dossier de premsa 'mcbth

MCBTH (Macbeth) William Shakespeare Versió lliure d’Àlex Rigola

MCBTH (Macbeth) William Shakespeare Versió lliure d'Àlex Rigola

2

MCBTH (Macbeth)

Estrena a Temporada Alta 2012 El Canal (Coma Cros) Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona 4, 5 i 6 d’octubre, 21 h

Teatre Nacional de Catalunya Sala Petita De l’11 d’octubre al 18 de novembre

Posterior gira per Catalunya, Estat Espanyol i Europa.

«Tot allò que és bell i just pot ser també lleig i fastigós. I tot allò que és lleig i fastigós pot ser també bell i just.»


3

Ambició i poder Tres bruixes misterioses i fosques anuncien al general Macbeth que arribarà a ser rei d’Escòcia i que el seu company, Banquo, serà pare de reis. L’auguri desperta l’ambició de Macbeth, però especialment de la seva esposa, amb qui planeja i consuma l’assassinat del bon rei Duncan per ocupar el seu tron. Tot el que semblava un pla fantàstic es veurà trencat per les conseqüències dels actes. Res és el que semblava. Res és el que sembla. Ho diuen les bruixes a l’inici: «Tot allò que és bell i just pot ser també lleig i fastigós. I tot allò que és lleig i fastigós pot ser també bell i just.» A començament del segle XVII, probablement entre 1605 i 1606, William Shakespeare va escriure una de les seves peces més fosques i misterioses, Macbeth. Obra maleïda (dins el món del teatre es diu que esmentar-ne el títol provoca malastrugança), genial, sagnant, críptica... està considerada un dels textos cabdals de la història del teatre. L’obra, adaptada i dirigida per Àlex Rigola en aquest MCBTH (Macbeth), ens obre les portes de l’essència de la tragèdia, amb una acurada traducció a càrrec de Salvador Oliva, uns personatges interpretats per un repartiment magnífic de sis actors i actrius, i una certesa: res serà igual després de cometre una falta conscientment, res serà igual després de matar.


4

MCBTH (Macbeth) William Shakespeare Versió lliure d'Àlex Rigola Traducció ...................................................................................... Salvador Oliva Direcció ............................................................................................. Àlex Rigola Escenografia ...................................................................................Max Glaenzel Vestuari .......................................................................................BRAIN&BEAST Il·luminació .............................................................................August Viladomat So .........................................................................................................Igor Pinto Ajudanta de direcció ....................................................................Georgina Oliva Amb: Duncan ...............................................................................................Lluís Marco Malcolm ........................................................................................... Oriol Guinart Macbeth ...........................................................................................Joan Carreras Banquo ........................................................................................ Marc Rodríguez Macduff .............................................................................................Míriam Iscla Lady Macbeth Aparicions ...........................................................................................Alícia Pérez Producció: Teatre Nacional de Catalunya i EL CANAL-Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona


5

BANQUO Pel rellotge, podem dir que és de dia i, tanmateix, la foscor tapa el fanal viatger. MACDUFF ¿És el domini de la nit, o el torbament del dia que fa que les tenebres colguin el rostre de la terra, quan, de fet, la llum viva l’hauria de besar? MALCOM Una naturalesa que és bona i virtuosa es pot vinclar. BRUIXES El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic. DUNCAN Si jo fos el porter del dimoni, no donaria l’abast a fer girar la clau. LADY MACBETH El que està fet no es pot desfer. MACBETH Els fets contra natura engendren desgavells contra natura. L'ÈTICA, com a doctrina, és una branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat o moralment correcte. L'ètica general estableix els criteris per jutjar si una acció és bona o dolenta i per jutjar els motius i les conseqüències d'un acte. No es tracta de guanyar-se un saber per si mateix, sinó d'actuar amb la consciència d'una acció social responsable. Àlex Rigola


6

Sinopsi

Els generals escocesos Macbeth i Banquo tornen victoriosos d'una batalla contra les tropes noruegues. En un erm es troben amb tres bruixes que profetizen que Macbeth serà Senyor de Cawdor i Rei d'Escòcia i que l'estirp de Banquo regnarà a Escòcia. El Rei d'Escòcia, Duncan executa al Senyor de Cawdor per traïció i el lliura el senyoriu a Macbeth.

Macbeth veient que el destí anunciat per les bruixes es va complint i animat per la seva esposa, assassina Duncan quan aquest s'allotja al seu castell. Els fills del Rei, Malcolm i Donalbain fugen espantats cap a Anglaterra i Irlanda respectivament pel que la sospita del regicidi recau en ells. Macbeth, com a parent més pròxim, és nomenat Rei d'Escòcia.

