DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

240DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013Periòdic popular dels Països Catalans

Sota la propaganda oficial del bon saber fer de la socie-tat principatina, s'hi amaga un panorama de casos decorrupció que dibuixa un sistema especulatiu, on el bino-mi política-negocis no té fronteres nítides. Un sistemamafiós, incruent, però que al cap i a la fi segueix elsmateixos paràmetres de favors prestats. Els casos de latrama de Ciutat Vella, Pretòria, Innova i ara Mercuri

afecten greument responsables polítics municipals deBarcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell o Reus.El panorama s'assembla més a l'endèmic escenari decorrupció del sud d'Europa que no pas a la idíl·lica arcà-dia “civilitzada i endreçada” que se'ns ven des de l'ofi-cialisme autonòmic.

>> Països Catalans 4

MARC JORDÀ PÀG. 2 // PACO BOQUERA PÀG. 7 // ADAM MAJÓ PÀG. 16

Les armes dels Mossos de Felip PuigL’escàndol per les pilotes de goma ha tornat a obrirel debat sobre l’armament i les eines que usen elspolicies per sotmetre els manifestants.

>> En Profunditat 8 i 9

Tunísia, la revolta permanent

El 17 de desembre es commemora el segon aniversari de l’ini-ci de les revoltes a Tunísia. Dos anys després, la població segueixal carrer manifestant-se per poder aconseguir una transiciórealment democràtica.

>> Internacional 12 i 13

Tancada a l’Hospital deSant Pau de BCNEl cas de l'Hospital de Sant Pau és un dels que exemplifiquenles retallades patides per la sanitat pública catalana, a càrrecd'un govern que ha apostat sense complexos per la privatització.

>> Economia 10

SUM

ARI

Roger Sánchez,autor d’Unanova albaL’últim llibre de l’editorial Tigre de Paperés un llibre de viatges per l’AmèricaLlatina. El seu autor, Roger Sánchez, ésun militant de l’esquerra independen-tista que ha volgut conèixer de prime-ra mà les experiències revolucionàriesque s’hi estan vivint, però també la rea-litat quotidiana d’un continent queencara lluita contra el jou de l’imperia-lisme.

>>Contraportada 16

ENTREVISTA

Sabadell destapa denou les misèries de la classe política

Casals i ateneusdels PaïsosCatalans, d’aniversariDurant el mes de desembre no són pocsels casals i ateneus dels PPCC que cele-bren l’aniversari; alhora que altres estana punt d’obrir portes. El més antic, CaBassot, ha celebrat els seus 20 anys alpoble d’Estellés i de Guillem Agulló,Burjassot, mentre l'Ateneu Arrels deBeniarrés celebrà el 9è aniversari i Boi-ra Baixa de Malleu el 10è. Aquest sónun bon exemple de la bona salut del tei-xit associatiu del nostre poble i de laimportància d'aquests espais per a laresistència i la construcció d'un contra-poder.

Per altra banda, el Casal Popular delPla de l’Estany ha anunciat la seua ober-tura per al 22 de desembre, després decompletar amb èxit un projectes demicromecenetge per adequar l’espai.

>>Països Catalans 5

Wert desferma

el clam pel català>>Països Catalans 6 i 7

El recent èxit de la Candidatura d’U-nitat Popular a les eleccions auto-nòmiques catalanes ha revifat eldebat intern a l’independentismesobre el paper que ha de jugar l’or-ganització que es presenta a les elec-cions. La meva aportació, si bé noqüestiona la funció d’una sectorialespecíficament dedicada a la lluitaparlamentària, sí que critica no obs-tant el paper central que se li volatorgar dins el moviment. Pense queles Cup haurien de ser una sectorialmés, amb el mateix pes que la restad’organitzacions, i no el centre alvoltant del qual gire tot l’indepen-dentisme. Vegem-ho per parts.

La primera raó és que la Cup, comorganització destinada a presentar-se a eleccions, s’ha de regir pels prin-cipis de la política burgesa. En aques-ta, l’objectiu de les organitzacionsés aconseguir representació parla-mentària i, una volta aconseguida,conservar-la. Per això són necessa-ris els vots. El grup parlamentarirepresenta a les persones que elvoten, i eixos vots són el seu capi-tal, el que li atorga més o menyspoder en relació a la resta d’orga-nitzacions. I per aconseguir vots, elpartit ha de llançar missatges a lasocietat, consignes i programes queen la mesura que connecten amb lessensibilitats dels votants potencialses converteixen en vots, en capitalpolític, a la següent legislatura. Commés concret siga el missatge doncs,menys possibilitat tindrà d’arribara més votants potencials. I inversa-ment, com més imprecís i ambigusiga el discurs, més possibilitats tin-drà d’arribar a les diferents sensi-bilitats existents. Eixa és la essèn-cia de la política de masses, un esce-nari on tots llancen missatges alcarrer amb la intenció de fer-se enles pròximes eleccions amb els votsdels qui abans votaven a altres par-tits. Si les Cup volen tenir utilitaten el paper que s’han assignat hande respectar aquest principi bàsic.Han d’acceptar les normes del joc icalcular les seves accions perquèaquelles es traduesquen en vots. Sil’organització pensada per partici-par en eleccions no ho valora tot enclau electoral, no té raó de ser.

Però és que, si tot es fa per acon-seguir vots és perquè l’altra part dela política burgesa consisteix a nego-ciar. Els partits que tenen represen-tació parlamentària arriben a acordsque serveixen de base per elaborarlleis que regulen la vida quotidianadels ciutadans. Els grups parlamen-taris doncs, per portar a la pràcticaels seus programes, es veuen obli-gats a pactar amb altres grups nonecessàriament afins per aconse-guir els vots necessaris als parla-ments i convertir les seves propos-tes en lleis. En aquestos pactes juguenun paper determinant els vots quehan recollit els partits a les urnes.A major nombre de vots, major capa-citat de negociar perquè s’obtenenmés escons als parlaments on es

voten finalment les lleis. Però pernegociar, inevitablement, cal cediren alguns punts del programa pro-pi per aconseguir portar a la pràc-tica altres que es consideren mésimportants. Els programes per tantes converteixen a la política burge-sa en moneda de canvi que es nego-cia, es retalla i s’adapta a les neces-sitats de cada negociació en funciódel poder en escons que en tenen elspartits en cada moment. I aquestaforma de fer política, si bé útil perresoldre conflictes entre les faccionsburgeses, no ho és en absolut per lesorganitzacions revolucionàries comles Cup. Les posa davant la disjun-tiva de negociar per aconseguir partdel seu programa sacrificant l’altrapart a canvi, o negar-se a pactar iperdre per tant tota capacitat de par-ticipació útil als parlaments.

I el que és més important, aquesttipus de política no poden fer-la afi-cionats. Exigeix agents experimen-tats, polítics professionals, que sàpi-guen moure’s a les aigües de les nego-ciacions, no sempre públiques, i quesàpiguen triar quins punts del seuprograma es poden negociar i en qui-nes condicions. La política burgesaper tant, al temps que crea les sevesnormes pròpies, crea també al seuprofessional, al buròcrata, que estàmés especialitzat en la funció de

negociar que en el contingut con-cret del seu programa. Al món par-lamentari no hi ha polítics de dre-tes o d’esquerres sinó polítics pro-fessionals, individus que per la matei-xa dinàmica del seu treball viuenallunyats dels ciutadans a qui repre-senten perquè es dediquen, a jorna-da completa, a negociar entre si. Iaixò de nou, per un programa revo-lucionari, suposa un problema per-què l’allunya dels principis que eldefineixen. Per un costat perquèacceptant a les seves files políticsprofessionals, cedeix la veu del poblea un grup de tècnics que tenen mésa veure entre si, siguen del partitque siguen, que amb les persones

que els han triat. I per altre costatperquè aquestos tècnics són un grupamb interessos propis, diferents alsde les persones que representen.Viuen de fer política i necessitenconservar l’escó per continuar fent-la. El buròcrates viuen, al marge dela seva honestedat, de negociar ambla confiança que s’ha dipositat enells. Participar de la vida parlamen-tària obliga per tant al movimentrevolucionari a crear un cos de polí-tics professionals que transforma elseu funcionament intern per aco-modar-lo a un tipus de política queen principi rebutja.

