dibuixa'm un conte 3

92

Upload: cooperacio-consorci-innovacio

Post on 27-Mar-2016

319 views

Category:

Documents


14 download

DESCRIPTION

intercanvi de contes català castellà i quítxua

TRANSCRIPT

Les escoles 11 de Octubre, Carmel, Font d’en Fargues. Oriol Martorell, Pere Vila, Àngels Garriga, Sor Teresa Núñez i el Taller Kinde us presentem la part més visible del treball de cooperació i intercanvi en el qual junts, jugant, escrivint i dibuixant, tant hem après. Esperem que us agradi i que us convidi a pensar, parlar i somriure.

La escuelas 11 de Octubre, Carmel, Font d’en Fargues. Oriol Martorell, Pere Vila, Àngels Garriga, Sor Teresa Núñez y el Taller Kinde os presentamos la parte más visible del trabajo de cooperación e intercambio en el cual juntos, jugando, escribiendo y dibujando, hemos aprendido tanto. Esperamos que os guste y que os invite a pensar, hablar y sonreír.

Primera edició: maig del 2011Edita: Fundació ADSIS(C/ Princesa 19, pral. 08003 Barcelonahttp://www.fundacionadsis.org)Disseny Gràfic: Martí RiuImpressió: Gràfiques AlpresD.L.:

El treball d’intercanvi és un treball ric i molt interessant, perquè tot intercanviant contes també hem intercanviat les variades formes que adquireixen i els diferents usos que prenen a cada indret.

Amb el conte popular del «Pájaro Brujo» el diàleg entre cultures ha estat especialment intens i és di-fícil que quedi reflectit en el llibre. En aquest cas, des de l’escola de Quito ens feien arribar un conte que a Barcelona preferiríem construir amb un final diferent. Però alhora ens expliquen que els con-tes en la seva cultura sovint no tenen un final ni just ni feliç i serveixen per visualitzar la injustícia i l’exemplifiquen per provocar la reflexió i el diàleg. D’altra banda, aquests contes serveixen per fer sortir a la llum aquelles coses que sovint queden ocultes a la societat (gelosies, alcohol, violència) i l’han d’afrontar sols els que les pateixen. En tot cas, els contes amb el treball que els envolta són formes de construcció de la cultura i utilitzats de manera crítica ens permeten educar per un món més just.

Al bloc del projecte queda recollit més àmpliament el debat que ha generat l’intercanvi.

El trabajo de intercambio es un trabajo valioso y muy interesante, porque intercambiando cuentos también hemos intercambiado las variadas formas que adquieren y los diferentes usos que toman en cada lugar.

Con el cuento popular del «Pájaro Brujo» el diálogo entre culturas ha sido especialmente intenso y es difícil que quede reflejado en el libro. En este caso, desde la escuela de Quito nos hacían llegar un cuento que en Barcelona preferiríamos construir con un final diferente. Pero al mismo tiempo nos explican que los cuentos en su cultura a menudo no tienen un final ni justo ni feliz y sirven para visua-lizar la injusticia y la ejemplarizan para provocar la reflexión y el diálogo. Por otra parte, estos cuentos sirven para sacar a la luz aquellas cosas que a menudo quedan ocultas en la sociedad (celos, alcohol, violencia) y deben afrontarlo a solas las personas que las padecen. En todo caso, los cuentos con el trabajo que les rodea son formas de construcción de la cultura, y utilizados de manera crítica nos permiten educar para un mundo más justo.

En el blog del proyecto queda recogido más ampliamente el debate que ha generado el intercambio.

4

Educar per al desenvolupament comporta analitzar, de manera transversal i des d’una perspectiva crítica, les si-tuacions de desigualtat del món. Amb el projecte «Junts» el Consorci d’Educació de Barcelona posa en contacte centres educatius de la ciutat amb organitzacions dedicades a la co-operació per tal d’endegar projectes interdisciplinaris que es-devinguin un complement a les seves activitats en aquesta línia i alhora un motor d’innovació i de qualitat pedagògica.

Partint d’una iniciativa de l’Associació d’Amics de Diakha Madina i de dues escoles del barri del Guinardó, el projec-te en els darrers cinc anys ha anat creixent i en aquests moments es desenvolupa a vint-i-sis centres de quatre ciutats: Barcelona, Kedougou, Tànger i Quito. El projecte ajuda a establir intercanvis entre escoles de realitats ben diferents i contribueix al coneixement mutu.

Fruit d’aquest treball cooperatiu, cada curs s’edita un lli-bre amb els contes o les cançons il·lustrades i un CD de cada un dels projectes, que alhora es converteix en un va-luós material de treball per a d’altres centres educatius.

A partir del ric treball interdisciplinari que es genera als centres, els infants a poc a poc van descobrint realitats llunyanes i que alhora cada cop es fan més presents a la nostra ciutat. Compartir contes, dibuixos, cançons o jocs ajuda a conèixer i valorar la pròpia identitat cultural i al mateix temps les manifestacions d’altres cultures.

La transversalitat de «Junts» i la metodologia mateixa de la proposta ens permeten descobrir la riquesa del debat i de l’intercanvi entre les persones i les cultures. Debat que cerca aquelles coses que ens uneixen i que utilitza els llenguatges musical, visual i plàstic com a mitjans de comunicació comuns fonamentals del pro-jecte.

«Junts» ens descobreix altres realitats culturals, ens fa adonar de la pluralitat de llengües del món i valorar la riquesa que representen. Així, fer visible el quítxua als centres ha permès fer visible la pluralitat, de vegades oculta, de les aules i ha fet aflorar la llengua dels com-panys i companyes de classe o de les seves famílies.

«Junts» és un projecte que se sustenta en el treball dels nens i les nenes participants, però, fonamentalment, en la dedicació i el treball il·lusionat dels equips de mestres involucrats.

Amb aquest llibre podeu gaudir dels contes, en català, castellà i quítxua, treballats a l’intercanvi entre les esco-les de Quito i de Barcelona amb el suport de la Fundació ADSIS.

Montserrat GuriDirectora d’Escolarització i Innovació Educativa

Consorci d’Educació de Barcelona

5

Fa uns quants mesos ens van proposar, des del Consorci d’Educació, participar en aquest projecte, aportant els contactes i la relació que ja teníem amb Quito, pel fet d’haver estat anys vivint allà i de la cooperació interna-cional que la Fundació Adsis desenvolupa.

En un primer moment ens preguntem: serem capaços de dinamitzar aquesta relació entre nens i mestres de 8 escoles d’aquí i d’allà i 18 grups classe implicats? Po-drem complir els terminis? Ens entendrem?

L’intercanvi ens plantejava un repte: no es tractava úni-cament d’enviar-nos contes populars i dibuixos, sinó de relació, de procés, d’intercanvi intercultural, de posar en diàleg dues cultures o més i tres llengües a veure què passava, d’il·lusió per treballar JUNTS.

Quan dialoguem amb els amics de Quito, la seva primera reacció va ser de molta alegria per participar, justament en un moment en què s’estan plantejant en l’àmbit edu-catiu recuperar la cultura quitukara, històricament «blan-quejada» després de la colonització espanyola i relegada com a cultura de menys importància.

Ens va agradar molt sentir com els nostres amics d’allà ex-pressaven la seva il·lusió per participar; ens van contagiar la seva emoció quan ens explicaven que així alguns nens i ne-nes de les seves escoles podrien demanar als seus avis que els expliquessin contes en quítxua, idioma que no els han transmès perquè és una llengua poc valorada socialment. Així podrien també llegir-lo, escoltar-lo i potser animar-se a aprendre’l, perquè aquest llibre LI DÓNA VALOR.

Ens va agradar molt poder rebre les fotos i la carta amb què ens explicaven la trobada que van tenir professors, nens i nenes de les tres escoles de Quito a l’escola 11 de Octubre, que els va acollir. Ens imaginem els professors, nens i nenes de San Enrique de Velasco i de San Isidro de Uyachul en diverses camionetes llogades, baixant el barranc i pujant la muntanya fins arribar a Catzuquí de Velasco.

Gaudim imaginant el pati de l’escola adornat amb globus amb el Pichincha de fons (majestuós volcà de gairebé 4.800 metres d’altitud), la representació d’una cançó po-pular disfressats d’animals, la cançó quitukara i els contes que es van explicar, les danses indígenes que van ballar (una d’elles, creació de dues nenes de 10 anys)…

Els companys de Quito han valorat molt positivament la possibilitat de trobar-se, ja que allà no tenen gaires oportu-nitats de fer trobades amb alumnes de diverses escoles.

Per la part de Barcelona també ha estat una oportunitat per poder estrènyer la relació que ja teníem amb la ma-joria de les escoles participants.

Durant el procés no han faltat algunes dificultats: de calen-dari, de diàleg de cultures…, però les hem pogut solucionar amb bona fe, comprensió i esforç per part de tots.

En acabar aquest primer curs podem dir que creiem que embarcar-nos en aquest projecte ha valgut la pena!

Fundació Adsis

6

La tasca que hi ha al darrere del llibre que ara teniu a les mans és una mostra de la riquesa i de les possibilitats que les llengües ens ofereixen. A través de l’educació i l’intercanvi cultural tenim l’oportunitat de donar-nos a conèixer i establir relacions amb altres pobles, que avui són pre-sents també a la societat catalana. «Dibuixa’m un conte» és fruit del dinamisme de les entitats, les institucions educatives i els mestres de les esco-les que hi ha participat, per mostrar la diversitat lingüística i cultural i afavorir el reconeixement i el respecte d’aquesta diversitat per part de la so-cietat catalana d’avui.

Des de Linguamón – Casa de les Llengües volem remarcar especialment el valor que té el projec-te «Junts – Dibuixa’m un conte» de col·laboració i intercanvi entre escoles de Barcelona i Quito, perquè si bé l’intercanvi de coneixement ja és un valor per ell mateix que justifica el projecte, el fet que a les escoles catalanes hi hagi infants i joves que tenen el quítxua com a llengüa materna és un estímul per al seu reconeixement dins les aules, alhora que es reforcen els programes d’acollida lingüística a l’escola. D’altra banda, a través de l’intercanvi hem tingut també l’oportunitat de do-

nar a conèixer més la gran diversitat lingüística de l’Equador.

Amb la nostra col·laboració al projecte «Junts – Dibuixa’m un conte», des de Linguamón – Casa de les Llengües volem donar suport a iniciatives educatives i socials que mostren la riquesa de la diversitat lingüística present a la societat catala-na: perquè totes les llengües són importants, per-què conèixer, reconèixer i acceptar la diversitat lingüística és el primer pas per obrir les portes al veritable diàleg entre ciutadans d’arreu del món i les seves cultures. Totes les llengües són patrimo-ni de la humanitat i això vol dir compromís amb totes, amb la pròpia i les de l’entorn. I si des de Catalunya es contribueix a la millora de la situació de les llengües, això pren sentit amb les llengües de la immigració amb parlants a Catalunya.

Els contes ens mostren l’imaginari col·lectiu i són una porta oberta a la creativitat. Desitgem que aquest recull fet per infants catalans i equato-rians esdevingui una eina al servei de l’amistat, la cohesió social i la cooperació, d’una societat heterogènia, oberta la món i respectuosa amb tots els seus membres.

LinguamónCasa de les Llengües

7

La Direcció de Cooperació Internacional, Solida-ritat i Pau, i en concret el programa de subven-cions a ONG de Barcelona Solidària, aposta per l’Educació per al Desenvolupament centrant-se en la població de Barcelona, i per això dóna su-port a programes i projectes que incideixen des de l’àmbit de l’educació en la transformació i construcció d’un món més just i equitatiu.

El Pla Director de Cooperació Internacional, So-lidaritat i Pau 2009-2012 inclou quatre dimen-sions de l’Educació per al Desenvolupament: la sensibilització, la formació, la recerca i la mobilit-zació ciudatana.

Entre els objectius específics cal destacar el de difondre el coneixement i el d’afavorir el treball en xarxa entorn de l’educació per al desenvolu-pament.

Un exemple de treball col·lectiu, al qual dóna suport Barcelona Solidària, és el que ofereix la Xarxa d’Escoles Compromeses amb el Món, que promou el treball conjunt entre escoles i ONG i que l’educació per al desenvolupament s’integri

a l’ensenyament curricular. Al mateix temps, la Xarxa ofereix un espai d’intercanvi d’experiències en el món educatiu formal i informal mitjançant el seu web, les jornades de treball i les tertúlies que organitza de forma periòdica.

Actualment s’estan executant més de quaranta projectes d’Educació per al Desenvolupament, anuals i plurianuals, que treballen en el marc de l’educació formal, el lleure, la incidència política i social i la recerca.

Els elements que valorem de manera positiva en els projectes d’educació, entre d’altres, són les metodologies participatives que integrin diferents actors —com ara xarxes, federacions, professors de primària i secundària, centres de recursos i al-tres—, alhora que es busquen sinergies per millo-rar l’eficàcia i eficiència de les activitats; l’abast i l’impacte de les activitats, així com la capacitat de difusió i l’aspecte innovador de la proposta.

Manel VilaComissionat de l’Alcaldia

de Cooperació, Solidaritat i Pau

8

Educar para el desarrollo conlleva analizar, de manera trans-versal y desde una erspectiva crítica, las situaciones de desigualdad del mundo. Con el proyecto «Junts» Consorcio de Educación de Barcelona pone en contacto centros edu-cativos de la ciudad con organizaciones dedicadas a la co-operación para iniciar proyectos interdisciplinarios que sean un complemento a sus actividades en esta línea ya la vez un motor de innovación y de calidad pedagógica.

Partiendo de una iniciativa de la Asociación de Amigos de Diakha Madina y de dos escuelas del barrio del Guinardó, el proyecto en los últimos cinco años ha ido creciendo y en es-tos momentos se desarrolla en veintiséis centros de cuatro ciudades: Barcelona, Kedougou, Tánger y Quito.

El proyecto ayuda a establecer intercambios entre escuelas de realidades muy diferentes y contribuye al conocimiento mutuo.

Fruto de este trabajo cooperativo cada curso se edita un libro con los cuentos o las canciones ilustradas y un CD de cada uno de los proyectos que a la vez se convierte en un valioso material de trabajo para otros centros educativos.

A partir del valioso trabajo interdisciplinario que se genera en los centros, los niños poco a poco van descubriendo realida-des lejanas y que a la vez cada vez se hacen más presentes

en nuestra ciudad. Compartir cuentos, dibujos, canciones o juegos ayuda a conocer y valorar la propia identidad cultural y al mismo tiempo las manifestaciones de otras culturas.

La transversalidad de «Junts» y la propia metodología de la propuesta nos permiten descubrir la riqueza del debate, y del intercambio entre las personas y las culturas. Debate que busca aquellas cosas que nos unen y que utiliza los lengua-jes musical y visual y plástico como medios de comunicación comunes fundamentales del proyecto.

«Junts» nos descubre otras realidades culturales, nos hace ver la pluralidad de lenguas del mundo y valorar la riqueza que representan. Así hacer visible el quechua en los centros ha permitido hacer visible la pluralidad, a veces oculta, de las aulas haciendo aflorar la lengua de los compañeros y compañeras de clase o de sus familias.

Juntos es un proyecto que se sustenta en el trabajo de los niños y las niñas participantes pero fundamentalmente en la dedicación y del trabajo ilusionado de los equipos de maes-tros involucrados.

Con este libro se puede disfrutar de los cuentos, en catalán, castellano y quechua trabajados en el intercambio entre las escuelas de Quito y de Barcelona con el apoyo de la funda-ción ADSIS.

Montserrat GuriDirectora de escolarización e innovación educativa

Consorcio de Educación de Barcelona

9

Hace unos cuantos meses nos propusieron, desde el Con-sorcio de Educación, participar en este proyecto, aportan-do los contactos y la relación que ya teníamos con Quito, a partir de haber estado años viviendo allá y de la coopera-ción internacional que la Fundación Adsis desarrolla.

En un primer momento nos preguntamos ¿seremos capa-ces de dinamizar esta relación entre niños y maestros de 8 escuelas de aquí y de allá y 18 grupos clase implicados? ¿Podremos cumplir los plazos? ¿Nos entenderemos?

El intercambio nos planteaba un reto: no se trataba úni-camente de enviarnos cuentos populares y dibujos, sino de relación, de proceso, de intercambio intercultural, de poner en diálogo dos culturas o más y tres lenguas a ver qué pasaba, de ilusión por trabajar JUNTOS…

Cuando dialogamos con los amigos de Quito, su primera reacción fue de mucha alegría por participar, justamente en un momento en el que se están planteando a nivel educativo recuperar la cultura Quitukara, históricamen-te “blanqueada” después de la colonización española y relegada como cultura de importancia menor.

Nos gustó mucho oír a nuestros amigos de allá expre-sar su ilusión por participar, nos contagiaron su emoción cuando nos explicaban que así algunos niños y niñas de sus escuelas podrían pedir a sus abuelos que les expli-casen cuentos en kichwa, idioma que no les han trans-mitido por ser una lengua poco valorada socialmente; así podrían también leerlo, escucharlo y quizá animarse a aprenderlo, porque este libro LE DA VALOR.