Perquè no es compleixi la profecia de les bruixes respecte a Banquo, Macbeth envia sicaris per matar Banquo i el seu fill Fleance. Banquo mor, però el noi aconsegueix escapar.

Macbeth té cada vegada més al·lucinacions i el fantasma de Banquo se li apareix. Espantat, consulta les bruixes i aquestes li diuen que es guardi de Macduff, Senyor de Fife; que cap home parit per dona podrà mai vèncer a Macbeth; i que el seu poder es mantindrà fins que el bosc de Birnam entri a Dunsinane. Macbeth fa assassinar la dona i els fills de Macduff. Aquest mentrestant ha partit cap a Anglaterra per a unir-se a Malcom, legítim hereu de la corona escocesa, i han reclutat un exèrcit de 10.000 homes per entrar a Escòcia.

El sentiment de culpabilitat torna boja Lady Macbeth que acaba traient-se la vida. L'exèrcit de Malcom talla arbres del bosc de Birnam i escudats rera d'ells, els homes entren a Dunsinane. Macduff, que havia estat tret del ventre de la seva mare abans d'hora, acaba amb la vida de Macbeth. Malcom és proclamat Rei d'Escòcia.


7

Introducció a Macbeth Fragment del pròleg a l’edició de Macbeth. Barcelona, Vicens Vives, 1988. Macbeth és una de les tragèdies més famoses i representades de totes les que va escriure Shakespeare. La història és coneguda de tothom, fins i tot d’aquells que mai no han vist ni llegit l’obra. Se n’han fet diverses pel·lícules, així com filmacions que parteixen de determinats muntatges. Destaquen, sobretot, les dirigides per Orson Welles, Roman Polansky i Trevor Nun, aquesta última protagonitzada per Ian McKellen i Judy Dench. Akira Kurosava també en va fer una adaptació magistral, Tron de sang, tot i que sempre hi trobarem a faltar el text de Shakespeare, perquè, si bé el guió segueix la història, les paraules se n’aparten molt. I, finalment, caldria esmentar la versió de The BBC TV Shakespeare, dirigida per Jack Gold.

Macbeth és una obra negra i misteriosa: conté molts elements que apareixen sovint a les pel·lícules de terror: tempestes, aparicions de bruixes, traïdors, assassinats d’homes justos, d’una dona i de dos nens. Hi ha dues guerres, una lluita final cos a cos i, sobretot, molta sang. Però sovint no s’interpreta com una obra de terror, sinó com un estudi sobre l’ambició humana o sobre el fracàs d’aquesta ambició. Ara bé, per poca atenció que posem al text, ens adonarem que, si la interpretem d’aquesta manera, n’obtenim una lectura bastant reduccionista. Si el tema principal de Macbeth fos el de l’ambició, ¿quin paper hi tindrien les bruixes? Si l’ambició ja és una passió connatural a la naturalesa humana, Shakespeare no tenia cap necessitat de donar un paper tan important a les bruixes. I són elles que ocupen l’escena inicial del primer acte: situades en una esplanada d’Escòcia, diuen unes paraules a primera vista incomprensibles, després pronuncien un encanteri i, finalment, desapareixen diluint-se en l’aire. ¿Quina necessitat hi hauria del recurs d’aquests elements ultraterrenals per tractar el tema de l’ambició? Certament que l’ambició apareix tan bon punt entra Lady Macbeth a escena, i també en un dels primer soliloquis del protagonista. Però, tot i així, no la podem considerar com el motor de l’obra. Les bruixes, en canvi, sí. Parem-hi una mica d’atenció.

Les bruixes, anomenades també «germanes del fat», parlen en vers, en el mateix metre de les cançons infantils, el tetràmetre trocaic o bé, per a nosaltres, l’heptasíl·lab, que aquí també és el metre dels encanteris. A les paraules que diuen aquestes dones, hi ha diverses paradoxes. Diuen que es tornaran a trobar: «quan ja sigui perdut i guanyat el combat». Ara bé, un combat no pot ser perdut i guanyat alhora. Si ho interpretem de manera que el combat que uns perdran serà considerat per altres com una victòria, podem extreure’n una mica de sentit; però, tot i això, no queda explícit quins són els uns i quins els altres, ni si la victòria i la derrota afecta un mateix bàndol. La paradoxa següent és pràcticament impossible de traduir en tots els seus sentits. L’original diu: Fair is foul and foul is fair, on veiem un paral·lelisme, un quiasme i una quàdruple al·literació d’efes inicials; però són els conceptes que fan que aquesta frase sigui


