebreels vestits ell atorgàs beneficis alscaps de la trama. Els contractes ensi i el finançament il·legal del PP esdilucidaran en un segon judici, ons'hi barallen quantitats que es xifrenen milions d'euros, i on apareixenexconsellers com Vicente Rambla il'exsecretari general Ricardo Costa,per als quals es poden arribar a dema-nar importants penes de presó.

El PP afrontarà els dos judicis, eldel suborn impropi i el del finança-

ment il·legal amb el Consell de laGeneralitat lliure d'imputats: ladirecció del PP va tardar poques horesen nomenar Alberto Fabra nou pre-sident de la Generalitat in pectorei president de la federació valencia-na del partit a condició que mantin-gués l'equip de consellers de Campscom a mínim fins a les eleccions esta-tals.

Alberto Fabra, alcalde fins ara deCastelló, ha demostrat, tot i el seuperfil baix com a orador i com a ges-tor, una gran habilitat política queli ha permès mantenir a ratlla l'o-

posició sumant sectors de l'associa-cionisme de la ciutat al seu projec-te polític. En la seua primera jorna-da com a líder del PP va atendre elsmitjans de manera oberta- a dife-rència de Francisco Camps- i va pro-metre lluitar per la recepció de TV3,publicar els contractes de la Gene-ralitat i rebre les víctimes de l'acci-dent del metro del 3 de juliol. Ges-tos que apunten a un perfil de lide-ratge centrat en la gestió, contrapo-sat a l'estil regional-victimista propide Camps. Tanmateix, haurà de bus-car suports entre les bases del par-

tit a les comarques de València i Ala-cant, atès el poc pes poblacional rela-tiu del seu feu de Castelló. Semblaque la seua aposta és per una entén-te amb el zaplanisme alacantí i ambl'entorn del president de la Diputa-ció de València, Alfonso Rus, en detri-ment del bloc opusdeista de JuanCotino fins ara hegemònic.

El repte, finalment, el té l'oposi-ció, que ha centrat els darrers 2 anysen la crítica als casos de corrupció,i què ha d'enfrontar-se a un Consellrenovat que sembla que se centraràen la gestió econòmica de la crisi, ésa dir: en les retallades. La crisi eco-nòmica, l'endeutament i el dèficitfiscal (de 8.000 ME l'any, un 50% delpressupost anual de la Generalitat!)amenacen l'estat de benestar valen-cià mentre l'oposició dedica els seusdies a parlar de nomenaments i tresvestits. Heus ací el drama valencià,que està en el govern i la gestió quetots li coneixem però més si cap enla radical inexistència d'una alter-nativa. Tenim 3 anys per saber sienfrontem a un nou dia de la Mar-mota.

DDeejjàà-vvúú oo eell ddiiaa ddee llaa MMaarrmmoottaa

COL·LABORACIÓ FRANCESC MIRALLES I BORRELL

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans.RReeddaacccciióó VVaallèènncciiaa:: CarrerMaldonado,46 baixos,46001València RReeddaacccciióó BBaarrcceelloonnaa:: Carrer Tordera 34 bai-xos,08012 Barcelona AAddrreeççaa eelleeccttrròònniiccaa:: [email protected] SSuubbssccrriippcciioonnss:: 646 98 16 97 DDiissttrriibbuucciióó:: 61554 47 15 PPuubblliicciittaatt:: 616 07 33 28. CCoonnsseellll ddee RReeddaacc-cciióó.. CCoooorrddiinnaacciióó ggeenneerraall:: Laia Altarriba, Andreu Ginési Abel Caldera. PPaaïïssooss CCaattaallaannss:: Cesc Blanco,Abel Cal-dera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, PepGiner, Andrés González. OOppiinniióó:: Joan Teran (coord.).EEccoonnoommiiaa:: Àlex Tisminetzky (coord.). IInntteerrnnaacciioonnaall::Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCuullttuurraa:: JosepMaria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colo-mer, Borja Català. CCiièènncciiaa ii TTeeccnnoollooggiiaa:: Martí C., Almu-dena Gregori, Àlex Garcia EEssppoorrttss:: Rafaei Escobar.CCoorrrreecccciióó:: Mercè Mauri.EEddiicciióó ggrrààffiiccaa:: Andreu Ginés.CCoooorrddiinnaacciióó ggrrààffiiccaa:: Oriol Clavera.DDiissttrriibbuucciióó:: XavierGispert. HHaann ccooll··llaabboorraatt eenn aaqquueesstt nnúúmmeerroo::

Número 207 Tirada: 4.000 exemplars Númerode dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitatdels articles d’opinió recau exclusivament en elsseus autors.

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

Ja ens ho deien que la sanitat i l'e-ducació, quan són públiques i uni-versals, produeixen trastorns greusde la personalitat. Víctima de lespensions de jubilació i viudetat i delsubsidi d'atur, el ciutadà noruecAnders Behring Breivik es va trobarentre l'espasa i la paret de la deses-peració. I va agafar l'espasa. Sort quel'adveniment de Stieg Larsson ensha ofert l'explicació necessària: “Elboom de la novel·la negra nòrdicaens ha apropat últimament a unasocietat desconeguda per a molts,molt menys idealista i que dibuixaun escenari social d'extrema violèn-cia” (José Antich, “Va ser la ultra-dreta”, La Vanguardia, 24 de juliol).Com en les millors novel·les de lla-dres i serenos, Breivik, “alt, ros, ullsblaus (…) no té l'aparença del terro-rista típic” (Glòria Moreno, “Com sisortís del no-res”). Com tothom sapel terrorista típic és “bajito, more-no y cabreao”.

En línia amb aquest “racismebanal”, La Vanguardia del mateixdia publica un article de Plàcid Gar-cia-Planas que, amb el títol de “Ros-sos i perillosos”, ens recorda que “jades de l'albor, els escandinaus es vanfer famosos a Europa per les incur-sions i pillatges salvatges. Una famamolt i molt exagerada: també comer-ciaven i feien aportacions culturals.I amb el temps, especialment des-prés de la Segona Guerra Mundial,van saber girar la truita i guanyar-se una potentíssima imatge de tole-rància i benestar”. Perquè no cai-

guem en la propaganda socialdemò-crata sobre les virtuts de l'Estat delBenestar, però, se'ns recorda queaquesta imatge era “potser tambéexagerada”. L'article recopila algunscasos notables de violència “a l'es-candinava” com ara el de l'assassídel làser que “va sembrar el terrorentre immigrants i refugiats polí-tics d'Estocolm” o el d'un home detin-gut a Malmö “acusat de disparar con-tra immigrants”. Casos que tenenuna relació directa amb el de Brei-vik car segons els investigadors era“una persona de dretes i amb ideeshostils a l'Islam”, també “fonamen-talista cristià”.

Segons Glòria Moreno alguns ana-listes afegeixen que l'atemptat con-tra les joventuts socialdemòcratesté a veure “amb les actituds massarelaxades que, a parer seu, aquestaformació té respecte als immigrants”.Són les mateixes actituds que PilarRahola (Estrella Intercoiffure a lamillor imatge, 1997) atribueix a “la

decisió de Trinidad Jiménez de per-metre el vot dels ciutadans marro-quins, amb l'únic requisit de tenirpermís de residència. Ni saber l'i-dioma, ni admetre els valors demo-cràtics, res, el vot gratis total” (PilarRahola, “La censura del progre”, 19de juliol). Fins ara al vot gratis totalse li deia sufragi universal, peròaquesta idea està antiquada, comtotes les bones idees: “Que puguinvotar persones que no saben res delpoble, ni parlen la llengua i que tenenlíders religiosos radicals, és cosa que,com a mínim, cal pensar”. No ésestrany que Rahola digui això teninten compte la seva adhesió obsessivaa l'Estat d'Israel, que concedeix dretsde ciutadania per motius racials.Això li ha valgut nombroses distin-cions per la seva lluita pels dretshumans i la democràcia (és a dir, lamassacre d'àrabs) de la ComunitatJueva de Xile, la Universitat Hebreade Jerusalem (que simpàticamenthavia concedit el mateix premi aMilton Friedman, reconegut demò-crata), la Universitat de Tel Aviv, l'A-merican Jewish Committee i altres.Tampoc és estrany que ara circuliper internet la idea (difícilment con-trastable, de moment) que Breivikcompartia aquestes solidaritats.Aquest tipus de situacions comple-xes requereixen la intervenció d'unheroi. Ha arribat el moment queintervingui Garzón i deixi les cosesclares: Rahola apunta i Breivik dis-para. O encara millor: Rahola és Brei-vik.

Rahola apunta, Breivik dispara

Page 3: Accent 207

És sabut que l'edu-cació pública estàen el punt de miradels opinòlegs dela revolució neo-conservadora queja fa anys quepatim. L'educaciópública condensatots els mals: éspública i cosa defuncionaris -i pertant no pot funcio-nar correctament.És un espai on escondensen totesles contradiccionsde la societat -i pertant és de difícil comprensió perals qui viuen en una gàbia de vidre.És un espai de construcció d'equi-tat i horitzontalitat -i per tant,desarma la gent per a una socie-tat que és una jungla-. A tal puntha arribat aquesta ofensiva queja en coneixem al detall tots elsarguments i no ens costaria gentimitar una Pilar Rahola carregantcontra els ganduls dels professors.

Veient com molts d'aqueststòpics s'han anat repetint fins ala sacietat per ràdio, premsa i tele-visió, sorprèn observar la quan-titat d'elogis que ha aixecat entreaquests mateixos opinòlegs el pro-jecte d'Escola Internacional delCamp, especialment en un "publi-reportatge" que li ha dedicat LaVanguardia.

Aquest és un projecte que pre-tén la construcció d'una escolad'elit a Salou, impulsat amb l'es-forç de la societat civil, segons elsseus aduladors. I quan diuen"esforç de la societat civil" se'lssobreentén la contraposició ambla inoperància del sector públic.Obvien, però, el petit detall queaquesta escola -privada- es cons-truirà en uns terrenys públics queels ha cedit gratuïtament l'Ajun-tament de Salou. Vaja, que a l'ho-ra de la veritat estan subvencio-nats, aquella paraula maleïda ienemiga de tot progrés.

El projecte té l'honor, diuen,de comptar com a director peda-gògic amb un professional de reco-neguda solvència, Claudi Fuster.

La solvència, aquest professor l'haaconseguida no en altres escolesd'elit, sinó a l'IES Miquel Tara-dell. Aquest és un institut públicdel Raval de Barcelona, amb unsalumnes extrets d'un contextsocioeconòmic pobre i amb un altíndex d'immigració. En definiti-va, un d'aquells paisatges apoca-líptics que sovint es descriuen entertúlies radiofòniques. Curiós,doncs, que aquells que creuen queallò públic no funciona, que ésincapaç d'innovar, hagin de recó-rrer a treballadors del sector públicper a obtenir solvència pedagògi-ca.

Una de les altres característi-ques del centre és el seu enfoca-ment pedagògic. En el reportatgede La Vanguardia s'elogia l'opcióde no treballar per horaris, sinóper blocs pedagògics, es posa l'èm-fasi en la modernitat d'una esco-la on el paper pràcticament des-apareixerà i l'ensenyament seràdigitalitzat, i on no hi haurà uni-formes, sinó pautes de vestir pereliminar les diferències socials.Segurament no ens costaria nicinc minuts trobar a l'hemerote-ca d'aquest diari, o a l'arxiu sonorde RAC1 del mateix Grupo Godó,una bateria d'atacs contra la supo-sada insuficiència d'hores d'estu-di a l'escola pública, contra la des-pesa innecessària de regalar ordi-nadors a nens de classe treballa-dora que segurament els faranservir per jugar i xatejar pel Face-book, o reclamant la reintroduc-ció de l'uniforme a les escoles.

El reportatge també troba mag-nífic que aquests alumnes parti-cipin en projectes comunitaris,treballs en grup, i que l'escola siguiun exemple de reciclatge i soste-nibilitat. Probablement, si aixòes digués de l'institut de Salt encomptes de l'Escola Internacionaldel Camp, l'estudi 1 de RAC1 bra-maria que això és una collonadai una pèrdua de temps, i queaquests alumnes el que han de ferés suar sang estudiant matemàti-ques.

El més "encoratjador" de tot ésveure com tant l'anterior conse-ller d'ensenyament com l'actual

consellera sónfans declaratsd'aquest projec-te. Evidentmentque un consellero conselleratenen tot el dretdel món a donarsuport i entusias-mar-se amb pro-jectes fruit d'ini-ciatives priva-des. De fet, jotambé m'entu-siasmaria amb lapart estricta-ment pedagògicadel projecte de

l'escola internacional del Camp.El que ja no és tan lògic és quetant l'exconseller com sobretotl'actual consellera s'entusiasminamb projectes que apliquen enl'àmbit privat allò que ells neguenper a l'àmbit públic.

Perquè aquest és el principalproblema de l'educació al nostrepaís: que el que neguen a la públi-ca ho volen per a les seves escolesconcertades. Les elits i bona partde la tropa mitjana no creu en lapública simplement perquè no volbarrejar-se amb la "xusma". Tantés que amb això contradigui leslleis sacrosantes del mercat (lapública ha d'oferir millor serveiperquè els seus professors estanmés ben pagats i tenen millorscondicions contractuals que els

de la privada; per tant, allà hihaurà els millors professors, oi?).La qüestió és la segregació clas-sista. Que els seus fills es relacio-nin amb els fills d'altra gent ambestatus, i no pas que es facin amicsdel moro de torn o de quatre des-graciats que acabaran treballantde manobres.

Què es pot esperar, però, d'unpaís on una de les persones quefa més conferències sobre com edu-car els fills i pontifica més sobrel'educació i la societat catalana,porta els seus fills a una escolaprivada on de 1.500 alumnes capés immigrant?

*Professor de ciències socials

L’ACCENT 207 OPINIÓ 03

La caiguda de Camps

Els escàndols de corrupció han tombat finalment el president valencià. I

amb ell ha caigut la imatge d'un PP irreductible i inalterable davant la pressió

social, política, jurídica i mediàtica. És, doncs, un motiu d'alegria; de moment

continguda, això sí, però que segurament ens obrirà les portes a majors cele-

bracions en un futur.

