capitol 4 provisional

Cròniques de la Superfície Atenció!!!: aquest capítol és provisional.

Capítol 4

El foc dansa àgilment entre les cares de tots els presents, il·luminant-los amb calidesa i aportant-los seguretat. Aquesta nit, però, no hi ha històries, no hi ha rialles, tan sols el silenci que pesa sobre els nostres cors. Les nostres mirades, els nostres gestos, els pensaments avui es dirigeixen cap a aquell amic perdut i cremen tal i com ho fa el foc

de túnel ja no sembla tan acollidor com em semblava hores abans; el f

canviat i ja mai tornarà a ser la mateixa. Totes les mirades es centren en el foc. Les paraules es manifesten abans que pugui impedir-ho:

- Ho sento. Ha estat culpa meva...- - -

els ulls envermellits de plorar. La Leira li passa -

necessita no és mai físic, sol ser més... mental. - - Comença en Kai. - Nosaltres et podríem haver ajudat, però en canvi hem pujat a la primera

oportunitat. - - - -vos fet cas... - Si hagués estat més ràpida...

tots ens sembla ser culpables. Les declaracions, però, ens alleugen i a poc a poc anem tornant a asserenar-nos.

- a molts més que ara no - Ens diu la

Nuba. De sobte es sent un xiulet agut que ens és molt familiar. Automàticament i ja

, el nostre menjador. Tot i que és hora de sopar ja no tinc gana. Pel camí veig uns militars que

s han aconseguit

-avall i la calor

-

___________________________________________________________________________

PDF created with pdfFactory Pro trial version www.pdffactory.com

http://www.pdffactory.com


e la nostra zona. És una mena

de zona a part, blanca i ocupada per milers de taules que escolten les nostres converses.

entra dins no pot sortit, les parets blanques ho guarden. Al principi les veia com una gran broma, blanques perquè ens hi deixem les mans intentant netejar-les. Ara són un

guardat mentre intento fer veure que no ha passat res.

- Per què has arribat tard?- plat.

- .- Afegeixo de sota veu un cop assegut. Les paraules em surten de la boca sense que el meu cervell les processi però és que ja no estic per a gaires tonteries avui. Torno a parlar abans

- Tranquils, no ha passat res. La veritat és que tenia por que em portessin al túnel dels pensaments així que he fugit en un moment de descuit.-

donen allà,

soledat. Tu i els teus pensaments vagàveu sols per la densitat de la foscor.

teus malsons és suficient per dur-te fins a la bogeria. Els que hi entraven no sortien i els que ho aconseguien quedaven trastocats per sempre. La incertesa

per entrar-hi i un cop dins no saps si et trauran. Foscor, malsons i incertesa, les tres coses que fan que tota esperança desaparegui, que quedem buits.

- Crec que els guardes tenen altres coses a fer que vigilar un marrec. Hi ha hagut Res important però ho han de

reparar.- - El fet és que he decidit fer una visita a la cuina i... he trobat això. - Obro la meva

marró fosc molt estrany que no hem vist mai.- És molt dolç, ho he tret del rebost prohibit! A què és genial?!

enorme i allarga la mà per provar- rò de seguida es corregeix i em llança una mirada de circumstàncies; en Will, en canvi, comença a cridar:




- que no hi toques!- El noi sembla veritablement enfadat així que sense voler salto a la defensiva.

- No et fiquis així, que tampoc és per tant! Només volia que somriguéssiu!- La veritat, necessitava una nova emoció, sentir-me bé, útil.

- Doncs aquesta no és la manera de fer-ho! Robar menjar sen... - Us voleu callar tots plegats!- El grup

Finalment comencem a menjar amb desgana i en silenci. Avui toca triturat de plantes amb el menjar de cada dia, sense excepció, per això el fet de poder entrar a la cuina és un plaer. No és per diversió, sovint és una causa vital. Ens acabem el menjar del plat sense dir res més. El seu gust és més aviat amarg i no emplena la panxa. Ningú protesta,

ls

ormitori és sens

roba i els pijames ens els deixen al gran armari del fons, un

que ens fa semblar encara més malaltissos. Finalment em poso al llit i lliuro la meva ment al món dels somnis.