8

pràcticament introduïble, i no pas els elements fonètics. Fair és la substantivació d’un adjectiu que significa coses diverses, però bàsicament dues: «bell» i «just». I foul a més a més de «lleig» significa «fastigós» en sentit literal i també en un sentit figurat que apunta cap a la reprovació moral. La frase, doncs, amb una impressionant economia de mitjans, proposa justament la tergiversació de l’ordre moral. «Tot allò que és bell i just és també lleig i fastigós. I viceversa: tot allò que és lleig i fastigós és també bell i just.» Així, doncs, la naturalesa de les paradoxes, les tergiversacions, les invocacions i el fet que les bruixes es reuneixin quan hi hagi pluja, llamps i trons, són indicis inequívocs de la presència del mal. No és cap sobreinterpretació, em sembla, si partim de la base que aquests personatges que apareixen a l’escena inicial de l’obra, són la personificació del mal. I, a més a més, prestem atenció al fet que elles diguin que es trobaran amb Macbeth, podem arribar a la conclusió que són elles, doncs, que decideixen la captura. I són elles també les que intervenen en la seva vida anunciant-li les profecies que li anuncien. I són aquestes profecies que, juntament amb la seva dona, l’empenyeran cap a l’assassinat del rei. És per això que deia més amunt que les bruixes i no pas l’ambició són el veritable motor de l’obra.

¿Com intervé, doncs, el mal, a Macbeth? Podríem dir que el mal, personificat amb les tres bruixes, entra en el món per posseir Macbeth, per destruir l’ordre establert i, finalment, per destruir-lo a ell mateix. I encara que el mal, al final, no resulti vencedor; ja haurà estat capaç de provocar sofriment, devastacions i mort, que no tan sols afectaran unes poques persones, sinó també tot un país. L’obra ja comença i acaba amb una de les follies més recurrents de la història de la humanitat: la guerra. Al començament és una guerra entre Noruega i Escòcia. I al final, entre Anglaterra i Escòcia. Salvador Oliva Podeu llegir l’article secer aquí: http://www.tnc.cat/ca/mesinfo-article-introduccio-a-macbeth-salvador-oliva


9

Dins el cap de Macbeth Macbeth és una de les obres més breus i difícils de Shakespeare. «La brevetat de Macbeth és indestriable de la seva força d’irradiació», diu Mark Van Doren. «El fet que en aquesta obra s’ometin les escenes llegendàries de guerres escoceses més aviat va a favor de l’obra. Aquí menys és més». Diu Van Doren que Macbeth, «l’heroi d’aquesta tragèdia, és menys valuós com a persona que Hamlet, Otel·lo o Lear; i que Antoni, Coriolà o Timó d’Atenes. Potser no ens alegrarem de la seva caiguda, com deia el Dr. Johnson que havíem de fer, però tampoc sabem prou coses sobre ell i hem trobat ben poques virtuts per experimentar a la seva mort aquella tràgica sensació de pèrdua, feta necessària per ironies del destí que depassen la nostra comprensió. És ben cert que Macbeth ja ha lliurat la seva ànima abans de començar l’obra. Quan el veiem per primera vegada en escena, ja està immers en un pou de pors, les pors que finalment l’empenyeran al desfici fins a convertir-lo en una figura abominable. Unes pors que també el convertiran, als nostres ulls, en un gran poeta.» «El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic», diuen les bruixes de Macbeth al principi de la funció. Amb aquesta sentència, Shakespeare s’avança a les formulacions estètiques que faria Friedrich Nietzsche tres-cents anys després. Àlex Rigola ha transfigurat enginyosament les bruixes amb tres caretes de Mickey Mouse. És un dels recursos del director, recodificar el vestuari per acostar-nos els personatges a referents contemporanis. L’uniforme de l’exèrcit del rei d’Escòcia, per exemple, és la samarreta del Celtic de Glasgow. I el bosc d’Arden, una col·lecció d’avets de Nadal, que han estat col·locats amb intenció sobre l’espai escènic per Max Glaenzel. Disney, futbol, kitsch nadalenc són tres ingredients d’aquesta lletjor que contamina les nostres vides sense que ni ens n’adonem: «El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic.» El MCBTH (Macbeth) que ens proposa Rigola flueix entre monòlegs. Aquí el diàleg no està posat mecànicament al servei d’un argument, sinó que és per obra de la paraula que ens imaginem l’acció. Hi ha un estatisme deliberat en l’actitud displicent amb què, per exemple, Alícia Pérez diu el monòleg de Lady Macbeth, asseguda en una butaca, cosint frases plenes de ressentiment i mala llet, perversament inaudibles. Rigola ha reduït el repartiment a sis actors, que es distribueixen bona part de la trentena de personatges que Shakespeare va fer encabir en aquesta obra. El director ha demanat als actors que es lliurin a la poesia del text. No hi ha assassinats espectaculars ni escenes de gran truculència. Queda lluny el Rigola de Santa Joana dels Escorxadors o Glenngary Glenrose, muntatges en què el director semblava més interessat a integrar en un sol espectacle llenguatges de diferents disciplines artístiques (dansa, vídeo, música en directe, etc.), que a servir un text de manera reverencial. És cert, però, que el concepte


