bourdieu6 intellectual

33
Una de les aportacions més singulars del Camp Literari és l’intel·lectual El primer intel·lectual modern El primer intel·lectual modern és Émile Zola és Émile Zola (París 1840 - 1902)

Upload: universitat-rovira-i-virgili

Post on 18-Jul-2015

225 views

Category:

Education


0 download

TRANSCRIPT

Una de les aportacions més singulars del Camp Literari és

l’intel·lectual

El primer intel·lectual modern El primer intel·lectual modern és Émile Zolaés Émile Zola

(París 1840 - 1902)

Retrat de Zola, per Edouard Manet

L’intel.lectual, a la manera de Sòcrates, és aquell que intervé

directament en la societat

Requereix una consolidació de l’autonomial’autonomia

del “CAMP LITERARI”

respecte del poder

En què consisteix aquesta intervenció?

L’escriptor/filòsof/artista intenta imposar en la política els mateixos valors d’independència (i ètica) que regeixen a l’interior del camp literari o artístic

No deu favors al “poder” i pot denunciar-ne les injustícies

Émile Zola: J’accuseJ’accuse (“cas Dreyfus”) (article a l’Aurore el 13 de gener de 1898)

Condicions per convertir-se en

intel.lectualintel.lectual:

L’escriptor (filòsof o artista) que vol intervenir en la vida pública ha de ser reconegut com a autoritatautoritat

A l’interior del camp (entre els seus iguals)

En el conjunt de la societat

Qui és Émile Zola?

Fill d’un enginyer. Neix a París el 1840 La família s’instal.la a Ais de Provença. Mor el

pare. Dificultats econòmiques Coneix Cézanne (va al mateix institut) Torna a París 1858. Suspèn el batxillerat 1859 Treball a Hachette (1862). Comença a

escriure. Col.labora a la premsa. Amics: Manet, Pissarro i els germans

Goncourt Escriu novel.les: realisme

Zola es consolida en el camp literari

Se salva del descrèdit que podria caure sobre un escriptor pobre lloat per les multituds Perquè converteix el vulgar, comercial, negatiu,

en popularpopular El terme popular popular és portador de valors

positius, atorgats pel progressisme polític

Adquireix un paper de profeta socialprofeta social Li hi investeix el mateix CAMP Li hi és reconegut més enllà del Camp per la

seva actitud batalladora, militant

La teoria de la “novel.lanovel.la experimental”experimental” li proporciona la coartada que li permet allunyar-se de la vulgaritat que s’atribueix als ambients que descriu a les seves novel.les

Reivindicant les teories de metges eminents, identifica la mirada del

novel.lista experimentalnovel.lista experimental

amb la mirada clínicamirada clínicarecordem que allò que és científic és considerat “modern” i positiu a

finals del s. XIX: no és un artista populista, és un escriptor científic

La distànciadistància entre

l’escriptor i el seu objectel’escriptor i el seu objecteés similar a la que hi ha entre

la celebritat clínicala celebritat clínicai el seu pacient

L’afany de mantenir distàncies es veu en:

La diferència de registre entre el parlar del narrador i el parlar dels personatges

Els trets d’estil del narrador (que identifica amb el registre

de l’autor), que són cultes: estil indirecte, pretèrit indefinit

A “La novel.la experimental” reivindica

la independència i dignitat de

l’Home de Lletresl’Home de Lletres i es reclama autor per excel.lencia

de l’educació popularl’educació popular

“El Jo acusoJo acuso és el resultat i la realització del procés col.lectiu d’emancipació que progressivament s’ha anat produint en el camp de la producció cultural” (Bourdieu p. 197)

L’intel·lectual

Intervé en la política en nom de l’autonomiaen nom de l’autonomia i dels valors específics d’un camp de producció cultural que ha aconseguit un elevat nivell d’independència respecte dels poders

No ho fa com l’home polític que disposa d’un elevat capital cultural, que basa la seva autoritat pròpiament política en la renúncia a la carrera i als valors intel.lectuals (Bourdieu, p. 197)

l’intel·lectual reitera, en contra de totes les raons d’Estat

La irreductibilitat dels valors de veritat i de justícia

la independència dels qui han de tenir la custòdia d’aquests valors respecte de les normes de la política (les del

patriotisme, p.e.) i les imposicions de la vida

econòmica” (Bourdieu, p. 197)

Dreyfus

L’Affaire Dreyfus

L’any 1894 l’estat major francès va descobrir una carta anònima que prometia el traspàs d’informació militar secreta als alemanys.Alfred Dreyfus era un oficial jueu de l’exèrcit francès que va ser acusat de traïció amb proves falses i finalment va ser condemnat.