Nos gustó mucho poder recibir las fotos y la carta con las que nos explicaban el encuentro que tuvieron profe-sores, niños y niñas de las tres escuelas de Quito en la escuela “11 de Octubre” que les acogió. Nos imagina-mos a los profesores, niños y niñas de San Enrique de Velasco y de San Isidro de Uyachul en varias camionetas alquiladas, bajando el barranco y subiendo la montaña hasta llegar a Catzuquí de Velasco.

Disfrutamos imaginándonos el patio de la escuela adornado con globos con el Pichincha de fondo (majestuoso volcán de casi 4.800 metros de altitud), la representación de una can-ción popular disfrazados de animales, la canción Quitukara y los cuentos que se contaron, las danzas indígenas que bailaron (una de ellas creación de dos niñas de 10 años)…

Los compañeros de Quito han valorado mucho la posibilidad de encontrarse, ya que allá no tienen muchas oportunida-des de hacer encuentros con alumnos de diversas escuelas.

Por la parte de Barcelona también ha sido una oportu-nidad para poder estrechar la relación que ya teníamos con la mayoría de las escuelas participantes.

Durante el proceso no han faltado algunas dificultades: de calendario, de diálogo de culturas… pero las hemos podido solucionar con buena fe, comprensión y esfuerzo por parte de todos.

Al acabar este primer curso podemos decir que creemos que embarcarnos en este proyecto ¡ha merecido la pena!

Fundación Adsis

10

El trabajo que ha hecho posible el libro que ahora tenéis en vuestras manos es una muestra de la riqueza y de las posibilidades que las lenguas nos ofrecen. A través de la educación y el intercambio cultural tenemos la oportunidad de darnos a cono-cer y de establecer relaciones con otros pueblos, que hoy también están presentes en la sociedad catalana «Dibuixa’m un conte» es fruto del dinamis-mo de las entidades, las instituciones educativas y los maestros de las escuelas que han participado, para mostrar la diversidad lingüística y cultural y, para favorecer el reconocimiento y el respeto de esta diversidad por parte de la sociedad catalana de hoy.

Desde Linguamón – Casa de las Lenguas quere-mos remarcar especialmente el valor que tienen el proyecto «Junts – Dibuixa’m un conte» de colabora-ción y de intercambio entre escuelas de Barcelona y de Quito ya que, si bien el intercambio de cono-cimientos es ya un valor en si mismo que justifica el proyecto, el hecho que en las escuelas catalana haya alumnos que tienen el quechua como lengua materna es un estímulo para su reconocimiento en las aulas, al mismo tiempo, que se refuerzan los programas de acogida lingüística en la escuela. Por otro lado, a través del intercambio hemos teni-do la oportunidad de dar a conocer la diversidad lingüística y cultural de Ecuador, país rico en len-guas donde, además del castellano y el quechua

se hablan otras lenguas como son el achuar, el do-fán, el siona-sequoca y muchas otras.

Con nuestra colaboración al proyecto «Junts – Dibuixa’m un conte», desde Linguamón – Casa de las lenguas apoyamos iniciativas educativas y so-ciales que muestran la riqueza de la diversidad lin-güística presente en la sociedad catalana: porqué todas las lenguas son importantes; porqué cono-cer, reconocer y aceptar la diversidad lingüística es el primer paso para abrir las puertas al verdadero diálogo entre ciudadanos del mundo y sus cultu-ras. Todas las lenguas son patrimonio de la huma-nidad y esto significa, compromiso con todas, con la lengua propia y las del entorno. El proyecto con-tribuye a consolidar el catalán como lengua común de Cataluña y también permite presentar la rique-za lingüística que la nueva ciudadanía aporta a la sociedad catalana.

Los cuentos nos muestran el imaginario colectivo y son una puerta abierta a la creatividad. Deseamos que esta colección hecha por alumnos catalanes y ecuatorianos se convierta en un instrumento al servicio de la amistad, la cohesión social y la co-operación de una sociedad heterogénea, abierta al mundo y respetuosa con todos sus miembros.

LinguamónCasa de las Lenguas

11

La Dirección de Cooperación Internacional, So-lidaridad y Paz, y en concreto el programa de subvenciones a ONG de Barcelona Solidaria, apuesta por la Educación para el Desarrollo fo-calizándose en la población de Barcelona, y por ese motivo apoya programas y proyectos que inciden desde el ámbito de la educación en la transformación y construcción de un mundo más justo y equitativo.

El Plan Director de Cooperación Internacional, Solidaridad y Paz 2009-2012 incluye cuatro di-mensiones de la Educación para el Desarrollo: La sensibilización, la formación, la investigación y la movilización ciudadana.

Entre los objetivos específicos cabe destacar el de difundir el conocimiento y el de favorecer el trabajo en red en torno a la educación para el desarrollo.

Un ejemplo de trabajo colectivo, que recibe el apoyo de Barcelona Solidaria, es el que ofrece la Red de Escuelas Comprometidas con el Mundo, que promueve el trabajo conjunto entre escuelas y ONG y que la educación para el desarrollo se

integre en la enseñanza curricular. Al mismo tiem-po, la Red ofrece un espacio de intercambio de experiencias en el mundo educativo formal e in-formal mediante su web, las jornadas de trabajo y las tertulias que organiza de forma periódica.

Actualmente se están ejecutando más de cua-renta proyectos de Educación para el Desarrollo, anuales y plurianuales, que trabajan en el marco de la educación formal, el ocio, la incidencia polí-tica y social y la investigación.

Los elementos que valoramos de manera positiva en los proyectos de educación, entre otros, son las metodologías participativas que integren di-ferentes actores —como son redes, federaciones, profesores de primaria y secundaria, centros de recursos y otros—, buscando sinergias para me-jorar la eficacia y eficiencia de las actividades; el alcance y el impacto de las actividades, así como la capacidad de difusión y el aspecto innovador de la propuesta.

Manel VilaComissionado de la Alcaldía

de Cooperación, Solidaridad y Paz

12

Fa molt de temps, un pastor que es deia Ameli Mató estava pasturant el seu ramat de xais i ove-lles. Cada dia, de sol a sol, pasturava el ramat als prats. I mentre els xais i les ovelles menjaven, el pastor s’avorria molt. Les hores anaven passant molt a poc a poc i ell continuava sota l’arbre avorrit.

Un dia estava cansat de tant avorrir-se i va pensar: «Per què no enganyo la gent del poble?». I aquell mateix vespre va esperar que arribés l’hora de tornar a casa per sopar i va cridar:

—Veniu!, veniu! El llop! El llop! Cames, ajudeu-me! Que el llop se’m menja el ramat d’ovelles!!

La gent del poble, en sentir aquest crit tan desesperat, van córrer a agafar totes les seves armes i van

pujar dalt de la muntanya. Quan hi van arribar, tos els homes i dones del poble van quedar bocaba-dats mirant com reia el pastor:

—Ha ha! Avui sí que m’ho he passat molt bé.

I la gent del poble va marxar a casa ben empipada.

I vet aquí que un altre dia l’Ameli Mató, com que s’avorria, va fer una altra de les seves i va

tornar a cridar desesperadament:

—Veniu, gent del poble! Ajudeu-me! Que aquest cop és de debò, que el llop és molt gros i està molt afamat!!

Tots van córrer tan ràpid com van po-der muntanya amunt per ajudar el pas-tor amb les eines que tenien: un rifle, una falç i una forca. I una altra vegada

es van quedar bocabadats i l’Ameli va riu-re i riure molt.

Un dia, l’Ameli va veure un llop gros i amb molta gana. Tenia molta por, estava tremolant. Pensava

que aquest cop era de veritat.

13

El llop cada vegada s’hi acostava més i més. L’Ameli no es veia capaç d’enfrontar-s’hi tot sol i va pensar que havia de cridar la gent del poble, i no s’ho va pensar dues vegades:

—Auxili! Auxili! El llop se’m menja les ovelles! Aquesta vegada és de veritat!

Va cridar tant que ja no podia més. La gent del poble no li va fer cas perquè ja havia dit moltes

mentides i no es volien deixar ensarronar una altra vegada. Ningú no va sortir de casa per aju-dar-lo, ni home ni dona ni nen ni nena ni gos ni gat. L’Ameli, per dir tantes mentides, ho va per-dre tot, les ovelles i els xais. Es va quedar sense res i la gent del poble mai més va tornar a con-fiar en ell.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat,aquest conte s’ha acabat.

14

Hace mucho tiempo, un pastor, que se llamaba Ameli Mató, estaba pastando su rebaño de corde-ros y ovejas. Cada día, de sol a sol, pastaba el re-baño en los prados. Y mientras los corderos y las ovejas comían, el pastor se aburría mucho. Las horas iban pasando muy poco a poco y él conti-nuaba debajo del árbol, aburrido.

Un día, cansado de tanto aburrirse, pensó: «¿Por qué no engaño a la gente del pueblo?».

Y aquella misma tarde esperó a que llegara la hora de volver a casa para cenar y gritó:

—¡Venid, venid! ¡El lobo! ¡El lobo! ¡Pies, para qué os quiero!

La gente del pueblo, cuando oyó esos gritos tan desesperados, cogió sus armas y corrió hacia la montaña. Cuando llegaron, todos los hombres y mujeres del pueblo quedaron boquiabiertos mi-rando como se reía el pastor.

15

—¡Ja ja ja! Hoy sí que me lo me he pasado bien.

Y la gente del pueblo se fue a su casa muy enfa-dada. Y he aquí que otro día Ameli Mató, como se aburría, hizo otra de las suyas y volvió a gritar desesperadamente:

—¡Venid, gente del pueblo! ¡Ayudadme! ¡Que esta vez es de verdad, que el lobo es muy gordo y está muy hambriento!

Todos corrieron lo mas rápido que pudieron mon-taña arriba para ayudar al pastor con sus herra-mientas: un rifle, una hoz y una horca. Y otra vez se quedaron boquiabiertos y Ameli rió y rió mucho.

Un día, Ameli vio un lobo gordo y que tenía mu-cha hambre. El pastor tenía mucho miedo, estaba

temblando. Pensaba que esta vez era de verdad. El lobo cada vez se iba acercando más y más. Ameli no se veía capaz de enfrentarse solo a él y pensó que tenía que llamar a la gente del pueblo, así que no lo pensó dos veces:

—¡Auxilio! ¡Auxilio! El lobo se come las ovejas. ¡Esta vez es de verdad!

Gritó tanto que ya no podía más. La gente del pueblo no le hizo caso porque ya había dicho muchas mentiras, y no querían dejarse engañar otra vez. Ameli, por decir tantas mentiras, lo per-dió todo, las ovejas y los corderos. Se quedó sin nada y la gente del pueblo nunca más volvió a confiar en él.

Colorín colorado, este cuento se ha acabado.

16

Shuk unay pachapimi shuk michik, Ameli Mató shutiyuk runa, llamakunata michikushka.

Tukuy punchakunami tutamanta tutayankakama sumak pampapi michik kashka.

Chay llamakuna mikunkakamaka, michik runaka ninanta piñarishpa killanayachik kashka .

Pachakunapash mana utka yallinchu kashka, chaykamaka shuk yura ukupi ninanta piñarikuk kashka.

Pachakunapash mana utka yallinchu kashka, shi-nami shuk punchaka: —¿imashpata kay llakta ru-nakunata mana umachini?—, yuyashkami.

Chay punchallatami ña wasiman tikrashka, chishi mikuna pacha chayachun shuyashka, chaypika: —¡shamuychik, shamuychik, tikuychik atukta, rikuychik atukta!— nishpa kaparishka.

Chay llaktamanta runakuna, chay kaparikta uyas-hpaka, illapakunata hapishpami urkuman kall-pashpa rishkakuna.

17

Ña chayashpaka karikuna, warmikunami imashi-na chay michikka asikukta rikushkakuna.

—Ha, ha, ha, kunanka sumaktami yallishkani-, nishkami.

Chay llaktamanta runakuna tukuylla piñarishpa-mi tikrashkakuna.

Shinallatak kay michik runa Ameli Mató. Shuk punchaka kutinmi runakunata umachishka.

—¡Shamuychik, shamuychik, kunanka kaypipa-chami, Atukka ninan wira, ninan yarikaymi kan!—, nishpami kaparishka.

Shinallatak tukuyllakunami urku hawaman, illa-pakunawan, kuchunakunawan, Shuktak hillayku-nawan, chay michik runata yanapankapak kall-pashkakuna.

Kutinmi umay tukushkakuna, chay michik runalla-mi kutin, kutin achkata asishka.

Shuk punchaka kay Ameli runaka shuk ninan wira, ninan yarikay atukta rikushkapachami.

Chayka ninantami manchashka, chukchuytami chukchukushka. Shinami chay atukka asha asha kimirishka. Ameli runaka ninan manchayta cha-rishpa, mana payllaka kay atuktaka yallita ushas-hachu yuyashpa, llaktamanta runakuna kayanata yuyashka. Shinami:

—¡Yanapawaychik, yanapawaychik, atuk llamaku-nata mikunmi, kunanka kaypipachmi!-, nishpa kaparishka.

Achkatami kaparishka, mana ushankakamami kaparishka.

Maykan runapash mana rishkachu, chay michik runaka umaytalla umakun yuyashpami, ña pi-pash mana rishkakuna.

Ameli michik runaka umak, llullak runa kayman-ta tukuylla llamakunata mikuchishka , ima llama-pash illakmi sakirishka. Shinallatak tukuylla ru-nakuna paytaka mana inikchu kashka, mana ima niktapash uyakkunachu kashka.

Alkuchari, misichari, shinapash ña kay sumak ri-may tukurin.

18

Fa molt de temps, quan els temps eren més tran-quils, hi havia la Manuela, una dona casada que no tenia fills. La Manuela duia cada dia el dinar al Juan, el seu marit, que treballava més enllà de la Yumba.

El Juan li va dir a la Manuela: —No t’oblidis de venir sempre a l’hora!

La Manuela va assentir amb el cap, en senyal d’acceptació.

La Yumba era una gran gorja molt verda i frondo-sa. Al mig hi havia molta aigua freda, cristal·lina i profunda, que sortia com una deu des del fons de la terra. Aquí la gent recollia l’aigua per cuinar, hi rentava la roba i s’hi banyava.

Per passar a l’altre cantó de la gorja hi havia una pedra mitjana de color blau, i una altra de color blau cel per baixar a la Yumba.

Per poder anar fins a l’aigua hi havia una baixado-ta i una pujadeta. A l’altre cantó hi havia flors, bo-

lets, plantes i tota mena d’arbres i arbusts, com la chilca, el saüc, la curuba, l’orquídia, la móra, el pi-qui yuyu (una planta petitona), el chulco i d’altres que ja no recordo.

Els contes no sempre són justos ni tenen finals feliços i sovint parteixen de problemes reals. Però els contes ens han de fer pensar, ens han d’ajudar a fer

preguntes i ens han d’empènyer a ser cada cop millors persones i més feliços.

19

Un dia, el Juan va sentir el xiulet, i com que era un home molt gelós, li va preguntar: —Manuela, amb qui estaves? —L’hi va dir molt enfadat!

—No sé qui és! —va dir la Manuela molt espantada.

«Quan arribi a la cabana veuràs què et passarà!», va pensar el Juan.

A la tarda, el Juan va arribar a casa molt enfadat i va pegar la Manuela amb el cabestre perquè pen-sava que un altre home l’estava «molestant».

L’endemà va passar el mateix, i l’endemà i l’ende-mà.

Cada dia la Manuela creuava la gorja, i tot baixant un ocellet que semblava un colibrí verd, tan verd que es confonia amb les fulles, li llançava un xiu-let. La xiulava com si li estigués dient: «Però que n’ets, de bonica!».

La Manuela, molt dolguda per la injustícia del Juan, plorava tota sola mentre rentava la roba a la Yumba.

L’ocellet contemplava la pena de la Manuela i li va dir:

—Dona, no pateixis per aquest desagraït que no t’estima, vine amb mi, que tot el que és meu és teu.

—No puc, perquè tinc l’obligació d’estar amb ell fins a la mort —va dir la Manuela molt trista.

(No hem d’oblidar que abans no podíem triar la parella com ara.)

El temps va anar passant i el Juan continuava de-mostrant gelosia, i la Manuela es va morir de pena.

El Juan, pel seu mal comportament, va ser deste-rrat a viure tot sol a Nono.

20

En veure això, els déus es van enfadar tant amb l’ocellet que el van fer lleig, com una mena de pit-roig escabellat: les plomes del cap i de les ales eren vermelles i esvalotades, la resta se li van fer negres i des d’aquell dia es va dir Pájaro Brujo i mai més no va poder tornar a xiular com ho feia abans.

El Pájaro Brujo volia xiular la Manuela perquè sa-bés qui era, però tot i que ho provava i ho provava, el xiulet no li sortia. Estava molt trist perquè la Manuela no el reconeixia, i va demanar de parlar amb els déus.

—Perdoneu-me! Jo vull cuidar la Manuela per sempre!

Els déus, en veure que l’ocellet patia, li van per-metre acostar-se a ella.

Un bon dia, l’animeta de la Manuela estava reco-rrent la Yumba i el Pájaro Brujo li va dir:

—Tot el que és meu és teu!

La Manuela va reconèixer l’ocellet. Amb molta tendresa el va acollir a la falda i ho va entendre tot.