10

escenogràfic d’aquesta producció flirteja amb les arts visuals. «Es podria dir que l’espai escènic dissenyat per Max Glaenzel és com una instal·lació», afirma Àlex Rigola, «una instal·lació que et podries trobar en un museu d’art contemporani, no tant per la qualitat sinó per la tipologia». Les referències a Disney o al Celtic de Glasgow (rival del Barça a la Champions aquesta temporada) es poden entendre també com a recursos de distanciament que ens arriben a sobtar. Amb tot, és el discurs qui mana aquí. Potser és a partir de 2666 que Rigola descobreix la força que pot tenir la discursivitat. Aquest MCBTH (Macbeth) ens presenta el text nu, pelat i laminat fins a l’essència, i uns actors que el diuen sense declamar, en la intimitat de la Sala Petita. Uns actors que canvien de personatge sense moure’s del sofà. En tenen prou de posar-se un casc o treure’s una careta per passar a encarnar una altra veu. Rigola ens adverteix que la segona part de l’espectacle, que és molt curta, demana una certa obertura mental a l’espectador, perquè ens llança a un espai que no està del tot definit. «No sabem si ens hem ficat en terra de ningú o en el cap del mateix Macbeth», diu Rigola. «En aquesta segona part, els personatges apareixen sobre una superfície blanca, amb una gran taca de sang. L’espectador haurà de fer servir la imaginació per treure’n les seves pròpies conclusions.» Per a Rigola, Macbeth és una obra que parla de la relació entre el desig i l’ètica, de la tensió entre el que voldríem fer i el que hem de fer. «Plantegem quina línia estem disposats a creuar per aconseguir el que volem, i què ens passa per dins quan travessem aquesta línia», diu Rigola. El director ens convida a entrar dins el cap de Macbeth en el moment que consuma aquesta transgressió. «En el moment en què has creuat segons quines línies ètiques i has tancat rere teu segons quines portes, et trobes com Macbeth, a qui de sobte se li presenta una nova perspectiva de vida. Sap que s’ha equivocat, però tampoc es pensa deixar matar, ha de continuar endavant, amb una mirada sobre els altres en la qual no hi ha grans passions. Al final d’aquesta segona part, que a penes dura vint minuts, podríem dir que Macbeth es mira les bruixes fins i tot amb una certa benevolència», explica Rigola. Al capdavall, de qui parlem quan parlem de Macbeth? Sembla que l’ètica hagi desaparegut dels nostres caps i de qui ens governa. No es veu en la vida política cap preocupació per haver mentit, sinó que acumulem una fal·làcia rere l’altra. No queda cap rastre d’ètica en persones que teòricament escullen aquesta professió per fer el món una mica millor. Bernat Puigtobella


11

Àlex Rigola Direcció Neix a Barcelona el 1969. Des del maig del 2010 és el director de la secció de teatre de la Biennal de Venècia i director resident a EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona. Ha estat director del Teatre Lliure entre el 2003 i el 2011. Durant el període 2003-2010, els muntatges d’Àlex Rigola han girat per França, Itàlia, Alemanya, Portugal, Espanya, Rússia, Bòsnia Herzegovina, Polònia, Romania, Xile, Veneçuela, Colòmbia, Taiwan i Austràlia. Dramatúrgia i direccions: Coriolà. Dir. Àlex Rigola. El Canal-Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i Teatre Lliure. 2012; Labcanal Havanera: Argelès sur mer. Director. Temporada Alta i El Canal. 2011; Tragèdia. Director. Festival Grec 2011. Bitò Produccions i Àlex Rigola. 2011; The end. Director. Teatre Lliure. 2011; Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams. Director. Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional. 2010; Nixon-Frost de Peter Morgan. Director. Teatre Lliure. 2009; Días mejores de Richard Dresser. Teatro de La Abadía. 2008; Rock’n’Roll de Tom Stoppard. Teatre Lliure. 2008; El buñuelo de Hamlet de Luis Buñuel i Pepín Bello. Expo Zaragoza 2008. 2008; 2666 de Roberto Bolaño. Director. Teatre Lliure. 2007; L’holandès errant de R. Wagner. Gran Teatre del Liceu i Teatro Real. 2007; Nit just abans dels boscos de B-M. Koltès. Temporada Alta i Teatre Lliure. 2006; Arbhust de Paco Zarzoso. Teatre