La primera conclusió és clara. Lapolítica burgesa que fan les Cup repre-

senta tot el contrari de la políticarevolucionària. Això ho hauríem detenir clar independentment de lanostra opinió al respecte. Ens obli-ga a pensar en aconseguir vots, alpreu que siga, per poder tenir veuals fòrums on es debaten les lleis.Ens obliga per altre costat a nego-ciar constantment amb enemics i asacrificar part del nostre programaperquè altres parts puguen realit-zar-se. I ens obliga en darrer loc adelegar les nostres decisions en unacasta de polítics professionals que,per definició, representen tot el con-trari de la democràcia autèntica queel moviment revolucionari preténaconseguir. Les Cup usen les vellesformes de fer política, les que pre-tenem superar, però ocupen no obs-tant un paper important dins la llui-ta. Permeten donar veu institucio-nal a les classes que no estan al poderi permeten, mitjançant l’ús d’aques-tes formes polítiques, obrir espaisperquè eixes classes puguen imagi-nar noves formes de prendre deci-sions. L’organització parlamentàriaper tant té lloc dins el movimentrevolucionari sempre que es limitecomplir la seva funció, i sempre quees relacione amb els altres de col•lec-tius del moviment en condicions d’i-gualtat, com una més entre la res-ta. Només així, relacionant-se ambelles de forma autènticament demo-

L’ACCENT 240DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 201302 OPINIÓ

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

La crisi econòmica, social, nacionali planetària que ens assola té elsseus aspectes gratificants. De l'ollaon es couen les misèries dels uns il'abundància dels altres en surtenefluvis estupefaents que aportenvisions, ara oníriques, adés clarifi-cadores. En un sol dia i en un soldiari podem trobar tots els matisosde la farsa de la història. I perso-natges que semblen sortits d'unanovel·la negra. Com Santiago Cer-vera, diputat basc del PP, exmem-bre d'UPN, que dóna lloc a aquestsucós titular: “Detingut un diputatdel PP just abans de recollir un sobreamb 25.000 euros”. Per si era possi-ble, la cosa millora al subtítol: “ple-ga i assegura que és víctima d'unatrampa”. La qual cosa és inqüestio-nable: “la Guàrdia Civil va orques-trar l'operació perquè el sobre fosdipositat en el lloc i moment con-vinguts (…) Els investigadors vanvigilar el paquet (...) fins que quiva aparèixer a recollir-lo va ser San-tiago Cervera” (La Vanguardia, 11 dedesembre). Els 25.000 euros en qües-tió eren “els que un xantatgista anò-nim havia sol·licitat al president deCaja Navarra a canvi del seu silen-ci en relació ‘amb la facturació d'im-portants quantitats del seu bufetd'advocats a l'entitat bancària quepresideix’”. I així grimpa la colla

filantròpica dels servidors públicsi els emprenedors, que son carn iungla com és sabut. I s'arrosseguenper les pessetes amb una desespera-ció que fascina fins el més lumpendels proletaris.

Naturalment, com en tot, hi hamaneres i maneres. Però al finalens trobem davant de les mil varia-cions del “¿qué hay de lo mío?”. Unmatís diferent ens el dóna ERC. Entemps llunyans se’ls inflava el pitd’orgull d’estar a punt de fer-li el“sorpasso” a CiU. Era el primer tri-partit i el PSC es podia permetre unposat intrèpid, amb un Maragallprenyat de fantasia i el PP al governde l'Estat. Però a Carod-Rovira se liva acudir anar a Perpinyà, al-Qae-da va posar una bomba a Madrid iel PSOE va tornat a la Moncloa. Erael moment de tornar al quarter d'hi-vern, però quan hom ha tastat elxampany francès, el caviar rus, lafarlopa colombiana o el que siguino ho oblida fàcilment. Es van engan-xar, s'hi han enrampat i encara hison. Ara “ERC assumeix l'austeritata la recerca del pacte amb CiU”.L'austeritat i el que calgui, el tempsja farà la seva funció clarificadora.

Per als amants de la psicodèlia,els bolets i l'onirisme queda el lide-ratge entre pàl·lid i gelatinós d'unPere Navarro: “Navarro demana un

govern ‘d'unitat nacional’ senseMas”. Amb l'audàcia de qui no téres a perdre “Navarro vol un pacteestable entre tots els partits, de laCUP al PP”. I el més delirant és queha trobat el suport d'un grupet deboletaires arrauxats, car “el nuclidur de la direcció socialista va apro-var una declaració política que ele-varà aquest cap de setmana al con-sell nacional perquè sigui votada”.Tot plegat el mateix dia que el pre-sident de la Diputació de Girona ibatlle de Salt, Josep Torramadé(UDC), anuncia “la decisió de dei-xar temporalment la presidènciade l'ens supramunicipal”. L'origendel cas el trobarem en “un soparprevi a la campanya electoral” enque la incontinència del senyorTorramadé ha portat una assesso-ra d'Unió de la Diputació a “denun-ciar per un presumpte assetjamentsexual, mentre que ell l'ha denun-ciat per extorsió”. I en el mateixexemplar de La Vanguardia les notí-cies sobre Itàlia presidides per unafotografia d'un Silvio Berlusconiressuscitat “amb la seva amiga Fran-cesca Pascale” convenientment tune-jada, la UE rebent un premi Nobelde la Pau, Strauss-Kahn pagant elsilenci de Nafissatou Diallo, pres-sumptament assetjada per l'exdi-rector de l'FMI, per valor de 4'6milions d'euros, segons Le Mondei així anar fent. Estan bojos aquestsromans.

Les cup i la política burg

¿Qué hay de lo mío?

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Torde-ra 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica:ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Dis-tribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Con-sell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarri-ba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester,Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió:Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky(coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López(coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar(coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciènciai Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Gar-cia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mau-ri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfi-ca: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Hancol·laborat en aquest número: Marc Jordà, PacoBoquera, Adam Majó, Vicent Simbor, Mireia Termes,Marc Alventosa.

Número 240 Tirada: 4.000 exemplars Número dedipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels arti-cles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

COL·LABORACIÓ MARC JORDÀ*

L’ACCENT 240 OPINIÓ 03

A punt d'acabar el 2012 i endinsant-nos en l'any VI de la Crisi és

l'hora, com no, de fer-ne balanç. D'entrada celebrem que, amb aquest,

L'ACCENT hem completat 10 anys, és a dir 240 números. Hui, amb

una societat efervescent, amb casals i ateneus consolidats arreu del

país, amb un moviment ple d'esperança pels fruits que poc a poc

està recollint, pot semblar poca cosa... però fa 10 anys era un rep-

te gairebé fora de la nostra imaginació; i la satisfacció més gran és

la consciència que si hem arribat fins ací és perquè el conjunt dels

moviments socials han crescut i s'han consolidat, fent possible així

-i només així- l'existència de L'ACCENT.

L'any que tanquem, però, potser el recordarem per l'inici d'un

canvi de cicle. El desengany i el malestar per la situació econòmi-

ca i política que feia temps que s'havien instal·lat en la població

enguany s'han començat a traduir en una protesta ampla i cons-

tant als carrers. I molts esquemes que pareixien inamovibles, s'es-

tan esquerdat: la ciutat de València, durant molts anys feu de la

dreta més rància, va protagonitzar el despertar dels estudiants amb

la Primavera Valenciana i les Falles, patrimoni del folklore i l'an-

ticatalanisme, recuperaren la critica social gràcies, entre altres, a

la Intifalla. A Mallorca, l'únic pedaç dels Països Catalans que donà

suport al colp d'estat feixista, l'estiu es va viure amb una onada de

protestes arreu de l'illa per rebre els dirigents del PP balear; men-

tre que al Principat, la Diada va engegar unes noves dinàmiques

polítiques que han tret l'independentisme de la marginalitat i l'han

situat en l'eix del debat polític i de l'opinió pública. I tot plegat

complementat amb dues vagues generals que han servit per visua-

litzar el potencial de l'anticapitalisme als Països Catalans; un poten-

cial que poc a poc s'enxarxa amb els centenars -milers!- de protes-

tes locals i sectorials que no han fet més que créixer durant tot

l'any.