Des d’aquell dia van viure junts cuidant la Yumba. Fins i tot ara, si tens una mica de sort, la pots veure banyant-se a la pedra grossa, al costat del seu etern enamorat, el Pájaro Brujo, a la gorja de Velasco.

Això és tot, amics.

21

Hace mucho tiempo, cuando los tiempos eran más tranquilos, vivía Manuela, una mujer casa-da que no tenía hijos. Manuela llevaba todos los días la comida a Juan, su esposo, que trabajaba cruzando la Yumba.

Juan dijo a Manuela: —¡No te olvides de venir siempre a tiempo!

Manuela asintió con la cabeza, en señal de acep-tación.

La Yumba era una gran quebrada muy verde y fron-dosa. En su centro tenía mucha agua fría, crista-lina y profunda, que salía como un ojito desde el fondo de la tierra. Aquí se recogía el agüita para la comida, se lavaba la ropa y también se bañaban.Para pasar al otro lado de la quebrada había una piedra mediana de color azul y otra grande celes-te para la bajada a la Yumba.

Para poder ir al agua había una bajadota y una subidita. Al otro lado había flores, hongos, plantas y todo tipo de árboles y arbustos como la chilca, el

saúco, el taxo, la orquídea, la mora, el piqui yuyu (una planta pequeñita), el chulco y otras que ya no me acuerdo.

Todos los días Manuela cruzaba por la quebrada, y a lo que estaba bajando un pajarito que parecía un quinde verde, tan verde que se confundía con las hojas, le silbaba.

Le silbaba como si le estuviera diciendo:—¡Qué hermosa eres!

Los cuentos no siempre son justos ni tienen finales felices y a menudo parten de problemas reales. Pero los cuentos nos deben hacer pensar, nos han de ayudar a hacer

preguntas y nos han de empujar a ser cada vez mejores personas y más felices.

22

Un día Juan escuchó el silbó, y como era un hom-bre muy celoso, le preguntó:

—¿Manuela, con quién estabas? —¡Se lo dijo muy enojado!

—¡Yo no sé quién es! —dijo Manuela muy asustada.

«¡Cuando llegue a la choza vas a ver lo que te pasa!», pensó Juan.

Al llegar la tarde, Juan llegó a casa muy enojado y pegó con el cabresto a Manuela porque creía que otro hombre la estaba «molestando».

Al siguiente día pasó lo mismo, y al siguiente y al siguiente.

Manuela, muy dolida por la injusticia de Juan, llo-raba solita mientras lavaba la ropa en la Yumba.

El pajarito contemplaba la tristeza de Manuela y le dijo:

—Mujer, no sufras por ese ingrato que no te quie-re, ven conmigo, que todo lo mío es tuyo.

—No puedo, porque es mi obligación estar con él hasta la muerte —dijo Manuela muy triste.

(No olvidemos que antes no podías escoger a tu pareja como ahora.)

23

Pasó el tiempo y Juan siguió con los celos, y Ma-nuela murió de tristeza. Juan, por su mal comportamiento, fue desterrado a vivir solo en Nono.

Al ver esto, los dioses se molestaron tanto con el pajarito que le hicieron feo: las plumas de la cabeza y de las alas eran rojas y alborotadas, el resto se le hicieron negras y desde ese día se lla-mó Pájaro Brujo y nunca más pudo volver a silbar como lo hacía antes.

El Pájaro Brujo quería silbar a Manuela para que supiera quién era, pero por más intentos que ha-cía no le salía el silbo. Se sentía muy triste porque Manuela no le reconocía y pidió hablar con los dioses.

—¡Perdónenme, yo quiero cuidar para siempre a Manuela!

Los dioses, al ver al pajarito sufrir, le permitieron acercarse a ella.

Un buen día, el almita de Manuela estaba reco-rriendo la Yumba y el Pájaro Brujo le dijo:

—¡Todo lo que es mío es tuyo!

Manuela reconoció el pajarito, con mucha ternu-ra lo recogió en su regazo y lo comprendió todo.

Desde ese día vivieron juntos cuidando la Yumba. Incluso ahora, si tienes un poco de suerte, la pue-des ver bañándose en la piedra grande, junto a su eterno enamorado, el Pájaro Brujo, en la que-brada de Velasco.

Eso es todo, amigos.

24

Unay unay ñawpa pachapi,sumak kawsay tiyak pa-chapi, Manuela, sawarishka, mana wawakunata charik warmi kawsashka. Kay warmika tukuy pun-chami ,paypa kusa Juanman mikunata apak kas-hka; paypa kusaka Yumbata yallishpa chimpapimi llankak kashka.

Juanka Manuelataka: —¡Utka shamunki ama kipayankichu!—nishkami.

Manuelaka umawanmi: —ari—, nishka.

Yumbaka shuk hatun waykumi kashka, sumak wayku, ninan waylla, kay wayku chawpipika ninan chiri, pun-challa sumak yaku ñawimi allpa mama chawpiman-ta llukshikushka. Kaypimi yakuta hapinkuna kashka, takshayta, armaytapash arman kashka.

Shuk ankash uchillalla rumimi chay waykuta chim-pankapak tiyashka, kutin shuk ashtawan hatun yurak-lla ankas rumimi yumba waykuman rinkapak tiyashka.

Kay sumak yakuman chayankapakka urayana, wi-chiyanami kashka, shinami chimpaman chayana kashka. Ña chay yakupika sisakuna, kallampakuna, tukuy yurakuna, chillka, sawku, taxo, orquidea, mora, piki yuyu, chullku, shuktak mana yuyarishka yuraku-nami tiyashka. Tukuy punchakunami Manuela war-mikuka chay waykuta chimpan kashka; shuk pun-cha chimpakukpika shuk kintishina ,ninan waylla , yura pankashina pishkukumi, kuyaylla warmi kanki nishpashina achkata hukipushka. Shuk puncha pa-ypa kusa Juan chay pishkuku hukipukukta uyashka, chayka kusaka nminata piñarishpami: —Manuela ¿Piwantak purinki?, nishpami tapushka.

25

Manuelaka mancharishpami: —picharipash mana yachanichu—, nishkami.

Juanka: —¡wasiman chayashpami yachanki!— yuyas-hkami.

Chayka Manuela wasiman tikrakpika, shuk kariwan purinki nishpa, cabrestowan ninanta makashka.

Punchan punchanmi shina llakiwan kawsashka.

Chayka Manuela wakay, wakayllami chay Yumba yakupi takshan kashka.

Chay pishkukuka Manuelapa llakiklunata rikushpaka: —chay mana alli runataka saki, haku ñukawan, tukuy ñuka charishkata kusha— nishkami.

Manuelaka: —mana ushanichu, tukuy pacha, wañun-kakamami paywan kawsana kani nishkami—.(ñawpa pachakunapika mana ñukanchikllataka ñukanchik kusata, warmitaka maskakkunachu karkanchik)

Shinami ña unay pachakunata kawsashka, Juanka makashpa katishka, Manuelaka ninan llakiwan kawsaymanta ña wañushka.

Juanka , pay mana alli kawsaymanta Nono llakta-manmi kawsachun kallpachiy tukushka.

Shina llakikunata rikushpami kay pishkukutaka apunchikkuna llakichishka, chayka kay pishkukutaka mana allitami rurashkakuna; tukuy payà tullputa

yangman tikrachishka, umatallami pukata sakishka. Chay punchamantami yachak pishku nishpa riksi ka-llarishka.shinallatak chay punchamantaka ña mana hukipuytapash ushashkachu.

Kay pishkuku Manuelata hukipunata mushpapash mana ushashkachu, pi kakta riksichunmi payka hu-kipunata munashka; chayka apunchikkunawan ri-manata mañashka.

Pishkukuka apunchikkunataka: kispichiwaychik, ñukami tukuy pachapami Manuelata rikurayashpa kawsasha nishkami.

Apunchikkunaka pishkukupa llakita rikushpa ña wañushka Manuelapa ayapaman kimirichun sakis-hka.

Shinami shuk punchada Manuelapa ayaka chay Yumba waykupi purikushka; chaypika kay yachak pishkukuka: —¡tukuy ñukapa charishkami kanpa!- nishkami.

Manuelaka pishkukuta riksiskallami, ukllashpami hatun kushikuiywan chaskishka.

Chay punchamantami ishakntin kay sumak Yumba waykutaka rikurayashpa, kamashpa Kasai kallaris-hka. Wakinpi alli washata charishpaka kunan pun-chakunapipashmi Velasco Waykupi, kay warmiwan, chay yachak pishkuwan, hatun rumipi armakukku-nata rikuyta ushanchik, ninkuna. Shinami kay sumak rimayka tukurin.

26

Hi havia una vegada una rateta encantadora i molt presumida, que cada matí escombrava l’escaleta de casa seva tot cantant i ballant. Un matí, tot es-combrant, es va trobar una moneda sota l’estora. La rateta es va quedar pensant una llarga estona. Què podia comprar-se amb aquella moneda?

La rateta va dir:

—Si em compro avellanetes i ametlletes em cau-ran les dentetes, si em compro pinyonets em cau-ran els queixalets! I si em compro un llacet rosa per estar ben formosa? Sí, me’l compraré!

27

Tot d’una, la rateta va anar a la merceria a com-prar-se el llacet per posar-se’l a la seva llarga cua. L’endemà, la rateta estava al balcó amb el llacet a la cua i pensava: «Segur que amb aquest llacet tan preciós trobaré un pretendent que es vulgui casar amb mi».

Al cap d’una estona va passar un gos ben plantat i li va preguntar:

—Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta, em voldries per marit, jo que sóc tan eixerit?

La rateta, tota desconcertada, li va preguntar: —A veure quina veu fas?

El gos va bordar: —Bub, bub.

—Ai, no! Amb aquesta veu tan ronca m’espantaries.

Més tard va passar un ruc molt xerraire i pesat i també va preguntar-li:

—Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta,em voldries per marit, jo que sóc tan divertit?

La rateta li va preguntar: —A veure quina veu fas?

El ruc va bramar: —Ihò, ihò, ihò.

—Ai no! Amb aquesta veu tan espantosa m’eixordaràs.

Més tard va passar un porc molt brut i gras i li va preguntar:

—Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta, em vol-dries per marit, jo que sóc net i polit?

La rateta li va preguntar: —A veure quina veu fas?El porc va grunyir: —Oing, oing.

—Ai, no! Amb aquesta veu tan aterridora m’es-pantaries, i de net, res de res.

Tot seguit va passar un gall tot presumit amb una gran cresta vermella, i li va preguntar:

—Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta, em vol-dries per marit, jo que sóc tan formós i elegant?

—A veure quina veu fas?

El gall va cantar: —Quiquiriquí!, quiquiriquí!

28

—Ai, no! Amb aquesta veu tan aguda i sorollosa em despertaries de bon matí.

Després de dinar i de fer la migdiada, la rateta es va tornar a posar el llacet i, ben boniqueta, va sortir una altra vegada al balcó. En aquell moment va pas-sar un be força polit i, tot content, li va dir a la rateta:

—Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta, em vol-dries per marit, jo que puc fer-te molt feliç?

—A veure quina veu fas?

El be va belar: —Bèèè, bèèè!

—Ai, no, no quina veu tan trista, estaria tot el dia plorant i no em faries gens feliç.

Al cap d’una estona va arribar un altre pretendent, un ànec que feia molt de goig, amb les plomes blanques i un bec ataronjat. Sense pensar-s’ho, i després de quedar-se impressionat de tanta be-llesa, es va apropar al balcó i li va dir:

—Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta, em vol-dries per marit, jo que puc ensenyar-te a nedar?

—A veure quina veu fas?

L’ànec, tot disposat a conquistar-la, va nyequejar: —Quac-quac-quac.

La rateta, tota sorpresa, va dir: —Ai, no!! Amb aques-ta veu tan sorollosa em faràs venir mal de cap.

L’ànec va marxar, decebut, amb el cap cot.

De sobte va aparèixer un bou gras, amb unes banyes punxegudes i amb un gran esquellot molt sorollós. Va veure la rateta i li va preguntar: —Ra-teta, rateta, tu que ets tan boniqueta, em voldries per marit, jo que sóc tan fort i musculós?

—A veure quina veu fas?

El bou, tot orgullós, va fer: —Muuu, muuu!

La rateta li va dir: —Ai, no, no, que cada matí em punxaràs amb les banyes.

El bou va marxar furiós i enrabiat.

Després d’escoltar tants pretendents, va passar un gat molt ben plantat i tot educat.

29

En veure la rateta decebuda i una mica trista es va apropar al balcó i li va preguntar:

—Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta, em vol-dries per marit, jo que sóc tan dolç i amorós?

—A veure quina veu fas?

El gat, tot decidit, va miolar: —Mèèu, mèèu, mèèu. La rateta li va dir: —Oh! Quina veu tan dolça i fina.

Sense pensar-s’ho dues vegades, la rateta va dir, tota emocionada: —Sí, tu seràs el meu marit!

Els nuvis van convidar tots els seus amics, i la rateta, tots els seus pretendents.

Després d’un emocionant casament i del gran convit, els nuvis van marxar a casa molt contents i feliços.

Els altres animals estaven sorpresos per la deci-sió que va prendre la parella.

Un cop a casa, els dos tenien gana i van decidir preparar una sopa calenta i deliciosa. La rateta va posar aigua a l’olla i va encendre el foc. El gat, silenciosament, va empènyer la rateta dins l’olla i la va tapar. El gat va parar taula i, tot afamat, se la va cruspir.

Vet aquí un gat i un ratolí, aquest conte ha arribat a la seva fi.

30

Había una vez una ratita encantadora y muy pre-sumida, que cada mañana barría la escalera de su casa cantando y bailando. Una mañana, mien-tras barría, encontró una moneda debajo de la alfombra. La ratita se quedó pensando un largo rato. ¿Qué podía comprarse con aquella mone-da? La ratita dijo:

—¡Si me compro avellanitas se me caerán los dientecitos, si me compro piñones se me caerán las muelitas! ¿Y si me compro un lacito rosa para estar preciosa? ¡Sí, me lo compraré!

Así que, de repente, la ratita fue a la mercería a comprarse el lacito para ponérselo en su larga

31

cola. A la mañana siguiente, la ratita estaba en su balcón con su lacito en la cola y pensaba: «Se-guro que con este lacito tan precioso encontraré un pretendiente que se quiera casar conmigo».

Al cabo de un rato pasó un apuesto perro y le pre-guntó:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me que-rrías por marido, a mí que soy tan y tan listo?

La ratita, desconcertada, le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

El perro ladró: —Guau, guau.

—¡Ay, no! Con esta voz tan ronca me asustarías.

Más tarde pasó un burro muy parlanchín y pesa-do que también le preguntó:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me que-rrías por marido, a mí que soy tan divertido?

La ratita, desconcertada, le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

El burro bramó: —Iho, iho, iho.

—¡Ay, no! Con esta voz tan espantosa me queda-ría sorda.

Más tarde pasó un cerdo muy sucio y rechoncho y le preguntó:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me que-rrías por marido, a mí que soy tan pulcro y limpio?

La ratita le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

El cerdo gruñó: —Oing, oing.

—¡Ay, no! Con esta voz tan aterradora me asusta-rías, y de limpio, nada de nada.

Al rato pasó un gallo muy presumido con una gran cresta roja, y le preguntó:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me que-rrías por marido, a mí que soy tan elegante y pre-sumido?

La ratita le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

El gallo cantó: —¡Quiquiriquí!

—¡Ay, no! Con esta voz tan aguda y ruidosa me despertarías de madrugada.

32

Después de comer y de echarse un rato, la ratita volvió a ponerse el lacito y, muy bonita, salió otra vez al balcón. En ese momento pasó una oveja delicada, y muy contenta dijo a la ratita:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me querrías por marido, a mí que puedo hacerte muy feliz?

La ratita le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

La oveja baló: —¡Beee, beee!

—Oh, no, no, qué voz tan triste, estaría todo el día llorando y no me harías nada feliz. Al cabo de un rato llegó otro pretendiente, un pato reluciente con las plumas blancas y el pico anaran-jado. Sin pensarlo, después de quedar impresiona-do por tanta belleza, se acercó al balcón y le dijo:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me querrías por marido, a mí que puedo enseñarte a nadar?

La ratita le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

El pato, dispuesto a conquistarla, empezó: —Cuac, cuac, cuac.

La ratita, sorprendida, dijo:

—¡Ay no, no! Con esta voz tan ruidosa me entrará dolor de cabeza.

El pato se fue, decepcionado y cabizbajo.

De repente apareció un buey gordinflón, con los cuernos puntiagudos y con un gran cencerro muy ruidoso. Vio a la ratita y le preguntó:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me que-rrías por marido, a mí que soy tan fuerte y mus-culoso?

La ratita le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

El buey, muy orgulloso, hizo: —¡Muuuuu, muuuuu!

La ratita le dijo:

—¡Ay no, no, que cada mañana me pincharás con tus afilados cuernos.

32

33

El buey se fue furioso y enfadado.

Después de escuchar a tantos pretendientes, pasó un gato muy apuesto y educado. Al ver a la ratita decepcionada y un poquito triste se acercó al balcón y le preguntó:

—Ratita, ratita, tú que eres tan bonita, ¿me querrías como marido, a mí que soy tan dulce y cariñoso?

La ratita le preguntó: —¿A ver cómo suena tu voz?