12

Lliure – Festival de Barcelona Grec 2006. 2006; Largo viaje hacia la noche d’Eugene O’Neill. Teatro de La Abadía 2006; European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules). Festival Temporada Alta. 2005; Ricard III, de William Shakespeare. Festival de Teatro Clásico de Almagro i Teatre Lliure. 2005; Santa Joana dels Escorxadors de Bertolt Brecht. Festival Grec 2004 i Teatre Lliure. 2004; Glengarry Glen Ross de David Mamet. Teatre Lliure. 2003; Cancionero de Palacio del s- XVII. Direcció musical de Carles Magraner. Festival Castell de Peralada. 2003; Juli Cèsar de W. Shakespeare. Teatre Lliure. 2002; Ubú d’Alfred Jarry. Teatro de la Abadía. 2002; Woyzeck de G. Büchner. Festival Grec i Teatre Romea. 2001; Titus Andrònic de W. Shakespeare. Festival Grec i Temporada Teatre Lliure. 2001; Suzuki I i II d’Alexei Chipenko. Teatre Lliure. 2001; Les variacions Goldberg de George Tabori. Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers). 2001; Un cop baix de Richard Dresser. Sitges Teatre Internacional (STI) i Sala Beckett. 2000. Premi de la Crítica a la Millor Direcció; Troianes d’Eurípides. STI. 1998; Kafka: El procés de Franz Kafka. STI i Teatre Adrià Gual. 1997; Camí de Wolokolamsk de Heiner Müller a l’homenatge a Heiner Müller fet al Teatre Artenbrut. 1996 Premis i mencions: Premi Max al Millor Espectacle Teatral i a la Millor Escenografia per 2666. 2009; Premi Internacional Terenci Moix de las Arts Escèniques 2008 per 2666. 2008; Premi Qwerty 2008 a la Millor Adaptació d’una novel·la a un altre format per 2666. 2008; Premi de la Crítica al Millor Espectacle Teatral, Millor Dramatúrgia i Millor Escenografia per 2666. 2007; Premi Notodo al Millor Muntatge d’Arts Escèniques per Largo viaje hacia la noche. 2006; Premi Enderrock al Millor Espectacle Musical per Cançons d’amor i droga. 2003; Premi José Luis Alonso per a joves directors de l’ADE (Asociación de Directores de Escena). 2001; Premi Butaca 2001 al Millor Director de Teatre i al Millor Muntatge Teatral; premi de la Crítica a la Millor Direcció per Titus Andrònic; Premi de la Crítica a la Millor Direcció per Un cop baix. 2000; Premi de la Crítica a la Millor Direcció per La màquina d’aigua. 1999.

Max Glaenzel Escenografia Es va formar a l’escola La Massana de Barcelona i va començar la seva activitat com a escenògraf el 1997, amb directors com ara Àlex Rigola, Sergi Belbel o David Selvas.

Teatre: Macbeth de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. TNC Sala Petita. 2012; Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. 2012; L’habitació blava de David Hare. Dir. David Selvas. Teatre Romea. 2012; Rei i senyor de Josep Pous i Pagès. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2012; Coriolà de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2012; Hedda Gabler d’Ibsen. Dir. David Selvas. Teatre Lliure. 2012; Agosto de Tracy Letts. Dir. Gerardo Vera. Centro Dramático Nacional de Madrid. 2011; Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala


13

Petita. 2011; Tragèdia. Dir. Àlex Rigola. Grec 2011; Pedra de tartera de Maria Barbal. Dir. Lurdes Barba. TNC Sala Petita. 2011; Les tres germanes de Txèkhov. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2011; L’arquitecte de David Greig. Dir. Julio Manrique. Teatre Lliure. 2011; Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2010; La Gavina de Txèkhov. Versió de Martin Crimp. Dir. David Selvas. La Villarroel. Grec 2010; The Hamlet’s circus de Toni Martín. Dir. Toni Martín. CAER. Teatre Romea. 2010; Escenes d’un matrimoni / Sarabanda d’Ingmar Bergman. Dir. Marta Angelat. TNC Sala Petita. 2010; El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009. Premi Butaca 2010 a la millor escenografia; Alícia de Lewis Carroll. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2009; Nixon-Frost i Nixon-Frost (unplugged scenic) de Peter Morgan. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Días Mejores de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Festival Temporada Alta, Teatro de La Abadía, CAER. 2008; Jugar amb un tigre de Doris Lessing. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Rock’n’roll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008; Rodoreda, retrat imaginari. Dir. Carlota Subirós. Mercat de les Flors. Grec 2008; Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Goldberg de Ferran Carvajal. Mercat de les Flors. 2008; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; 2666 de Roberto Bolaño. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Grec 2007; Viatges a la felicitat. Projecte T6-dansa. TNC Sala Tallers. 2007; Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER de Reus. TNC Sala Petita. 2007; Unes veus de Joe Penhall. Dir. Marta Angelat. Villarroel Teatre. 2007; En Pólvora d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2006; Otel·lo de Shakespeare. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Els estiuejants de Màxim Gorki. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Les falses confidències de Pierre de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2005; Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; El beso de la mujer araña de Manuel Puig. Dir. Manuel Dueso. Teatro Muñoz Seca de Madrid. 2004; Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004; Barcelona mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. 2004; Primera plana de B. Hecht i C. MacArthur. Dir. S. Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Il viaggio a Reims de Gioachino Rossini. Dir. Sergi Belbel. Dir. musical Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu. 2003; L’habitació del nen de J.M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel. Teatre Lliure. 2003; El cas Gaspard Meyer de Jean-Yves Picq. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2002; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. Sala Gran. 2002; El club de la corbata de Fabrice-Roger Lacan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2002; Moll Oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. 2002; Vindrà algú de Jon Fosse. Dir. Antonio Simón. Sala Beckett. 2002; El perro del hortelano de Lope de Vega. Dir. Magüi Mira. Vània Produccions. 2002; La dona i el detectiu de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Mort accidental d’un anarquista de Dario Fo. Dir. P. Planella. Teatre de calaix. 2001; Madre (el drama padre) d’Enrique Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel. Centro Dramàtico Nacional. 2001;