Tanmateix, l'anunci de dimissió de Francisco Camps ha sigut un bon exem-

ple de la manera de fer del PP. En primer lloc, les pressions determinants des

de Madrid per intentar evitar que l'escàndol dels vestits poguera afectar la

carrera de Mariano Rajoy cap a la Moncloa; en segon lloc, es pren una decisió

col·lectiva (els quatre inculpats decideixen acceptar els càrrecs i pagar la mul-

ta) que només dos d'ells respecten, mentre que els altres dos (Costa i Camps)

opten per enfrontar-se al judici per salvar la seua imatge personal; i per últim,

una roda de premsa esperpèntica, amb la combinació habitual de censura (no

es va poder emetre en directe) i d'arrogància i surrealisme en el discurs de l'en-

cara president. Si fa no fa, una radiografia bastant ajustada del PP valencià...

Val a dir, però, que l'anunci de la dimissió, per bé que inesperat, no ha sigut

una sorpresa. Des de feia temps que se n'estava parlant -des d'abans de les elec-

cions, fins i tot- i alguns moviments interns del PP valencià apuntaven en eixa

línia: la presència de Rita Barbera, per exemple, a les llistes autonòmiques es va

interpretar com un gest per preparar la successió; la composició del Govern valen-

cià posterior als comicis, amb un tancament de files del nucli dur procampsis-

ta, també ha sigut una mostra clara de feblesa per part del president, que pot-

ser preparava l'escenari per a la seua absència. En tot cas, segurament la millor

prova de què Camps estava tocat des de feia temps fou el propi discurs de "comiat"

on no hi va haver cap lloc a l'autocrítica, a la disculpa o a la modèstia.

Però el cas dels vestits, pel qual ha dimitit Francisco Camps i en qual hi ha

altres tres alts càrrecs del Partit Popular implicats, és només la punta de l'ice-

berg de la corrupció valenciana. Des d'Alacant, amb el cas Brugal, fins a Caste-

lló de la Plana, amb la figura de Carlos Fabra, passant per totes les derivacions

del cas Gürtel, el PP valencià està enfangat fins el coll. La corrupció és una altra

característica inherent al govern del PP, que acompanya amb perfecta sintonia

la devastació del territori, la destrucció del teixit productiu propi, la persecu-

ció de la llengua i cultura catalanes i el deteriorament dels drets de la classe

treballadora i de la democràcia en general.

Però no pensem que aquesta és una particularitat exclusiva de la dreta valen-

ciana. Recordem que, fa anys ja, un president balear va haver de dimitir per

un escàndol de corrupció; recordem també que la dreta principatina s'ha vist

esquitxada fortament per casos com els del Palau. La corrupció és un modus

operandi de la dreta catalana. I quan des de les seues files es defensen assegu-

rant que també ho és de "l'esquerra" no hem de dubtar en reconèixer que, efec-

tivament, l'esquerra institucional, sobretot aquella que ha tocat poder, és igual-

ment corrupta (o, en tot cas, si no ho és en la mateixa mesura, no és per man-

ca d'interés). Com assegura Endavant OSAN en el seu comunicat, "cal cercar les

causes d'aquesta decadència social i política no en les polítics i els partits, sinó

en el sistema i les estructures polítiques: és l'ànsia de benefici i l'individualis-

me propis del capitalisme el que propicia la corrupció i l'especulació; és la sub-

missió a Madrid i als seus interessos el que ens impedeix exercir plenament els

nostres drets i defensar-los lliurement".

Retornant però al País Valencià, quin és l'escenari que queda ara? D'entra-

da, hem de ser conscient que la dimissió de Camps respon fonamentalment a

un càlcul electoral en clau espanyola. L'oposició valenciana en el seu conjunt

no ha sigut capaç de tombar el president pels seus propis mitjans, com tampoc

no ha sigut capaç de fer-ho en el cas de Carlos Fabra, o en el seu moment, en el

cas d'Eduardo Zaplana (el que estava en política per "forrar-se"). La intransi-

gència del PP envers tots els que no els són afins continua intacta, i un bon

exemple en pot ser el nomenament de Alberto Fabra com a successor. A escas-

sament dos mesos de les eleccions, ha assumit la presidència una persona a la

que no hem pogut votar i que previsiblement romandrà en el càrrec durant els

proper quatre anys. Un frau democràtic en tota regla. De moment, Fabra ha

escenificat un canvi de tarannà, assegurant que rebrà a les víctimes de l'acci-

dent del metro i que defensarà les emissions de TV3 al País Valencià. Però tot

això sona a cortina de fum per calmar les crítiques mentre no es consolide el

nou Govern.

E D I T O R I A L

EEll qquuee nnoo vvoolleenn ppeerr aallssaallttrreess hhoo vvoolleenn ppeerr aa eellllss

ABEL CALDERA I PUJOLS* COL·LABORACIÓ

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011

“L'educació públicaestà en el punt de

mira dels opinòlegsde la revolució neo-

conservadora desde fa anys”

“L’actual conselleras'entusiasma ambprojectes que apli-

quen en l'àmbit pri-vat allò que neguenper a l'àmbit públic”

Page 4: Accent 207

ANDRÉS G. R. TORRENT

CA REVOLTAQuin abast final creieu que pottenir tot el procés judicial?A dia d'avui, em sembla que la partsubstancial del procés judicial, persuborn a càrrecs públics valencians,no ha fet més que començar. Si ael País Valencià estiguéssem en unasituació democràtica normalitza-da, estic convençut que assistirí-em a un procés de desmantella-ment del major cas de corrupcióque s'ha conegut al Estat espanyol

en els últims trenta anys.Però elpoder acumulat pel PP és molt i cal-drà veure com respon davant aixòel sistema judicial. No obstant això,crec que els indicis que estan apa-reixent apunten al fet que aquestprocés judicial va a asseure sen-tències clares.

És això l'inici de la fi de l’hege-monia del PP al País Valencià? La dimissió de Francisco Campsposa el focus en les entranyes delPartit Popular i tot sembla indicarque pot tenir una diarrea que alleu-gereixe el pes de tanta merda en elseu interior. Al meu entendre, l'he-gemonia del PP no és solament elec-toral i és més, no és d'estranyar

una baixada significativa en aquestterreny, però el més preocupant ésla seva hegemonia social i això sem-bla que va a ser molt més difícil decontrarestar si l'oposició d'esque-rres no canvia radicalment d'estra-tègies, de programes i de forla mane-ra de fer política.

Quins sectors pugnessin dins elPP per fer-se amb el poder? Quinscreieu que estan més ben situats?Al meu entendre, el poder real enel PP ho tenen sectors que no estanen la política partidista activa. Noobstant això, personatges com Gon-zález Pons, Cotino, Blasco, Fabra(Padrí), Rus o la inefable Rita Bar-berá -que són els que més o menys

representen aquests sectors- nosemblen que estiguen en una matei-xa sintonia. I Zapalana?...Aconse-guirà el PP mantenir la seva uni-tat, o corre el risc que sorgisquenalternatives *regionalistes? Hau-ran problemes i tensions però men-tre estiguin tan còmodes instal·latsen l'enorme poder que tenen, nosembla possible que el “projectepopular” s'enfonsi. Farà aigües,però no veig un desastre, amb escis-sions regionalistes incloses, men-tre dure el pessebre.

Quina creieu que és la capacitatde reacció de l'oposició?Al PSPV-PSOE no li veig ni volun-tat ni condicions, per no parlar

d'un projecte alternatiu clar, d'es-querra i arrelat a el País Valencià.Compromís i Esquerra Unida tenenuna possibilitat, d'avançar projec-tes de canvi, que possiblement noes torne a presentar en molt detemps. És hora de "refundiciones"més que de refundacions. L'esque-rra nacionalista, la xarxa social icultural valenciana de la llargaresistència i la frescor del 15-M sónreferències inexcusables per plan-tejar-se canvis democràtics radi-cals i profunds.

ENDAVANTQuin abast final creieu que pottenir tot el procés judicial?Tot i que no crec que la justíciainvestigue fins al final, si que éscert que s'ha obert una escletxacontra els principals dirigents delPartit Popular. El que busca el PPamb els darrers moviments és tan-car l'assumpte amb 4 caps de turci que no es vaja fins al final ja quel'important no són els 4 vestits sinóque s'investigue el finançamentil·legal del PP i tota la trama decorrupció que els envolta.

És això l'inici de la fi de l'hege-monia del PP al País Valencià?Considere que des de les passadeseleccions autonòmiques el PP vacamí del seu final ja que en aques-tes eleccions, tot i la victòria, per-

L’ACCENT 207DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 201104 PAÏSOS CATALANS

Fa escassament 40 dies, Francisco Camps era investit president per tercer cop

LLaa ddiimmiissssiióó ddee CCaammppss oobbrreennoouuss iinntteerrrrooggaannttss ppoollííttiiccss

DIMISSIÓ DE CAMPS

PEP PACHECO

La notícia de la dimissió de Francisco Camps i la seua substitució per Alberto Fabra al capdavant dela Generalitat Valenciana és sense dubte la notícia de la quinzena als Països Catalans. En aquestnúmero de L’ACCENT hem volgut preguntar a diferents persones provinents dels moviments socialsles seues impressions sobre aquest esdeveniment. Són Xavier Ginés,agent de DesenvolupamentLocal,professor de Sociologia de la Universitat de València i membre de Benimaclet Viu,Octavi Ruiz,professor de valencià i membre d’Endavant OSAN de la Costera, Pep Pacheco, membre de Ca Revol-ta i Aquil·les Rúbio, professor d'història i membre de la COS d’Alacant.

OCTAVI RUIZ

Page 5: Accent 207

deren vots i deixaren l'alcaldia enalguns dels seus principals muni-cipis com Alcoi o Ontinyent.

Tota la trama de corrupció queenvolta el PP i les seues polítiquesde retallades de serveis públics,persecució del valencià, grans esde-veniments… estan fent que cadavegada siguen més les persones ques'han fartat i això ha de portarnecessàriament a la seua derrotaelectoral.

Quins sectors pugnaran dins elPP per fer-se amb el poder? Quinscreieu que estan més ben situats?Hem passat d'una pugna entrecampsistes i zaplanistes, a l'apari-ció d'un nou sector dins del partitentorn a la figura d'Alfonso Rus.Aquest personatge té unes impor-tants aspiracions polítiques i el seupopulisme el converteix en un ele-ment a tenir en compte.

Ara mateix és difícil de preveu-re quin sector està més ben situatperò el que si crec és que les figu-res de Carlos Fabra i de Rita Bar-berà tindran molt a dir en l'elec-ció del pròxim candidat del PP ales eleccions autonòmiques. A mésa més, crec que la figura d'Alber-to Fabra serà un president transi-tori que serà utilitzat per aturaraquesta etapa turbulenta que se liaproxima al PP.

Aconseguirà el PP mantenir laseva unitat, o corre el risc quesorgisquen alternatives regiona-listes?Considere que açò és el que millorha fet el PP durant els darrers anys.Ha aconseguit desvertebrar políti-cament a les forces polítiques bla-veres. Un clar exemple és la recentelecció del president d'Unió Valen-ciana: Jose Manuel Miralles com adirector general de Desenvolupa-ment Estatutari.

El problema més greu que li potsorgir al PP són les escissions inter-nes com les de Gemma Amor a Beni-dorm o altres que puguen haver enun futur. Unes escissions internesque sempre serán provocades perla distribució de poder.

Quina creieu que és la capacitatde reacció de l'oposició?De l'oposició valenciana, com hempogut veure aquest dies, poc es potesperar. El primer que hauriend'haver fet és exigir eleccions anti-cipades. No potser que el País Valen-cià estiga presidit per algú que noha estat elegit per les urnes.

Encara menys es pot esperar delprincipal partit de l'oposició. ElPSOE sembla estar molt còmode enl'oposició i no estan plantejant unaalternativa real a les polítiques delPartit Popular.

La vertadera oposició al PaísValencià està al carrer.

BENIMACLET VIUQuin abast final creieu que pottenir tot el procés judicial? Allò lògic fóra que s'ampliara vin-culant-lo al cas de finançamentil·legal del PP, d'enriquiment per-

sonal dels seus líders i de les empres-ses afins. Però allò lògic, en la jus-tícia que ens afecta i parlant de leselits polítiques i familiars, no solser allò que acabe imposant-se. Temdefectes de forma o qualsevol pre-text que anul·le o desvincule lescauses. És això l'inici de la fi de l'hege-monia del PP al País Valencià? No. La fi de l'hegemonia és prèvia.Ja es va fer evident a les eleccions

autonòmiques del maig. Evident-ment l'inici del procés ha afectati l'actual trajectòria afectarà, però

el declivi té raons més polítiquesi econòmiques. Malgrat tot, el pobleno és tan fútil i la ruïnosa gestióautonòmica del PP es fa cada diamés evident a pesar de la censurai la manipulació mediàtica.

Quins sectors pugnaran dins elPP per a fer-se amb el poder? Quinscreieu que estan més ben situats? De segur que Zaplana i Ripoll esta-ran regolfant de felicitat i els som-riures petris abundaran més quemai entre la munió d'”enxufats”que estaran dubtant amb quinacamisa ixen al carrer. És difícil pre-

dir qui aconseguirà imposar-se iaixò ens aboca a pensar que la gue-rra està servida. I jo crec que elspacificadors vindran de Madridamb el pes del poder del governcom a aval.

Aconseguirà el PP mantenir laseva unitat, o corre el risc quesorgisquen alternatives regiona-listes? Fins a les eleccions generals es pot

pensar que tot i que la guerra sigamés virulenta que mai, Gènova s'hofarà perquè no els esquitxe. A Valèn-cia s'esperen càrrecs a Madrid iaixò mantindrà la pau fins desprésde les generals. Després potser s'ò-briga la caixa dels trons. El PP téuna menor obediència a Madridque el mateix PSOE, ni que siga pelpoder autonòmic que tenen, i perles diverses herències polítiquespersonals que han combregat i tam-bé potenciat en el seu dia.

Quina creieu que és la capacitatde reacció de l'oposició? No es pot parlar d'una oposició,n'hi ha vàries. Evidentment el PSPV-PSOE té una capacitat nul·la. PeròEUPV i Compromís poden aprofi-tar l'avinentesa per fer créixer elseu electorat entre els descontentsdel PSOE i els abstencionistes i elsindignats. Ací sí que n'hi ha poten-cial, i a més, com de moment elsconvé allunyar-se del PSOE, tenenles mans lliures per tirar a tort i adret. Per a ells acabar amb el PSOEal País Valencià ha de ser igual deprioritari que contribuir a l'esfon-drament del PP. El seu paper al PaísValencià és capital i disposen d'u-na oportunitat que no tindran enmolts anys. A poc que facen, si sónintel·ligents, es poden constituircom únic referent polític digne peruna cada vegada major porció del'electorat.