El gato, decidido, maulló: —Miaau, miaau, miaau.La ratita le dijo: —¡Ohh! Qué voz tan dulce y fina.

Sin pensárselo dos veces, la ratita le dijo muy emocionada:

—Sí, tú serás mi marido.

Los novios invitaron a todos sus amigos, y la ra-tita, a todos sus pretendientes. Después de una emocionante boda y del gran convite, los novios se fueron a su casa muy contentos y felices.

Los otros animales estaban sorprendidos por la decisión que había tomado la pareja.

Una vez en casa, los dos tenían hambre y deci-dieron preparar una sopa caliente y deliciosa. La ratita llenó la olla de agua y encendió el fuego. El gato, silenciosamente, empujó a la ratita dentro de la olla y la tapó. El gato puso la mesa y, ham-briento, se la comió.

Érase una vez una ratita y un gato,y este cuento se ha acabado.

34

Shuk pachami shuk sumak, kariyashka ukuchaku tiyashka, kay ukuchakuka tukuy tutamantami, pa-ypa wasi chakanata tushushpa, takishpa pichak kashka.

Shuk puncha pichakushpaka, mantana ukupi shuk kullkita tarishka.

Chayka kay ukuchakuka unay pachatami yuyas-hpa sakirishka. Imatashi rantisha yuyaykushka.

Shinami: —¡Avellanakukuna rantikpika, tukuylla ñuka kirukuna urmanka—, Piñonkunata rantik-pika uku raku kirukukuna tukuylla urmanka!— nis-hkami.

—Kutin shuk puka akcha watanata sumak kanka-pak rantikpika, ¡ari chayta rantisha!—, nishkami.

Shinami kay ukuchakuka shuk rantina ukuman rishka, chaypika shuk puka sumak watanata pa-ypa suni chupapi watankapak rantishka.

Kaya tutamantaka, chay ukuchakuka, chupapi kay sumak watarinata watarishka hawa tuku-pi kashka, chaypika: - kay sumak watanawanka

maymanta shuk sumak karita tarisha, paywan sawrisha, yuyakushkami.

Asha pacha kipa shuk ninan karilla alku yallishka, payka: —Uyay ukuchaku, ukuchaku , kikinka ninan sumakmi kanki, ¿ñukaka ninan umayukmi kani, manachu kikinpa kusa tukuchun chaskiwanki-man?, nishkami.

Chay ukuchakuka mancharishpami tapushka, —rikushun, ¿kikinka imashinata wakanki?, nis-hkami.

Allkuka: —guau, guau—, nishpami wakashka.

—Ay mana, shina sinchi wakashpaka ñukata man-chachiwankimi— nishkami.

Kipamanka shuk ninan rimanata yachak apyumi yallishka, paypash: —ukuchaku, ukuchaku, ki-kinka ninan sumakmi kanki—, ¿ñukaka ninanta asichikmi kani, manachu kikinpa kusa tukuchun chaskiwankiman?, nishkami.

Chayka ukuchakuka kutinmi tapushka: —¿imashi-natak wakanki?, nishkami.

35

Chayka apyuka —iho,iho,iho— nishpami wakashka.

—¡Ay mana!, chayshina wakaywanka rinriwan unkurishpa mana uyashachu-, nishkami.

Kipaka shuk mapa mapa kuchimi yallishka, pa-ypashmi: —Ukuchaku, ukuchaku,kikinka sumakmi kanki, ñukaka ninan armashka punchallami kani, ¿manachu kikinpa kusa tukuchun chaskiwanki-man?—, nishkami.

Ukuchakuka :¿imashinata wakanki?, nishkamiKuchika: —oing. Oing—, nishpa wakashka.

—Ay mana, shina wakashpaka manchachiwanki-mi, shinallatak armashkashinaka mana rikurinki-chu—, nishkami.

Kipamanka shuk ninan kariyashka kari atallpa-mi yallishka .

Payka: —Ukuchaku ukuchaku, ñukaka ninan karillami kani, ¿manachu ñukata kikinpa kusa tukuchun chaskiwanki?—, nishkami.

Ukuchakuka : ¿imashinatak wakanki?, nishkami.Chayka: ¡kikiriki!, nishpami takishka.

—¡Ay mana! Shina shinchi takiwanka, yapa tutamantatak, manarak punchayakpitakmirikchachiwanki—, nishkami.

Ukuchakuka mikushka kipa, ashata puñushka. Kutinmi chay sumak puchkata watarishpa tukupi shayankapak llukshishka .

Chaypika shuk alli llamami yallikushka, chayka kushillami: —Ukuchaku, ukuchaku; sumak uku-chakumi kanki—, ¿manachu kikinpa kusa kachun chaskiwanki, ñukaka achkata kushiyachishpami kawsasha?, nishkami.

Ukuchakuka: —imashinatak wakanki—, nishkami.

Llamaka: —¡Beee, beee!—, nishpami wakashka.

Chayka: —Ooh, mana, mana; shina wakashpaka ñukata punchan , punchanmi wakachinki, mana kushiyachiwankichu—, nishkami.

36 Kipaka , shuk ninan yura, killu tapsa kultami sha-mushka, kay sumak ukuchakuta rikushpaka man-charishpami sakirishka, chayka mana imatapash yuyashpa, utkallami: —ukuchaku, ukuchaku, ki-kinpa kusa kachun chaskiwankimancha, ñukaka, wampunata yachachisha—, nishkami.

Ukuchakuka: —kikinka imashinatak wakanki—, nishkami.

Chayka kultaka ari ninka yuyayshpa, utkallami: —Cuac, cuac, cuac— nishpa wakashka.

Ukuchaka mancharishpami: —chay yapata uyarik wakaywanka, umata nanankami—, nishkami.

Chayka kultaka umata urayman churashpami lla-killa rishka.

Kipaka shuk kari, ninan kariyashka, achka imaku-natapash wakachishpa chayamushka; chayka: —Ukuchaku, ukuchaku, sumak ukuchakumi kan-ki, manachu kikinpa kusa kachun chaskiwanki, ñukaka ninan sinchipachami kani—, nishkami.

Ukuchakuka: —imashinatak wakanki— nishkami.

Chay wakraka kariyashpami: —¡muuuuu, muuuuu!— Nishka.

Ukuchaka: —mana, mana, tukuy tutamantami manchachiwanki—, nishkami.

Shina nikpika, wakraka ninanta piñarishpami rishka.Shina ña tawka munakkuna rikurihska kipami, shuk sumak misi rikurishka. Ukuchakuka ña llaki-llami kashka, shina kakta rikushpa , kimirishpami: —Ukuchaku ukuchaku, manachu ñukata kikinpa kusa kachun chaskiwanki, ñukaka ninan kuyak, allimi kani—, nishkami.

Ukuchakuka: —imashinata wakanki—, nishkami.

Chayka misika : —miaau, miaau, miaau—.

Chayka misika: —sumak mishki wakaymi kan—, nishkami.

Chayka kushikushpami, utkalla: —ari kanmi ñuka-pa kusa kanki—, nishkami.

Kay sawarikkunaka tukuylla mashikunatami chay ramiman kayachishka.

37

Chay ninan sumak raymi kipaka, sawarishkaku-naka kushillami ña wasiman rishkakuna.

Shuktak wiwakunaka mancharishkakunami rikukus-hkakuna, kusapash warmipash mana paypura, mana alli kawsanashina rikurikushkakuna.

Ña wasiman chayashpaka ishkantinllatami ninan yarikaywan kashka; chayka mikunata yanunata

yuyashka. Ukuchakuka mankapi yakuta hunta-chishpa ña ninata hapichishka. Misika alliman-ta ukuchakutaka mankaman tankashka, kipaka mankata killpashka. Kipaka ña sumankta tiyaris-hpa, ninan yarikaywan kashpaka chay ukuchaku-taka ña mikushkalla ninmi.

Shinami shuk ukuchakuka ña tukurishka, kay sumak rimaypash ña tukurin.

38

En un barri anomenat San Isidro de Huyachul, que està situat a uns quilòmetres de Quito, va passar aquesta història.

Els avis dels meus pares els contaven aquesta tris-ta història de dos nens orfes de mare, que vivien amb el seu pare i la seva madrastra. Al barri hi ha-via poques cases i eren fetes de tova, amb el sos-tre cobert de palla i les portes fetes de taulons.

Els nens que vivien en aquella època tenien mol-ta por. No hi havia escola al barri, de manera que havien d’anar a Cangahua a estudiar, passant muntanyes, congostos, terraplens i un riu anome-nat Tagshana.

En Felipe i la Serafina es llevaven a les cinc de la matinada per ajudar la seva madrastra a munyir les vaques. En Rafael, el seu pare, matinava per treballar en una hisenda propera com a camperol i tornava a la tarda. En Felipe i la Serafina anaven a escola sense prendre cafè, perquè la seva ma-drastra era molt dolenta i no els en donava.

Tot sovint ells es desviaven del corriol i s’endinsaven a la muntanya per menjar llavors que trobaven al voltant. Un dia van arribar a la barraca on vivia una dona solitària anomenada Sacharruna, que se-gons la llegenda buscava nens perduts a la mun-tanya, se’ls enduia a la seva barraca i els treia els

ulls per menjar-se’ls. En Felipe i la Serafina van tenir la mala sort d’arribar fins a la barraca de la dona, que els va rebre molt amablement, els va donar menjar i els va dir que tornessin sempre que volguessin.

39

Els nens faltaven molt sovint a l’escola, i la mes-tra, preocupada per les faltes, va fer avisar el seu pare. En Rafael, molt molest, els va pregun-tar per què faltaven tant a les classes. La ma-drastra va aprofitar el moment per desfer-se dels nens: li va demanar al Rafael que els abandonés a la muntanya, i que si no l’obeïa, ella marxaria de casa.

En Rafael els va ficar en un sac gran i se’n va anar cap a la muntanya. Els va deixar dins del sac pen-jant d’un arbre al caire d’un congost. A la nit se sentien els crits dels nens demanant ajuda. La Sacharruna, que vivia a prop, en sentir els crits desesperats dels nens va córrer a ajudar-los i

se’ls va emportar a la seva barraca per alimentar-los i després devorar-ne els ulls.

En Pedro, el llenyataire, que acostumava a reco-llir llenya per preparar el menjar de la seva fa-mília, passava prop de la barraca quan va sentir uns crits de nens demanant auxili. Va entrar a la barraca amb el matxet a la mà i va rescatar els nens, que la malvada dona estava a punt de matar per menjar-se. En Pedro va agafar els nens a coll i se’ls va emportar a casa seva, on, amb la seva família, els va donar protecció i molt d’amor i comprensió. I així va ser com en Felipe i la Serafina, al final, van trobar una llar i van ser molt feliços.

40

En un barrio llamado San Isidro de Huyachul, que está ubicado a unos kilómetros de Quito sucedió, esta historia.

Los abuelos de mis padres les contaban esta tris-te historia de dos niños huérfanos de madre, que vivían con su padre y su madrastra. En el barrio había pocas casas y eran de adobe, con el techo cubierto de paja y las puertas de tablas.

Los niños que vivían en aquella época tenían mu-cho miedo. No había escuela en el barrio, por lo que tenían que ir a Cangahua a estudiar, pasando montañas, quebradas, chaquiñanes y un río llama-do Tagshana.Felipe y Serafina se levantaban a las cinco de la mañana para ayudar a su madrastra a ordeñar las vacas. Rafael, su padre, madrugaba para trabajar en la hacienda cercana como huasipunguero y re-gresaba por la tarde. Felipe y Serafina iban a la es-cuela sin tomar café porque su madrastra era muy mala, no les daba.

Ellos muchas veces se desviaban del chaquiñán y se metían en el monte a comer pepitas que encon-traban a su alrededor. Un día llegaron a la choza donde vivía una mujer solitaria llamada Sacharru-na, que según la leyenda buscaba a niños perdidos en el monte y se los llevaba a su choza y les sacaba los ojos para comérselos. Felipe y Serafina tuvieron

la mala suerte de llegar hasta la choza de la mujer, quien les recibió muy amable, les dio de comer y les dijo que regresaran cuando ellos quisieran.

Los niños faltaban muchas veces a la escuela, y la maestra, preocupada por las faltas, mandó llamar a su padre. Rafael, su padre, muy molesto, les re-clamó a los niños por qué faltaban mucho a clase. La madrastra aprovechó el momento para desha-cerse de los niños. Le pidió a Rafael que les fuera a botar en la montaña, y que si no le obedecía, ella se iría de la casa.

41

Rafael les metió en un costal y se fue a dejarlos en el monte. Los dejó dentro del costal colgando de un árbol al filo de la quebrada. En la noche se oían los gritos de los niños pidiendo ayuda. La Sacharruna, que vivía cerca de ahí, oyó los gritos desesperados de los niños y fue en su ayuda, los llevó a su choza y les alimentó para luego devo-rar sus ojos. Pedro, el leñador, que acostumbra-ba a recoger leña para preparar los alimentos de

su familia, pasaba cerca de la choza y oyó unos gritos de niños pidiendo auxilio, entró en la cho-za machete en mano y rescató a los niños, que la malvada mujer estaba a punto de matar para comérselos. Pedro llevó en sus brazos a los dos niños, fueron a su casa y junto a su familia, les brindaron protección y les dieron mucho amor y comprensión. Felipe y Serafina encontraron un hogar y fueron muy felices.

42

Quito villa kuchullapimi, San Isidro Huyachul nis-haka ayllu llaktapimi kayka tukushka.

Ñuka mama, yayapak jatun mama, jatun yayami kayta parlaska.

Mamanta zapalla wawakunamanta llakita parlas-hka, chay wawakunaka paykunapak yayawan lama-mawanmi kawsahkakuna chay ayllu llaktapika as-halla wasikunami tiyashka, ashpa pata, ukshawan khatachishka, kaspi punku wasikunami kashka.

Chay pacha wawakunaka achka manchaywanmi kawsashkakuna yachana wasi mana tiyashka-chu ayllu llaktapika, chaymanta Cangahua nishka llaktaman yachankapak rirkakuna.

Urkukuna, waykukuna, chakiñankunata, takshana mayuta yallishpa rirkakuna.

Felipe Serafina wawakunaka ukta pichka pacha pakarinpak hatarishpa lamamata yanapankapak, wakrata kapinaman llukshirkakuna.

43

Paykunapak yaya Rafael kuchulla haciendapi wasipunkupi llankak, chishimanmi shutinata ya-chashka.

Felipe Serafina wawakunaka imata mana mikus-hpami yachana wasimanka rikunakashka, payku-napak lamama achka hirami kashka.

Wakinpika chakiñanmanta llukshishpami urkuman yaykushpa muyukunata mashkanaman mikunkapak.

Shuk punllaka uksha wasipi kuwsak sacharruna warmipakmanmi chayarkakuna.

Parluka ninmi kay warmika chinkarishka wawaku-nata tarishpa paypak wasiman apashpa ñawi lu-lunkunata llukchishpa mikuhashka, Felipe Sera-fina wawakunaka chay wasiman chayashkakuna, chay warmika may allitami wawakunataka chas-kishka, allita karashpaka nishkami kutin tikra-munkichiklla.

Wawakunaka tawka punllakunatami yachana wasi-manka mana rishkakuna, chaymantami yacha-chika sustarishpa yayata kayanaman kachashka.

Yayaka achkata piñarishpami tapushka, imaman-tatak mana yachana wasimanka illarkakuna, lama-maka ashtawanpish chayta rikushpa yuyarkami,alli pachami chay wawakunata mayta shitakrinata.

Chaymantami kusata nirka, shuk sakupi wawaku-nata satishpa shitakri nirkami,mana chayta ru-rakpika shitashpami risha nishkami.

Wawakunapak yayaka paypak warmi nishkatami rurashka, urku chawpiman pushashpa, shuk yura-pimi warkushpa, hatun khakha patapimi sakishka.

Tutayakpika wawakunapak kaparikunata uyas-hpami sacharruna warmika paykunata yanapana-man rishka,paypak uksha wasiman pushashpa kararka, kipata wawakunata mikunkapak.

Pedro nishka runaka yantakunata tantashpa purikushpami wawakunapak kaparishkata uyas-hpa chay wasiman yaykurka wawakunata kishpi-chinkapak, chay mana alli warmimanta.

Pedroka paypak rikrapi wawakunataka paypak ay-llupak wasiman pusharka, chaypimi kushilla ku-yaywan, wiñarkakuna, kawsarkakuna sumakta.

44

Hi havia una vegada un bosc molt llunyà, en terres de la selva amazònica, on vivia una llebre amb la seva família. La llebre anava a beure aigua cada dia a un riu proper anomenat Amazones. Es lle-vava d’hora per anar a buscar menjar entre els arbustos i matolls i algunes vegades s’entretenia entrant als frondosos boscos. La llebre era molt

valenta, i com que no tenia por dels altres ani-mals, feia voltes pel bosc fins que trobava el men-jar més bo.

Un diumenge qualsevol va sortir la llebre en di-recció al riu. Estava bevent aigua quan va veure reflectida la imatge d’una tortuga a l’aigua.

45

La llebre va fer veure que es bevia la tortuga i aquesta, que era molt intel·ligent, es va adonar que la volia provocar. En aquell moment la tortuga va recordar totes les males passades que la llebre li havia fet fins llavors. Per exemple, el dia que la llebre es va disfressar de tortuga per guanyar-se la seva confiança i d’aquesta manera enviar-la a un penya-segat en lloc de mostrar-li el camí del riu. També va recordar que cada matí es burlava d’ella perquè corria més i arribava abans al riu.