En no pas poques editorials de L'ACCENT d'anys anteriors ens

preguntàvem que calia perquè la població, immersa en un procés

de creixent precarització, despertara i s'unirà a les protestes; isque-

ra al carrer i reivindicarà els seus drets; denunciarà la corrupció i

en deslegitimara els culpables; obrira, en definitiva, els ulls i per-

dera la por. I tot això sembla ser que ha començat a passar el 2012.

Sense renunciar a la prudència -l'eufòria també ens pot conver-

tir en traïdors, per si algú ho estava pensant!- hem de pressuposar

que aquest despertar social anirà a més perquè, d'una banda, la cri-

si encara no ha tocat fons, i, de l'altra, les polítiques neoliberals

més contundents encara estan per arribar, de la mà del famós res-

cat que plana sobre nosaltres però encara no s'atreveix a aterrar.

En aquest context, però, és fàcil caure en la trampa de creure

que tindrem el vent de cara: que el descontent i la protesta es tra-

duiran en el creixement paral·lel de l'esquerra independentista i

l'anticapitalisme. Ans al contrari, és ben probable que les dificul-

tats es multipliquen. No hem d'oblidar que venim d'una època de

desmobilització i desideolització de la societat i que el procés de

politització i radicalització és lent i progressiu; així mateix, tot i

la clarificació política que comporta l'augment de la tensió social,

l'esquerra independentista encara disposem de pocs mitjans per

combatre les grans corporacions polítiques que gairebé monopolit-

zen l'opinió pública i les institucions. I per últim, caldrà fer front

a l'enduriment de les lleis i de les actuacions policials, que són l'úl-

tim baluard del poder per impedir el qüestionament de l'ordre esta-

blert. El panorama, doncs es tan engrescador com ple de dificul-

tats.

Sens dubte, s'obre un nou cicle i hem de confiar que estarem a

l'alçada de les circumstàncies. I no hauríem d'oblidar que aquelles

eines que han permès l'esquerra independentista superar la traves-

sia del desert iniciada amb la caiguda del mur de Berlín són tam-

bé les millors per afrontar amb mínimes garanties el futur incert.

E D I T O R I A L

2012: canvi de ciclecràtica, neutralitza la seva tendèn-

cia a acomodar-se dins el funciona-ment de la política tradicional.

Però és que, i aquesta és la sego-na raó, fer de les Cup el centre detot moviment farà que les lleis de lapolítica tradicional marquen l’agen-da i els ritmes de l'independentis-me. El nom Cup, en principi, trans-met la idea que aquesta és una sec-torial més. Quan parlem de candi-datures ens fem la idea que estemdavant una estructura descentralit-zada, que no és un partit sinó unconjunt de llistes, i que la seva fun-ció específica és la de presentar-sea eleccions. Són candidatures ques’elaboren en cada barri, en cadamunicipi, per accedir als parlamentsi fer front des d’una perspectiva revo-lucionària als problemes que pateixel poble. Ací comença i acaba en prin-cipi el seu paper. El que passa és quea mesura que ha passat el temps iels èxits han arribat, aquesta ideade sectorialitat s’ha anat perdent enfavor d’una noció de partit polítictradicional. Ara sembla que les Cups’han convertit en la Cup. Ja no sónper tant organitzacions descentra-litzades construïdes al voltant delsproblemes específics de cada muni-cipi, sinó un sola organització ambestructures directives que condicio-nen el funcionament de cada llistaconcreta. I no solament això. Arasembla que la Cup no ha de ser unaorganització sectorial més, amb elsseus militants propis, sinó una enti-tat on estan presents els membresde la resta d’organitzacions de l’in-dependentisme i que aspira a mar-car les línies d’acció per tot el movi-ment precisament per eixa raó. Aquí,segons la meva opinió, és on aparei-xen els problemes grossos.

En primer lloc perquè una orga-nització concreta no pot ser jutge ipart al mateix temps. Una organit-zació no pot tindre prioritats prò-pies, que venen donades per la sevafunció sectorial, i ser al mateix tempsel fòrum on es determinen les prio-ritats de la resta. Perquè d’aquestamanera, inevitablement, les neces-sitats d’aquesta organització concre-ta acaben confonent-se amb les delmateix moviment i arriben fins i tota substituir-les. El que el movimentnecessita acaba convertint-se en elque necessita eixa organització, i lesprioritats de la resta de col·lectiuspassen a segon pla sempre en fun-ció del que aquella sectorial neces-sita en cada moment. D’aquestamanera, el fòrum on es debaten leslínies mestres del moviment ja noestà composat per membres de totesles organitzacions sinó que a totesles organitzacions hi ha membresd’aquesta entitat supervisora, queen principi era sectorial i ja no hoés en absolut. I aquest plantejament,lluny de ser horitzontal i democrà-tic, és profundament vertical i jeràr-quic. Quan les necessitats d’una orga-nització concreta suplanten a les delmoviment en conjunt, eixa organit-

zació i les seves funcions en princi-pi sectorials deixen de ser-ho i apa-reix una direcció encoberta sota laforma d’assemblearisme.

En segon lloc perquè el tipus depersones que militen en aquesta orga-nització, que són els polítics profes-sionals de què abans parlàvem, es

converteixen en l’ànima del movi-ment i en aquells que li donen la sevapersonalitat distintiva. El movimentrevolucionari es converteix així enuna entitat dirigida per buròcratesencarregats d’obtindre a les següentseleccions el major nombre de votspossibles per negociar amb ells a lesinstitucions. I utilitzen, per aconse-guir-ho, els recursos i els esforços detota la resta d’organitzacions delmoviment que passen d’aquesta mane-ra a ocupar una posició instrumen-tal i subordinada. Els buròcrates, sibé poden complir una funció dins lalluita revolucionària si actuen dinsel seu marc específic de treball, nopoden, no haurien de ser en absolutels que marquen les línies mestresde tot el moviment perquè estariensubordinant-lo als principis de la polí-

tica burgesa. Aquestos animals polí-tics, acostumats com estan a mou-re’s pels escenaris de la política tra-dicional, no estan en condicions d’i-maginar una nova forma de ferpolítica sinó que reprodueixen la queja existeix. I no la poden inventarperquè els seus interlocutors, elsrepresentants d’altres organitzacionsburgeses, ni la entendrien ni esta-rien disposats a acceptar-la. La sevafunció sectorial no és inventar novesformes de fer política, sinó aprofitarels mecanismes de l’antiga per obrir-li espais a la nova. Però si el movi-

ment queda exclusivament a les sevesmans, la possibilitat que es desple-gue eixa nova política es veu profun-dament limitada.

I en tercer lloc i en definitivaperquè quan les lleis de la políticaprofessional i els buròcrates prenenel control del moviment revolucio-nari, amb els seus pactes i reunionssecretes, el moviment es converteixen un partit polític més que estàinserit còmodament dins les lleis dela política burgesa. Deixa de ser dife-rent, deixa de ser trencador, i dei-xa de ser revolucionari. No crea novesformes de fer política que substitues-quen les antigues i funciona de for-ma vertical dificultant, amb els com-promisos adquirits, l’exercici de lapresa directa de decisions. Aquestesquema jeràrquic, que tant he cri-ticat a Endavant, és al que semblaaspirar l’actual Cup, i al meu enten-dre resulta encara més criticabletant en quant les prioritats que aque-lla imposaria al moviment serienles que determinara la seva volun-tat de jugar a la política burgesa. Sien el primer cas una organitzacióaspirava a assignar-se el suposatpaper sectorial de dirigir a les altres,aquí eixa aspiració la representa unaorganització que no suposa en ellamateixa cap canvi en la forma de ferpolítica sinó tot el contrari. I nosuposa un canvi perquè vulga, o per-què els seus integrants siguen des-honestos, sinó perquè la seva fun-ció sectorial li imposa estar cons-tantment calculant en funció de lespròximes eleccions per poder teniralguna utilitat dins la vida políti-ca. Si les Cup volen ser útils han departicipar del joc institucional. Elque no podem permetre és que laresta d'organitzacions siguen arros-segades a eixe joc, que és el que tempassaria si la Cup es convertira, comsembla, en el nucli articulador del’independentisme català.