COSQuin abast final creieu que pottenir tot el procés judicial?Dependrà de les pressions i delsinteressos polítics del moment. Calpensar que el judici se celebrarà oen plena campanya electoral esta-tal o en l'avantsala, així que de la

força que puga realitzar el PP pera poder presentar a Camps com amàrtir perseguit, o el PSOE com a

corrupte condemnat, dependrà l'a-bast judicial i la sentència. Perquèel judici a Camps no és quelcomaïllat de la pugna electoral i potjugar un paper, sinó decisiu, coma mínim rellevant.

És això l'inici de la fi de l'hege-monia del PP al País Valencià?És un toc d'atenció molt seriós, jaque al llarg de dos anys han negatel que ara han admès, i la poblaciópot esgotar la seua paciència versles pràctiques corruptes generalit-zades. No podem oblidar que nonomés han estat processats Camps,

Costa, Betoret i Campos. També hoestan o ho han estat pesos pesantsde la política alacantina, com araSonia Castedo, José Joaquín Ripoll,Luis Díaz Alperi, per no parlar del'etern Carlos Fabra a Castelló. Arabé, les bases de poder del PP valen-cià són molt sòlides; per una ban-da, disposa d'un sostre molt elevatde votants, que són incondicionals.Per l'altra, la classe empresarialaposta clarament pel PP, ja que sem-pre ha estat el gestor dels seus inte-ressos econòmics. Finalment, el PPté la gran sort de no tenir cap rivalinstitucional, ja que el PSPV-PSOEporta quinze anys en coma.

Quins sectors pugnaran dins elPP per a fer-se amb el poder? Quinscreieu que estan més ben situats?Més que persones, el que està enjoc són interessos empresarials. Iaquí el més significatiu no és ladimissió de Camps, sinó la fallidade la CAM i l'absorció de Bancaixaper Caja Madrid. El poder finan-cer il·limitat amb què ha comptatel PP i l'oligarquia valenciana pera pagar els seus somnis de grande-sa (Terra Mítica, Ciutat de les Artsi les Ciències, Autovies, Aeroportde Castelló, nova terminal de l'ae-roport de l'Altet, etc) s'ha ensorraten poques setmanes. A la gran bur-gesia valenciana el PP valencià jano li serveix de res, si de cas per lalicitació d’infraestructures, i tor-na a mirar a Madrid, tant en el plà-nol polític (Rajoy-Zapatero) comen el plànol financer.

Aconseguirà el PP mantenir laseva unitat, o corre el risc quesorgisquen alternatives regiona-listes?En moments complicats el PP sapfer pinya, perquè no està en qües-tionament el projecte polític, sinóla gestió del poder. Ningú dins delPP es mourà ja que això posaria enperill les seues poltrones. De fet,les diferents escissions que es vanproduir a les comarques d’Alacant,com ara a Benidorm, Oriola o Ville-na, si bé van fer mal a les candida-tures municipals del PP, tampocvan erosionar els seus suports elec-torals. Sense Camps i Ripoll pelmig, algunes d’aquestes escissionsestan veient l’oportunitat de tor-nar a la disciplina de l’únic partitque els pot garantir el seu mitjà desubsistència.

Quina creieu que és la capacitatde reacció de l'oposició?Respecte a l’oposició parlamentà-ria, el PSPV-PSOE està en coma idesconnectat d’una oposició prò-xima als interessos populars. Com-promís i EUPV tenen una magnífi-ca oportunitat per visualitzar elseu discurs i marcar els eixos deldebat parlamentari, ja que dispo-sen de grups de diputats ben nodritsi capacitats. Però això tampoc m’in-teressa molt, ja que la lluita a par-tir de la tardor estarà al carrer: pelvalencià, contra les retalladessocials, en defensa dels serveispúblics com la sanitat o l’educació,etc. I aquí és on l’esquerra inde-pendentista hem de deixar-nos lapell.

L’ACCENT 207 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011 PAïSOS CATALANS 05

DIMISSIÓ DE CAMPS

“El poble no és tanfútil i la ruïnosa

gestió autonòmicadel PP es fa cada dia

més evident”

“La lluita a partir dela tardor estarà al

carrer: pel valencià,contra les retalladessocials o en defensadels serveis públics

com la sanitat”

XAVIER GINÉS

AQUIL·LES RUBIO

L’assumpte dels vestits s’ha cobrat les primeres vícitimes

Page 6: Accent 207

L’ACCENT 207DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 201106 PAïSOS CATALANS

ÀLVAR HERVALEJO PALMA

Un nou espai okupat ha fet apari-ció aquests dies al centre de la ciu-tat de Palma. Es tracta del CentreSocial Okupat i Autogestionat SaFoneta, que ha donat vida i colora un edifici abandonat de la plaçad'Espanya. Vianants i curiosos nodeixen d'acostar-se per fer una ulla-da a l'espai, que no deixa de sor-prendre, destacant per damunt delsgrans blocs d'oficines i edificis ofi-cials que té devora.

El projecte ha vist la llum de lamà de diversos activistes socials,molts vinculats al moviment 15-M,i ja ha anunciat un ambiciosa pro-posta d'activitats: xerrades, pro-jeccions, tallers de tot tipus, art,dansa i esport seran els ingredientsd'un Centre Social que, malgrat lesamenaces, sembla que té bases perarrelar.

L'edifici okupat, que data deprincipis de segle i es composa dequatre plantes, gaudeix d'un patiinterior que ja s'està habilitant perinstal·lar-hi un hort urbà, i la granquantitat de sales que conté ofe-reixen una àmplia varietat de pos-sibilitats d'ús. A més, diferentscol·lectius i moviments de la ciu-tat s'han interessat per utilitzarl'espai i dinamitzar-lo.

Aquesta nova okupació ha supo-sat més aire fresc per aquesta for-ma de lluita a Palma, que recent-ment ha conegut els exemples delCSO El Sitio i el Casal Popular La

Fona, en el qual s'ha inspirat elnou Centre Social a l'hora de triarnom. Cap però, ha estat tan cèn-tric i visible com Sa Foneta, que nodeixa de ser fruit de la onada mobi-litzadora que ha suposat el movi-ment 15M a la ciutat, apropant nousactivistes tant als moviments socialscom al moviment veïnal, i, enaquest cas, al moviment okupa.

El CSOA Sa Foneta es converteixaixí en el major centre social dePalma, que en els darrers anys havist néixer diversos espais autoges-tionats, entre els quals, el CasalPopular Voltor Negre i l'AteneuPopular de Palma, que comptenamb la participació de diversoscol·lectius anicapitalistes i de l'in-

dependentisme combatiu, a mésd'una cooperativa de consum eco-lògica.

L'organització Maulets ha cri-dat al jovent a "donar força i vida

a aquest nou projecte", i de l'edifi-ci ja es pot veure una pancartareclamant l'absolució dels 9 mili-tants de Palma que seran jutjats elproper dia 29 arran dels fets oco-

rreguts durant una manifestaciócontra la corrupció.

Els impulsors de Sa Foneta hananunciat que es troben en la fasede "neteja i preparació de l'espai"

i, via el seu twitter demanen "einesi mans" per rehabilitar i donar for-ma a les instal·lacions.

A més, l'assemblea del centre

social ha iniciat el projecte convo-cant una assemblea oberta a qual-sevol iniciativa social autogestio-nada que estigui interessada enparticipar-hi i ocupar alguna deles desenes de sales que s'han posatal servei dels moviments socials deMallorca.

El CSOA Sa Foneta reactiva lalluita per l’okupació a PalmaMembres del moviment 15M alliberen un espai vinculat a les lluites socials i polítiques de la ciutat

REDACCIÓ VALÈNCIA

Un any més, mig centenar d'indepen-dentistes es citaren,al cementiri de Quartde Poblet, per retre un sentit homenat-ge a Toni Villaescusa.L'acte,que es repe-teix des de la tràgica mort del militantde Terra Lliure, va ser convocat per lesorganitzacions de l'esquerra indepen-dentista a la comarca de l'Horta.

Amb una afluència lleugeramentsuperior a la d'anys anteriors, unacinquantena de militants inde-pendentistes de l'Horta, s'aplega-ren al cementiri de Quart de Pobletper homenatjar el militant de TerraLliure Toni Villaescusa. L'acte, sen-zill però emotiu, va servir per recor-dar aquest lluitador que pergué laseua vida a Alzira, l'any 1984 en eltranscurs d'una acció armada. L'ho-menatge, que era presidit per ungran retrat de Villaescusa, va serencetat amb un parlament de Gon-çal Bravo, secretari general de laCoordinadora Obrera Sindical, enquè es va recordar, de manera espe-cial, el compromís de Villaescusaamb la lluita sindical. Seguirenles ja tradiconals paraules del diri-gent del PSAN, Josep Guia, qui vaexplicar als assistents quin fou elpaper de Villaescusa a Terra Lliu-re i fins a quin punt va ser d'im-portànt el seu compromís perso-

nal per fer de Terra Lliure unaorganització d'àmbit nacional delsPaïsos Catalans. Per Guia, l'entra-da de Villaescusa a l'organitzacióarmada catalana, fou una conse-qüència natural del seu alt graude conscienciació com a indepden-tista i comunista. També va apro-fitar per recordar el seu paper enla històrica jornada del 9 de setem-bre de 1981 quan de manera simul-tània esclataren quatre artefactesexplosius a les governacions civils

d'Alacant, València, i les delega-cions d'Hisenda de Tarragona i Bar-celona, i la Magistratura de Tre-ball també d'aquesta última ciu-tat. Una acció propagandística queserviren al reforçament de la terri-torialitat dels Països Catalans.

Es dóna la circumtància queactualment les restes de Villaescu-sa ja no es troben a aquest cemen-tiri. Fa dos anys, la seua famíliamaterna va endur-se les seues res-tes a Almeria, on residix. Aquest

fet, però, no va impedir la celebra-ció de l'acte ja que, com es va volerpuntualitzar, l'homenatge es con-tinuarà celebrant adés que el muni-cipi de Quart de Poblet sempre esta-rà estretament lligat a la figura d'a-quest històric independentista.

L'homenatge va cloure amb lainterpretació del cant dels patrio-tes, la internacional, els segadorsi la muixeranga per part de la collade dolçainers i tabaleters EstrelaRoja de Benimaclet.

Els independentistes valenciansrecorden Toni Villaescusa

“Aquesta nova okupació ha suposat

més aire fresc peraquesta forma de

lluita a Palma”

Joves desplegant una pancarta a la facana de Sa Fonteta

La memòria de Toni Villascusa és viva al País Valencià

“Els impulsors de SaFoneta han anunciatque es troben en la

fase de ‘neteja i preparació de

l’espai’”

Page 7: Accent 207

REDACCIÓ VALÈNCIA

El pres polític català Jordi Grau nopot rebre publicacions periòdiquescatalanes d'ençà el seu trasllat a lapresó de Navalcarnero. En un docu-ment al qual ha tingut accés L'AC-CENT, la Direcció General d'Insti-tucions Penitenciàries, depenentdel Ministeri de l'Interior, comu-nicava al pres la retenció de duespublicacions, LAB Iraultzen i LaDirecta. Segons el mateix docu-ment, la primera d'elles, la revis-ta del sindicat basc LAB, estavaretinguda per "motius de segure-tat", mentre que el setmanari cata-là ho estava "Por carecer de Depó-sito Legal y/o Pie de Imprenta".Aquest document, ve a confirmarles denúncies que havia expressatJordi Grau als seus amics i fami-liars que no rebia dites publica-cions, ni tampoc L'ACCENT, per béque el motiu inicialment adduïtpel centre penitenciari era la man-ca d'un traductor català a l’esmen-tada presó.

Tota la correspondència -lescomunicacions per escrit- dels pre-sos polítics està intervinguda, quevol dir que és llegida per un fun-

cionari de la presó, això és, que lallengua emprada pot ser una excu-sa per retindre les cartes o les publi-cacions si no tenen algú que l'en-tenga.

Vulneració de dretsi crida a la solidaritatDes del Comitè de Solidaritat ambJordi Grau es denuncia que aques-ta pràctica és una vulneració dedrets del pres polític català ja quese li impedeix, entre altres, el dreta la informació. Segons informen,no només se li ha impedit rebreaquestes publicacions sinó que tam-poc no ha pogut iniciar diversosestudis, com és la seua voluntat (itambé el seu dret), a excepció delscursos a distància de basc. De fet,Jordi Grau havia expressat l'inte-rés de reprendre els estudis de cata-là (recordem que abandonà el PaísValencià amb poc més de 18 anys isense els estudis de secundària com-pletats).

El Comitè de Solidaritat amb Jor-di Grau ha iniciat la campanya perdonar a conèixer la situació delpres polític català, i ha fet una cri-da a que siga present en les cele-bracions, manifestacions i actes de

tota mena que se celebren arreudels Països Catalans. En aquest sen-tit, ha recordat que el proper 9 d'a-gost celebrarà a la presó el seu ani-versari i aquesta pot ser una bonaexcusa per fer-li arribar la solida-ritat.

Dificultats per comunicar-seamb la famíliaAquestes no han sigut les úniques irre-gularitats de l'empresonament de Jor-di Grau. Segons ha denunciat la seuagermana, el Centre Penitenciari haimpedit en diverses ocasions que esrespectara el dret de comunicar-setelefònicament amb la família. SegonsÀngels Grau, després d'haver enviat

la documentació necessària per com-pletar el tràmit, el permís fou inicial-ment denegat sense justificació i sen-se el mínim d'educació que s'hauria"d'esperar" dels funcionaris d'una ins-titució pública. Posteriorment, el cen-tre li el va atorgar, però amb tot, hantranscorregut diverses setmanes sen-se poder comunicar-se per telèfon,amb la qual cosa s'han conculcat elsdrets del pres i també dels seus fami-liars. Per aquest motiu, la família s'hamostrat indignada i ha qualificat de"completament arbitrari i il·legal" eltracte que estan rebent. Tot i això,asseguren que Jordi Grau està fort d'à-nims i disposat a fer respectar els seusdrets.

L’ACCENT 207 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011 PAÏSOS CATALANS 07

LL’’AAllttaa TTeennssiióó aaqquuaallsseevvooll pprreeuu

M. J. MARTÍNEZ XATIVA

Aquests dimarts passat, tres joveshan passat la nit als calabossosde la Guàrdia Civil de la Coste-ra, dos a Canals i un a Xàtiva. Elseu delicte: estar en contra de lalínia d'alta tensió que amenaçala Vall d'Albaida i participar enles contínues protestes ciutada-nes que hi ha a la comarca. Eldimarts, però, no hi havia con-vocada cap protesta, la GuàrdiaCivil anà a buscar-los i a dete-nir-los als seus pobles.