14

La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001; Eso a un hijo no se le hace de J.M. Benet i Jornet. Dir. Tamzin Townsend. Euro Escena. 2001; Excuses de Jordi Sánchez i Joel Joan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Estiu d’Edward Bond. Dir. Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001; Històries d’amor de Toni Cabré. Dir. Toni Casares. TNC. Sala Tallers. 2000; El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2000; La mort d’August de Romain Weingarten. Dir. Víctor Álvaro. Centre Dramàtic del Vallès i xtv: 2000; Taurons de David Mamet. Dir. Ferran Madico. Villarroel Teatre. 2000; Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs de Normand Chaurette. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2000; Penjats de Tim Firth. Direcció: Tamzin Townsend. Villarroel Teatre. 1999; La sang de Sergi Belbel i El gos del tinent de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999; Això guixa de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. Zitzània Teatre. 1999; Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. Vània Produccions. 1999; Àfrica 30 de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1998; Sóc Lletja de Jordi Sánchez i Sergi Belbel. Dir. S. Belbel. Cia. Kràmpac. 1997; kràmpack de Jordi Sánchez. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre de l’idiota. 1994; Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. Direcció: Josep Maria Mestres. Cia. Receca de Winter. 1993.


15

August Viladomat Il·luminació Treballs d’il·luminació: Petits crims conjugals. Dir. Xicu Masó. 2011; Mi Alma en otra parte. Dir. Xicu Masó. 2011; El Somni del Crepuscle. Dir. Joan Solana. 2010; Lectures a 4 Bandes. Associació Dramaturgs de Girona, 8 obres. 2010; Nada nuevo que contar, Pocapuc Teatre. 2010; Concert tempestiu. Cor de teatre. 2010; Tot. Mentidera teatre. 2010; L'home dels coixins. Dir. Xicu Masó. 2009; Lectures Dramatitzades. Catalan Days Festival, New York. Dir. Carlota Subirós. 2009; Ulls de Bruixa. Dir. Joan Solana. 2009; Alaska i altres deserts. Dir. Xicu Masó. Il·luminació nominada als premis Butaca. 2009; Tots soms Pops. Dir. Albert Olivas. Premi Caixa Manlleu. 2009; Novembres. Dir. Pere Puig. 2009; L'home perseguit. Dir. Xavier Pujolràs. 2008; Iety. Dir. Sílvia Escuder. 2008; El despatx. Dir. Xavier Pujolràs. 2008; Petó públic. Mentidera Teatre. Dir. Rosa Maria Sardà. 2008; L’última habitació. Dir. Xavier Pujolràs. 2007; Tres versions de la vida. Dir. Xicu Masó. 2007; L’Aigua. Producció IMCET, Terrassa. Dir. Xicu Masó. 2007; Fum, Fum, Fum. Teatrebrik. Dir. Miquel Torrent. 2007; Bondat. La Planeta. Dir. Pere Puig. 2007; El Somni d’una nit d’estiu. Dir. Xavier Ausellé. 2006; La Strada. Producció IMCET, Terrassa. Dir. Xicu Masó. 2006; Temps Mort. Ironeia Produccions. Dir. Joan Solana. 2006; True West. La Troca Produccions. Dir. David Selvas. 2006; Lúcid. La Planeta i Sala La Becket. Dir. Rafael Spegelburd. 2006; Radiografia. Babaus Teatre. 2005; Els últims 5 anys. Dir. Cristina Cervià. 2005; Cuina selecta. Dir. Jordi Coromina. 2005; Les conquestes de l’Albert. Teatre Municipal de Banyoles. 2005; Sr. Klein. La Planeta. Dir. Xavier Pujolràs. 2005; Backroom. 4 Produccions. Dir. Xavier Pujolràs. 2004; John & Joe. Aloges Teatre. Direcció: Miquel Torrent. 2004; Despertar-se. Teatrebrik. Dir. Jordi Sala. Premi Visionat de la Diputació de Girona. 2004; Sota el bosc làctic. Atot. Dir. Cristina Cervià. 2004; Deserts. Dir. Miquel Torrent. 2004; Trobada entre Àngels Margarit i Andrés Corchero. 2004; Persistència de la memòria. Joan Carles Martínez. 2004; Rient cap a la foscor. Atot. Dir. Sílvia Ferrandis. 2003; Sota el til·ler. Centre Dramàtic del Vallès. Dir. Xicu Masó. 2003; Pervertimento. Diguem-ne Teatre. Dir. Xicu Masó. Segon Premi Concurs de Teatre Amateur de Manlleu. 2003; Després de la pluja. Teatrebrik. Dir. Jaume Ribera. Premi Visionat de la Diputació de Girona. 2003; Songs de Cabaret. Cor de Teatre. Dir. Xicu Masó i David Costa. Il·luminació i tècnic. 2003; Palestina. Pocapuc Teatre. Dir. Joan Solana. Il·luminació i tècnic. 2002; Ull clínic. Teatre d’Art de Banyoles. Dir. Miquel Torrent. Il·luminació i tècnic. 2001; Festa de l’esperit d’estiu. Goc i Magog. Espectacle de carrer. Il·luminació i tècnic. 2001.