Finalment va tenir una idea genial, volia desafiar la llebre i demostrar-li que ella era més llesta. Li va proposar de fer una cursa des del turó fins al riu, passant per la senda de la plana, on hi havia un gran arbre amb fulles de color ataronjat i groc que feia una bona ombra. La llebre va acceptar el desafiament de la tortuga pensant que era molt més ràpida que aquella bèstia tan lenta.

L’endemà, de bon matí, van anar al turó. El coco-dril va ser l’encarregat de llançar el coco de sor-tida i va començar la cursa. La llebre i la tortuga

van començar a córrer, i la llebre de seguida va prendre molta distància. En passar al costat del gran arbre, confiant que guanyaria la tortuga, li van venir ganes de fer una migdiada i es va posar a dormir sota l’arbre.

Mentrestant, la tortuga, amb molt d’esforç, ana-va avançant i avançant, pas a pas, fins arribar a l’arbre, on va veure la llebre adormida com una marmota. La tortuga va passar sense fer soroll perquè no volia despertar-la. Va arribar a la meta i tothom es va posar a aplaudir.

Amb els crits de l’ocell que comentava la cursa, la llebre es va despertar i es va posar a córrer com un llampec. En arribar a la meta, li va canviar la cara quan va veure que la tortuga havia guanyat i es va enfadar molt. Tothom va cridar a la vegada:

—Qui s’enfada no aconsegueix res.

A partir d’aquell dia la llebre va aprendre que no s’ha de menysprear els altres.

46

Había una vez un bosque muy lejano, en tierras de la selva amazónica, donde vivía una liebre con su familia. La liebre iba a beber agua diariamente a un río próximo que se llamaba río Amazonas. Se levantaba temprano para buscar comida en-tre los arbustos y matorrales y algunas veces se entretenía entrando en los frondosos bosques.

La liebre era muy valiente y como no tenía miedo a los animales daba vueltas por el bosque hasta que encontraba la comida más apetitosa.

Un domingo como cualquier otro salió la liebre en dirección al río. Estaba bebiendo agua cuando vio reflejarse en el agua una tortuga.

47

La liebre hizo como si se bebiera la tortuga y ésta, que era muy inteligente, se dio cuenta de que la estaba provocando. En aquel momento, la tortu-ga recordó todas las malas pasadas que la liebre le había hecho. Por ejemplo: el día que la liebre se disfrazó de galápago para ganarse la confian-za de la tortuga y enviarla así a un despeñadero en lugar de enseñarle el camino del río. También recordó que cada mañana se burlaba de ella por-que corría más y llegaba antes al río. La tortuga ya no podía más, estaba cansada de las imperti-nencias de la liebre.

Finalmente tuvo una idea genial, quería desafiar a la liebre y demostrarle que ella tenía más in-genio. Una carrera desde la colina hasta el río, pasando por el sendero del llano, donde había un árbol grande con hojas de color anaranjado y amarillo que daba muy buena sombra. La liebre aceptó el desafío de la tortuga pensando que era muchísimo más rápida que ese lento animal.

A la mañana siguiente, muy temprano, se situaron en la colina. El cocodrilo lanzó un coco y empezó la carrera. La liebre y la tortuga empezaron a co-rrer y la liebre cogió mucha distancia. Al pasar al lado del gran árbol, confiada de que ganaría a la tortuga, le entraron ganas de echar una siesta y se puso a dormir debajo del árbol.

Mientras tanto, la tortuga, con todas sus fuerzas, iba avanzando y avanzando, pasito a pasito, has-ta llegar al árbol, donde vio a la liebre dormida como una marmota.

La tortuga pasó sin hacer ruido, para no desper-tarla. Llegó a la meta y todo el mundo se puso a aplaudir.

Con los gritos del pájaro que comentaba la carre-ra, la liebre se despertó y se puso a correr como un rayo. Al llegar a la meta se le quedó cara de tonta cuando vio que la tortuga había ganado y se enfadó. Todo el mundo gritó a coro:

—Quien se enfada no consigue nada.

A partir de aquel día, la liebre aprendió que no se debe menospreciar a los otros.

48

Kay antisuyu allpapi, shuk ninan karu karu sacha tiyashka nin....

Chay sachapimi shuk wallinku paypa ayllikunawan tiyashka. Kay wallinkuka tukuy punchami, Amazo-nas mayuman yakuta upyankapak rik kashka nin. Tutamantami hatarik kashka, shinami mikunata chay sachapi, yura ukukunapi maskankapak rik kashka, wakinpika ashtawan sachaukuman ya-ykushpami unay pachakunata purik kashka.

Kay wallinkuka ninan haripachami kashka , mana ima wiwakunatapash manchanchu kashka, shi-nami tukuy sachakunata muyunlla kashka , Shina puirishpami sumak mikuykunata tarik kashka.

Shuk domingo puncha, tukuy punchashina, wallinkuka mayuman llukshishka. Yakuta ña up-yakushka, chaypimi yakupi washamanta shuk charapa rikurishka. Chayka wallinkuka imashina pay yakuta upyaktami rikuchun munashka, shi-napash kay charapaka ninan umayuk charapami kashka chaymanta chay wallinkuka kutin imata-pash umankapak munakuk yuyashkami.

Ashtawankarin chay wallinku imashina tawaka kutin umashkakunata yuyarushka. Shinami shuk punchaka chay wallinkuka charapshina churana-ta churarishpa mayuman apankapak rantika shuk hatun waykumanrak pashkata yuyarishka.

Shinallatak tukuy puncha payka ninan utka kall-pak kashpalla mishashpa asishpa pay mishas-hpa mayuman chayak kashkatapash yuyarishka. Chaymanata kay charapaka ña kay wallinkuta ña shaykushka kashka. Chaymantami ima misha-ytapash rurashun ninkapak munashka, shinami charapaka yallik umayuk kayta rikuchinkapak munashka kashka.

Shinami chay hawa urkumanta mayuman kallpa-nata yuyashka, mayuman chayankapakka pampa ñanta, Shuk sumak pankakunata charik kiru yu-rata yallishpami kallpana kashka.

Wallinkuka hawallami ari nishpa, payka ñukami utka kallpani yuyashpami ari nishka.

Kaya punchpika tutamantatami ña kay hawa urkupi kashka. Shuk waksami ña shuk rumita shitashka chaypimi ña kallpay kallarishka. Shina-mi wallinkuwan, charapawan kallpay kallarishka, wallinkuka karutami sakishpa rishka .

Chay sumak pankayuk yurata ña yallikushpaka, Ña mishakuni yuyashpa ña samay kallarishka, shinami chay yura ukupi puñushka.

Chaykamaka charapaka asha ashami ña kallpakus-hka, Chay yuraman ña chayashpaka wallinku su-makta puñukukta rikushka.

49

Charapaka ama rikcharichun upallami yallishka, charapaka ña chayashka tukuyllakunami makita waktashpa chaskishkakuna. Chaykamaka shuk pishkumi chay mishaymanta sumakta kaparishpa willakushka , chay rimaywanmi wallinkuka rikcha-rishka, chayka illapashinami kallpay kallarishka .

Ña chayashpaka ña charapa chayashkata rikus-hka chayka ninantami piñarishka .

Chayka tukuyllami; —¡maykan imamantapash pi-ñarikta mana imatapash tarinchu!—, nishpa ka-parinakushkakuna.

50

Diuen que fa moltíssims anys, en aquella munta-nya a prop de la comunitat hi havia una església encantada. En aquella església hi vivia un capellà

que era ambiciós i tenia el cor ple de cobdícia. Un dia, la gent d’aquest poble va comentar al capellà que dins l’església hi havia un cérvol d’or amagat.

51

El capellà, com que era ambiciós, somiava trobar aquell cérvol, fins que en un dels seus somnis se li va aparèixer Llucifer i li va dir:

—Vols trobar el cérvol daurat de l’església?

El capellà, molt content, li va dir que sí. Llucifer li va dir que l’ajudaria a trobar el cérvol, però que hauria de sacrificar un animal en nom seu.

El capellà, com cada vigília de cap d’any, cele-brava missa. Quan les campanes eren a punt de repicar es va trobar de sobte pel camí amb uns

pastors i els seus bocs. El capellà els va demanar que li’n regalessin un, pensant de fer-lo servir per al sacrifici. En el moment en què el capellà es disposava a sacrificar el boc va sentir un so-roll i, en girar la vista, va veure que l’església es convertia en una muntanya. En aquell moment, el capellà i el boc es van convertir en roques, les mateixes que avui dia es creu que són les guar-dianes de l’església.

La gent diu que cada 31 de desembre les por-tes d’aquella església s’obren. Us atreviríeu a entrar-hi?

52

Cuentan que hace muchísimos años, en aquel ce-rro cerca de la comunidad, existía una iglesia en-cantada. En esa iglesia vivía un padre que era am-bicioso, tenía el corazón lleno de codicia. Cierto día la gente de este pueblo comentó al padre que den-tro de la iglesia había un venado de oro escondido.

El padre, como era ambicioso, soñaba con encon-trar ese venado, hasta que en uno de sus sueños se le apareció Luzbel y le dijo:

—¿Quieres encontrar el venado dorado de la iglesia?

53

El padre, muy contento, le dijo que sí. Luzbel dijo que le ayudaría a encontrar el venado, pero que tendría que sacrificar un animal en nombre de él.

El padre, como todos los fines de año, celebraba misa. Cuando iban a repicar las campanas se en-contró de pronto en el camino con unos pastores y sus chivos. El padre les pidió que le regalaran uno, pensando en utilizarlo para el sacrificio. En

el momento en el que el padre se disponía a sa-crificar el chivo oyó un ruido y regresó la mirada, y observó que la iglesia se convertía en un cerro. En ese momento, el padre junto con el chivo se convirtieron en rocas, y en la actualidad se cree que son los guardianes de la iglesia.

Cuentan las personas que cada 31 de diciembre las puertas de esa iglesia se abren. ¿Te atreverías a ingresar?

54

Fa molts i molts segles, al segle VIII d. C., al poble de Banyoles, diu la llegenda que hi havia un fe-rotge monstre. Les cames d’aquell monstre eren com dos troncs, tenia dos caps que eren com dos cotxes, els ulls eren com sis tomàquets, els peus

eren com dues taules i dins la boca amagava unes dents d’un metre.

—Era un drac!!—Socors, socors!

55—Ajudeu-nos! Mireu quin drac!—Esta destruint el poble —Quina pudor!!! —Aquí no s’hi pot viure.—Marxem, marxem! —deia la gent del poble.

Quan el drac no trobava prou menjar s’endinsava més i més al bosc per buscar-ne, i pobre de la persona o animal que passés pel bosc! Aquell drac es cruspia tothom.

La gent de Banyoles veia que estava en perill, ja que ho trencava tot i enverinava l’aigua. Van en-viar als seus millors exèrcits a lluitar contra el drac, però cap exèrcit podia guanyar-lo, fins i tot els sol-dats de Carlemany van fracassar. Fins que la gent més llesta de Banyoles es va recordar d’un bruixot que es deia sant Mer que podia salvar el poble.

Dit i fet, van anar a explicar tot el que passava a aquest bruixot.

Quan sant Mer va arribar on estava el drac, li va dir: —Mostra’m el teu poder.

El drac va ensenyar les dents esmolades i sant Mer va dir: —Tenien raó, fa molta pudor.

Sant Mer va portar el drac a la plaça de la vila, on hi havia tota la gent cridant:

—Matem el drac! Matem el drac!

I el van posar dins d’una foguera, on es va cre-mar.

I amahí, amahà, aquest conte s’ha acabat.

56

Hace muchos y muchos siglos, en el siglo VIII d. C., en el pueblo de Banyoles, cuenta la leyenda que vivía un feroz monstruo. Sus piernas eran como dos troncos, tenía dos cabezas, que eran como dos coches, los ojos eran como seis tomates, los

pies eran como dos mesas y en la boca escondía unos dientes de un metro.

—¡Era un dragón! —¡Socorro, socorro!

57—¡Ayudadnos! —¡Mirad qué dragón! —¡Está destruyendo el pueblo! —¡Qué peste! ¡Aquí no se puede vivir! —Vámonos, vámonos! —decía la gente del pueblo.

Cuando el dragón no encontraba comida suficien-te se adentraba cada vez más en el bosque para buscar más comida, y pobre de la persona o ani-mal que pasara por allí, ya que el dragón se los comía a todos.

La gente de Banyoles sabía que corría peligro, ya que veían que el dragón lo rompía todo y enve-nenaba el agua. Enviaron a los mejores ejércitos a luchar contra el dragón, pero ninguno de los ejércitos le podía ganar. Incluso los soldados de Carlomagno fallaron. Hasta que la gente más lista

de Banyoles se acordó de un brujo, llamado santo Mer, que podía salvar el pueblo.

Cuando santo Mer llegó donde estaba el dragón dijo: —Muéstrame tu poder.

El dragón le enseñó los dientes afilados y santo Mer dijo: —Tenían razón, huele muy mal.

Santo Mer llevó al dragón a la plaza del pueblo, donde estaban todos los habitantes chillando: —¡Matemos al dragón! ¡Matemos al dragón!

Y entre todos lo pusieron dentro de una enorme hoguera y el dragón por fin se quemó.

Y amahí, amahó, este cuento se acabó.

58

Ñawpa patsak, patsak wata yalliy pachapi, pusak patsak wata, ña apunchik Cristo wacharishka ki-papi, Banyoles llaktapi shuk ninan millay wiwa ti-yashka nishpa willan. Kay wiwapa chankaka shuk raku hatun kaspishinami kashka, ishkay uma-

yukmi kashka, kay umakunaka ishkay antawas-hinami kashka, ñawikunaka sukta tomateshina kashka,chakikunaka ishkay patakushinami kas-hka, shimi ukupika shuk tatkishina tupuk kiruku-natami charishka.

59

Chay llaktapi kawsak runakunaka: —¡Dragónmi kashka, ¡kishpichiway kishpichiway¡

—¡Yanapaway¡ ¡Rikuychik dragónta¡ ¡Tukuy llakta-ta tukuchik rin¡— ¡Unkuyshinami¡ ¡Kaypika mana kawsayta ushak rinchikchu¡

—Hakuchik, hakuchik.— nishkakunami.

Kay dragón mana mikunata tarishpaka ashtawan ashtawanmi sacha ukumana rik kashka, shuk wiwata, runata tupashpaka ña mikunllami kashka.

Shinami kay Banyoles llaktamanta runakunaka tukuyllami llakipi kakta yachashka, kay dragónka imatapash pitishpa shitan kashka, shinallatak ima mapakunata, ima miyukunatapash yakupi shitan kashka.

Banyolesh llaktamanta runakunaka achka runaku-nata kay dragónwan makanakuchun kachashka shinapash mana pikunapash mishashkakuna-chu. Carlomagnopa awkakkunapash rishka, pa-ykunapash mana mishkakunachu. Kipaman kay Banyoles mantallatak runakunana, ashtawan allí runakunami shuk yachakta yuyarishkakuna, kay yachaykka Santo Mer shutimi kashka, kay yachak runami kay llaktataka kishpichiyta ushana kashka.

Santo Mer runaka chay dragón tiyak kuskaman chayashka , chaypika dragóntaka:

—Kanpa ushayta rikuchiway—, nishkami. Dra-gónka paypa ninan kirukunata rikuchishka; Santo

Mer runaka: —Mana allitami ashnan— nishkami.

Santo Mer runaka Vila kanchaman apashka, cha-ypika tukuy runakunami: -¡ dragónta wañuchis-hunchik! ¡dragónta wañuchishunchik!, nishpa ka-parinakushka.

Tukuylla tantarishpami shuk hatun ninapi churas-hpa rupachishkakuna.

Amahí amahó shinami kay sumak rimay tukurin.

60

Hi havia una vegada un home que treballava al camp. Al matí i a la tarda cuidava el bestiar del seu amo i després baixava a casa seva a dormir. Matinava per veure els animalets i de passada munyia les vaques. Un dia es va adonar que li ha-vien robat el coble que tenia a casa.

Caminava desesperat buscant-lo, però no el va tro-bar. Va anar a cal poltrer a veure si havia aparegut el coble i es va adonar que havien robat cinc caps de bestiar més. Espantat, se’n va anar a una altra finca per evitar un altre robatori, però era massa tard: ja hi havien robat tres caps de bestiar més.

61

Com que el bestiar era molt valuós, van sortir a buscar-lo i van arribar a una altra finca on no ha-via passat res. Allà, en assabentar-se del que havia succeït, els que hi vivien es van espantar molt que també els robessin, ja que el seu amo també era molt dolent.

Els feia por que els robessin un altre cop, perquè llavors el seu amo els enviaria a la presó. Per això l’home cuidava molt bé els animals de la finca, i fins i tot hi havia dies que se n’anava sense dinar. Encara que sortia amb el seu fill a pasturar els animals, un dia van trobar a faltar tres caps de bestiar més i l’amo els va enviar a la presó.