Molts defensors d’aquest model deCup argumenten que la seva és unaforma de fer política amb majúsculesper contraposició a la que venia fent-se fins ara. Això, a més de menyste-nir la lluita que es fa al carrer en rela-ció a la que fan els buròcrates als des-patxos, suposa al meu entendre admi-rar la política tradicional en lloc devoler superar per injusta. Suposaenlluernar-se per la mística de la fotoi la reunió secreta, i oblidar que ésprecisament eixa forma de fer políti-ca la que el moviment revolucionaricritica. Marx i Engels afirmaven quela lluita institucional era necessàriaperquè el moviment revolucionari alcarrer continuara avançant. Però nocrec que volgueren dir amb això quela política burgesa havia de marcarels ritmes i l’agenda del movimentrevolucionari. Per això hem d’anaramb molta cura amb el procés quetenim davant nostre i no deixar-nosportar per la eufòria o les urgències.No siga cosa que la Cup, en lloc de serel cavall de Troia de l’independentis-me dins la política burgesa, esdevin-ga el cavall de Troia de la política bur-gesa dins l’independentisme.

*Marc Jordà és historiador i col·laborador de l’EI de València

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

gesa

“No podem permetre que la

resta d'organitzacionssiguen arrossegadesal joc institucional”

“A mesura que hapassat el temps i els

èxits han arribat,aquesta idea de sec-

torialitat s’ha anatperdent en favor

d’una noció de partit “

ABEL CALDERA BERGA

Al desembre de 2009, aquest periò-dic ja va publicar al seu número 168un article explicant els principalscasos de corrupció que assenyalavenl'equip de govern de Sabadell. Unainformació que va arribar a aquestaredacció provinent dels pocs sectorsde la ciutat que aleshores s'atreviena alçar la veu contra l'alcalde omni-present. Bàsicament el MovimentPopular de Sabadell, l'esquerra inde-pendentista local, l'Entesa per Saba-dell i ICV. Poques setmanes després,uns desconeguts entraren a robar ala seu d'Iniciativa i s'endugueren unparell d'ordinadors que conteniendocuments que algú havia filtrat ala formació on es corroboraven algu-nes de les coses que L'ACCENT haviapublicat setmanes abans i on s'am-pliaven altres informacions, sobre-tot vinculades al cobrament de comis-sions. Aquest fet, i aquestes denún-cies, aleshores no aconseguiren fertrontollar el poder omnímode deManuel Bustos, i es convertiren enun acte rutinari més de l'activitat de

denúncia de l'oposició política i social.Tot i així, els robatoris dels ordina-dors de la seu d'Iniciativa són el puntde partida d'una investigació judi-cial que ha posat contra les cordes -ja veurem si de forma definitiva- l'en-torn de Manuel Bustos.

En aquesta trama no hi falta pràc-

ticament res. Comissions il·legals,recol·locació a dit d'alts càrrecs delPSOE, tràfic d'influències, anul·lacióde multes de trànsit, etc. A ManuelBustos, segons les escoltes telefòni-ques, se'l tractava de “Il Capo”.

Sota la propaganda oficial del bonsaber fer de la societat catalana, s'hi

amaga un panorama de casos decorrupció que dibuixa un sistemaespeculatiu, on el binomi política-negocis no té fronteres nítides. Unsistema mafiós, incruent, però queal cap i a la fi segueix els mateixosparàmetres de favors prestats. Elscasos de la trama de Ciutat Vella, Pre-

tòria, Innova i ara Mercuri afectengreument responsables polítics muni-cipals de Barcelona, Santa Coloma deGramenet, Sabadell o Reus. Si a aixòhi afegim les pressumptes implica-cions d'alts responsables polítics auto-nòmics del Cas Palau o del cas de lesITV, el panorama s'assembla més al'endèmic escenari de corrupció delsud d'Europa que no pas a la idíl·licaarcàdia “civilitzada i endreçada” quese'ns ven des de l'oficialisme autonò-mic.

Bustos de moment no ha dimitit,sinó que ha agafat vacances i ha dei-xat com a alcalde accidental a JuanCarlos Sánchez, el regidor que diri-gia els supporters de l'alcalde -entreels quals alguns goril·les vinculats aempreses de construcció- que a lesportes dels jutjats es van enfrontaramb els manifestants que protesta-ven contra la corrupció. Aquest nouestil Bustos ha estat adoptat tambéper un altre destacat membre delpoder municipal català, Jaume Torre-madé, el president de la Diputació deGirona implicat en una denúncia greuper assetjament sexual.

L’ACCENT 240DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 201304 PAÏSOS CATALANS

L’operació Mercuri destapa un noucas de corrupció al Principat

ABEL CALDERA BERGA

Què és el que ha facilitat l'assen-tament del poder de Bustos durant13 anys a Sabadell?Ras i curt, per tres motius clau: 1)una xarxa clientelar molt ben tra-mada amb els principals poderseconòmics de la ciutat, amb lesempreses constructores com a palde paller, que ara –per fi!– comen-cen a sortir a la llum; 2) un con-trol acèrrim dels mitjans de comu-nicació locals, tant públics (RàdioSabadell) com privats, així com unús abusiu i partidista de les publi-

cacions de l’ajuntament com elbutlletí Sabadell a prop; i 3) l’úsd’una estratègia política demagò-gica que, adornada d’una falsa aurade bondat, ha permès a l’alcalde ial seu equip enlluernar a una partconsiderable de la ciutadania–sobretot, gent gran– i, en unmoment o altre, a gairebé tots elspartits polítics de la ciutat.

Es pot definir en poques parau-les l'estil Bustos?No és fàcil, i després de més de 13anys d’aguantar-lo i de la seva no-dimissió tot i estar imputat ambtres càrrecs en l’Operació Mercu-ri, t’asseguro que les que em vénenal cap no són publicables.

Te’n diré10 que es refe-reixen no tansols a l’estil del’alcalde, sinóa la manerade fer del seugovern: des-trucció (delrodal), ami-guisme, des-govern, clas-sisme, exclu-sió (social idemocràtica),especulació,retallades,malbarata-ment, lerrou-xisme i priva-titzacions.

Aquestes eren les 10 paraules de lacontra-campanya “Sabadell, ciu-tat de voltors” que vam dur a ter-me a primers d’estiu i que oposà-vem als 10 “valors” de l’enèsimacampanya de propaganda de l’a-juntament –“Sabadell, ciutat devalors”. Entre d’altres, incloïaparaules com “confiança”, “auste-ritat” o “responsabilitat”, quedavant del panorama actual sem-blen gairebé un insult o un acuditde mal gust.

Quina ha estat l'actitud dels granspartits durant tots aquests anys?Com ja t’he dit abans, un dels èxitsdel PSOE local ha estat enredar ala pràctica totalitat de partits saba-

dellencs en un moment o altre deles 3 legislatures i escaig que duenal poder. A part de trànsfugues,CiU, ERC i ICV han passat pel governi s’han repartit sous i poltrones,en especial després de les eleccionsde 2003, quan van governar totsjunts. En la passada legislatura,el pacte no escrit entre Bustos i elPP va ser un dels exemples de lleial-tat més clara entre aquests dos par-tits a arreu del Principat. Les rela-cions amb el seu soci predilecte,el popular Jordi Soriano anavenmolt més enllà del consistori, comfinalment comencen a revelar lesfiltracions de l’Operació Mercuri.

Si eren coses que "tothom sabiao imaginava", per què la gent noha reaccionat més enllà delscol·lectius socials que es mobi-litzen habitualment?Jo crec que possiblement per dosmotius que afecten a sectors dife-rents i oposats. Per una banda, laxarxa de complicitats que ha cre-at i la fama de “bona persona” queha sabut teixir a cop de canapè oa cop de visita “espontània” a ungrup de jubilats que marxen d’ex-cursió, fa que ara bona part d’a-quests sectors recelin de les acu-sacions de corrupció i vegin totala operació com un sinistre com-plot de la justícia i de l’oposiciósabadellenca cap al seu estimatalcalde. I per altra banda, tot i queés fort haver-ho de dir, crec que hiha certa por: por de represàlies si

la trama de corrupció no acaba des-tapant el què molts pensem que hiha, por de que es retirin subven-cions... i cal trencar amb aquestapor! Tampoc podem obviar que n’hiha que tenen un altre tipus de por:que si esclata el femer també ensurtin esquitxats de merda.