Van ser aquests tres, compodien haver sigut altres de lesdesenes de persones que, pràcti-cament a diari, participen de lesprotestes pacífiques, als llocs ons'han començat a executar lesobres d'aquest projecte, i denun-cien les irregularitats que cometIberdrola.

Vist el rebuig popular a laconstrucció de la línia d'alta ten-sió, era d'esperar, que tard o d'ho-ra la Guàrdia Civil, a les ordresd'Iberdrola i d'alguns polítics enconnivència, fera alguna actua-ció: a aquestes empreses no elsagrada que la gent que ningú elsincòmode, ni que siga utilitzantel dret legítim a no estar d'acordi a la protesta pacífica. És el pro-cés habitual: si no es poden atu-rar les protestes, es denúncia lagent que hi participa, se'ls deté,se'ls criminalitza titllant-los deviolents, tot això amb un objec-tiu final: intimidar la poblaciói que la gent deixe de protestarcontra aquest atac als pobles, ales veïnes i a les muntanyes dela Vall.

La línia d'alta tensió que esvol construir, es farà a les mun-tanyes que el setembre passatforen víctimes d'un incendi pro-vocat, al pobles d'Agullent, Albai-da i Ontinyent. No es té en comp-te les conseqüències que un pro-jecte com aquest tindrà en la flo-ra i la fauna, ni tampoc en lasalut de les persones que habi-ten aquests pobles, ni que el inte-rès d'Iberdrola no és el bé comú,sinó fer diners, a costa del quesiga. És una empresa privada quefa negoci amb l'energia, un bénecessari per a tothom.

Front a tot això, les ciutada-nes no podem caure en la tram-pa. És l'hora de la solidaritat,amb la gent de la Plataforma con-tra l'Alta Tensió i amb aquestestres persones en concret. Avuisón ells, però demà podem serles qui estiguem en contra delmacroabocador de Llanera, oqualsevol qui fent ús del seu dretlegítim a la protesta, gose opo-sar-se a macroprojectes que aalguns els faran guanyar moltsdiners, ni que siga a costa de laqualitat de vida de les persones.No és moment per aturar les pro-testes, sinó per que aquestessiguen cada cop més multitudi-nàries. Tenim la raó i en sommés.

LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Dies abans de les últimes elec-cions espanyoles del 22 de maig,una onada de solidaritat arreu del'Estat envers la solució políticadel conflicte a Euskal Herria vaportar unes desenes de personesa manifestar-se a Burjassot (l'Hor-ta Nord) en favor de la legalitza-ció de Bildu.

Els manifestants havien avi-sat amb anterioritat a l'Ajunta-ment que la concentració es fariaa la plaça de l'Ajuntament.

El que es van trobar, no nomésla gent que anava a donar el seusuport a la legalització si no lagent que simplement passejavaper la zona, fou la Policia Nacio-nal Espanyola en actitud provo-cadora i xulesca identificant qual-sevol persona que estigués a lesproximitats, fins hi tot a menorsde 16 anys, quan encara no s'ha-via desplegat cap pancarta, fouimpossible identificar qui es mani-festava en favor dels drets polí-

tics i qui tan sols caminava pel seupoble.

L'excusa de la Policia espanyo-la fou que no s'havia avisat a laDelegació del Govern d'aquella con-centració i que per tant era il·legal.

Finalment les multes per no avi-sar a les autoritats sobre la concen-tració i penades com a infracciógreu, amb multes que poden arri-bar fins als 6.000 euros, arribaren

a dos militants de la COS (coordi-nadora obrera sindical), Toni Infan-te i Santiago Gassó, aquest últimtambé militant de l'organitzacióEndavant.

La solidaritat no s'ha fet espe-rar, aquest 19 de juliol al CCC Octu-bre de València, més de 50 perso-nes van voler demostrar el seusuport als dos encausats en la rodade premsa que van fer juntament

DDooss iinnddeeppeennddeennttiisstteess ddeennuunncciiaattss ppeerr mmaanniiffeessttaarr-ssee aa ffaavvoorr ddeellss ddrreettss ppoollííttiiccss

La solidaritat amb Jordi Grau s’estén poc a poc

amb l'organització antirepressi-va Alerta Solidària i el secretarigeneral de la COS, Gonçal Bravo.En aquesta roda de premsa els dosvolgueren remarcar que aquestarepressió no és puntual, sinó queal País Valencià, els diferents apa-rells de l'Estat -policia, justícia,institucions- actuen de manerasemblant: impunitat i connivèn-cia amb els grupuscles dretans, irepressió desmesurada i persecu-ció envers tots els moviments d'es-querra i independentistes.

En aquesta roda de premsa tam-bé es feu palès la solidaritat queha aixecat arreu dels Països Cata-lans, i no només de l'esquerraindependentista, col·lectius, sin-dicats i partits polítics, però tam-bé gent a títol individual, hansignat el comunicat. També desd'Euskal Herria, el sindicat declasse LAB i l'organització inter-nacionalista Askapena, han donatel seu suport als dos companys ien contra dels atacs de l'Estat atota la gent que lluita.

IInnssttiittuucciioonnss PPeenniitteenncciiààrriieessiimmppeeddeeiixx aa JJoorrddii GGrraauu rreebbrreepprreemmssaa eenn ccaattaallàà

Fotografia posterior a la roda de prensa de l’Octubre

OPINIÓ

Page 8: Accent 207

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 201108 EN PROFUNDITAT

REDACCIÓ

DEUTE, PER QUÈ?El crèdit és un element imprescin-dible pel model capitalista. Aquestpermet a estats i empreses fer fronta projectes a llarg termini, i als par-ticulars els permet poder accedir adiversos béns de consum. Com méss'expandeix el capitalisme, el con-curs del crèdit es fa més necessari.

És a partir de la crisi dels anys 70quan el volum de crèdits augmentade forma significativa per a perme-tre que el capitalisme continuï expan-dint-se. El crèdit, però, suposa endeu-tament, i això fa que actualment esparli de les economies modernes coma economies endeutades.

QUINA DIFERÈNCIAHI HA ENTRE DEUTEI DÈFICIT?El deute és el conjunt de diners quees deu, mentre que el dèficit és eldiferencial entre allò que s'ha depagar i allò que s'ingressa en unmoment determinat. Per posar unexemple quotidià, una persona quetingués una hipoteca, tindria un deu-te amb el banc de desenes de milersd'euros. Aquesta persona, però, noméstindria dèficit si allò que ingressésal cap de l'any no fos suficient per apoder viure i alhora pagar la partdel deute corresponent a aquell any.Per tant, el dèficit només es pot com-batre o bé augmentant els ingressoso bé endeutant-se encara més.

QUIN ÉS L’ENDEUTAMENTGLOBAL DE L'ESTATESPANYOL?L'estat espanyol deu, sumant el deu-te de les seves administracions i el

dels seus ciutadans i empreses, qua-tre vegades el seu PIB. Dins aquestconjunt de deute, el deute privat ésel més important, arribant a gene-rar un volum d'endeutament insos-tenible.

L'actual model productiu, ni enpocs ni en molts anys, serà capaç degenerar el volum de riquesa neces-sària per cobrir el deute, tant públiccom privat. Si l'economia no té unmodel productiu capaç de generar lariquesa que se li pressuposava quepodia generar en el moment de con-traure el crèdit, s'anirà refinançantfins a l'infinit, però mai podrà ferfront a aquest volum de deute per-què mai es generarà aquest volum deriquesa, que fins el moment és capi-tal fictici.

El capital fictici creat en la darre-ra etapa amb el creixement de la bom-bolla financera té nivells descone-guts i tan desproporcionats que ésimpagable per l'economia real, quenomés obté valor del treball de donesi homes. El problema real de fons ésla desproporció dels deutes mundialsrespecte la capacitat de produir valor.

QUANT DEUEN ELSCIUTADANS?En el cas de les famílies, hi ha hagutun augment significatiu de l'endeu-tament durant els darrers deu anys.Així, si l'endeutament mitjà d'unafamília era l'any 2000 del 70% de laseva renda disponible, el 2008 aquestendeutament ja s'enfilava al 130%.En el cas de les empreses, la situa-ció encara ha estat més aguditzada,passant del 400% al 800%.

QUANT DEUEN LES DIFERENTSADMINISTRACIONSDE L'ESTAT?El deute públic de l'estat espanyolno és dels més alts de l'eurozona, tot

i que en els darrers anys ha crescutde forma accelerada, i això és el quesitua l'estat en greus dificultats peraconseguir finançament i poderpagar-lo. Aquest creixement accele-rat del deute es deu a les conseqüèn-cies de la crisi. D'una banda, la des-trucció massiva de llocs de treballha obligat l'estat a fer front a l'aug-ment de despesa en subsidis d'atur.D'altra banda, la política inútil desubvencionar els sectors on la crisiera més aguda per tal de postergar-ne les conseqüències també va aju-dar a aquest creixement accelerat. Ifinalment també hi ha hagut un tras-pàs del deute privat cap al deutepúblic en forma d'injecció de capi-tal a bancs i caixes per evitar la falli-da d'aquests.

QUÈ ÉS EL DEUTEEXTERN?Una part del deute de l'estat espan-yol està finançat per agents externs.Aquest deute amb inversors estran-gers s'origina principalment per dosfactors: l'endeutament financer i labalança per compte corrent.

En la darrera dècada, l'entradade capital estranger dedicat a actuaren el mercat financer espanyol vaser molt alta. L'estabilitat i garan-ties que donava l'euro, així com l'e-xistència d'un sector immobiliarimolt superior al de la resta de paï-sos que absorbia ingents quantitatsde crèdit, van provocar que moltsbancs i fons estrangers financessinla demanda de diner dels bancs i cai-xes de l'estat, que eren els qui aca-baven prestant aquests diners a pro-motors i particulars. A tall d'exem-ple, els crèdits a promotors van pas-sar de 32.550 milions d'euros l'any2000 a 324.439 el 2009.

D'altra banda, la balança de comp-te corrent -és a dir, la diferència entreallò que s'importa i allò que s'expor-ta- ha estat tradicionalment desfa-vorable a l'estat espanyol. Fins afinals dels anys 70 la balança s'equi-

librava amb les remeses que envia-ven els emigrants de l'estat a altrespaïsos europeus. Al llarg dels anys80 s'arribà a estabilitzar a través dela devaluació de la moneda. A par-tir dels 90, però, la situació entrà enuna fase de descontrol. L'intens pro-cés de desindustrialització, el des-envolupament del sector de la cons-trucció i l'aposta per un model debaixa productivitat, alta precarietatlaboral i un enorme cost ambientalva fer de l'estat espanyol abans de lacrisi un dels estats occidentals ambmajor dèficit comercial.

En aquest sentit és interessantveure quin ha estat una de les prin-cipals característiques econòmiquesde l'espai europeu. Un espai comer-cial i financer que relaciona païsosexportadors que venen els seus pro-ductes i obtenen superàvit comercial-com Alemanya- amb països compra-dors, importadors nets -com l'estatespanyol- que suposen un mercatatractiu per les exportacions delsprimers. I, a més, aquesta demandadels països importadors es finançaen bona part a crèdit, a través decapitals pertanyents als mateixospaïsos que exporten.

QUÈ SÓN LESAGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ?Són unes empreses privades que quan-tifiquen el risc que el deute que uninversor compra a un estat pugui noser tornat. Com més alt quantifiquenaquest risc, més diners en forma d'in-teressos han de pagar els estats peraconseguir que els financin el deu-te. Tots els estats han de sotmetre'sa aquestes avaluacions si volen poderaccedir a als mercats internacionalsde finançament, i de fet són ells quipaguen a aquestes empreses per talque els avaluïn. Però els lligams d'a-questes empreses amb els fons pri-vats d'especulació -que són una partdel mercat financer internacional-envolten de polèmica les seves actua-

cions. D'entrada, perquè els propisfons d'inversió que obtenen benefi-cis amb els interessos del deute externdels estats són els mateixos propie-taris d'aquestes agències de qualifi-cació. I també per les reiterades erra-des d'aquestes agències a l'hora dequalificar productes financers queposteriorment han estat els deto-nants de l'actual crisi.

Amb tot, la proposta de creaciód'una agència pública europea dequalificació per a contrarrestar lainfluència de les tres agències pri-vades sembla estar en via morta perla negativa dels mercats internacio-nals de sotmetre's a les qualifica-cions d'una institució pública.

EN QUINS PUNTS ES BASA EL PLA D’AJUSTAMENTIMPOSAT PER LA UE A L’ESTAT ESPAN-YOL?Per poder continuar optant a finan-çament, la Unió Europea ha imposatals països més endeutats un conjuntde mesures recollides en un pla d'a-justament per tal de permetre man-tenir la confiança dels creditors. Elsaspectes principals d'aquest pla d'a-justament són la reducció dràsticade la despesa pública, la pèrdua dedrets laborals, processos de privatit-zació i un sistema impositiu cada copmenys progressiu.

Pel que fa a la reducció de la des-pesa pública, es pretén situar l'estatespanyol en un dels nivells més bai-xos dels països avançats en despesarespecte el PIB. Aquesta reducció dedespesa, però, no anirà acompanya-da d'un augment dels ingressos, quecontinuaran estant per sota de lamitjana europea. Així, pel 2013 ésprevist que la despesa pública supo-si només el 41,7% del PIB, però elsingressos només siguin del 36% del

Aquest juliol el Seminari TAIFA d'economia crítica ha presentat un avançamentdel seu nou informe, on exposa una visió alternativa a la qüestió de l'endeuta-ment dels estats, aspecte que ha marcat l'actualitat econòmica dels darrersmesos amb la dificultat dels països del sud d'Europa per accedir a finançament

i retornar els diners que els han prestat. L'ACCENT usprincipals eixos d'aquest treball que permet una mid'informacions econòmiques, sovint descontextualit

Page 9: Accent 207

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 207

PIB.Caltenir encompte quepaïsos comFrança tenenuns ingressos superiors al 50%del PIB, mentre que a Aleman-ya i Itàlia ronden el 45%.

Pel que fa a la reforma laboral,una de les principals conseqüènciesés la precarització dels contracteslaborals i, sobretot, la intenció deremodelar el sistema de tal maneraque els possibles augments salarialsvagin lligats a qüestions de produc-tivitat i no a l'augment de l'IPC.Aquest fet provocarà una caiguda delpoder adquisitiu dels treballadors.

També s'han posat en marxa unseguit de processos de privatització.L'exemple més clar és la bancaritza-ció de les caixes d'estalvi, però tam-bé hi ha importants indicis d'expe-riments privatitzadors en el campde la sanitat (per exemple, amb laimplementació de l'anomenat “modelAlzira”) o bé en la gestió d'aeroportso les loteries.