Al cap d’un temps en van sortir, molt tristos. L’amo va demanar perdó a l’home i al seu fill i els va dir que no els deixaria sense feina, i els va demanar que tornessin a treballar amb ell, amb la condició que cuidessin bé el bestiar, perquè si no els faria empresonar un altre cop. L’home li va dir: —No es preocupi, jo sempre tindré bona cura dels seus animals.

Es passava les nits vigilant, fins i tot sense dor-mir, i malgrat aquesta dedicació, per mala sort, al cap d’un temps els van tornar a robar dos caps de bestiar. L’amo, enfadat, va tornar a fer-lo empresonar, però aquesta vegada la famí-lia de l’amo se’n va assabentar i, coneixedors de la fidelitat del treballador, el van convèncer que havia actuat malament i li van dir que havia d’alliberar-los. L’amo va acceptar i se’n va pene-dir. Va demanar perdó a l’home i el seu fill i els

va agrair que haguessin tingut cura del bestiar, i com a prova del seu penediment els va donar un lloc propi perquè hi visquessin amb la seva famí-lia, que era el que sempre havien somiat!

I conte contat, ja s’ha acabat…

62

Había una vez un hombre que cultivaba en una finca. Se iba de mañana y tarde a cuidar el gana-do, luego bajaba a su casa a dormir. Madrugaba a ver sus animalitos y de paso ordeñaba sus vacas. Tenía una yunta en su casa, la cual fue robada. Andaba desesperado buscando su yunta pero no la encontró. Fue al potrero a ver si había apareci-do la yunta y se dio cuenta de que habían robado cinco cabezas de ganado más. Asustado, se fue a la otra finca para prevenir otro robo, pero era muy tarde: ya habían robado otras tres cabezas más de ganado. Como era valioso el ganado, salieron a buscarlo y llegaron a otra finca donde no había pasado nada, y al enterarse de lo que había su-cedido en la finca cercana les dio mucho miedo que también les robasen, ya que su jefe también era muy malo.

Les daba miedo que les robasen nuevamente, ya que si eso acontecía otra vez los mandaría a la cárcel. Por eso el señor andaba cuidando bien los animales de la finca, e incluso había días que se iba sin comer. Salía con su hijo a rodear el ganado y un día no encontraron tres cabezas de ganado. El jefe los mandó a la cárcel.

Luego de un tiempo salieron de la cárcel muy tris-tes. El jefe pidió perdón al hombre y a su hijo, di-ciéndoles que no les iba a dejar sin trabajo y que regresaran a trabajar con él, con la condición de que cuidasen bien el ganado porque si no otra vez le haría llevar preso.

El hombre le dijo: —No se preocupe, yo le cuido bien los animales.

63

Cada noche pasaba vigilante, incluso sin dormir, y a pesar de estos cuidados, al pasar el tiempo y para mala suerte, volvieron a robar dos cabezas de ganado. Su jefe volvió a encarcelarlos, pero esta vez la familia de éste se enteró del hecho y, conocedores de la fidelidad del empleado, le convencieron de lo mal que había actuado y

de que debía dejarlos libres. El jefe aceptó y se arrepintió. Pidió perdón al hombre y a su hijo, dándoles gracias por haber cuidado de su ga-nado, y como prueba de su arrepentimiento dio al hombre y a su hijo un lugar propio para que vivieran con su familia. ¡Era lo que siempre ha-bían soñado!

64

Shuk pachami shuk runa paypa allpapi tarpus-hpa kawsak kashka. Payka tutamantapash, chis-hipash wakrata rikunaman rik kashka, kipaka ña paypa wasiman puñunkapak muyuk kashka.. pa-yka paypa wasipi shuk yuntata charik kashka , chay yuntatami shuwashka kashka. Tukuy llaktakunapi chay wakrakunata maskak purishka, shinapash mana tarishkachu. Shinami chay michik pam-paman rishka, chay chinkashka wakrakuna riku-rinka yuyashpami rishka, ashtawankarin, shuk pichka wakrakuna chinkashka kashkata mancha-rishpa rikushka. Kipaka shuktak wasiman ama shuwachun nishpa rishka, shinapash ña kimsa wakrata ña shuwashkata rikushka.

Shinami shuktak wasiman rishka, tawka wakraku-na chinkashka kaymanta ninan manchaytami charishka, ashtawankarin chay allpayuk, chay wiwayuk runaka ninan millaymi kashka.

Shinami ninan manchaywan kashka, ashtawan chinkashpa katikpika wichkana wasiman ka-chankami yuyashkami.chaymantami ninanta wiwakunata rikurayan kashka, wakinpikarin mana mikushpami rikurayak kashka. Ashtawankarin paypa churiwanmi rikunkapak rik kashka, shi-napash shuk punchaka kutin shuk kimsa wakra-ta shuwashka kashka, chaymantaka ña wichkana wasiman kachashka.

65

Shinapash ña shuk pacha kipaka chay llaki wasi-manta llakilla llukshishkakuna; shinapash chay allpayuk, wiwayuk runaka kutinmi llankachun ka-yashka, kay kutinka alli rikushpa llankachunmi mañashka, Putin chinkakpika kutinmi chay llaki wasipi wichkachisha nishkami. Chayka ama llaki-richu ñukaka wiwakunata allimi rikuni, nishkami.

Tukuy punchakunami alli rikushpa pakarishka, wakinpikarin mana puñukchu kashka ; shina riku-

rayakpipash kipa punchakunaka ishkay wakra chinkashka. Chayka kutinmi wichkashka, shi-napash ayllukunaka ama wichkaychu, alli runa-mi nishkakuna, kispichiy nishkakunami. Shinami kispichishka mana wichkashkachu. Shinami ta-ytatapash, churitapash kishpichiwaychik nishka, ashtawankarin shuk allpatapash chaypi kawsa-ychik nishpa karashka, chay allpapika Tukuy pa-ypa ayllukunawan kushillami kawsashka, shinami paypa muskuy paktashka.

66

Vet aquí que hi havia una vegada una parella que volia tenir un fill, encara que fos petit com l’ungla d’un dit, encara que fos petit com un cigró!!! Sem-pre ho repetien i ho pensaven.

Un dia, la dona va posar en remull un grapat de cigrons. Al cap d’una estona, els va posar al foc en una olla i de sobte va veure que els cigrons cobraven vida.

Primer es va espantar i després es va emocionar perquè va veure que els cigrons s’anaven tornant nens i nenes!!!

Mentre cuinava li va caure l’olla a terra i es va sentir un gran soroll. Van caure tots els cigrons i es van aixafar amb l’olla. Però un cigronet va sal-tar de l’olla sense fer-se mal.

—Mare, mare! —cridava en Cigronet—. Jo m’he salvat, no ploris! Mare, pare, estic aquí, sóc en Cigronet!

En Cigronet va apropar-se a la mare per consolar-la i ella se’l va posar a la falda. Aleshores el nen li va preguntar:

—Mare, puc anar a treballar?

—Sí, fill, em vas molt bé per treballar.

La mare li va dir que guardés el cirerer i li va do-nar pa amb formatge per enfilar-s’hi i així poder vigilar les cireres.

En Cigronet estava amagat sota la llesca de pa i de cop i volta va sentir com tremolava la terra —trrr…— i va veure arribar el gegant Tantarantana, que era un gegant més alt que una muntanya, i que volia menjar-se totes les cireres del cirerer.

67

—Ai! Quines cireres més reboniques! Mmm, me les menjaré totes —va dir el gegant Tantarantana.

En Cigronet va dir:—Ep, pobre de tu si en toques cap!

El gegant Tantarantana va mirar al seu voltant, i com que no va veure res va tornar a dir:—Què? Què he sentit?

Llavors el gegant Tantarantana va sentir una veueta que deia:

—Sóc en Cigronet!

—Ah! I on estàs, si es pot saber? —va dir el gegant.

De cop, va veure una llesca de pa que es belluga-va sobre una branca del cirerer.

—Ah, ah, ah! Ets tu, t’he atrapat! —va dir.

El va agafar, el va posar dins un sac, se’l va carre-gar a l’esquena i se’n va anar cap a casa.

Com que era tan eixerit, en Cigronet va fer un fo-rat al sac i es va escapar per la teulada enfilant-se per una canonada. El gegant es va anar enfadant en veure un forat al sac.

68

Es va posar vermell com un tomàquet i li van co-mençar a saltar llàgrimes i gotes de suor. Alesho-res va dir:

—Quan et trobi, t’aixafaré com un bolet!!!

Primer va començar a buscar pel seu voltant i no el trobava. Després, va mirar a dalt d’un arbre, i tampoc hi era. Tot seguit, va mirar a la teulada i hi va veure en Cigronet. Amb veu tranquil·la i dolça va dir:

—Cigronet, bon Cigronet, com t’ho has fet per pu-jar aquí dalet?

—He fet una muntanya ben alta d’olles fins que he arribat a la teulada. El gegant Tantarantana va anar al mercat, va comprar un munt d’olles i va tornar. Va fer una pila ben empilada d’olles, però quan estava a mig pujar, patapam! Va caure i es va trencar el nas. Després, va tornar a dir:

—Cigronet, bon Cigronet, com t’ho has fet per pu-jar aquí dalet?

—Doncs he fet una pila de pots ben alta i així hi he pujat.

El gegant va anar a comprar tots els pots que va trobar i va començar a fer una pila molt alta. Quan ja estava gairebé a dalt de tot, la pila va començar a trontollar i va caure. Es va trencar el braç. El ge-gant Tantarantana li va dir a en Cigronet:

—Oh, bon Cigronet, bon Cigronet, com hi has pu-jat, aquí dalet?

—He fet una pila molt alta de cassoles ben empi-lada, ben empilada, i m’hi he enfilat.

Aleshores va anar a comprar totes les cassoles que va trobar i en va fer una pila per enfilar-s’hi. Mentre pujava, les cassoles van tremolar, i quan estava a punt d’agafar en Cigronet, va caure. Allà es va quedar, aixafat com una coca.

En Cigronet se’n va anar tan tranquil, com si no hagués passat res, i va tornar cap a casa seva amb la mare.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos.

69

Había una vez una pareja que quería tener un hijo, aunque fuera pequeño como la uña de un dedo, ¡aunque fuera pequeño como un garbanzo!

Un día, la mujer puso en remojo un puñado de garbanzos. Al cabo de un rato, puso la olla al fue-go y de repente vio que los garbanzos cobraban vida. Primero se asustó y después se emocionó porque vio que los garbanzos se transformaban en niños y niñas.

Mientras cocinaba, se le cayó la olla y se oyó un ruido muy fuerte. Los garbanzos cayeron al suelo y quedaron aplastados por la olla. Pero un gar-bancito saltó sin hacerse daño.

—¡Mamá, mamá! —gritaba Garbancito—. Yo me he salvado, no llores. ¡Mamá, papá, estoy aquí, soy Garbancito!

Garbancito se acercó a su madre para consolarla y ella lo acogió en su regazo. Entonces el niño le preguntó:

—Mamá, ¿puedo ir a trabajar?

—Sí, hijo me irá muy bien que me ayudes.

69

70

Su madre le dijo que vigilase el cerezo y le dio pan con queso para encaramarse y así poder vigilar las cerezas.

Garbancito estaba escondido debajo de una re-banada de pan y de repente oyó como temblaba la tierra —trrrr…— y vio llegar al gigante Tantaran-tana. Era un gigante más alto que una montaña y quería comerse las cerezas.

—¡Ay! ¡Qué cerezas más rebonitas! Mmmmmm, me las comeré todas —dijo el gigante Tantaran-tana. Garbancito dijo:

—¡Eh! ¡Pobre de ti si tocas alguna!

El gigante Tantarantana miró a su alrededor y como no vio nada volvió a decir:

—¿Qué? ¿Qué he oído?Entonces el gigante Tantarantana oyó una voceci-ta que decía:

—Soy Garbancito.

—¡Ah! ¿Y dónde estás, si se puede saber? —dijo el gigante.

De repente, vio una rebanada de pan que se mo-vía sobre una rama del cerezo.

—¡Ah, ah, ah! ¡Eres tú, te he pillado! —dijo.

Lo cogió, lo puso dentro de un saco, se lo cargó a la espalda y se fue hacia su casa. Como Gar-bancito era listo, hizo un agujero en el saco y se escapó subiéndose por una tubería. El gigante se enfadó al ver un agujero en el saco. Se puso rojo como un tomate y le comenzaron a saltar las lágrimas y a caer gotas de sudor. Entonces dijo:

—¡Cuando te encuentre, te pisaré como un gu-sano!

Primero empezó buscando a su alrededor, pero no lo encontraba. Después miró hacia el árbol, y tam-poco estaba. Después miró sobre al tejado y vio a Garbancito. Con voz tranquila y amable dijo:

—Garbancito, buen Garbancito, ¿cómo has conse-guido subir ahí arriba?

71

—He hecho una montaña muy alta de ollas hasta que he llegado al tejado.

El gigante Tantarantana se fue al mercado, com-pró todas las ollas que encontró y volvió.

Hizo un montón altísimo con las ollas, pero cuan-do estaba a medio subir, ¡patapam! Cayó y se rompió la nariz.

Después volvió a decir:

—Garbancito, buen Garbancito, ¿cómo has conse-guido subir ahí arribita?

—Pues he hecho un montón de botes muy alto y he subido.

El gigante se fue a comprar todos los botes que en-contró y comenzó a hacer una montaña muy alta.

Cuando ya estaba casi arriba del todo, la torre empezó a moverse y se cayeron todos. Y esta vez se rompió el brazo.

El gigante Tantarantana volvió a preguntar a Gar-bancito:

—¡Oh, buen Garbancito!, ¿como has subido aquí arriba?

—He hecho un pilón muy alto de cazuelas, las he amontonado muy bien amontonadas y me he subido.

Entonces fue a comprar todas las cazuelas que encontró e hizo una torre muy alta para escalarla. Mientras subía, las cazuelas se movieron y cuan-do estaba a punto de pillar a Garbancito, cayó. Allí se quedó, aplastado como una tortita.

Garbancito se fue tan tranquilo como si no hubie-ra pasado nada y volvió hacia su casa.

Colorín colorado, este cuento se ha acabado.

72

Shuk ñawpa pachami shuk kusa warmi shuk wawata tarinata munashka, sillushina uchilla ka-chunpash, ¡garbanzukushina uchilla kachunpas-hmi charinata munashka!!!

Shuk punchaka garbanzukunata yakupi huku-chun churashka. Shuk asha pachawanka man-charishpami rikushka, shinapash kipamanka kushikushkami, kay garbanzukunaka wawakuna-manmi tikrakushkakuna.

Yanukukpika, sinchita wakashpami mankapi ur-mashka. Garbanzukunaka allpaman urmashpami mankawan llapi tukushka. Shinapash shuk gar-banzukumi alli pawashpa llukshishka.

Chay garbanzukuka: —¡mama, mama! Ama waka-ychu, ñukaka kishpirishkanimi—, nishkami.

—Tayta, mama, kaypimi kani, garbanzukumi kani— nishkapashmi.

Garbanzukuka mamapaman kuyaywan kimirihs-ka, mamaka ninan kuyaywanmi ukllashka, chay-pika wawaka:

—¿Mama, llankayta ushanichu?— Nishpami ta-pushka.

—Ari wawa allimi, shina ñukata yanapawanki—.

Mamaka cerezo yurata rikuy, nishka, shinami tan-tata makinchuwan karashka, shina wawaka chay yurata rikunaman rishka.

Garbanzukuka shuk tanta ukupimi pakakushka kashka, chaypimi allpa mama kuyukta uyashka trrr... ninan hatun runa Tantarantanata rikushka.

Kay runaka urkukunatapash yallik yaya runami kashka, cereza mishki muruta mikunata munak runa kashka.

—Ay,¡ sumak mishki cerezakuna! Mmmmmm tukuyllata mikusha—, nishkami kay ninan hatun runa Tantarantanaka.

Garbanzukuka: —Rikunki paktara, ama shukllata-pash takarinkichu—, nishkami. Chay hatun runaka tukuy muyuntintami rikushka, mana pitapash rikurishkachu, chayka: —¿Pi, ima nin, imata uyani?— Nishkami.

Shinami kutin kay hatun runaka, shuk ñañu shi-mikunata uyashka.

—Garbanzukumi kani— niktami uyashka.

Chay hatun runaka: —¡Ah! ¡kutin maypitak kanki, yachayta ushanichu?—, nishkami.

73

Kipaka ña shuk asha tanta , shuk cerezo mallkipi kuyurikukta rikushka.

—¡Ah, ah, ah! ¡kanchu kanki, ña hapirkani!—.

Shinami hapishpa, shuk tulupi churashpa apa-rishpa wasiman rishka. Garbanzukuka ninan umayukmi kashka, payka tuluta utkushpami llukshishka, shinami shuk utkuta wichiyashpa kishpirishka. Kay hatun runaka chay utkuta rikus-hpaka achkatami piñarishka, chayka ninanta pukayashpa, humpishpa achkatami wakashka,

wikikunapash pawashpa, pawashpami llukshis-hka. Shinami:

—Hapishpaka shuk kurutashinami sarusha—, nis-hkami.

Kallaripi paypa muyuntinta rikushka, mana taris-hkachu, kipaka kiru yurata rikushka, chaypipash mana kashkachu. Kipaka ña wasi hawapi rikus-hka, chaypika mishki shimiwanmi: —Garbanzuku, sumak garbanzuku, imashinata chay hawaman wichayashkanki-nishkami.