Quines propostes s'estan articu-lant des dels moviments socialsi polítics de la ciutat per a supe-rar l'etapa Bustos?Vàries i des de diversos fronts. Peruna banda, molta de la gent queportem anys i panys denunciantque aquí no hi ha un pam de netja ens hem concentrat en tres d’o-casions per a dir que ‘prou decorrupció: Bustos dimissió!’ Fins itot, el diumenge que jutjaven l’al-calde, vam aconseguir organitzaruna manifestació espontània d’unsquants centenars de persones desde davant de l’ajuntament, on està-vem concentrats, fins a l’entradadels Jutjats, i en la que va parti-cipar gent del Moviment Popularde Sabadell, l’Entesa, la CUP i d’al-tres partits i entitats.

Però cal anar més enllà, i peraixò s’està gestant la plataforma“Sabadell lliure de corrupció” perarticular les mobilitzacions i agru-par a un ampli sector de movimentssocials i polítics que d’una vegadaper totes posem les bases per a supe-rar el règim sectari, mafiós i clep-tocràtic que ha campat lliurementper Sabadell durant masses anys.

“Hi ha por de represàlies si la trama decorrupció no s’acaba destapant fins al fons”

Bustos amb el seu equip municipal

Pau Comellas va ser el cap de llista dela CUP a les passades eleccions muni-cipals de Sabadell. Des d'aquesta can-didatura ja en plena campanya es varealitzar un vídeo on s'afirmava que“hi ha més merda de la que es veu”. Abanda d'això, la CUP sabadellenca por-ta anys denunciant diversos casos d'i-rregularitats que ara mateix formenpart, de forma directa o tangencial,del sumari de l'Operació Mercuri. L'AC-CENT parlem amb ell sobre el poderque Bustos ha exercit a la ciutat.

ENTREVISTA

Pau Comellas,membre de la CUP

de Sabadell

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 PAïSOS CATALANS 05

REDACCIÓ BARCELONA

El passat 7 de desembre una dota-ció de la Guàrdia Urbana de Llei-da va desallotjar el Casal Popularde Joves. Dos dies abans, la Paerianotificava a 4 participants del Casall’inici d’un expedient administra-tiu sancionador per realitzar acti-vitats sense llicència administra-tiva. Amb la voluntat de realitzarun precinte express, aprofità perfer les notificacions una vigília defestiu, evitant disposar de tempsmaterial per presentar al·lega-cions. El mateix divendres la Pae-ria va procedir al precintament,que ha suposat de facto que el pro-jecte del Casal (i de tots els projec-tes que acollia) hagi quedat senseespai físic.

El Casal Popular havia iniciatla seva activitat el passat febrer,després que diversos col·lectius dejoves ocupessin un edifici al carrerGovernador Montcada, en ple cen-tre de la ciutat. L'edifici abando-nat havia estat anteriorment unasala de concerts i espectacles. Desdel primer moment de l'ocupaciós'iniciaren sinèrgies de col·labo-ració entre diversos grups de joves

que van començar a dinamitzarl'espai amb desenes d'activitats.De fet, la reivindicació d'un Casalde Joves a Lleida ja s'estava ges-tant des de feia temps. De fet, el29 d'octubre de fa un any ja havienintentat ocupar un local, però l'ac-ció va ser avortada per un desallot-jament immediat.

Ara, el precinte del local ha anat

acompanyat d'una ràtzia repres-siva contra alguns dels seus mem-bres. Així, els 4 joves expedientatspoden haver de fer front a unamulta de fins a 300.000 euros perdur a terme activitats sense per-mís. També hi ha un altre jove queha estat denunciat per desobedièn-cia a l'autoritat i en les darrereshores corria el rumor que la poli-

cia havia dictat una ordre de deten-ció contra un altre jove.

La resposta del jovent no es vafer esperar i el mateix dia 7 unamanifestació va recórrer el centrede Lleida aplegant més d'un cen-tenar de persones. Els membresdel Casal han apuntat directamenta la regidora Sara Mestres com lapersona que ha ideat tota l'actua-ció repressiva: “Denunciem label·ligerància amb la qual estàactuant la Paeria. No deixen desorprendre’ns les declaracions delSr. Ros dient que estan oberts al

diàleg, desprès d’un any de fer casomís al CPJ i fer-ho només per des-allotjar-lo i reprimir-ne als jovesque en són partícips”.

L'activitat del Casal, però, sem-bla que no s'atura, segons relatenels seus promotors: “Volem reafir-mar que el projecte del Casal Popu-lar de Joves és més viu que mai.Avui dimecres recollirem les apor-tacions i valoracions que es farana l’assemblea oberta per tal de rede-finir el projecte i seguir creant unespai de joves totalment autoges-tionat que escolti i solucioni lesnecessitats reals dels joves de laciutat al marge dels projectes ins-titucionals totalment tutelats i quetampoc són capaços d’atendre elque els joves necessitem”.

LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Amb aquest eslògan carregat d'in-tencions la gent de Ca Bassot con-vidava als seus veïns a participarde la festassa que preparaven pera celebrar de forma ben grossa elvintè aniversari de l'entitat.

L’últim cap de setmana denovembre va tenir lloc la celebra-ció del seu vintè aniversari ambuna festa al carrer Pablo Iglesias,just al davant de la seu d'aquestaentitat cultural. La festa, que vacomençar a les vuit de la vespradacomptava amb 13 grups d'arreu delsPaïsos Catalans, com Jaume Arne-lla, del Vallès Oriental, però tam-bé passant per altres aspectes de lanostra cultura com els Dimonis “ElsSocarrats” del Campanar o La collaGatzara de Paterna (dolçaines itabals). També, des del propi CaBassot es va fer un sopar popularper a la gent que es va acostar agaudir de la celebració.

La trajectòria de la entitat però,es molt mes llarga, es remunta acinc anys abans, al 1988.

Aquell any neix el Bassot com aassociació juvenil al poble, moltvinculada a la defensa de la llen-gua i del país, però l'any 1993 des-prés de l'assassinat en mans de fei-xistes espanyols de Guillem Agu-lló, el grup de joves replanteja el

seu projecte i impulsa el Bassot tali com ara es coneix. Aquells jovesde principis dels noranta del seglepassat varen posar les pedres pera la creació d'aquest projecte degàal País Valencià. Des d'aquell fatí-dic any pel poble de Burjassot, amés d'emprendre un camí de soli-daritat amb les víctimes de la injus-tícia i crític amb els abusos delpoder, Bassot creà un espai obert

als ciutadans per al foment de lamusica, la dansa, del teatre i lapoesia

Ca Bassot durant aquests vintanys ha estat un espai cultural moltpotent no nomes de Burjassot si notambé de tota la comarca de l'Hor-ta Nord. Com molt be expliquenells mateixos Ca Bassot es procla-ma com a una “Associació valen-ciana dedicada a la difusió de la

nostra cultura. Organitza actes demúsica folk, tallers de ball, reci-tals de poesia, una trobada anualdedicada a la recuperació de lamemòria del poeta Vicent AndrésEstellés, unes festes alternatives,el correllengua a Burjassot, con-certs de rock...”

Com be diuen, cada any fan unatrobada per commemorar la vida itrajectòria de potser el fill mes

il·lustre que ha tingut aquest poble,el poeta Vicent Andres Estellès.Aquest any la trobada d'estudiantsque cada any munta el Sindicatd'Estudiants dels PPCC va tenir lloca Burjassot i els actes d'homenat-ge al poeta es feren conjuntamentamb el SEPC.

Des de fa anys, també munten,unes festes alternatives, Les festesalternatives, que solen caure a pri-mers d’octubre son una oportuni-tat de veure condensat en pocs diesla feina feta durant tot l'any perl’associació, on la diversió es mes-cla amb la lluita social i nacionali de defensa del medi ambient, enaquest cas, l'horta.