Finalment, els diversos canvissobre el sistema impositiu estan cons-truint un model d'impostos amb unapreponderància cada vegada majorde l'IVA, un dels impostos menys pro-gressius que existeixen. Juntamentamb l'augment de l'IVA, l'altre grancanvi ha estat l'eliminació dels impos-tos de successions i de patrimoni,així com la proposta europea de dis-minuir l'impost de societats per a lesempreses transnacionals. En canvi,s'ha descartat qualsevol canvi signi-ficatiu que suposi una major grava-ció tributària de les rendes del capi-tal, mantenint-se l'estat espanyol enun dels nivells més baixos a nivelleuropeu en aquest aspecte.

AQUESTPLA D’AJUSTAMENTSERVEIX REALMENT PERCOMBATRE EL DÈFICIT I SORTIR DELA CRISI?No, les mesures d'aquest pla no ser-veixen per eixugar el dèficit, ja queni hi ha un canvi cap a un model eco-nòmic que permeti revertir el dèfi-cit en la balança comercial, ni hi haun augment d'ingressos per a l'estat,ni de poder adquisitiu per als treba-lladors, ni de llocs de feina. Aquestpla serveix per a una finalitat queva més enllà de la crisi: canviar elmodel de producció i acumulació decapital.

L'aposta és construir un sistemaamb menor consum agregat a nivellmundial, davant la impossibilitat derecuperació del model de produccióde la globalització neoliberal. Elsgrans poders econòmics estant acon-seguint aplicar un model amb menyssalaris i pitjors condicions laborals,menys drets socials, menys consum,molt menys crèdit, menys treballperò amb un nivell d'explotació i des-possessió que imitarà determinatsmoment de segles anteriors.

La sortida de la crisi no suposaràun retonr als anys anteriors, sinó auna situació permanent de deterio-

rament social ieconòmic, amb unatur estructural demés de tres milions i undescens del poder adquisi-tiu dels treballadors.

L'alternativa a això és avan-çar cap a societats més justes. Pera fer-ho, no hi ha altra via que la depromoure una eliminació radical delcapital fictici global. És a dir, elimi-nar aquest sistema i construir-ne und'alternatiu.

WWW.SEMINARITAIFA.ORG

s oferim un resum delsllor comprensió de l'allautzades, que rebem.

Page 10: Accent 207

BOI SAGARRA NOVA ZELANDA

L'esport és política? És una pregun-ta freqüent, que qui més qui menysha formulat o discutit en un tertú-lia de sobretaula o abans d'un Barça-Madrid. La resposta a la pregunta -crec- és força evident. Si tot i aixòens quedés algun bri de dubte noméscal dirigir la mirada als malauratstriomfs de "la roja". L'esport aixecapassions i aquesta rauxa desferma-da no ha estat mai deslligada de lahistòria. Que avui en dia alguns esde-veniments esportius generin algunsdels darrers actes de sentiment depertinença a un col·lectiu en unasocietat cada cop més individualit-zada no és mera coincidència. I aques-ta força i influència és aprofitada perpart del capital i els estats per fer cai-xa o enfortir les seves institucions ivalors. Tot i la evidència encara hiha qui gosa posar en dubte la relaciói s'apunta a aquesta moda postmo-derna de voler-ho despolititzar tot.Sort en tenim de la polsosa i tossudarealitat material i històrica que ensassorteix amb una número incomp-tables d'exemples al respecte. Enaquestes línies podríem citar la bio-grafia del boxejador Mohammad Alí,els duels entre les seleccions de laURRS i els Estats Units d'Amèricadurant la guerra freda, els jocs olím-pics del 1936 a Berlín i la seva rèpli-ca antifeixista, l'Olimpíada Popularde Barcelona, que no és va arribar acelebrar mai. Avui però i tot aprofi-tant l'avinentesa que el proper setem-bre és jugarà la fase final de la copadel món de rugbi a Nova Zelanda aga-farem un exemple que té com esce-nari aquest llunyà país i com a pro-tagonista aquest noble esport.

A Nova Zelanda el rugbi és d'unaimportància cabdal. Aixeca verita-bles passions i la seva selecció nacio-nal de rugbi, els All Blacks, són unreferent nacional inqüestionable ipotser el símbol més internacionald'un país petit, isolat i allunyat delsgrans centres de poder d'aquest món.La importància dels All Blacks, mésenllà dels seus nombrosos èxits espor-tius també recau en el fet que és unade les poques institucions neozelan-desa on hi hagut una veritable inte-gració de la comunitat maori (indí-gena) i paheka (d'origen europeu).Aquest equip des de poc després dela seva creació a principis dels segleXX ha mantingut una rivalitat his-tòrica amb la selecció sud-africanaels Springboks. Els enfrontamentsentre les seleccions d'aquestes duesantigues colònies britàniques han

protagonitzat alguns dels episodismés memorables en la història d'a-quest esport. Un dels més conegutsés el que explica el llibre Playing theenemy del periodista sud-africà JohnCarlin i la seva versió cinematogrà-fica Invictus, que es fa ressò del triomfsobre els All blacks a la final de lacopa del món de 1995, que es jugà asud-africa poc després de les prime-res eleccions post-apartheid de la his-tòria d'aquell estat. Fins aleshoresl'equip de rugbi sud-africà era un delsprincipals símbols de la divisió racialdel règim racista de Sud-àfrica. Laselecció de rugbi encarnava la segre-gació racial com cap d'altra doncs desdels seus inicis, abans de les lleis del'apartheid, havia estat formada ínte-grament per jugadors blancs i els seuscolors i emblemes eren símbols de lapoblació d'origen europeu de Sud-àfrica. Aquesta selecció també erauna de les poques que va aconseguirevitar durant anys el boicot interna-cional generalitzat que van patir lesseleccions sud-africanes des de mit-jans de la dècada dels seixanta.

El "tour" de 1981El 1981 la selecció de rugbi sud-afri-cana va anar a Nova Zelanda a feruna gira enfrontant-se als equipslocals i als All blacks. Aquestes giress'havien anat succeint al llarg de lahistòria dels dos equips, però la de

1981 va ser diferent. Al context de boi-cot internacional esportiu es va sumarla controvèrsia que va provocar elracisme explícit dels jugadors i mit-jans de comunicació sud-africans con-tra els jugadors maoris dels All blacks.Durant vàries dècades les seleccions

neozelandeses que havien participaten gires a Sud-àfrica ho havien fetamb equips sense jugadors maoriscom a conseqüència de les lleis de l'a-partheid. Aquest fet havia provocatuna gran oposició contra la federa-ció de rugbi neozelandesa fins al puntque anys abans el govern havia arri-bat a vetar qualsevol gira dels Sprin-boks a Nova Zelanda. El 1981, però,quan la pressió sobre el règim de l'a-partheid arribava al seu zenit el nou

govern neozelandès va permetre larealització de la gira de l'equip sud-africà. De seguida es van aixecar veusen contra i es va preparar un boicot.Encara que l'oposició era majorità-ria en un país a on la popularitat delrugbi era (i continua sent) extremai aquest esport forma part de la sevaidentitat nacional la idea del boicotaixecava recels. Hi havia molta gentque estava en contra de que és vetésun partit de rugbi legal per motiuspolítics. No politics in sport era elseu lema. A l'altra banda hi haviamilers de manifestants antiracistescapitanejats pels partits d'esquerresi la població maori. Aquest esdeveni-ment esportiu va provocar una divi-sió mai vista al país i desencadenàcentenars de manifestacions i pro-testes seguides per més de 150.000manifestants. Dos partits de la giraes van haver de suspendre i van havergreus enfrontaments entre manifes-tants i la policia que van acabar ambcentenars de detinguts. Els enfron-taments també van enfrontar els fansdel rugbi i els manifestants antira-cistes. Aquest episodi per a molts vaser la protesta social més importantsde la segona meitat del segle XX aNova Zelanda. Arran d'aquest esde-veniment esportiu es va desencade-nar una confrontació política i gene-racional de primer ordre. Durantaquells dies es van intentar dirimir

les diferències entre els nous i elsvells valors que van superar el merdebat antiapartheid. La població deNova Zelanda es va dividir entre par-tidaris de seguir formant part de l'im-peri britànic i els favorables a d'in-dependència, els contraris a reconèi-xer els drets de la població maori iels partidaris a un major reconeixe-ment cultural d'aquesta nació, elsfavorables i contraris alguns valorsde la societat patriarcal, etc. Hi haqui qualifica aquests esdevenimentscom el fet històric més important deles últimes dècades a Nova Zelanda,allò que va fer perdre la innocènciaa aquest jove país i va provocar elreforçament d'un imaginari nacio-nal propi deslligat de l'imperi brità-nic. En l'aspecte esportiu, i polític,aquests fets van ajudar a l'exclusióde la selecció de Sud-àfrica de lescopes del món de 1987 i 1991.

Un fet esportiu, la gira de 1981, vasacsejar la història i la política d'unpaís sencer, i una política menyspre-able com la de l'apartheid va com-portar conseqüències en el terrenyesportiu per al règim sud-africà. Pro-bablement l'esport no sempre toquil'espectre de la política tan de propcom en aquest cas, però com qualse-vol aspecte de les nostres vides estàinfluenciat per la política i en algunsmoments concrets irrompen de bra-cet a l'escenari de la història.

L’ACCENT 207DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 201110 INTERNACIONAL

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a [email protected]

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF.& ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

Els All Blacks fa una exhibició de cultura autòctona poc freqüent en les seleccions nacionals

Reflexions sobre política i esportsdes de Nova Zelanda

“A Nova Zelanda elrugbi és d'una

importància cabdal.Els All Blacks són unreferent nacional”

Page 11: Accent 207

L’ACCENT 207 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011 INTERNACIONAL 11

EUDALD VILAMAJÓ BELFAST

12 de juliol del 2011. Com cada anycomença un dia llarg al barri nacio-nalista d'Ardoyne, situat al nordde Belfast. Les marxes orangistescreuen dues vegades el barri ambuna prepotència provocativa quealtera la calma diària que aquestacomunitat viu els altres 364 dies del'any. El perquè, simple, la tradi-ció, es ven com un acte cultural del'unionisme. La realitat, una sim-ple demostració de força que els aju-da a superar la pèrdua de poder quevan provocar els acords de pau del98.

El dia comença precedit d'unescalfament de l'ambient, amb pro-vocacions de sectors tant del nacio-nalisme com de l'unionisme, i ambla pregunta que es fan els residents:per quins set sous una organitza-ció sectària ha de creuar aquestbarri? Una organització sectàriacom és la Ordre d'Orange. Compa-rable i comparada una vegada rerel'altre amb el Klu Klux Klan. Sec-tària amb els que ells anomenencatòlics, sac on posen a tothom dela comunitat nacionalista. Sectà-ria, doncs, amb els residents d'a-quest barri. Aquesta pregunta prenconsistència quan s'apropa el dia ies veu que un any més no s'ha acon-seguit que la comissió de marxesreguli o impedeixi el pas d'aquestaprovocació pel barri d'Ardoyne.

El debat etern és com ha de serla resposta. Un any més no hi haconsens. El dolor és massa recent,els trets que durant el conflicte res-sonaven amb més força durant elperíode de marxes encara són pre-sents als malsons de la gent delbarri. El dolor és massa recent, quandesprés dels acords de pau aquestacomunitat encara rebia atacs sec-taris. Noies que cursaven educacióprimària, ara ja majors d'edat,necessitaven una maduresa que noels pertocava tenir per, entre llà-grimes i crits, superar el traumaprovocat pels pixats que la gent delbarri unionista veí els llençaven ala cara, pels insults i per la humi-liació provinent d'haver d'anarescoltades a l'escola.

Surt el sol i amb ell la por delque pugui passar aquest dia. Benaviat ja es deixa veure gent en ellloc per on hi passarà la marxa. Delluny, a l'entrada d'un dels barrismés obrers unionistes, el Shankill,els que aplaudiran el pas d'aques-ta humiliació. Ben a prop d'on pas-sarà la marxa, els locals, davantd'unes botigues del barri, prepa-rant pancartes amb lemes contrael sectarisme. La gent del barri, queha decidit patir la humiliació delpas de la marxa per davant les sevescares, es comença a vestir amb sama-rretes contràries a la discrimina-ció i es col·loquen darrere les pan-cartes. I davant seu el tercer agentdel joc: la policia. Aquests darrerstambé es col·loquen, un per un,davant dels descontents del barri,

com a mètode d'intimidació.La situació, la d'una guerra, de

moment, psicològica. Forta presèn-cia de la policia, que demostra lano-resolució del conflicte. Furgo-netes blindades, algunes d'ellesamb càmeres, camions amb potentscanons d'aigua i agents amb robaantibales, porres, escuts, cascs,extintors, etc. I no poden faltar lesfamoses piloteres, conegudes pels17 morts que tenen a l'esquena. Avuisembla que tothom vestirà l'uni-forme de gala, uns de taronja, altresamb lemes en contra el sectarisme,aquests últims, preparats peractuar.

Finalment, els sectaris aconse-gueixen el seu objectiu, la marxaha transcorregut amb una protes-ta pacífica que, com a molt, moles-

tava. Per molts, massa pacífica.Creuen que s'hauria d'impedir elpas. Però un any més els acords depau i la presència, forta, de la poli-cia, han assegurat el pas de la mar-xa. Ben lluny queden aquells tretsque feien "necessari" l'exèrcit, o quefeien pensar-s'ho dues vegades a lagent que desfilava.

Però el panorama de la tarda ésben diferent, ells venen beguts,excessivament beguts segurament,i tornaran a desfilar pel barri d'Ar-doyne. Si la marxa del matí no teniasentit, que passi una segona vega-da encara en té menys. I si la mar-xa del matí no tenia sentit, queaquesta en tingui menys farà quela resposta sigui més contundent.Com cada any.

Aquest vegada, també com cada

any, hi ha una idea original, unamanifestació pels drets civils. Comals vells temps es critica l'estat delsopressors, pels quals Ardoyne con-tinua en un pou. En aquest momentja no és l'unionisme, però continuaessent amb el mateix fi, mantenirel capital centralitzat en mans depocs. Sembla que aquest any els copsde la policia podrien tornar a repe-tir-se, i de moment han negat elpermís a la protesta del barri i noals forans.

Els assistents ho observen ambels seus propis ulls com el fort dis-positiu policial impedeix l'accés dela gent del barri i de la protesta allloc per on passarà la marxa. L'e-xèrcit ja no hi és, però continuasemblant un estat d'excepció. Eldispositiu està perfectament pre-

parat per actuar com a protectorsde la llibertat democràtica de des-afiar els locals. El cordó es conver-teix en una barrera impenetrableque separa del lloc on es produeixla manifestació de caràcter feixis-ta, i així es converteixen en còm-plices.