74

Garbanzukuka: —Tukuy mankakunawan shuk urkushina rurarkani, shinami wasi hawaman wi-chiyarkani—, nishkami.

Hatun runa Tantarantanaka shuk hatuna ukuman rishpa achka mankakunata rantishka, shinami wasiman tikrashka.

Kay mankakunawan shuk hatun urkuta ruras-hka, wihciyakushpa urmashka, chaypika sinkata chikrishka.

Kipaka kutinmi: —Garbanzuku, sumak Garban-zuku ¿imashinatak wiyarkanki?—, nishkami.Shinallatak: —potekunata rantishpa hatun urkuta rurashpa wichiyarkani—, nishkami.

Kay hatun runaka tawka potekunata rantinkapak rishka, chaykunawan shuk hatun urkuta ruras-hka, shina ña hawapi kakpi, tukuylla urmashka,

kay kutinka, makitami pakishka. Kay hatun runa Tantarantanaka kutinmi:

—Garbanzuku, sumak garbanzuku, ¿imashinata hawaman wichiyarkanni?—, nishpami tapushka.—Chayka cazuelakunatami rantirkani, chayku-nawanmi hatun pilonta rurarkani, shinami wichi-yarkani—, nishkami.

Shinami kutin tukuylla cazuelakunata rantinkapak rishka, shinami kutin shuk hatun urkuta ruras-hka, shina wichiyashka, ña garbanzukuta hapik rikushpa urmashka, kaypika shuk tantashinami llapirishpa sakirishka.

Shinami Garbanzukuka ima llakitapash mana charishkashina wasiman tikrashpa rishka.

Shinacha mana shinacha, shinami kay sumak ri-may tukurin.

75

Fa més de quaranta anys, pels volts del 1967, quan encara no s’havia fet la reforma agrària i els terratinents tenien l’obligació per llei de lliurar una petita parcel·la (huasipungo) en servitud a cadas-cun dels seus treballadors, a la hisenda de Catzu-quí de Velasco en Jorge Toapanta també esperava la seva terra amb molta alegria per poder-la treba-llar i guanyar diners per a la seva esposa, la María, i els seus fills, la Diana, en Daniel i la Marisol.

En Jorge era un home fort, un home de la terra. Sa-bia treballar el camp i tractar el bestiar boví de la hisenda. El seu anhel era que els seus fills pogues-sin anar a escola, però amb el que guanyava no hi arribava i els tràmits del lliurament de les terres no s’agilitzaven per la pressió dels poderosos patrons

terratinents. Per això, un dia, en Jorge va decidir fer un pacte amb la muntanya, perquè l’ajudés a aconseguir molta riquesa i acomplir els anhels que tenia per als seus fills. Llavors la muntanya li va or-denar que cada vegada que portés el bestiar al co-rral, baixés del cavall, es tragués el ponxo i entrés amb els animals perquè es complís el pacte. Així es convertiria en un gran toro pare (l’huagra yaya).

I cada vegada que pujava a la muntanya i el pacte es complís, dins del cor d’en Jorge creixeria una panotxa d’or. Cada dia arribava a la muntanya, baixava del cavall, es treia el ponxo i entrava al corral, i ràpidament prenia la forma d’un toro cor-pulent que cuidava tot el dia el bestiar, mentre al seu cor s’acumulaven les panotxes d’or.

76

Arribava la tarda i sortia del corral per prendre no-vament la forma d’un ésser humà. Aleshores es menjava els queviures que la María, la seva espo-sa, li havia preparat i tornava a casa a cavall.

Un dia, una senyora que va pujar a la muntanya a collir fruits silvestres va veure com en Jorge es con-vertia en toro en entrar al corral i, espantada, va baixar corrent a explicar a la seva dona el que havia vist. La María es va quedar intrigada i al cap de dos

dies va decidir pujar a la muntanya en silenci per vi-gilar el seu marit. Efectivament, va poder comprovar el que li havia explicat la seva veïna i, espantada, va tornar a casa, per esperar que ell tornés a la tarda. Quan en Jorge va entrar a casa, la María es va afanyar a preguntar-li per què passava això que havia vist a la muntanya. Ell va decidir explicar-li que havia fet un pacte amb la muntanya i que per això tenia dues vides. Que ho feia pel bé de tots, perquè així podrien tenir molt d’or i que amb això

77

serien molt feliços i els seus fills podrien anar a escola. La María, temorosa, li va preguntar com li extraurien l’or del cor, i en Jorge li va donar unes indicacions com si fossin una ordre.

—Recorda que quan el patró baixi a vendre el bes-tiar a la fira de diumenge —en Jorge se sacrificaria, perquè, com que seria el millor toro, aviat el compra-rien per la carn i el durien a l’escorxador per matar-lo— hauràs d’estar a punt per comprar el meu cor de toro, costi el que costi, i has de fer-ne quatre tros-sos, com diu el pacte, i extreure’n les panotxes d’or.

Sabent que el seu marit moriria, la María no va parar de plorar amb els seus tres fills, fins que va arribar el dia indicat. Era diumenge, en Jorge ja havia sortit de casa i de bon matí havia anat cap a la muntanya, amb l’última bosseta de queviures que la María li havia preparat. Amb l’angoixa que l’aclaparava, la María va poder recollir les poques monedes que li quedaven, uns deu sucres (antiga moneda de l’Equador), i abans que el sol marqués el migdia se’n va anar cap a Cotocollao, per anar directament a l’escorxador i poder comprar el cor del toro, que a la vegada era el del seu marit.

Resignada que els seus fills quedessin orfes de pare i amb molt d’or, baixava al poble pensant en l’amor que una família ha de tenir per sobre totes les coses. Pregava perquè hi hagués algun miracle i el seu marit no hagués de lliurar la seva vida. De sobte, la María va veure que el patró tornava a la hisenda després de vendre el bestiar. Va córrer a trobar-lo, molt atemorida, perquè era difícil parlar

amb els patrons, però es va aturar, cosa que va cridar l’atenció de l’hisendat, que s’hi va interessar de seguida. Amb els ulls plens de llàgrimes, la Ma-ría li va explicar el que havia passat amb el seu ma-rit i per què havia fet el pacte amb la muntanya.

El terratinent la va escoltar molt atentament, i quan va sentir que al cor del toro hi havia quatre panotxes d’or se li va despertar l’ambició. Li va brillar l’ull de la cobdícia que tant el caracteritza-va i aleshores va dir a la María:

—Escolta, María, estigues tranquil·la, que jo per-sonalment aniré a salvar el teu marit. Torna a la hisenda amb els teus fills, que demà mateix us lliuraré el terreny que us correspon…

—Déu l’hi pagui, patró, vostè sí que és bo…

Però la Maria ignorava les veritables intencions del malvat patró.

78

El patró va tornar a la fira i va anar cap al mercat. No te-nia cap intenció de comprar el toro pare i salvar-lo. Va es-perar pacientment fins que l’animal fos sacrificat i en va comprar el cor, davant la sor-presa dels carnissers, que mai havien vist el patró comprant en aquest lloc.

—Ha, ha, ha; seré més ric i po-dré comprar moltes hisendes. —El seu riure va ressonar per tot el poble.

Amb la impaciència de treure les panotxes d’or, va tornar a la hisenda molt neguitós, i amb l’avarícia il·luminant-li la cara va buscar els seus peons

Desesperat per les panotxes i enmig d’una pudor repugnant, va sortir corrents a buscar la María.

—María, María! On ets? —Cridava embogit per l’ambició perquè li digués el secret de la muntan-ya i poder aconseguir les panotxes. Però la María havia desaparegut de la hisenda. Diuen que la van ajudar les seves comares, i des d’aquell dia ningú no va saber res més de la seva vida ni de la dels seus fills.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

perquè l’ajudessin a tallar el cor. Quan la María es va adonar que el patró l’havia traït, només va poder veure el cor sagnant del seu estimat Jorge i, molt espantada, va córrer a agafar els seus fills i va sortir corrent de la hisenda sense rumb fix.

L’ambiciós terratinent va prendre un ganivet i va partir el cor. Havia de fer-ho en quatre parts, com deia el pacte, però com que la María s’havia oblidat de dir-li aquest detall, en partir-lo d’una manera diferent les panotxes es van convertir en boletes negres i només en va poder obtenir excre-ments de cabra.

79

Hace más de cuarenta, allá por el año de 1967, cuando estaba por darse la reforma agraria y los terratenientes por ley se veían en la obligación de entregar un huasipungo a cada uno de sus traba-jadores, sucedió que, en la hacienda de Catzuquí de Velasco, el huasicama Jorge Toapanta también esperaba su tierra con mucha alegría para poder trabajarla y ganar dinero para su esposa María y sus hijos Diana, Daniel y Marisol.

Jorge era un hombre fuerte, chagra del páramo. Sabía cómo trabajar el campo y el ganado vacu-no de la hacienda. Su anhelo era que sus hijos pudieran asistir a la escuela, pero lo que ganaba no le alcanzaba y los trámites de la entrega de las tierras no se agilitaba por presión de los podero-sos patrones terratenientes. Por eso un día Jorge decidió hacer un pacto con el cerro, para que le ayudara a conseguir mucha riqueza y a cumplir los anhelos que tenía para sus hijos. Entonces el cerro le ordenó que cada vez que llevara el gana-do al corral, se bajase del caballo, se sacase el poncho y entrase con los animales para que se cumpliera el pacto. Se convertiría en un gran toro padre (huagra yaya).

Y que cada vez que subiera al cerro y el pacto se cumpliera, en el corazón de Jorge crecería una mazorca de oro. Cada día llegaba al cerro, desmontaba su caballo, se quitaba el poncho y

entraba al corral y rápidamente tomaba la forma de un corpulento toro que cuidaba todo el día del ganado, mientras en su corazón se acumulaban las mazorcas de oro. Llegaba la tarde y salía del corral para tomar nuevamente la forma de un ser humano; entonces se comía el cucayo que María, su esposa, le había preparado y regresaba a casa montado en su caballo.

80

Un día, una señora que subió al cerro a recoger mortiños observó a Jorge como se convertía en toro al entrar al corral y, asustada, bajó corriendo a contarle a la mujer de éste lo que había visto. María se quedó intrigada y al cabo de dos días decidió subir al cerro en silencio para vigilar a su esposo. Efectivamente, pudo comprobar lo que le había contado su vecina y, asustada, regresó a casa para esperarlo a que llegase en la tarde.Cuando Jorge iba entrando en la casa, María se apresuró a preguntarle por qué sucedía eso que había visto en el cerro. Él decidió contarle que había hecho un pacto con el cerro y que por eso

tenía dos vidas. Que lo hacía por el bien de to-dos, porque así podrían tener mucho oro y que con eso serían muy felices y sus hijos podrían ir a la escuela. María, temerosa, le preguntó cómo le extraerían el oro del corazón, y Jorge le dio unas indicaciones a manera de orden.

—Recuerda que cuando el patrón baje a vender el ganado en la feria del próximo domingo —Jorge se sacrificaría, ya que siendo el mejor toro, pronto lo comprarían para carne y lo trasladarían al camal para matarlo—. Entonces debes estar en el camal para comprar mi corazón de toro, cueste lo que

81

cueste, y debes cortarlo en cuatro partes como dice el pacto y extraer las mazorcas de oro.

Sabiendo que su esposo moriría, María no paró de llorar con sus tres hijos hasta que llegó el día indicado. Era domingo, ya Jorge había dejado el hogar y con el alba se había dirigido al cerro, lle-vando el último cucayo que María le había pre-parado. Con la angustia que le sobrecogía, María pudo recoger las pocas monedas que le queda-ban. Eran unos diez sucres, y antes de que el sol marcara el mediodía se dirigió hacia Cotocollao, para ir directamente al camal y poder comprar el corazón del toro, que a su vez era de su esposo.

Resignada a que sus hijos quedasen huérfanos de padre y con mucho oro, bajaba al pueblo pen-sando en el amor que una familia debe tener por sobre todas las cosas. Rogaba que sucediera al-gún milagro, para que su esposo no tuviera que entregar su vida. De pronto, María vio que el pa-trón regresaba a la hacienda después de vender el ganado. Ella corrió a darle el encuentro con mu-cho temor (porque era difícil hablarles a los patro-nes). Detuvo su marcha, lo cual llamó la atención del hacendado, y con los ojos llenos de lágrimas le contó lo que había sucedido con su marido y por qué había hecho el pacto con el cerro.

El terrateniente la escuchó muy atento y en ese momento se despertó su ambición al oír que dentro del corazón del toro había cuatro mazor-cas de oro. Le brilló el ojo de codicia que le ca-racterizaba.

Entonces dijo a María:

—Oye, María, tranquila, que yo personalmente iré a salvar a tu marido. Regresa a la hacienda con tus hijos, que mañana mismo les entregaré el huasipungo que les corresponde…

—Dios le pague, patroncito, usted sí que es bueno…

María ignoraba las verdaderas intenciones del malvado patrón.

El patrón regresó a la feria y se dirigió al camal. No tenía ninguna intención de comprar el Toro Padre y salvarlo, pues esperó pacientemente hasta que el animal fuera sacrificado y compró el corazón, ante el asombro de los carniceros, que nunca ha-bían visto al patrón comprando en este lugar.

—Ja ja ja, seré más rico y podré comprar muchas haciendas. —Resonó su risa en todo el pueblo.

82

Con la desesperación de sacar las mazorcas de oro, regresó a la hacienda muy agitado y con la avaricia que marcaba su rostro buscaba a sus peones para que le ayudasen a partir el corazón. Cuando María se dio cuenta de que su patrón le había traicionado, solamente pudo ver el corazón sangrante de su querido Jorge, y muy asustada corrió a coger a sus hijos y salió corriendo de la hacienda sin rumbo fijo.

El ambicioso terrateniente tomó un cuchillo y par-tió el corazón. Tenía que hacerlo en cuatro partes, como decía el pacto, pero como María había olvi-dado de decirle este detalle, al partirlo de diferente

forma, las mazorcas se convirtieron en bolitas ne-gras y sólo pudo obtener excremento de chivo.

Desesperado por las mazorcas y envuelto en un olor repugnante, salió corriendo a buscar a María.

—¡María, María! ¿Dónde estás…? —gritaba enlo-quecido por la ambición para que le dijera el se-creto del cerro y poder sacar las mazorcas. Pero María había desaparecido de la hacienda. Le ayu-daron sus comadres y desde ahí nadie más supo de su vida y de sus hijos.

Colorín, colorado, este cuento se ha acabado…

83

Chusku chunka ishkay watakuna ñawpa pachapi, waranka iskun patsak sukta chunka kanchis wata-pi, allpakunata karana kamachiy llukshishka, chay kamachiywanka maymantami llankakkunaman allpata karana kashka; shinami kay Catzuquí de Velazco allpapika, kay Jorge Toapanta runa allpata hapinkapak shuyakushka. Chay allpapi llankashpa kullkita surkunata musnashka; chay kullkiwanka paypa Mariata, paypa wawakuna Diana, Daniel, Marisoltapash yanapanata munashka.

Jorge mashika ninan llankak sinchi runami kas-hka, CHAGRA, urkupi kawsakmi kashka. Allpapi, pampakunapi, wiwakunata alli llankanata yachak runami kashka. Paypa munayka kikin wawaku-na yachana wasikunaman richunmi munashka, Shinapash mana kullkita charishkachu, allpaku-natapash chay charik runakuna mana utka kus-hkakunachu. Chay llakikunamanta kullkikunata tarinkapak, Chariyankapak paypa ima munayta-pash paktachinkapakpash urkuwan hapirishka.

Shinami urkuka ña wakrakunata kinchaman sa-kinkapak rishpaka, apyumanta urayashpa, paypa punchuta llukchichun, wiwakunawan pakta yayku-chun, chaymi urkuwan hapirina kashka. Chaymi chay runaka hatun yaya wakra tukuna kashka.

Kutin urkuman wichiyakpi, urkuwan hapirikpi pa-ypa shunkupi shuk kuri sara wiñarina kashka.

Shinami chay runaka tukuy puncha urkuman chayashpaka apyumanta urayashpa, punchuta llukchishpa, kinchaman pakta yaykuk kashka. Ña kincha ukupika ninan sumak wakramanmi tikrak kashka , shinami tukuy puncha wakrakunata riku-rayak kashka; shina rurakpika paypa shunkupika kuri sarakunami mirarikushkakuna. Ña chishika kinchamanta llukshishka shina ña runa tukuk kashka. Ña runa tukushpa paypa warmi Marìa kachashka kukayuta mikuk kashka, shinami ña wasiman paypa apyupi tiyarishpa tikrak kashka.Shuk punchaka, shuk mortiñosta pallankapak rishka warmimi imashina chay runaka shuk ha-tun wakraman tikrakta rikushka, chayka man-charishpami paypa kikin warmiman willankapak kallpashka; shinami warmika mancharihspa saki-rishka, chayka ishkay puncha kipa paypa kusata pakalla rikunkapak rishka. Shinami kikin warmika tukuy imashina willashkata, imashina wakraman tikrakta rikushka, tukuyta rikushpaka wasiman ñawpashpami chishi tikrachun shuyashka.