en aquest, després dels malsons quan la realitat es difumina i les ombres

em poso nerviós. Tots dormen com socs, no sabeu com els envejo. Això és com un gran laberint de llits. Una gran ciutat amb tots els carrers i barris. Per sort jo sóc el vent dels carrers. Volo entre les cases, rellisco sobre les llambordes, xiulo entre les orelles dels habitants que tan sols poden somiar en mi. En la meva forma, en la meva rapidesa i discreció. Així és com arribo a la gran porta que ens confina a les estances. A la dreta hi ha un panell amb diverses tecles, fredes al tacte. Finalment tot es redueix a això; una contrasenya. Una estúpida successió de nombres sense cap mena de sentit. No puc




evitar somriure. Com us he dit jo sóc el vent i el vent em correspon. Em porta tot de

atorga cada so. Vaig tardar un temps però finalment ho vaig aconseguir. Teclejo la

Tan

veig els seus ulls verds clavats en els meus. El seu caminar no és un caminar normal,

Articulant el peu, sense cap mena de soroll i amb compte, sempre amb molt de compte. Els seus ulls verds eni desvia la mirada. No puc sinó recordar una de les converses que vam tenir un dia, no fa gaire. Bé, potser fa més del que em penso però el fet de que cada dia sigui igual a

int em fa parar boig. Recordo que vaig preguntar-li pels seus ulls. Àgils, -te fred i buit.

- Per què sempre mires a la gent als ulls?- Vaig dir amb timidesa, però tot seguit vaig esmentar el meu error.- Què busques en els meus ulls quan hi mires?

-

sols estudio els ulls de la gent. Hi veig coses; coses que es volen amagar a ells mateixos; coses que ningú sap. Són com les mans, parlen per si sols.

entre el verd. - Què hi ha en els meus ulls?- Vaig acabar sucumbint a la curiositat. Va proferir

una rialla. No va ser controlada sinó sincera. - En els teus ulls hi veig nerviosisme, valentia i el fet de voler veure-ho tot massa

ràpid. Voler ser el primer a experimentar-ho. Curiositat malsana podríem dir-ne. Per damunt de tot però hi veig una porta amb cinc forrellats. El primer tanca totes les teves pors; por a la mort, al rebuig, a la feblesa i a la debilitat. Por a perdre els que estimes, por a ser jutjat pels demés. El segon forrellat guarda bones intencions acabades en fracàs. El tercer és més aeri que els demés i sovint

- Somnis?- Vaig preguntar mentre escoltava embadalit. - Pot ser... El quart és per a tots els altres. Són aquells gestos, paraules, mirades

que es volen fer als demés i sempre acaben en oblit. Aquest però està rovellat i a mesura que passi el temps acabarà trencant-se.




Hi va hadit. Els nostre silencis no eren incòmodes ni tensos representaven simples pauses per organitzar els nostres pensaments.

- - La noia va somriure maliciosament i en aquell moment va tornar a ser la noia de sempre.

- El cinquè és tabú. Tan sols pots descobrint-

a prop del centre; el més important. amb les paraules. Més que això; adora jugar amb elles tal i com ho fa un gat amb el ratolí que ha caçat. Els hi dona color, aroma i en fa una combinació perfecta. Suposo que deu ser com cuinar; quant saps com mesclar els ingredients el resultat pot ser deliciós. Un altre en canvi pot estar- -ho sembli. Torno a la realitat just en el moment en que ella comença a parlar.

- Ho sap algú?- Em pregunta amb veu fonda i autoritària. - No, ningú. Dubtes, potser, de la meva capacitat per fer -me fonedís?- Dic

intentant buscar-li les pessigolles. És el nostre joc de sempre. - Tranquil·la, ombra, tan sols volia saber si el sol -nos,

després del què ha passat avui ja només ens faltava això- que a ella li agrada tan com a mi saltar-se els controls; és la nostra única

ns.

Comencem a caminar pels diferents passadissos amb pas ferm i un objectiu fix.

et manté sa. Si vius en un reduït espai marcat per dues parets, això és important, fem tot el que sigui per mantenir la ment ocupada.

Els nostres passos són ràpids i marcats però silenciosos. Encara ens queda un tros fins a la nostre destinació quan sentim unes veus properes. El meu primer impuls és girar cua i amagar-me però per més que busqui no trobo cap sortint, cap cantonada, tan sols

que em té de cares a ella. Tardo uns segons a veure que té el dit índex assenyalant na callar. Em disposo a protestar quan entenc el que em

vol dir. Les veus... les conec, no són militars, són... Impossible, ells? Sense nosaltres?

barregen.