Lles comunitats nacionalistesmés marginades del nord d'Irlan-da, fa 40 anys, van tolerar l'ús dela violència com a mitjà necessaride lluita. Avui en dia els discrimi-nats no són un 40% de la poblaciódels 6 comptats ocupats pels brità-nics, sinó un 5%. Entre aquests, elbarri d'Ardoyne, que no ha vist elsbeneficis d'aquest procés de pau isí com la policia encara protegeixels sectaris. El fet que només siguiun 5% de la població fa que la vio-lència que s'hi produeix sigui moltmés criminalitzada. La mateixa quel'IRA un dia va patir i superar. Peròaquests dies trobem que ens can-vien les paraules: és aquesta vio-lència acceptada per la comuni-tat?.+ Pels veïns d'Ardoyne, tot iles contradiccions, és tolerada gai-rebé tant com ho va ser la de l'IRAen un passat no tan llunyà.

La marxa ja ha passat fa estona,pedres, còctels molotov i tot el quela gent troba a mà són llençats a lapolicia. Ara ja segurament com asímbol d'impotència per, un anymés, no haver pogut impedir el pasde la marxa, però també per assen-yalar els culpables. La policia con-tinua fent acte de presencia, gra-vant tot el que passa. Si ens guiempel que va passar l'any 2010 ens hau-rem d'esperar un més per saber elnúmero exacte de detencions. L'anyanterior, més de 50, entre ells uncatalà, en Roger.

Crònica d’un 12 de juliol qualsevol al barri d’Ardoyne

Enguany s’han endurit les protestes contra l’orangisme

EUDALD VILAMAJÓ BELFAST

El passat agost, Roger Jorro Cos-ta, un jove català resident a Bel-fast, va ser acusat de participar,el 12 de juliol de 2010, als aldarullsque es van produir a Ardoyne enmotiu del pas de la marxa oran-gista per aquest barri. Es va entre-gar, després de ser durant un parellde dies consecutius, notícia de por-tada en els diaris del nord d'Ir-landa, on es deia que se'l buscavaper haver ferit una policia, llen-çant un bloc de pedra de dalt d'u-na teulada.

Els mitjans de comunicació deBelfast van utilitzar el cas per ferun serial dient que el policia haviaestat a l'hospital al llindar de la

mort, quan havia estat ingressata l'hospital només per assegurar-se que no tenia cap ferida greu. Esva estar plantejant la possibilitatde demanar cadena perpètua aljove català, sota l'acusació d'in-tent d'assassinat.

Gairebé 9 mesos de presó pre-ventiva després s'inicià el judici.Ell que en cap moment havia negatla seva participació en aquestsaldarulls i es va declarar culpabledels càrrecs de disturbis i de cau-sar lesions greus, tot i que enca-ra avui en dia no està clar que fosell el que llencés la pedra en qües-tió. De fet, ha assegurat a L'AC-CENT que "ni ell ho sap". Desprésd'aquesta declaració de culpabili-tat el fiscal s'allunyà de la idea

d'acusar-lo d'intent d'assassinat. També en aquesta primera vis-

ta el jove va contrarestar la sevadeclaració de culpabilitat amb l'ex-plicació que ell no havia anat ambl'objectiu de ferir a ningú, prespel jutge com una disculpa de caraa la policia, que estava present ala sala.

Finalment, gairebé un més dedeliberacions més tard el jutgeencarregat del cas va concloureque, tot i que la seva actitud desdels fets era impecable, encaratenia un deute amb la societat bri-tànica, i que per la gravetat delsaldarulls el condemnava a 4 anysde presó. També va deixar claraque no hi veia inconvenient enaplicar els paràmetres normals de

reducció de condemna, que fanque n'hagi de complir dos.

Ell mateix ha valorat positiva-ment el fet que l'agost del 2012,després de 2 anys tancat, deixi detenir comptes pendents amb elgovern britànic i sigui lliure. Enscomenta que el més segur és queen poc més de mig any pugui estarcomplint un tercer grau.

L'ACCENT ha volgut seguir elcas des del principi, i aviat el con-demnat farà arribar un text expli-cant els fets amb més detall. Amés, agraeix també a Alerta Soli-daria tant que hagin posat a dis-posició l'adreça per enviar-licorreus i cartes com el seguimentque també han fet del cas.

QQuuaattrree aannyyss ddee pprreessóó ppeerr uunn ccaattaallàà aa BBeellffaasstt

Page 12: Accent 207

ABEL CALDERA BERGA

Els cossos repressius autonòmicshan pujat un nou graó en la repres-sió als moviments populars queenfronten la crisi amb mobilitza-cions. Davant l'allau creixent desolidaritat envers les famílies des-nonades i d'accions de resistènciaactiva contra els intents de desno-nament, el govern autonòmic delPrincipat va decidit apujar el llis-

tó de la repressió el mateix dia queel parlament de la Ciutadellacomençava a debatre diverses pro-posicions favorables a la dació enpagament de les hipoteques.

Verónica, Eliseo i els seus tresfills feia més de vint anys que vivienal popular barri del Clot de Barce-lona. El pis on vivien era de rendaantiga indefinit, el que els perme-tia poder viure al pis a canvi de 270euros de lloguer. El propietari vaintentar per via judicial de can-viar aquest contracte per un de noui cobrar un lloguer de 800 euros,al qual la família no podia fer front.Si bé en primera instància un jut-jat va donar la raó a la família des-nonada, el propietari va presentarun recurs i va aconseguir guanyarl'apel·lació. I és que el propietarino és un qualsevol, sinó AlbertoViñas Tous, un antic alt càrrec del

franquisme -conseller nacional depremsa- i director de la revista TBO.

Davant l'amenaça d'execució deldesnonament, tal i com ja s'ha fetdesenes de vegades els darrers mesoss'activà la xarxa de solidaritat i escridà a una concentració per evi-tar que la família fos expulsada decasa seva. L'Assemblea Social delClot – Camp de l'Arpa, a través dela seva Xarxa de Suport Mutu, foul'encarregada de canalitzar i orga-nitzar la mobilització pel dilluns25 de juliol. Aquesta vegada, però,Felip Puig donà l'ordre d'executarsí o sí l'ordre de desnonament. Peraconseguir aquest objectiu, desple-

gà prop d'un centenar d'agents,entre els quals una cinquantenad'antiavalots.

Ja des d'un inici la policia mos-trà indicis de voler actuar amb con-tundència. Per aquest motiu, vanorganitzar una barrera de furgo-nes i antiavalots per separar elsmanifestant atrinxerats a l'entra-da de l'edifici de la resta de veïnatque s'anava apropant a secundarla protesta. Aquesta situació fou lagenerà les primeres tensions entreveïnat i policia, la qual acabà carre-

gant i ferint diverses persones. Pos-teriorment procediren a assetjarels concentrats a la porta de l'edi-fici per tal d'enretirar-los. Els mani-festant no només foren expulsatsde l'entrada de l'edifici, sinó queforen retinguts a part durant mésd'una hora.

Com que a l'interior de l'escalaencara hi havia més manifestantsatrinxerats, així com a l'interiordel pis, els Mossos optaren perentrar a l'immoble a través del bal-có amb una escala de mà. Amb l'as-

salt final a l'habitatge, la policiava acabar immobilitzant Verónicacontra el terra mentre un agentimmobilitzava el seu fill de 12 anysagafant-li les mans contra l'espat-lla. Finalment totes les personesque hi havia al pis van ser desallot-jades i retingudes per a la seva iden-tificació al carrer.

A mitja tarda va transcendir quela policia havia denunciat 40 per-sones per resistència a l'autoritat.Aquesta és la segona vegada que undesnonament als Països Catalans

acaba amb persones denunciades.L'anterior vegada fou a Vic a mit-jans de febrer i en total 13 perso-nes van haver de comparèixerdavant del jutge.

També a la tarda, les seccionssindicals de CCOO i UGT dels Mos-sos d'Esquadra van emetre un comu-nicat on exigien fer els desnona-ments sense haver d'avisar l'afec-tat del dia i hora de l'expulsió decasa seva per tal d'evitar el que ellsconsideraven “situacions de riscper als agents”.

L’ACCENT 20712 ECONOMIA DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011

LAIA ALTARRIBA BARCELONA

La Maria és infermera a un granhospital de Barcelona. Fa uns diesens va escriure. “Ha arribat”, ensdeia. “He rebut avui la carta cer-tificada segons la qual se m’acabael contracte i causo ‘baixa de l’em-presa’. A part del fet covard de quete n’hagis d’assabentar per unacarta, no està clar si és només unanotificació conforme la qual se t’a-caba un contracte temporal o sirealment no et renoven i al carrer”.I continuava: “Bé, he de parlaramb els meus caps per aclarir totaixò, però només volia dir-vos-hoperquè després de mesos de rumorspel meu hospital, ara sí que va dedebò”.

No és l’única infermera que per-dem a la sanitat pública. Ni l’úni-ca que perdrem.

Entre la pila de notícies que cri-minalitzaven la protesta indigna-da al voltant del Parlament, tam-bé vaig trobar aquesta notícia al

diari El País: “La reducció implicala paralització de 23 centres d’as-sistència primària i els projectesde cinc centres nous hospitalaris.Són els gerents dels hospitals elsresponsables de gestionar els recur-sos. Els quiròfans de diversos hos-pitals en horari nocturn s’han tan-

cat i no s’estan renovant tots elscontractes dels qui tenen una rela-ció eventual. Si el temps mitjà d’es-pera era abans de 5,3 mesos, araserà de vuit. Les xifres que té elDepartament de Salut són lessegüents: preveu atendre 76.000pacients menys a urgències que el2010 (aleshores en van atendre756.250); es faran 290.000 externesmenys de les 2,85 milions del 2010i 20.000 sessions de dia menys.”

Tot això són les conseqüènciesdels pressupostos que ahir es deba-tien al Parlament.

Què passarà amb aquests 76.000pacients de menys que atendranles urgències? Què passarà amb elsveïns i veïnes dels 23 centres d’a-tenció primària que tancaran? Iquines conseqüències tindrà perles persones a qui facin esperarmés temps per una operació’

Malauradament, però, de totaixò no només n’hem de parlar enclau de futur, sinó de present.

A la Mútua de Terrassa ja ho

estan patint. Una de les treballa-dores, Núria Martí, ho explicavafa uns dies a un mitjà local: “Nocanvien els llençols cada dia, nodonen mocadors, no es renovenels contractes temporals i moltesintervencions s’estan retardant”.I afegia que a la tarda els quirò-fans ja no funcionen per la sani-tat pública sinó per la branca pri-vada. I això que encara no ha arri-bat la retallada forta, que compor-tarà més serveis públics tancats,acomiadaments i reducció de sous.

Indignació. Això és el que hau-ria d’indignar els mitjans de comu-nicació del país. I no pas que lagent es concentrés al voltant delParlament per intentar impedirque s’aprovin les retallades mésprofundes en els serveis públicsque mai hem vist, com a mínimels de la meva generació.

Com deia un amic a Twitter, elque és sorprenent és que amb un40% d’atur juvenil no cremi cadadia mitja ciutat.

Expulsats de casa a cops de porra

Indignant

Els Mossos hagueren d’entrar pel balcó per poder efectura el desnonament // FOTO: @en_guillem

“No canvien elsllençols cada dia, no

donen mocadors,no es renoven els

contractes tempo-rals i moltes inter-vencions s’estan

retardant”

“El propietari de l'edifici és un antic

alt càrrec del franquisme”

“L'operació finalit-zà amb 40 denun-

ciats per resistènciaa l'autoritat”

Page 13: Accent 207

L’ACCENT 207 ECONOMIA 13

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barce-lona // Assemblea de Joves de Cardedeu // AteneuCorberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ate-

neu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // AteneuPopular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barra-queta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular QuicoSabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Giro-na //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casald'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-UUV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011

ALBERTO GARZÓN ESPINOSA*

"... la teoria econòmica neoclàssicaperdrà la seva hegemonia més aviat

que tard. El món ideal que intentarepresentar en la teoria no existeix, i elque realment existeix està en crisi pre-cisament per l'aplicació de les mesures

que es proposaven des d'aquesta matei-xa teoria. Els governs i institucions

internacionals continuen aplicantmesures basades en una teoria que no

està donant resposta en absolut alsproblemes reals de l'economia mun-

dial. I això ha de passar factura."

El futur de la teoria econòmica dominantL'any 2008, i especialment desprésde la fallida del banc d'inversióLehman Brothers, hi havia una cer-ta sensació de que les coses canvia-rien en el nostre món. S'esperavaque, d'una banda, els governantsacabessin amb els seus programesneoliberals i que, per altra banda,la teoria econòmica neoclàssica pas-sés a un lloc secundari en els plansd'estudi d'economia com a conse-qüència d'haver justificat les mesu-res responsables en última instàn-cia de la crisi financera. No obs-tant això, no va passar res d'això.

En realitat la primera part dela predicció semblava més fàcil quees complís que la segona. És sabutque els governs canvien ràpida-ment de jaqueta si el rumb que prenl'economia és especialment des-tructiu, i més encara si aquest rumbamenaça amb destruir-los a ells enprimer lloc. De fet en els momentsmés crítics els governs es van tor-nar altament intervencionistes ivan sortir de l'esquema ortodoxamb importants desemborsamentsde diners públics. No obstant això,un cop passat el temor inicial lesaigües van tornar a la seva llera iels programes neoliberals van recu-perar la seva política.

La segona part de la prediccióera pràcticament impossible quees complís. El domini de la teorianeoclàssica no es deriva de la sevamillor fonamentació teòrica o delseu realisme i bons resultats pràc-tics –doncs de fet en aquest cas que-daria relegada a espais marginals.Més concretament i com recordaAndrew Mold “per explicar el domi-ni d'una idea econòmica concreta,hem de saber més sobre com es for-men i es disseminen les idees entreels professionals de l'economia icom aquestes idees estan vincula-des amb les estructures polítiques

de poder” (Mold, 2004). En defini-tiva, els programes polítics justi-ficats per la teoria econòmica domi-nant han de perdre abans el poderpràctic perquè aquesta mateixa teo-ria econòmica perdi la seva condi-ció de domini en l'àmbit teòric. Ia més no parlem d'un procés imme-diat, doncs no és pas en va que sotael recer d'una determinada teoriaeconòmica es crien i s'eduquen cen-tenars de milers d'economistes quedifícilment renunciaran tan fàcil-ment a les seves pròpies creences–les quals a més els han permèsarribar a els seus llocs de treball.