Com ens explica Santi (un delsmembres de Ca Bassot) la intencióes continuar fent activitats per alpoble i la comarca i aquest properany centrar-se en la figura del poe-ta Estellès, ja que se celebrarà elcentenari del seu naixement, com-memorar l’assassinat de GuillemAgullo i continuar les diferentslluites, com poden ser contra elsdesnonaments, conjuntament ambla PAH o la lluita per l’horta. Tam-bé ens explica que faran activitatsmes centrades en la joventut, per-què les joves del poble s’impliquencada cop mes en aquest projecteque porta mes de vint anys de llui-ta i pugui continuar 20 anys més.

“Vint anys de lluites, vint anys de somnis”

Grups d’arreu dels Països Catalans ompliren de música Ca Bassot

Malgrat el desallotjament, l’activitat del casal no s’atura

El Casal de Joves de Lleida pateix un desallotjament “express”

“Quatre joves sónacusats de realitzaractivitats sense per-mís i un cinquè de

desobediència, ipoden afrontar

quantioses multes”

Per a saber-ne més: entrevista al Casal de

Joves de Lleida al número222 de L'ACCENT

L’ACCENT 240DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 201306 PAïSOS CATALANS

REDACCIÓ BARCELONA

Desenes de milers de persones esvan manifestar el dilluns 10 de des-embre a desenes de localitats cata-lanes contra l'avantprojecte de lleiorgànica de "Millora de la Qualitatde l'Ensenyament" anunciada pelministre d'Educació espanyol JoséIgnacio Wert.Aquest és unavantprojecteque preveu lamarginació delcatalà a l'esco-la, la imposicióde contingutsideològics reac-cionaris, reli-giosos i nacio-nalistes espan-yols, i l'apro-fundiment de laprivatització del'educació.

A Barcelona,més de 10.000persones ompliren de gom a gomla plaça Sant Jaume. A més de ladefensa el català, nombroses pan-cartes denunciaven els atacs a l'es-cola pública. A Lleida un miler depersones, segons la Guàrdia Urba-na, es concentraren davant la sub-delegació del govern espanyol aLleida. A Tarragona foren més demil els concentrats. També ho ferencentenars de persones en localitatscom les Borges Blanques, Mollerus-sa, Tàrrega, Bellpuig o Balaguer. AManresa més de 600 persones es

congregaren a la plaça de l'ajunta-ment, 500 ho feren a Olot. Més de400 a Tortosa, i també hi hagué pro-testes a Amposta, Ulldecona i Flix.A Girona més de mil persones a laplaça del Vi. També hi hagué con-centracions a Arenys de Mar, Figue-res, Igualada, la Seu d'Urgell, Ber-ga, Salt, Mataró, Palamós, Ripoll,

Sabadell, Masque-fa, Terrassa, Tore-lló, Vic, Vilafran-ca del Penedès,Gironella, SantaColoma de Grame-net, Arbeca, Pala-mós, Santa colo-ma de Farners,Canet, Calella oManlleu, entremoltes altres.

El Marc Unita-ri de la Comuni-tat Educativa,que aplega els sin-dicats de mestres,

d'alumnes i lesassociacions de pares, també haconvocat per dijous 13 de desembreuna manifestació contra la LOM-QE a les sis de la tarda a la PlaçaUniversitat de Barcelona.

Al País Valencià la mobilitzaciócentral serà el proper 15 de desem-bre a la manifestació de Castellóen defensa de la llengua. Tot i així,ja hi ha hagut algunes accions quehan tingut un ampli ressò per laseva visibilitat. Així, el passat diu-menge 9 de desembre, la Penya Tòtild'aficionats del Llevant desplega-

ven a les grades del Ciutat de Valèn-cia una pancarta de “Sí al valen-cià” durant el partit de lliga queenfrontava els granotes amb elMallorca.

Els altres protagonistes forendos joves estudiants de batxilleratde l'IES Font de Sant Lluís de Valèn-cia, que en ple Congrés de Diputatsvan fer una defensa de l'ensenya-ment del valencià. Havien estatconvidats a una lectura col·lectivade la Declaració Universal dels DretsHumans, i en acabar de llegir l'ar-

ticle que els havia tocat, van feruna denúncia de l'avantprojecte dela LOMQE, davant la incomoditatdels diputats presents a l'acte.

A les Illes Balears, l'anunci delcontingut de la LOMQE ha coinci-dit amb les tancades a desenes decentres educatius contra els atacsa l'escola pública protagonitzatspel govern Bauzá, que amenaça ambsancionar durament els mestres iels equips directius que continuïnprotestant mitjançant tancades,actes a les escoles o penjant a les

façanes dels centres el llaç en defen-sa de la llengua. Un llaç que micaen mica es va estenent en les mobi-litzacions arreu de la nació, mal-grat que l'acció d'una part de lasocietat civil, aquella més arram-bada a l'administració autonòmi-ca, continuï entestada en fer unenfocament autonomista de la qües-tió i girar l'esquena a la potencia-litat de la unió reivindicativa delsdiferents territoris dels Països Cata-lans.

La penya Tòtil ha portat la reivindicació per la llengua al camp del Llevant

Els Països Catalans es mobilitcontra l’atac a l’ensenyamen

““Concentracions en més d'una sei-

xantena de localitatsdel Principat i

accions mediàtiquesal País Valencià”

Ens trobem, de nou, en un escena-ri històric per les nostres escolesi centres educatius. Aquest cop, nohan anunciatuna reducció debeques, com tam-poc han anun-ciat un augmentde taxes univer-sitàries que cul-mina amb l'edu-cació pública per-què això, elsestudiants ja hotenim al nostredia a dia. Aques-ta vegada, elpunt de mira delMinistre d'Educa-ció, Wert, ha estat la nostra llen-gua. Val a dir però, que la sevaintenció d'espanyolitzar-nos ja ved'enrere, i el Sr. Wert ja va avisar-nos de que ho faria. Així doncs,

fent públic el seu nacionalismeespanyol més ferotge que va de lamà de les polítiques d'austeritat

que privatitzenles nostresaules, ahir vaanunciar unanova mesuraque ens retallacom a poble icom a classespopulars. la fide la immersiólingüística. 

L'escenariés crític, peròel poble catalàhem demostrat

ser valent, delsmés xics fins als més grans, i combé vérem a Mallorca, enllaçant-nos per la llengua o bé a al PaísValencià, ara ha arribat l'hora deseguir defensant el nostre dret a

ser educats íntegrament en cata-là arreu dels Països Catalans aixícom aquesta ha de ser l'única llen-gua vehicular als nostres centreseducatius.  

D'altra banda, i en la mateixa

tònica de privatitzar tot allò queés públic i que hem aconseguit ambesforços i treballs, ara el Governespanyol ens insta a aprendre lanostra llengua en escoles priva-des, com ja passa a la Catalunya

Nord, on els menuts i menudesque reben una educació catalanasols ho poden fer a la Bressola. 

Ja fa temps que ens va arribarl'hora de defensar els nostres drets,però en moments com aquests tam-bé hem d'exercir el nostre deurei compromís amb la nostra educa-ció. Així doncs, des del Sindicatd'Estudiants dels Països Catalansvolem encoratjar tota la comuni-tat educativa desobeir qualsevolmesura que acabi amb la immer-sió lingüística així com també ani-mem a tots els estudiants a sumar-se a les mobilitzacions per unaeducació catalana arreu dels Paï-sos Catalans.

"Hi ha gent a qui no agrada que esparle, s'escriga o es pense en català. Ésla mateixa gent a qui no agrada que es

parle, s'escriga o es pense."Ovidi Montllor

COMUNICAT SEPC

El SEPC davant el nou atac que pateix la llengua catalana a les nostres escoles

“Ha arribat l'hora deseguir defensant el

nostre dret a sereducats íntegrament

en català”

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

PACO BOQUERA* LLÍRIA

El govern de del Partit Popular alPaís Valencià ho té ben clar: l'en-senyament superior és per a quise'l puga pagar. Si els estudiantsno tenien prou amb els successiusaugments de taxes, centenars d'es-tudiants varen ser informats laprimera setmana de desembre quela Generalitat Valenciana no teniadiners per pagar les beques quese'ls havien concedit.