Il·luminador de companyia. Entre 2003 i 2011, coordinador tècnic, il·luminador i tècnic de llums amb la Companyia de dansa Mal Pelo pels següents espectacles: Cain&Cain, com a il·luminador i cap tècnic; Todos los nombres, com a il·luminador i programador de seqüències; Swimming Horse, retrospectiva dels 20 anys de la companyia, com a il·luminador. Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona; He visto Caballos, il·luminador formant equip amb Ramon Rey; Testimoni de Llops, il·luminador formant equip amb Ramon Rey;


16

Atlas (antes de llegar a barataria) i Bach, estrenats a l’Espai Lliure. Gira per Espanya, Europa, Orient Mitjà i Canadà; On remplacé les cops, il·luminador. Estrenat al Fòrum Barcelona 2004; El llenguatge secret de les dones. Espectacle inaugural de les Jornades del Fòrum de les Dones dins el Fòrum Barcelona 2004; Trobada entre Fustin i Malpelo. Il·luminador. Estrenat al Teatre de Salt dins el Festival Temporada Alta 2004; Testimoni de Llops, il·luminador. Gira per Espanya i Europa; Atrás los ojos, Bach. Gira per Espanya, França i Itàlia; An (el silenci). Mercat de les Flors. Grec 2003. Il·luminació formant equip amb Ramon Rey. Gira per Espanya, França, Anglaterra i Itàlia; L’animal a l’esquena. Gira per Espanya i Itàlia.

El 2009 fuda l’empresa Punt de Fuga. Logística tècnica d'espectacles S.L., juntament amb Marc Paneque, Lluís Robirola i Lluís Nadal.

Elaboració d’estudis tècnics per a projectes d’equipaments teatrals: Auditori Ateneu de Banyoles. Estudi tècnic en col·laboració amb Guillermo Góngora (espai escènic) i R. Ros i G. Mas (so). 2007; La Factoria de Banyoles. Avantprojecte tècnic en col·laboració amb Jordi Soler. Relacions entre Ajuntament i empreses externes, des de compres fins a la instal·lació d’equips; Sala Polivalent de Cassà de la Selva. Avantprojecte tècnic en col·laboració amb Jordi Soler.

BRAIN&BEAST Vestuari César Olivar, després d’una trajectòria de 30 anys en el disseny de vestuari escènic i amb treballs destacats a l’antic Teatre Lliure, el desaparegut Centre Dramàtic de la Generalitat i el Teatre Nacional de Catalunya (entre d’altres teatres i companyies, s’associa amb Àngel Vilda, dissenyador de moda amb la seva pròpia marca comercialitzada i amb presència continuada a les Passarel·les Gaudí i Circuit (Barcelona), Espacio Cibeles (Madrid) i Salón Redez-vous (París).