Jorge mashi ña wasiman yaykuk rikukpika war-mika imashinatak chayshina kakta, imashinatak chay urkupi wakraman tikranki nishka. Chay ru-naka tukuyta willashka, urkuwanmi hapirishka kani, chaymantami ishkay kawsayta charini. Pa-ypa ayllupi yuyashpa, achka kurita charinkapak, paypa wawakunapash yachana wagiman richun, shina tukuylla kushilla kashun nishpami chayta

84rurarkani nishkami. Warmika imashinatak kutin chay kuritaka llukchishun nishkami, chayka Jorge runaka shinami nishka:

—Domingo punchami, chay wakrayuk runaka ha-tunkapak rinka, ñukataka hatun wakra kashka-manta utkallami rantinka, chayka ña wañuchik-pika, utkalla ñukapa shunkuta, ima chanikpipash rantinki, mashna kullkipa kashpapash rantinki, katipika chuskupi rakishpami kuri sarakunata llukshichinki—, nishkami.

Paypa kusa wañunata yachashpaka, chay puncha chayankakama, ninantami wakashka. Ña domin-go punchami kashka, chayka Jorge mashika pu-chukay kukayuta apashpa tutamantatami urku-man rishka. Kutin warmika llaki llakilla puchukay

ashalla kullkita hapishpa, Cotocollao llaktaman paypa kusapa shunkuta rantinkapak rishka.

Shinallakillami ña riy kallarishka, ñanpika yaya illak wawakunaka sakirinamanta, imashina kurita hapinamanta, shinallatak imashina kashpapash kuyaymi ashtawan alli kan yuyashpami rikushka. Shinapash ima mañaykunatapash, apunchikku-nata ama kusa wañuchunmi mañashpa rikushka. Shinami chay wakrayuk runaka ña wakrakunata katushpa ña tikrakukta rikushka. Payka kallpas-hpami kimirihska tapunkapak munashpa, shi-napash mana kimiriyta ushashkachun shinapash kay wakrayuk runaka chaskishkami, chayka chay warmika tukuytami, imashina wakraman tikras-hkata, imashina urkuwan hapirishkata wakas-hpami willashka.

85

Chay wakrayuk runaka alli, allimi uyashka, cha-yka chay runaka chay shunku ukupi kuri saraku-na tiyakta uyashpa ninanta munashka, achka-tami ñawipash paskarishka; chayka Maríataka: —Ama llakirichu, ñukallatami kikinpa kusata kishpichinkapak rik rini; kikinka wawakunawan wagiman tikraylla, kayallatami kankunaman all-pata kuk rini—, nishkami. Chayka warmika: —Yu-paychani kikinka alli runami kanki—, nishkami. Marìaka chay runapa millay yuyaytaka mana ya-chashkachu.

Chay millay, wakrayuk runaka wakrakunata wañu-chik ukumanmi tikrashka. Kay runaka mana

kishpichinataka yuyashkachu. Ashtawankarin, kay wiwata wañuchinkakamami shuyashka, ki-paka shunkuta rantishka; chay wañukchik ukupi llankakkunaka manharishpami rikushkakuna.

—Ashtawan charik tukusha, ashtawan hatun all-pakunata rantisha nishpami ja, ja, ja—, nishpa asishka.

Shinami kay charik runaka shunkuwan paypa wasiman rishka, chaypika utka chay kurita ha-pinayachishpa, shuktak runakunata yanapayta mañashka; Maríaka paypa kusapa shunkuta pa-pamushkata uyashpa, mancharishpa utkami war-mika yankata ñanta hapishpa rishka.

Kay ninan millay runaka kuchunata hapishpami shunkutaka yankata kayta chayta pitishka, mana chuskupi rakishkachu, shina chuskupi pitinataka, warmika mana willashkachu; shina yankata pitik-pika mana kurika llukshishkachu, shuk yana rum-pakuna; chay chitapa ishpakunallami llukshishka ninkuna.

Chay runaka kurimanta ninan millaywan, achka ashnaywan: —María, María maypitak kanki, nis-hpa kalpashpa llukshishka. Shinanmi imashi-na kurita tarinata, imashinata urkuka nishkata yachankapak munashpa achkatami kaparishka. Shinapash Maríaka chay allpakunamanta ña chinkashkami kashka, ña pipash mana yachay tukushkachu maypi kawsakta.

Shinami ña kay sumak rimayka ña tukurin.

8686

Organització del projecteOrganización del proyectoFundació ADSISConsorci d’Educació de Barcelona

Coordinació del projecteCoordinación del proyectoKarmele Equeiza, Fundació ADSIS Lluís Vallvé, Consorci d’Educació de Barcelona

Coordinació de les escoles Coordinación de las escuelas Marcela Obando i Neil Santiago Morillo, dels centres de Quito Sirag Nabih i Karmele Equiza, dels centres de Barcelona

Traduccions i revisió lingüísticaTraducción y revisión lingüísticaCatalà, castellà i ajudant d’edició: Violeta RocaQuítxua: Linguamón – Casa de les Llengües

Disseny i composicióDiseño y composiciónMartí Riu

Institucions que han donat suport al projecteInstituciones que han apoyado el proyectoAjuntament de Barcelona

Cooperació Internacional, Solidaritat i PauInstitut Municipal d’Educació

Linguamón – Casa de les Llengües

Mestres que han treballat en el projecteProfesorado que ha trabajado en el proyectoAdrià Calvo, Albert Mediavilla, Alicia Gómez, Ana M. Corominas, Andrés Fernando, Anna Escolà, Begon-ya Parés, Carlos Manuel Guallichico, Carme Codines, Carme Navarro, Ester Campins, Eulàlia Berbel, Eva Tomàs, Fabián Patricio Vásconez, Jordi Casas, Jordi Casas, Lourdes Pujol, M. Carmen Caldas, M. Eugènia Cardenal, Ma José Tamarit, Marcela Obando, Marisa Somalo, Marta Catena, Matilde Mayor, Monserrat Minguell, Neil Santiago Morillo, Neil Santiago Morillo, Rocío Gómez, Yolanda López.

8787

Alumnes que hi han participat escrivint, gravant o dibuixantAlumnado que ha participado escribiendo, grabando o dibujando Abel Antón, Abel Luque, Abigail Mercedes Quishpe, Ada Ferrer, Adrià Viñas, Adrián Jesus Chacin, Aimar Trasmonte, Aina Muñoz, Aina Nadal, Aisha Gabriela Gómez, Aitor Canales, Al Batool S.M.F.,Alba Armen-gou, Alba Contreras, Alba Infante, Alba Katherine Nagel, Alba María Rosales, Alba Olvera, Albert Caro, Alex Dario Heredia, Àlex Grau, Àlex Olmedo, Àlex Sancho, Alexander Acapa, Alexandra Dell, Alexandra Lemonche, ÀlexGonzàlez, Amarilis Aracely Yautibug, Ana Alcaide, Ana Lidia Duval, Anderson Alexan-der Arcos, Anderson Daniel Almachi, Anderson Pessoa, Andrea Carvajal, Andrea Gregoria Milán, Andy Joel Parra, Andy Josué Piguave, Angel Eduardo Taipe, Angeles Bartolina Sierra, Angélica Alexandra Lema, Angelina Khachikyan, Aniol Vinyes, Anna Gamarra, Anna Ros, Antony Vinicio Tituaña, Ariadna Gallego,Ariadna García, Ariadna Martínez, Ariadna Sofía Díaz, Aritz Estevan, Arnau Domingo, Artem Sushkov, Azucena García, Bàrbara Nora, Benjamin Cunalata, Berta Mir, Bilal El Alaoui, Blai Blanchet, Blai Calero, Blanca Maria Pérez, Brayan Tierra, Brenda Montalvan, Brighton Bone, Buzayu Camps, Byron avier Girón, Carlos Augusto Rojas, Carlos Fabricio Piguave, Carlos Fernando Caro, Carol Mishelle Morales, Carolina Mora, Carolina Semante, César Adolfo Franco, Chakira Ammari, Chenan Xu, Chris-tian Jonathan Cotallat, Cinthia Gallego, Clàudia Torras, Cristian Abarca, Cristina Abigail CaleroInlago, Cristina Sala, Cristopher Sebastian Carrillo, Danae Casado, Daniel Alejandro Pilligua, Daniela Velasco, Daria Romanova, Darwin Carlosama, Dayer Tenorio, Desireé Rojas, Dessire Jordana Leyva, Diana Ka-therine Alvarado, Diego Fernando Pastillo, Diego Ivan Collaguazo, Diego Leonardo Díaz, Dillan Miguel Pillajo, Edison Alexander Jiménez, Edith CaleroInlago, Eduardo Godoy, Edwin Vicente Escobar, Elisa Ai-cun Pérez, Elisabet-Desirée Romeo, Elizabeth Mishelle Cunalata, Elvis Steeven Chávez, Emely Pasaca, Emma Castro, Emma Ortega, Enrique Lara, Erik Brandon Padilla, Erik García, Erika Alejadra Salcedo, Erika Vanessa Granda, Erika Viviana Semanate, Ernest Fàbrega, Escalen Cuevas,Esteban Ariel Checa, Eva Montesinos, Evelyn Abigail Lema, Evelyn Lizeth Benítez, Evelyn Lizeth Collaguazo, Ezequiel Ma-tías Ledesma, Fabio Mario Pinto, Fatima Abdulkadir, Fátima Zouhra Abassi, Fauzia Akter, Fèlix Obiols, Fernando Arturo Mendez, Fernando Javier Dumes, Fernando Vinicio Heredia, Ferran Aubà, Francesca Zhang, Gabriel Cortés, Gaspar Gourrion, Genís Gonzàlez, Genrikh Khachikyan, Glòria Garcia, Guida Miró, Hanaa Smairy, Helen Yerman Yépez, Helena Ayllon, Henry Fernando Heredia, Henry Fernando Sangucho, Henry Israel Criollo, Henry Javier Quishpe, Iker Pedraza, Ionut Gabriel Mandoiu, Iran Váz-quez, Irene Gonzalez de la Rubia, Irene Tamine Ramírez, Iria Risques, Irma Dorado, Isabel Jorge, Isabel Paredes, Isamar Vargas, Ismael El Kasmi, Ismael Khalifi, Iván López, Iztziar Jové, Jaime Samuel Justi-niano, Jan Alzina, Jan Serra, Jana Belmonte, Jazmín Abigail Moreta, Jean Pier Altamirano, Jeferson Da-niel Toapanta, Jefferson Andrés Criollo, Jeniffer Dayana Ramos, Jeniffer Margarita Lema, Jenniffer Ni-coll Franco, Jessica Elizeth Lema, Jessica Fernanda Guacollante, Jessica Magali Fueres, Jesús Andrés Ávalo, Jeymy Lilian Cóndor, Jhony Alexander Sópalo, Joan Alos, Joana Torner, Joao Ferreyra, Joel Bae-za, Joel García, Joel RuízJoel Sans, Joel Tesoriere, Johana Elizabeth Grande, Johann Fabricio Benítez,

8888

Jonny Ricardo Rivas, Jordan Fabricio Benítez, Jordi Beas, Jordi Gallego, Jordi Villar, José Andres Cón-dor, José Armando Lema, José Gregorio Hernández, José María Rodríguez, José Miguel Amador, Jo-sep Chavarria, Josep Fructuoso, Juan Aaron Yudichi, Judit Segura, Junxin Shi, Karalina Papakhchyan, Karen Micaela Aruquipa, Karoline Betzabé Giler, Katherine Monica Rojas, Kelly Guissela Semanate, Kelly Nicole Herrera, Kerly Elizabeth Chicaiza, Kevin Alexander Collaguazo, Kevin Alexis Ramos, Kevin Baeza, Kevin Danhel Zambrana, Kevin Fabricio Lema, Kilian Benítez, Laia Cassamá, Laia Cuadrado, Laia Muñoz, Laia Muntané, Laura Torrent, Lesly Rosario Arcos, Leyla Brigitte Alva, Li Huang, Lincon Jordan Amores, Lizeth Vanessa Collaguazo, Llènia Prades, Luís Bryan Encalada, Magaly Jacqueline Collaguazo, Magdalena Peguero, Mar Asensio, Mar González, Marc Llobet, Marc Massó, Marc Serres, Marcel Álvarez, Marcel Aymí, Marco Cornejo, Marco Vinicio Benítez, Marco Vinicio Guamán, Marco Xavier Grande, Mari Luz Torrez, maria Arias, Maria Arroyo, Maria Costa, Maria Elena Caballero, Maria Fernanda Pruna, Maria Guzman, Maria Jose Moya, María Julissa Machuca, Maria Luque, Maria Re-nee Justiniano, Mariama Corca Djalo, Mariano Andree Alcívar, Maria-Yanelys Velarde, Maribel de los Angeles Almachi, Marina Valiente, Mario Beltrà, Mario Cervera, Mario Mollá, Mariona Bargalló, Marlith Deifilia Moreta, Marta Centell, Marta Rovira, Martí Blanco, Martí Sánchez, Martina Hurtado, Martina Montanyès, Martina Rojas, Maties Obiols, Max Àlvarez, Max Martínez, Max Pujol, Maximiliano Thomp-son, Mayra Alejandra Díaz, Melany Jacqueline Quishpe, Mercy Consuelo Gaglay, Meritxell Subirana, Mery Nathaly Gaglay, Mia Lardner, Mia Ruht Guaitoli, Miguel Ángel Mercado, Miguel Boj, Miquel Rodri-go, Miranda Fernández, Míriam Provença, Mohamed Achahbar, Mohamed Sarsri, Muna Daví, Nancy Mercedes Pastillo, Nathaly Josseth Sangucho, Nejma Taali, Nerea Vidondo, NeylaIbeth Almachi, Nico Díaz, Nicole Georgina Figueroa, Nicole Londo, Nídia Lozano, Nil Balcells, Nixon Leonel Padilla, Noa Luna Sauer, Odalis Jeaqueline Ayala, Ona Codina, Ona Rovira, Oriol Sans, Oscar García, Oscar Javier Correa, Osward Andrés Lindao, Paola Ariana Rodríguez, Paola Valeria Burga, Pau Pagès, Pau Riede-berger, Paúl Alexander Mhise, Paula Isart, Pavel Margarit, Psalm David Justiniano, Quendi Estefanny Morga, Queralt Moreno, Quim Oliete, Ramon Marquès, Ravil Anguera, Rimsha Sajid, Roger Antón, Romina Nahomi Abad, Ronald Danilo Grande, Ruben Garzon, Ruddy Milenka Romero, Sam Verstegen, Sanaa Smairy, Sandra Granados, Santiago Fernández, Sara Arriola, Sara Matutes, Saray Guardia, Sa-ray Palacios, Sebastian Vinicio Paz, Segundo Bruno Guanoluisa, Segundo Jeffersón Sangucho, Selene Marlenie Orea, Sergi Garcia, Sergio Abraham Sánchez, Shahzeb Afzal, Sihao Ding, Sisa Anahi Gómez , Sofia Puga, Souren Davtian, Sra Espeleta, Stalin Fabricio Cóndor, Stalin Javier Cóndor, Stalin Vicente Ambas, Susana Acero, Tanit Socias, Tharim Fatima Istiaq, Treisi Francisca Pérez, Uma Sauter, Valeria Nicoll Zavaleta, Vanessa Macleilon Paredes, Vardges Hovhannisyan, Vasile-Anderson Cernaut, Víctor Garcia, Víctor Jhoel Cuellar, Víctor Rodríguez, Violeta Néspolo, Vladut Paul Ierima, William Danilo Chi-caiza, William Jefferson Collaguazo, Wilson Alexander Cóndor, Ximena Alexandra Ramos, Yago Esco-bosa, Yasmina Adame, Yeray Socias, Yhasmins Laurence Cáceres, Yuliana Méndez, Zoe Irina Sauer.

8989

Aquest llibre de contes, fruit del treball cooperatiu d’infants de dos continents, Europa i Amèrica del Sud, escrit en tres llengües, català, castellà i quítxua, és un material molt útil per a les escoles. D’una banda, ens mostra unes cultures llunyanes, però cada cop més properes dins les nostres aules, i, de l’altra, consti-tueix un bon exemple de treball interdisciplinari portat a terme coordinadament per centres educatius, ONG i institucions.

Este libro de cuentos, fruto del trabajo cooperativo de niños y niñas de dos con-tinentes, Europa y América del Sur, escrito en tres lenguas, catalán, castellano y quechua, es un material muy útil para las escuelas. Por una parte nos muestra unas culturas lejanas, pero cada vez más cercanas dentro de nuestras aulas, y por otra, constituye un buen ejemplo de trabajo interdisciplinario realizado coor-dinadamente por centros educativos, ONG e instituciones.

Altres publicacions del projecte «Junts»Otras publicaciones del proyecto «Juntos»

Dibuixa’m un conteTalila nono

Junts dibuixem i cantem Nxa deŋ xa sigilaa niŋ nini safe keEnsemble, dessinons et chantons

Junts dibuixem i cantem 2Jmiɛ nressem, nttɣnnaj 2Jmio nrssm, nttvnnaj

Juguem PlegatsNxaŋ ntuluŋJouons ensemble

Dibuixa’m un conte 2Rsm-ayi ijjt n tpajit 2Rsm-ayi ijjt n tpajit

2

Dibuixa’m un conte 3Dessinons un conte 3Nanu nataal aw léeb 3