Aquestes beques corresponen alpagament de les matrícules delcurs 2011/2012, i la resolució de laGeneralitat ha propiciat que lesuniversitats reclamen als estu-diants el pagament íntegre de lamatrícula, la qual pot rondar els1000€. Si els estudiants no abo-nen l'import en un termini d'en-tre 10 i 20 dies segons els casos, launiversitat procedeix a desmatri-

cular als alumnes del curs en qües-tió, per la qual cosa les assignatu-res que hagueren estat cursades iaprovades al llarg del curs no tin-drien cap validesa.

La situació encara es conver-teix més dantesca si tenim en comp-te que la resolució encara és pro-visional i que les universitats recla-men el pagament de les matrícu-les malgrat es puguen haverpresentat recursos contra la reso-lució. D'aquesta manera, si qual-sevol estudiant que haja reclamatno pot fer front a la despesa en elsterminis establerts seria igualmentdesmatriculat, malgrat després elrecurs puga prosperar i se li aca-be concedint la beca. La situació,però, seria irreversible.

Aquests casos s'afegeixen alsupòsit que estableix la normati-va de taxes de la Generalitat, laqual detalla que, en cas que es pro-

duïsquen dos impagaments conse-cutius en el cobrament domiciliatd'un dels terminis de la matrícu-la de l'actual curs, l'estudiant seràdesmatriculat automàticament

amb les mateixes conseqüènciesesmentades anteriorment. Aques-ta vegada, però, s'afegeix el cas quesi ja s'haguera cobrat algun delsterminis, aquests diners no serien

reintegrats. Només en la Univer-sitat de València cinc 5000 estu-diants es troben en aquesta situa-ció.

Amb tot, sembla que les pitjorsprediccions del moviment estu-diantil davant el procés de Bolon-ya i l'Estratègia Universitària 2015comencen a fer-se més que evi-dents. Front aquesta estratègianeoliberal caldrà enfortir i poten-ciar el moviment estudiantil i lesseues eines de lluita, així com refor-çar els llaços amb tota la comuni-tat educativa i civil. Cal prendreconsciència de la importància queté l'educació per a qualsevol socie-tat i, en conseqüència, defensar-la com a base elemental del nos-tre futur.

*Paco Boquera és militant del SEPC a la Universitat de València

COL·LABORACIÓ

PAïSOS CATALANS 07

tzen nt en català

Milers d’estudiants poden ser expulsats de les universitats valencianes

El rector de la UV vol carregar l’impagament de la Generalitat sobre els estudiants

REDACCIÓ VALÈNCIA

Com cada any, el 15 de desembre,la capital de la Plana Alta acolli-rà la manifestació en commemo-ració de les Normes de Castelló;Normes que l’any 1932 van fixarels criteris de normlaització lin-guística del valencià seguint elsprincipis de Pompeu Fabra.

Enguany, coincidint amb el 80aniversari de la signatura, i tam-bé amb el 30é del famós Aplec dela Plana, en què Joan Fusterpronuncià la frase “O ens recobremen la nostra unitat o serem des-truïts com a poble. O ara o mai”,la plataforma Castelló per la Llen-gua ha fet una convocatòria espe-cial.

La CridaUn mes abans de la data, Castellóper la Llengua va fer la crida a “lasocietat castellonenca, valencia-na i de tot el domini lingüístic -dels Països Catalans- a acudir a Cas-telló per commemorar els 80 anysde la signatura de les Normes del32, sota el lema: 'Que no et reta-

llen la llengua! Pels drets socialsi lingüístics: totes i tots a Caste-lló!'”

Castelló per la Llengua és unaplataforma que agrupa una vinte-na de sindicats, organitzacions,partits polítics i associacions cul-turals de Castelló de la Plana. Arre-plega el testimoni de l'esquerraindependentista, que durant moltsanys, havia conservat la convoca-tòria gaire bé en solitari, però d'en-çà uns anys, a causa de l'agreuga-ment de les agressions a la llen-gua, ha sumat nombroses entitatsi associacions.

En la Crida a la mobilització, laplataforma resumia les reivindi-cacions essencials de la mobilitza-ció: “en primer lloc, reivindiquemuna escola valenciana, pública ide qualitat, i en aquest sentit exi-gim la retirada del decret del Con-sell, que sota una pretesa retòricaplurilingüe margina el valencià al'escola. També volem mostrar elnostre suport a la lluita contra l'E-RO i la privatització de RTVV idemanem la lliure recepció i reci-procitat entre TV3, IB3 i un Canal

9 que volem amb continguts plu-rals i de qualitat, i íntegramenten català. Finalment, ens mani-festem a favor de la unitat de lallengua catalana i per un modelde llengua comú, flexible i inte-grador de la diversitat”.

El decret WertL'anunci del decret Wert ha donat

una nova dimensió a la manifes-tació, que previsiblement es con-vertirà en la principal expressióde rebuig a aquest nou atac a lallengua al País Valencià, i, demoment, també, al conjunt delsPaïsos Catalans. Així, l'esquerraindependentista ha fet una cridanacional per participar-hi, i orga-nitzacions com Endavant han

recordat que “una agressió a lallengua a qualsevol territori delPaïsos Catalans és una agressió atots els catalans. Som una nació itenim una llengua nacional”. Tam-bé s'hi han adherit els stes delsPaïsos Catalans que sota el lema“La nostra escola, la nostra llen-gua” han apel·lat a la defensa del'ensenyament públic i en català.

Activitat durant tot l'anyTot i que inicialment la platafor-ma Castelló per la Llengua es cons-tituí amb l'objectiu d'impulsar lacommemoració de les Normes, poca poc ha anat sumant noves ini-ciatives, i enguany ja han orga-nitzat un acte d'homenatge a JoanFuster, coincidint amb el 25 d'a-bril al Teatre del Raval de Caste-lló, que posteriorment es va repe-tir a Vila-real i València, entre d'al-tres. En l'homenatge recordarenel gran aplec del 25 d'abril del 1982a la Plaça de Bous de Castelló enquè es commemoraven els 50 anysde les Normes: una fita històricade la enguany han recuperat ellema «Tots a Castelló!».

La manifestació per les Normes de Castelló es converteix en un clam contra el decret Wert

Les Normes de Castelló són el punt de partida per a la normalització del català al PV

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 201308 EN PROFUNDITAT

MONTSE VENTURÓS BERGA

El cas de l’Ester Quintana, la joveque va perdre un ull a conseqüènciade l’impacte d’una bala de goma enel decurs de la manifestació del pas-sat 14 de novembre amb motiu de lavaga general, ha estat un dels méssignificatius. Mentre durant quatresetmanes la Conselleria d’Interiorha negat una volta rere l’altra l’úsd’aquest tipus d’artefactes, i en unprimer moment els mitjans de comu-nicació obviaren el seu cas, fami-liars i amics de l’Ester, així com mem-bres de la campanya “Stop Bales deGoma” iniciaren un seguit de cridesa la població per tal d’esclarir elsfets i donar suport a la jove.

Aquesta darrera setmana, la Con-selleria d’Interior ha reconegut, tal

i com ja havia estat denunciant queen el decurs de la manifestació esllançaren bales de goma. L’apariciódel vídeo on es veu clarament el llan-çament de la bala de goma per part

delsdènria ddavqua

MONTSE VENTURÓS BERGA

El conflicte social és latent. En eldecurs dels darrers anys, hem estattestimonis d’un increment consta-table del nombre de protestes socialsi de la reacció popular davant la des-feta i la retallada històrica de dretsa la que les classes populars hemestat objecte. La legítima defensa dedrets per part d’una societat vulne-rable, cansada i descoratjada, haanat acompanyada d’un augment ienduriment de les pràctiques poli-cials i d’una proliferació de pràcti-ques punitives fins ara, desconegu-des.

En aquest context, on el conflic-te social continua creixent, els cos-sos i forces de seguretat de l’Estat,sota el paraigües d’albergar el mono-poli de la violència estatal, es dotende diferents mecanismes per tal defer front a tot aquest seguit de pro-testes de contestació social per talde continuar mantenint l’ordre esta-blert.