- Per què m'has portat aquí?- gelosament pel vent.




- Jo... només volia parlar una estona amb tu. Pensava que sortir i estar tranquils una estona ens aniria bé, vull dir... després del que ha passat avui...

Will, no hi ha trasbals ni sorpresa.

- Les veus es van fent cada cop més fortes. El que vull dir és que ja no ens arriben rebotant entre parets; ara la brisa artificial ens les porta. Ara puc sentir amb total claredat el que diuen.

- Pe - En Will té una veu càlida que embolcalla

- He pensat que en qualsevol moment pot explotar una canonada i ser-ne jo la víctima i per això, avui, vull donar-te les gràcies.

Les seves passes són suaus, quasi aèries, però el silenci parcial que hi ha entre nosaltres les rebel·la. A diferència de les nostres són passes pausades i tranquil·les, sense propòsit, perdudes entre les paraules i el compàs dels silencis.

- que estiguis bé.- ment.

- un moment he pensat que no et podria defensar. Ho sento...

- - I jo la teva; tan sols volia donar-te les gràcies per ser la meva amiga, la meva

germana, per estar al meu costat.- molt intensa, la usem per denominar aquells reconeixem com a una part

ésser, diferents però amb un gran vincle que els uneix. Hi ha un breu silenci eveix a trencar-lo.

- A la fi arriben a la nostra alçada on els esperem amb una mirada acusadora

semblant seré. Ja és massa tard, però, tots ho hem vist. Ric interiorment; una rialla que -la però quan les cares

meva, trencant la tensió acumulada.

- Però què feu aquí?- - Podríem preguntar-vos el mateix- - Tan sols volíem parlar una estona en privat-

posar-se vermella.




- I de què parlàveu que nosaltres no poguéssim sentir?-

- No us importa!-

- A més vosaltres tampoc no ens heu afegit a la vostra excursió.- Continua irritat en Will.

- Doncs no, i si ens ho permeteu, en Mike i jo tenim coses per fer.- La noia

- On aneu? Vull dir... us podem acompanyar? - Bé, tan soanem a trencar algunes regles... - Anem a buscar medicines, per a la Yue. Té febre i necessita un remei que els

militars no ens proporcionaran.- informació que volen. Acabo de fer- gut de

- En tal cas vindrem, sempre és bo ajudar a la gent. A més, ens necessiteu- en

Will i les seves estúpides bromes. És estúpid perquè sé que ell té raó. - I què us fa pensar que us deixarem venir?-

de fer-se la valenta.- Era una broma! Som un grup, jo mai us diria que no. - Molt bé ara que hem acabat de xerrar... Anem a trencar un parell de normes!

Així acabem internant-nos junts en els túnels que ens conduiran cap al nostre destí; un destí pròxim ple de rialles.

Al cap d'uns quants minuts de caminar l'entusiasme del que gaudíem s'ha esvaït. Caminem sense esme i tornem a parlar de coses sense importància. L'Iria i l'Auri discuteixen alguna cosa mentre jo converso animadament amb en Will. Ens hem oblidat de que no hauríem de caminar tan a la lleugera, ens hem oblidat del perill, ens

aquí. La nostra ment tan sols desprèn aleg-nos dels passos. Són passos

feixucs i lents. Passos que fan cruixir el terra. No hi ha cap dubte; militars. Ens mirem entre nosaltres. La consternació es reflecteix en les nostres cares uns instants. Seguidament em trobo corrent entre els meus amics amb pas àgil i intentant no fer

paguem el preu del nostre petit descuit. Aquí no és pot abaixar la guàrdia, no hi ha moment pel respir. Sento els passos ràpids dels militars que ens segueixen. Anem trencant pels milers de túnels amb determinació i sang freda. La suor ens regalima a mesura que avança el temps, deixant un rastre de llàgrimes. No puc evitar-ho i sé que




implacable. I aquí, en aquest instant, amb el càstig trepitjar-nos els talons i el perill

passos dels militars són cada cop més a prop...

- Separem-nos, els serà impossible seguir-nos.- cap i a la fi ell és, potser, el més intel·ligent.

- Ens trobem a tres túnels de la sala. Al sector 8, túnel 2 C.

Deixo que la foscor del túnel de la dreta sigui la meva protectora. Segons

que em tranquil·litzo i a poc a poc vaig afluixant la marxa. Finalment el silenci ntranyes.



capitol 4 provisional

Education