No obstant això, estic conven-çut que la teoria econòmica neo-clàssica perdrà la seva hegemoniamés aviat que tard. El món idealque intenta representar en la teo-ria no existeix, i el que realmentexisteix està en crisi precisamentper l'aplicació de les mesures quees proposaven des d'aquesta matei-xa teoria. Els governs i institucionsinternacionals continuen aplicantmesures basades en una teoria queno està donant resposta en absolutals problemes reals de l'economiamundial. I això ha de passar fac-tura.

No és aquesta una història nova.El crack del 29 que va donar lloc ala Gran Depressió dels anys trentava ser també el punt final de des-

enes d'anys de sistemàtica aplica-ció de teories econòmiques liberals.Les conseqüències d'aquella grancatàstrofe econòmica només vanser superades parcialment quan esvan aplicar les mesures interven-cionistes del govern nord-americàdel demòcrata Roosevelt. El NewDeal, que era el paquet amb aques-tes mesures, es va aprovar en 1933,i J. M. Keynes va escriure la seva“Teoria General”, que es converti-ria en l'obra de referència des dellavors, el 1936. En l'actualitat solconsiderar-se que la recuperacióeconòmica nord-americana delsanys trenta va provenir de la posa-da en marxa de mesures basadesen l'obra de Keynes, però en reali-tat va ser al revés. Keynes tracta-va d'entendre la Gran Depressió ia partir de les seves intuïcions iescrits anteriors, així com d'altrestants autors, va intentar elaboraruna obra que sistematizés el seupensament econòmic. Després dela segona guerra mundial, que vaser realment el que va permetre alcapitalisme sortir de la seva crisi,tots els governs del món capitalis-ta van engegar, en major o menormesura, programes inspirats en lateoria keynesiana.

A les aules de les facultats d'e-conomia el keynesianisme va arri-bar i va arrasar. Fins i tot el mar-

xisme tenia un lloc important enels plans d'estudi. No obstant això,en un sentit estricte la teoria eco-nòmica dominant era una barrejaentre les aportacions keynesianesi el cos de la teoria econòmica neo-clàssica, donant lloc a l'anomena-da Síntesi Neoclàssica. Encara així,va ser un temps en el qual econo-mistes ultraliberale com F. Hayekes van considerar a si mateixos comecononomisteas heterodoxos quecombatien el pensament únic impe-rant –segons ell, el keynesianisme-en les facultats.1

En l'actualitat sabem que lesaules segueixen plenes de profes-sors que consideren que el pensa-ment econòmic neoclàssic és vàlid,i que en major o menor mesurainterpreten la crisi com un esde-veniment passatger que pot resol-dre's amb l'aplicació de les matei-xes mesures de sempre. Perquèaquesta ha estat la resposta típicaliberal durant tota la història. Quanel crack de 1929 va assolar l'econo-mia nord-americana els liberalspromovien reformes amb més delmateix. Quan aquestes mateixespolítiques, actualitzades, van asso-lar les economies llatinoamerica-nes en la dècada dels vuitanta inoranta la resposta dels economis-tes convencionals va ser també lamateixa. Segons ells, el problema

era que feia falta aplicar el seu pro-grama amb més vigor i més profun-ditat del que s'estava fent. En latransició de Rússia el mateix. Iavui… també.

La qüestió frega l'absurd, peròal poder no li importa la lògica. Enl'època que més liberalisme i des-regulació hi ha hagut en l'econo-mia mundial, després dels anys vint–encara que llavors hi havia menysglobalització- s'ha produït una cri-si d'extraordinària envergadura. Ien interpretar-ho els economistesliberals suggereixen que el proble-ma ha estat la falta d'una aplica-ció més profunda encara.

Tot això durà al desastre, altravegada. I si no estem encarainstal·lats en aquest escenari –cosaque no treu gravetat a la dramàti-ca situació social que viuen milionsde persones a dia d'avui- és preci-sament perquè l'Estat manté pode-rosos mecanismes de protecciósocial heretats de l'època de pos-tguerra. Però aquesta situació noés indefinida, i l'aplicació conti-nuada de polítiques liberals con-duirà inevitablement a una exten-sió i agudizació de les conseqüèn-cies econòmiques i socials de la cri-si actual. Si tot segueix aixíromandrem immersos en la crisiencara molt més temps, i serà tantaixí fins que els governs vegin perfi al llop i decideixin canviar elrumb de les seves polítiques. Peròque això passi o no entra de ple enl'àmbit de la política i les relacionsde força entre les elits econòmi-ques i els moviments socials i par-tits altersistema.

*Alberto Garzón Espinosa és economis-ta. Article publicat al seu blog Pijus

Economicus, traduït al català per LaFàbrica

1Hayek va arribar a dirigir-se alsestudiants en aquests termes: “elque vostès consideraven opinionsespecialment avançades són nomésles opinions dominants en la sevapròpia generació, i que es reque-reix una fortalesa i una indepen-dència mental molt majors per aadoptar una postura crítica sobreel que se'ns ha ensenyat que per aacceptar-ho simplement, a fi de serprogressistes”. Va ser un discurspronunciat a la Unió d'Estudiantsde la London School of Economics,23 febrer 1944

Els grans pensadors no n’an encertat ni una!

El futur de la teoria econòmica dominant

Page 14: Accent 207

L’ACCENT 207DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 201114 CULTURA

Hèctor Serra VALÈNCIA

Cada mestre té el seu llibret, i cadacantautor té tot un microclimaque el defineix, producte de lainteracció amb l'espai que l'envol-ta i de les experiències viscudes

en el transcurs d'una existència. La cançód'autor esdevé, d'aquesta manera, un pro-jecte recreatiu però alhora íntim i intros-pectiu, una anàlisi d'intencions, manies,pors o capítols vitals per a l'estabilitat delssentiments. Quan una persona cerca orí-gens i identitat, i fa l'esforç de traslladaraquestes pulsions al terreny de l'expressiómusicada, hem de ser conscients que estemdavant un acte de conquesta emocional,una fita necessària que ens ajuda a conèi-xer millor el que som i per què ho som.

Qui pot estar d'acord amb això és el can-tautor Sergi Contrí (Dénia, 1978), que ensha tornat a demostrar amb el seu nou tre-ball, Dies de fira i flors, l'esplèndida con-junció assolida entre una sonoritat pop for-ça melòdica i una poesia de penetrant nos-tàlgia, que sempre remet al poble, a lainfantesa, a les postals de la natura brinda-des pel Montgó. Vuit nous temes amb unaimmensa i inabastable cosmovisió protago-nitzada per animalets grimpadors, vola-dors i nadadors que donen colorit a uneshistòries que viatgen fins els mitjans delsanys noranta, quan un cantautor adoles-cent deixava el poble i descobria la granciutat. Dies de fira i flors, per tant, segueixl'estel de l'anterior disc de Contrí, Comp-tant sargantanes (Cambra Records, 2006),tot i que aquest recorre molt més a la guita-rra elèctrica i envernissa les cançons amb

molta més maduresa. El punteig detallistade la guitarra de Joan Sengermés s'erigeixen algun dels temes amb una força que fre-ga el rock d'alta fidelitat. Una potènciasonora que, malgrat tot, no aconsegueixdeixar en segon plànol la melodia ensucra-da que identifica al de Dénia.

Tot i que han passat cinc anys entre totsdos treballs discogràfics, Contrí no ha pas-sat desapercebut en el món de la música.Més de cent actuacions arreu de les comar-ques dels Països Catalans avalen el seu tre-ball. Ha trepitjat festivals com el Rock a laMar de Dénia o el 300 anys de Lluites i Can-çons, i escenaris tan prestigiosos com el delPalau de la Música de València. Ara bé, Ser-gi Contrí no només és un artista de gransesdeveniments. Una vegada més, i commolts altres cantautors, la vertadera bata-lla per la dignificació de la música en

valencià l'ha lliu-rada en humilsrecintes (casals,ateneus, concertsautogestio-nats...), mercès adesenes decol·lectius i asso-ciacions senseànim de lucreque posen el con-trapès a una polí-tica cultural ins-titucional quedóna l'esquenareiteradament aaquells que s'ex-pressen en valen-cià. Col·lectiuscom Safranar, que

el passat 20 de juliol va convidar el deDénia per presentar el nou disc a la cinque-na edició del Cantautors a Torrent. Unavetllada digna d'esment que, sense elsuport complet del govern local, trau enda-vant cada any forces renovades per conti-nuar dempeus. En escenaris tan respecta-bles com aquest, és on propostes com les deSergi Contrí prenen l'empenta necessària.Contrí bé que ho sap: ja en porta dues edi-cions.

LLeess rreettaallllaaddeesseenn ccuullttuurraa aaBBaalleeaarrss ddeeii--xxeenn PPaallmmaa eennuunnaa ssiittuuaacciióómmoolltt pprreeccààrriiaa

Redacció PALMA

Les retallades en matèria de cul-tura també són una realitatlatent a les Illes Balears, tant anivell autonòmic, com a Mallor-ca i a la seva capital, Palma. De

moment, de la confecció dels pressupostosno se n'ha pogut extreure res, ja que haestat impossible aprovar-ne uns i s'hanprorrogat els de 2010. Tot i així, la Conse-lleria d'Educació i Cultura del Govern delPSIB-PSOE ja va anunciar abans de perdreles eleccions que el pressupost destinat al'efecte podria reduir-se en un 15 %, com amínim.

Mentrestant, el Consell de Mallorca,que és la institució amb més competènciesen matèria de cultura, acabarà l'any ambreduccions pressupostàries d'entre el 10 iel 15 %, malgrat que l'equip directiu enca-ra no ha pogut oferir dades exactes de lesretallades en aquest sentit.

A Palma, però, és on les retalladess'han començat a notar amb tot el seu dra-matisme. L'Ajuntament no ha deixat de

reduir les partides destinades a la regido-ria de Cultura des de l'any 2008. En l'exer-cici de 2009, ja es va reduir el pressuposten un 10 %, i el passat 2010 es van perce-bre mig milió d'euros menys.

A més, el nou regidor de Cultura iEsports de l'Ajuntament de Palma, Fer-nando Gilet, ha presentat ja el programade les nits d'aquest estiu 2011 a la ciutat,que disposen de la meitat del pressupost ihan reduït en un 33% l'oferta cultural dela temporada. Entre altres, desapareixendel programa esdeveniments com el Festi-val de Cançons de la Mediterrània o elSona9.cat, un festival de referència que vanéixer fa tres anys per promoure la músi-ca en català.

Aquesta situació deixa Palma en unasituació molt dèbil en matèria de protec-ció i promoció de la cultura, ja que lesinversions de la ciutat (tant pròpies comsumant-hi les partides d'altres institu-cions) estan molt per sota de la mitjanaeuropea o en comparació a Barcelona, quedobla la inversió en cultura de Palma de

forma proporcional .

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

Carles Sentís ha mort i hem llegitels habituals panegírics sobre el“degà dels periodistes”, “memò-ria del segle”, etc. Alguns hanrecordat que lluità pels feixistes

i va entrar a Barcelona vestit de militar.Que va redactar 'literatura xifrada' (enparla Eugeni Xammar a Seixanta anysd'anar pel món), per Cambó i pels feixis-tes. Que el 17 de febrer de 1939 Sentís vaescriure a La Vanguardia: "¿Finis Catalo-niae? El fin de una película de gangsters,simplemente”, que mostra la seva adhesiósense fisures a l'Alzamiento Nacional ifins i tot a l'antisemitisme imperant enel feixisme europeu. Que l'abril d'aquellmateix any, identificant-se com a mem-bre del Servicio Nacional de Prensa y Pro-paganda del nou règim, va saquejar labiblioteca personal de l'escriptor andalúsJuan Ramón Jiménez, exiliat en aquellmoment, que ho explica a Guerra de Espa-ña.

Però el to dominant retrata el clàssic“demòcrata de tota la vida” que va par-

ticipar en el retornde Josep Tarradellas ila restauració de laGeneralitat quan ésàmpliament sabutque aquest retornpermetia a Suárezevitar la interlocucióamb l'Assemblea deCatalunya. O explotales hores que passà aDachau després del'alliberament delcamp, quan la cober-tura que en va fer nosuggereix ni un brid'antifeixisme. Oqualificar-lo de “cen-trat i centrista detota la vida” que “s’exi-lià de Catalunya abans de ser assassinatpels anarquistes” o a referir-se a la seva“llegenda com a espia de Franco” perposar una espessa boira sobre els fets. Ésuna vergonya la crònica a l'Avui queexclou qualsevol acusació i només dónaveu al desmentit de Sentís, que El Perió-dico de Catalunya ni tan sols esmentés

aquests fets, que Nació Digital hagi cen-surat un article fortament crític i l'hagisubstiuït per un de més neutre. És unavergonya que el 1986 la Generalitat li con-cedís la Creu de Sant Jordi i que a Calellade Palafrugell, el mirador obert a la plat-ja del Canadell hagi estat batejat amb elseu nom.

RRooddaa,, ttrreenneett ii nnúúvvoollss ddee ssuuccrree

LLaa vveerrggoonnyyoossaa mmoorrtt ddee CCaarrlleess SSeennttííss

“Tant la institució autonòmica com la insularredueixen els pressupostos

destinats a l'efecte,i el programa de les nitsd'estiu a la ciutat queda

reduït a la meitat”

Fitxa tècnica

Dies de fira i florsAAuuttoorr//mmúússiicc:: Sergi ContríDDiissccooggrrààffiiccaa:: CK Music AAnnyy:: 2011

Tino

Cal

vo

Page 15: Accent 207

coneixereu pels seus acuditsal Directe.cat, pel seu darrerèxit titulat Españistan, o pelcurtmetratge d'animació queva fer sobre aquest últim ique ha corregut per la xarxacom la pólvora.