Els fets:

Dreyfus va ser acusat a causa del fort antisemitisme d’alguns sectors de la societat francesa. Amb motiu de l’escàndol, les dretes nacionalistes de

l’Estat van llançar-se a una gran campanya antisemita. El germà de Dreyfus va poder saber que el tinent

coronel Picquart havia descobert una nova carta, amb la mateixa cal·ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un oficial d’origen hongarès (maig del 1896), que va ser jutjat i absolt (gener del 1898).

L’affaire Dreyfus es va convertir en l’assumpte públic més important de França i, fins i tot, el debat derivat va adquirir un caràcter mundial.

Repercussions:

Zola és processat i condemnatS’exilia a Anglaterra

Campanya contra Zola a la premsa de l’època

El sabre dels militars, trencat sobre la pàgina on escriu un novel·lista

Dreyfus, però, és condemnat i degradat sense provesLa premsa se’n fa ressò

“Senyor President, permeteu-me que, agraït per la bondadosa acollida que em vau dispensar, em preocupi de la vostra glòria i us digui que la vostra estrella, tan feliç fins avui, és amenaçada per la taca més vergonyosa i inesborrable. Heu sortit sa i estalvi de vils calumnies, heu conquerit els cors [...].

Fragments del “J’accuse”, de Zola

Però quina taca de llot sobre el vostre nom –anava a dir el vostre regne– pot conferir aquest abominable procés Dreyfus! [...]. I no hi ha remei; França conserva aquesta taca i la història consignarà que un crim social com

aquest es va cometre a l’empara de la vostra presidència [...].”

“Jo acuso el general Billot d’haver tingut a les mans les proves de la innocència de Dreyfus i de no haver-les utilitzat, fent-se, per tant, culpable del crim de lesa humanitat i de lesa justícia, amb una finalitat política i per salvar l’Estat Major compromès.”

“Jo acuso el general Boisdeffre i el general Gonse per haver-se fet còmplices del mateix crim, l’un per fanatisme clerical, l’altre per esperit de cos, que fa des les oficines de la Guerra una arca santa, inatacable [...]. Jo acuso les oficines de Guerra per haver fet a la premsa, particularment a L’Éclair i a L’Echo de París, una campanya abominable per cobrir la seva falta, confonent l’opinió pública.”

“I en darrer lloc: jo acuso el primer Consell de Guerra per haver condemnat un acusat basant-se en un document secret, i el segon Consell de Guerra, per haver cobert aquesta il·legalitat, cometent el crim jurídic d’absoldre conscientment el culpable.”

“[...] I l’acte que faig aquí, no és sinó un mitjà revolucionari d’activar l’explosió de la veritat i de la justícia [...].La meva ardent protesta no és altra cosa que un crit de la meva ànima. Que s’atreveixin a portar-me als Tribunals i que em jutgin públicament. Ho espero així.”

Conseqüències:

Es va produir l’enfrontament entre dretes i esquerres; aquestes, encapçalades per Jaurès, van constituir la Lliga dels Drets de l’Home (1898), i els nacionalistes i antisemites, una Lliga dels Patriotes, de defensa a ultrança de l’exèrcit.

La revisió del procés va resultar inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d’haver falsificat unes proves contra Dreyfus, va suïcidar-se, i el govern va ser obligat a dimitir per la cambra de diputats.

A Rennes s’obre el nou procés, que rebaixa la condemna, però es nega encara a reconèixer la innocència de Dreyfus (setembre del 1899).

Final del cas Dreyfus

El procés es va allargar fins el juliol del 1906, quan finalment, després del triomf electoral dels radical-socialistes, Dreyfus va ser totalment rehabilitat i Esterházy condemnat.

Dreyfus va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant després de participar en la Primera Guerra Mundial al capdavant d’una unitat d’abastiments.

El 1930, el coronel Schwartzkoppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París en el període 1894-97, confirmaria públicament que el confident havia estat Esterházy.

Zola mor el 28-29 de setembre de 1902

Causes de la mort que es fan constar: asfíxia per la mala combustió d’una llar de foc