Com a tàndem professional en el món del teatre han dissenyat els vestuaris de: De repente el último verano de Tennessee Williams. Dir. José Luís Sáiz. Centro Dramático Nacional. Madrid. 2006; Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2007; El dia del profeta de Joan Brossa. Dir. Rosa Novell. TNC Sala Petita. 2008; Mort de dama de Llorenç Villalonga. Dir. Rafel Durán. Premi Butaca i Premi de la Crítica Teatral al Millor Disseny de Vestuari. 2009; Antílops de Henning Mankell. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2009; La dona justa de Sándor Márai. Dir. Fernando Bernués. Teatre Borràs. 2011.

Des de 2010, i al costat de Verónica Raposo, creen la firma de moda BRAIN&BEAST, amb presència a les quatre darrereres edicions de la passarel·la 080 Barcelona Fashion Week i la voluntat fundacional d’oferir un producte 100% made in Barcelona.


17

Igor Pinto So Dissenyador de so: Coriolà. Dir. Àlex Rigola. EL CANAL-Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i Teatre Lliure. 2012; Quit. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 2012; The End. Dir. Àlex Rigola. Espai Lliure. 2011; Gata sobre teulada de zinc calenta. Dir. Alex Rigola. Lliure de Gràcia. 2010; El buñuelo de Hamlet. Dir. Àlex Rigola. Expo Saragossa. 2009; Rock’n’roll. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008; Traïció. Dir. Carles Alfaro. Teatre Lliure. 2007; Piturrino fa de music. Dir. Carles Santos. Teatre Lliure. 2007; Conte d’hivern. Dir. Ferran Madico. Teatre Grec. 2007; La nit just abans dels boscos. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2006; Dia de partit. Dir. Rafael Duran. Espai Lliure. 2006; Last Chance. Dir. Carol Lopez. Teatre Bartrina/Espai Lliure. 2006; El bosc de farucàrum. Gran Teatre del Liceu/Teatre Lliure. Dir. Jordi Fondevila i Manuel Valdivieso. Teatre Lliure. 2005; V.O.S. Carol López. Espai Lliure. 2005; Un matrimoni de Boston. Dir. Josep Maria Mestres. Espai Lliure. 2005; Estètic paradise. Dir. Carol Lopez. Sala Becket. 2004; Sis personatges en busca d’autor. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2004; Lear d’Eduard Bond. Dir. Carme Portaceli. Teatre Grec/Teatre Lliure. 2003; Vermeer. Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Lliure de Gràcia. 2003; Jazz a Europa avui. Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. 2003; Romeu i Julieta. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 2003; Ellington Stravinsky. Dir. Lluís Vidal i Josep Pons. Teatre Lliure. 2003; Juli Cèsar. Dir. Àlex Rigola. Lliure de Gràcia. 2002; Univers Miles Davis. Dir. Lluís Vidal. Teatre Lliure. 2002; Regals. Dir. Quim Lecina. Liceu/Teatre Lliure. 2002; Cendres a les cendres. Dir. Antonio Simón. Espai Lliure. 2002; Víctor o els nens al poder. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2002; Suzuki I i II. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2001; Una joventut europea. Dir. Roger Bernat. General Elèctrica. 1999. Tècnic de so i audiovisuals. Des de l’any 2002 fins a l’actualitat és Cap d’audiovisuals al Teatre Lliure. De 2001 a 2002, tècnic de so al Teatre Lliure. Del 1996 a 2001, com a tècnic freelance, treballa en gires, companyies de teatre i empreses de lloguer; entre d’altres espectacles destaquen: Tot esperant Godot. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure; Fashion Feeling Music. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure; Criatures. T de Teatre; Tricicle 20. El Tricicle; V.O.S. Carol López. També sonoritza concerts, conferències, actes, recitals, etc.


18


19

Qui és qui a MCBTH (Macbeth) Els currículums dels intèrprets estan a la vostra disposició al servei de premsa del TNC

Joan Carreras

Macbeth

Alícia Pérez Lady Macbeth

Lluís Marco

Duncan

Míriam Iscla

Macduff

Oriol Guinart

Malcolm

Marc Rodríguez

Banquo


20

MCBTH (Macbeth) William Shakespeare Versió lliure d'Àlex Rigola Sala Petita De l’11 d’octubre al 18 de novembre de 2012

Horaris: Dimecres i divendres, 20 h; dijous 17 h; dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h Dijous 11 d’octubre i 1 de novembre, funció a les 20 h

Durada: Primera part: 75 minuts Entreacte: 20 minuts Segona part: 20 minuts

Preus: 15,69 31,37 €

Col·loqui: divendres 26 d’octubre

Espectacle recomanat a partir de 16 anys Més informació a:

www.tnc.cat

www.tnc.cat/mesinfo-macbeth

Segueix-nos a:

www.tnc.cat/facebook

www.tnc.cat/twitter @teatrenacional

www.tnc.cat/youtube


21

dossier de premsa 'mcbth

Documents