Quant al còmic que ara ensocupa, bàsicament el que faés un repàs d'una sèrie defacetes de la vida actual de laseva generació, com són elmón laboral, l'habitatge, lesdrogues, el sexe, l'educació,la cultura popular o... larevolució. De tots ells l'autordemostra tenir un bon conei-xement i la suficient lucidesaper encertar el tret. Estantractats mitjançant la tècni-ca de l'humorisme gràfic, degran tradició a casa nostra, ides d'una òptica situada en lafrontera de l'humor negreamb una component impor-tant d'autocrítica. Certa-ment, a la vista del resultat,queda clar que feia falta unarenovació total en un gènereque olorava a ranci i estavamés que estancat en la prem-sa oficial. En aquest sentit,Aleix Saló desenvolupa un

L’ACCENT 207 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2011 CULTURA 15

Marc Pastor i Sanz VALÈNCIA

Sovint es parla de relleu genera-cional com si es tractés d'un fetinevitable i natural però, a lagran majoria del nostre paísaquest relleu no ha tingut lloc en

les condicions en què l'imaginari popularhauria esperat. La generació que es vacriar als anys vuitanta, definida comuna-ment com "la més preparada de l'Estatespanyol" va creure que volaria molt alt iva caure, conseqüentment, també de moltalt. En un món on les manipulacions esta-dístiques allarguen el concepte de joven-tut fins els trenta-cinc, els propers anyscertificaran l'arribada a la maduresa d'u-na generació marcada per la precarietatlaboral, la despolitització i una fortaaddicció al consumisme i la competitivi-tat. En efecte, els fruits de la "modèlicaTransició" que predicava Victoria Pregoals seus documentals han resultat ser benamargs.

Fos com fos, el que no podríem conce-bre és que el món del còmic, la caricaturai la tira de premsa no es renovés per talde representar aquesta nova situació. I ésen aquest context que hem d'ubicar AleixSaló, un autèntic "fill dels 80" que es vadestapar per molta gent amb aquesta peti-ta gran obra editada en català per Glénat.De tota manera, ara mateix potser el

estil personal que resulta molt fresc, sen-zill i alhora efectiu en la seva versatilitat,tant des del punt de vista de l'ingeni comgràficament.

Però, si és capaç de sorprendre el lectori fer-lo riure, això es deu segurament a lapertinència del seu plantejament i a laseva capacitat d'identificar els problemesamb els que s'enfronten els "fills dels 80".Ara bé, com a bon integrant de la “genera-ció bombolla”, la seva lectura deixa unregust de pragmatisme i falta de posicio-nament polític. Es perd l'oportunitat d'a-nar un pèl més enllà i de proposar unacerta reflexió quant a les solucions, tot ique segurament no és aquest el seu paper.Fet i fet, té la virtut de parlar del que nogaire gent parla, i com que l'objectiu finalde fer-nos riure l'acompleix amb escreix,el resultat és d'allò més recomanable.Sobre tot, evidentment, si rondeu la tren-tena!

Fitxa tècnica

Fills dels 80.La generació bombollaAAuuttoorr:: Aleix SalóEEddiittoorriiaall:: Glénat.catCCaarraacctteerrííssttiiqquueess:: 80 pàgines, colorPPrreeuu:: 15 euros

Egipte: les claus d'una revolució inevitableAlaa Al AswaniEdicions 1984, 2011

Aprofitant l'esclat de les revoltesàrabs de l'hivern passat, Edicions1984 ens apropa les anàlisis de l'es-criptor egipci Alaa Al Aswani.Escriptor popular gràcies a l'èxit de

vendes de la seva novel·la L'edifici Iaqubian(Edicions 1984, 2007), un fantàstic retrat de lavida quotidiana a la ciutat d'El Caire, Al Aswa-ni és alhora una de les veus més crítiques ambel govern de Hosni Mubarak. Aquest reculld'articles publicats al diari Al-Shorouk són unbon instrument per entendre els perquès de larevolta que va tenir el seu epicentre a la plaçaTahrir i de la qual van participar milers de per-sones, entre elles el mateix Al Aswani, quededica el pròleg a explicar l'experiència de l'o-cupació de la plaça.

Tres estudis d'etnologia de la CabíliaPierre BourdieuUniversitat de València, 2010

Pierre Bourdieu va passar bona partdels dos anys de servei militar a l'Al-gèria convulsa de la segona meitatdels anys cinquanta, amb una socie-tat tradicional que oferia resistència

a la metròpoli. L'impacte d'aquell nou món i lavoluntat de conèixer-lo, el van portar a quedar-se a la Facultat de Lletres d'Alger i a especialit-zar-se en sociologia. Els resultats dels seus estu-dis foren, entre d'altres, aquests Tres estudisd'etnologia de la Cabília que ara disposem tam-bé en català. Un treball que s'immergeix en elmón amazigh algerià i que representaren nonomés “ una aportació positiva al coneixementd'aquesta societat "tradicional", sinó que sot-metien a la crítica un estructuralisme que reg-nava en els medis intel·lectuals francesos”.

Plora, pàtria estimadaAlan PatonClub Editor, 2011

La novel·la més popular d'Alan Paton -ha estat duta al cinema un parell devegades, el 1951 i el 1995- retrata laSud-àfrica de la segregació racialanterior a la instauració del règim de

l'Apartheid el 1948. Narra la història d'un vellpastor protestant d'un petit poble de la ruraliaque es veu amb la necessitat d'anar a Johanes-burg, una ciutat cada vegada més violenta ique ja se li ha engolit el fill. El llibre, en parau-les del Nobel Sud-africà Coetzee “transmet lapoderosa emoció que li provoca la por per laseva persona i per la seva humanitat, pel futurde Sud-àfrica i de la seva gent”.

Sol a BerlínHans FalladaEdicions 1984, 2011

Hans Fallada fou un escriptor nas-cut a finals del segle XIX que vacentrar la seva producció en ladescripció de l'Alemanya delsanys trenta. A Sol a Berlín, publi-

cada per primera vegada íntegrament -la pri-mera edició del 1947 va aparèixer ja retalladade resultes de la desnazificació- explica la his-tòria d'una parella que, sense més recursos queels seus, decideixen enfrontar-se a l'Alemanyanazi durant el període que va del 1940 al 1942.A partir d'aquests dos personatges, l'autor enstrasllada el clima de terror que tot ho mudava.

LLeeccttuurreess rreeccoommaannaaddeess

LLaa rreesssseennyyaa ddee llaa qquuiinnzzeennaa

FFiillllss ddeellss 8800.. LLaa ggeenneerraacciióó bboommbboollllaa

Page 16: Accent 207

L’ACCENT 207DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 201116 CONTRAPORTADA

LLaa CCAAMM,, pprriimmeerraaccaaiixxaa ddeellss PPaaïïssoossCCaattaallaannss eenn ffeerrffaalllliiddaaAQUIL·LES RUBIO ALACANT

3,3 milions de clients, 70.000 milionsd’euros en actius, 1.000 oficines, i unaquota de mercat del 50% en les comar-ques d’Alacant. Amb aquestes xifres laCAM i l'Estat tracten de calmar la clien-tela, les treballadores, atraure possiblescompradors i, finalment, amagar la rea-litat de la principal entitat financeradel sud dels Països Catalans: la fallida.Després de mesos d’agonia, la CAM hahagut de demanar 5.800 milions d’eu-ros al FROB, el Fons de Reordenació Orde-nada Bancària, per tal de tapar l’enor-me forat econòmic provocat per la nefas-ta gestió, tant política com financera.

I és que la CAM ha estat víctima delsistema que, durant tant de temps, vapropiciar, afavorir i lloar. Durant anysi panys la CAM ha servit per finançar,a fons perdut, les grans obres i projec-tes del PP: des de Terra Mítica fins a laVolvo Ocean Race; des d’autovies fins axarxes ferroviàries; des de grans pro-mocions urbanístiques fins a accions enempreses amb pèrdues. De fet, al CAMés un dels principals especuladors immo-biliaris del País Valencià, acumulantjuntament amb Bancaixa uns actiusimmobiliaris per valor de 6.800 milionsd’euros. Uns negocis ruïnosos que vangenerar tal volum de pèrdues que elsdirectius de CajAstur, amb qui la CAMpretenia fusionar-se en el nou BancoBase, van haver de vetar la caixa ala-cantina ja que posava en perill la viabi-litat financera de la nova entitat. Aixíque ara, després de la disbauxa, seremles classes populars, mitjançant els nos-tres impostos, les que solucionarem eldesficaci que han provocat els directiusde la caixa. Uns directius que, sobra dir-ho, no respondran ni patrimonialmentni judicial.

I és que, amb la injecció de 2.800milions d’euros per a la subscripció del80% de les accions de l’entitat, i d’altres3.000 milions per tal d’assegurar la liqui-ditat de la caixa, l’Estat podrà sanejarla CAM i oferir-la al millor postor. Aixòés saldar amb els diners públics les pèr-dues ocasionades per l’activitat especu-ladora privada, per a tornar a les mansprivades i per un cost relativament baixla caixa, amb la qual continuar gene-rant beneficis privats.

Fins el moment, especuladors xine-sos i nord-americans s’han mostrat inte-ressats en la propietat de la CAM, aixícom el BBVA; el Banco Santander ha estatmés discret, tot i que pugnarà per tal demantenir la seua posició capdavanteradavant el BBVA, que faria un salt enda-vant importantíssim per esdevenir laprimera entitat bancària en oficines iquota de mercat a l’estat espanyol.

Diuen els exdirectius de la CAM i elsdel Banc d’Espanya que el rescat finan-cer a la CAM i la seua posterior vendaés l'única opció possible. Evidentment,dins del capitalisme, l’objectiu del qualés generar el major benefici privat pos-sible, sí. Però hi ha una altra opció: lanacionalització, no només de la CAM,sinó de la totalitat de la banca, per talde crear una xarxa bancària i finance-ra que veritablement atenga les neces-sitats de les classes populars.

LA REMATADA

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

En quin context té lloc la refor-ma de la negociació col·lectiva?Hi ha un triple context. El primeri més evident és el de la crisi, enel qual se'ns bombardeja amb undiscurs de necessitat de desregu-laritzar drets socials, i a pesar querespecte a aquesta reforma ni tansols els empresaris s'han atrevit aargumentar què ens faria sortirde la crisi.

El segon és el context polític, i

és evident que el partit del Governespanyol, el PSOE, ja té assumidala derrota a les properes eleccions,i com a darrer servei presenta alFMI, al Banc Mundial i a la UnióEuropea aquesta darrera granreforma, que intensificarà enca-ra més graus d'explotació.

I finalment hi ha una realitatsindical, on s'ha passat en pocs

mesos de la vaga general del setem-bre de 2010 a l'acceptació de lareforma de les pensions al generde 2011 per part del sindicalismeoficial. CCOO i UGT han assumiten pocs mesos el discurs de la derro-ta i la necessita de la negociacióper poder-se reclamar com a inter-locutors, a pesar d'acceptar reta-llades impressionants de drets.Aquesta darrera reforma no s'hapogut pactar, tot i que CCOO i UGTfins al darrer moment han cregutque hi hauria acord amb la patro-nal.

Quin és el principal punt de lareforma?El més important és que hi ha lapossibilitat real que molts aspec-tes essencials de la relació laboral(salaris, hores extres, categoriesprofessionals,...) es regulin perconveni d'empresa, per sota delque determini el del sector, ambl'excepció que el del sector no hopermeti explícitament, i aquí hihaurà una feina important delssindicats combatius.

Aquest fet trenca la lògica actuali de les darreres dècades, i tindràmolts efectes. A curt termini veu-rem treballar per sota de convenide sector en algunes empreses,però a llarg termini hi haurà un"efecte dominó", ja que les empre-ses que treballin per sota de con-veni faran competència a les quecompleixin el conveni, i molts tre-balladors es veuran obligats a nocomplir conveni per mantenir ellloc de treball. L'altre efecte a llargtermini serà la lenta substituciódels convenis de sector pels d'em-presa, que poc a poc seran els

importants, i deixaran com a sub-sidiaris els de sector.

I quins altres efectes tindrà?La nova norma obliga a les partsa pactar una distribució irregularde la jornada, que si no diuen resserà del 5%. Només aquest fet jaés la negació de la negociaciócol·lectiva, ja que l'Estat obliga alsque pacten en favor d'una de lesparts, l'empresa, i en detrimentde l'altra. És una paradoxa dir-linegociació col·lectiva si les parts

no poden negociar, i el pacte estàja marcat a favor d'un d'ells.

L'altra gran reforma és l'arbi-tratge obligatori després de 8-14mesos que el conveni hagi finalit-zat el seu termini. Aquest arbitrat-ge novament posa un nou elementa favor de l'empresa, i s'estableixque com a contingut mínim de totsels nous convenis ha de constar

qui farà aquest arbitratge, i si noel portarà a terme el Ministeri deTreball.

Hi havia molta diferència entreles propostes de CCOO i UGT i dela Patronal CEOE?Com a model entenc que no hi haviagaires diferències, sinó que elsdiferenciava un aspecte meramentd'intensitat, però en el fons erenpropostes semblants.

El graciós d'aquest tema és quela negociació d'aquesta reforma ésla millor exemplificació de comserà la negociació col·lectiva a par-tir d'ara. La CEOE primerament vadeixar passar el temps al límit,quan ja estava a tocar el terminiestablert pel govern del juny de2011. Els sindicats oficials es vanveure obligats a presentar una pro-posta (molt semblant als postulatsde la CEOE) perquè el govern noregulés per decret, i la CEOE, unavegada conegut fins a on podienarribar CCOO i UGT, va dir que no,ja que no tenia res a perdre: pocsmesos després el govern del PSOEha legislat una mica més a favorde la patronal, i d'aquí a deu mesosel nou govern del PP de ben segurencara regularà més al seu favor.

Per tant, cap benefici tenia laCEOE de signar, i molt ha guanyaten negar-se a fer-ho. I d'aquestamanera es comportaran a partird'ara els empresaris en la negocia-ció col·lectiva, ja que el temps sem-pre estarà al seu favor, res elsimpulsarà a negociar, i sempre tin-dran o un àrbitre o un organismeque tancarà el conflicte final ambuna sortida que en gran part segurque els beneficiarà.

Una onada de reformes han caigutsobre el mercat laboral a l'Estat espan-yol. Primer va ser la Reforma Laboral,posteriorment fa poques setmanes, lade la negociació col·lectiva, i el pas-sat 21 de juliol la de la Seguretat Social.Des de L'ACCENT hem volgut que enVidal Aragonés, especialista en con-venis col·lectius del despatx Col·lec-tiu Ronda de Barcelona,ens aporti ele-ments per poder analitzar aquestareforma.

Vidal Aragonés,advocat laboralistadel Col·lectiu Ronda

ENTREVISTA

““SS’’hhaa ffeett uunn ccoopp dd’’eessttaatt aa llaanneeggoocciiaacciióó ccooll··lleeccttiivvaa””

“Molts aspectesessencials de la rela-ció laboral (salaris,

hores extres,categories profes-

sionals,...) es regula-ran per sota del

conveni de sector”

“Entre les propostesde CCOO i UGT i dela patronal CEOE no

hi havia gaires diferències, els diferenciava un

aspecte meramentd'intensitat”


Top Related