Les tres vagues generals delsdarrers 18 mesos, les manifestacionsdel moviment 15-M a la Plaça de Cata-lunya, el desallotjament del recto-rat de la UAB, la voluntat populard’aturar desnonaments i moltesaltres mostres de rebuig a les polí-tiques empreses per part de l’estatespanyol i del govern convergent alPrincipat de Catalunya han estat lesprincipals ocasions en què les For-ces i Cossos de Seguretat de l’Estathan protagonitzat una escalada deviolència contra la població que hasacsejat ja la vida de centenars depersones.

Directament proporcional alrebuig de tot aquest seguit de polí-tiques, hi trobem l’augment de vio-lència exercida en les intervencionspolicials en aquests espais legítimsde protesta.

Aquest augment d’intervencionsviolentes s’ha vist reflectit en eldarrer informe que Amnistia Inter-nacional publicava el passat octu-bre sota el títol “Actuacions policialsen manifestacions de la Unió Euro-pea”, on es constata no només quel’abús policial pateix un important

increment en aquests tipus de pro-testes, sinó que a més es desenvolu-pava de manera uniforme, no nomésa Catalunya, sinó també a l’Estatespanyol, Bulgària i Grècia entred’altres.

En la mateixa línia, l’Observato-ri del Sistema Penal i els DretsHumans de la Universitat de Barce-lona també ha recollit en un infor-me titulat: “Criminalització de ladissidència, expansió del sistemapenal i situacions d’abús policialcom respostes davant la crisi econò-mica a Catalunya”, aquesta situaciói ha comparegut, juntament ambaltres organitzacions socials i pro-fessionals davant el Comitè per laprevenció de la Tortura i altres trac-tes o penes inhumanes o degradantsdel Consell d’Europa per exposaraquesta situació.

A tot això cal sumar-hi el seguitde canvis legislatius que en el trans-curs dels darrers mesos s’ha facili-tat i anunciat des del Govern; mesu-res per a l’enduriment de les pràc-tiques policials durant les manifes-tacions, persecució de les personesarribant fins i tot a l’extrem de ladelació ciutadana (recordem, mit-jançant el web que la conselleriad’Interior va fomentar per tal d’i-dentificar persones assistents a lamanifestació de la vaga general delpassat 29 de març). Recordem tam-bé, que l’endemà de la vaga generaldel mes de març, el Conseller Puigja va alertar que s’estudiaven novesestratègies policials per tal de com-batre la resposta al carrer.

Per altra banda, també cal teniren compte que en un gran nombred’actuacions policials dutes a termeen contextos de manifestacions i mobi-litzacions al carrer, han anat acom-panyades per l’ incompliment perpart del cos dels antiavalots a anarcorrectament identificats tal i comes desprèn de la Llei 10/1994 de laPolicia de la Generalitat de Catalun-ya i del Decret 217/2008, sobre l’úsdel número d’identitat professionaldel cos dels Mossos d’Esquadra.

Estranyes herènciesArrel de la manifestació del 19 de

maig de 2007 en defensa dels espaisalliberats a Barcelona es van com-patibilitzar fins a 20 agents de lapolicia autonòmica que feien ús d’uninstrument que fins aleshores eradesconegut, el Kubotan; fet el qualfou reconegut per fonts oficials.Aquest instrument no reglamenta-ri i il·legal va ser utilitzat per a dis-suadir les persones que s’aplegarena la manifestació, fet que va ser reco-negut per part d’un agent dels Mos-sos d’Esquadra durant el transcursdel judici posterior contra un delsdetinguts en aquesta manifestació.L’any 2008, amb la finalitat de posarpunt i final a la polèmica sobre l’úsdel Kubotan com a eina no regla-mentària de la policia autonòmicacatalana que suscità un ampli rebuigsocial a l’ús d’aquest tipus d’armesper part del cos dels Mossos d’Esqua-dra, la Conselleria d’Interior impul-sà la Instrucció 4/2008, d’11 de marçamb la qual es regulen específica-ment totes i cadascuna de les armespolicials. Aquesta mateixa instruc-ció, que mesos més tard va haver deser modificada per evidents contra-diccions entre els propis articles quela componien, disposa però de con-tinuïtat al sí de la Conselleria.

Ja el novembre de l’any 2008, enun article publicat a la Revista Cata-lana de Seguretat Pública, escrit perJaume Garcia Valls, intendent de laDivisió de Planificació, Qualitat iOrdenació Professional dels Mossosd’Esquadra afirmava: En el futurassistirem a un desenvolupamentdel material catalogat o definit coma menys letal. Eines i materials queavui dia són novetats en el mercatés molt probable que en un futurpròxim siguin eines de dotació per-sonal dels agents de policia plena-ment assimilades per la societat.

La darrera versió d’aquest regla-ment el trobem en la Instrucció8/2012, de 26 d’abril sobre la utilit-zació d’armes i eines d’ús policial.Ens volem centrar en aquesta darre-ra versió vigent de la Instrucció pertal de conèixer de primera mà qui-nes són les eines que el cos dels Mos-sos d’Esquadra està autoritzat a uti-litzar.

L’Ester Quintana

Eines d’ús p

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 240

s Mossos d’Esquadra, deixa en evi-ncia una vegada més, la Conselle-d’Interior amb Felip Puig al cap-ant, i tot el cos del Mossos d’Es-dra.

Defensa o bastó policial La defensa o bastó policial és aquell ins-trument popularment conegut com aporra, i que forma part de la indumen-tària bàsica de qualsevol agent de lesforces de seguretat estatals, ja siguinpolicies municipals, agents del cos delsMossos d’Esquadra o bé unitats espe-cials del mateix cos. Són utilitzadesprincipalment com a element de con-tenció, tot i que com s’ha pogut com-provar en diverses ocasions, és seu úsdista molt de ser aquest i son diversosels casos on es constata l’extralimita-ció jurídica del seu ús. Si bé, el regla-ment deixa clar que aquesta eina s’hau-rà d’utilitzar sempre de forma paral·lelaal terra i mai contra les extremitatssuperiors de les persones, és un fet pro-vat que no és aquest l’ús que els Mos-sos d’Esquadra hi donaren, per exem-ple, durant el desallotjament de la Pla-ça de Catalunya el passat 27 de maig de2011.

Habitualment, els agents del cos delsME, no utilitzen aquesta eina amb aques-ta finalitat sinó que lluny de les atri-bucions jurídiques que es donen a aquestinstrument policial, tan a nivell inter-nacional com estatal i autonòmic, hanestat utilitzats amb finalitats ben dife-rents fins al punt de ferir greumentalgunes persones. Les denúncies queels darrers dies han sorgit amb casoscom els de la manifestació de la vagageneral del proppassat 14 de novembrea través d’un vídeo difós a la xarxa sotael títol: “BRIMO: tenim un problema”i que es centra en el recull de testimo-nis personals sobre l’actuació de la Bri-gada Mòbil dels Mossos d’Esquadra enel transcurs de la manifestació i la sevaextralimitació en l’ús de la força.

Defensa o bastóextensibleÉs una arma que no es contempla alReglament d’armes, i per tant, el seuús es restringeix a les forces policials.

Aquestes porres es donaren a conèi-xer principalment durant les càrreguesproduïdes al sí de la vaga general delpassat 29 de març, on un grup del cosde Mossos de paisà, les utilitzà en con-tra els manifestants.

Des d’organitzacions internacio-nals com ara Amnistia Internacionalja s’ha denunciat en diferents oca-sions que aquestes armes poden pro-vocar ferides greus a les persones con-tra les que s’utilitzi.

Després de la mort, durant l’any2005, d’un agricultor en dependèn-cies policials de la Guàrdia Civil aRoquetas (Andalusia), l’ús d’aques-ta eina va passar a ser il·legalitza-da per als antidisturbis. Actual-ment però, només el cos d’agentsde paisà està habilitat per a fer-ne ús. Aquestes defenses policials podenser:

·defenses policials semi-rígides fabricades ambelastòmer, de 70 cm dellargada;·defenses policials rígi-des de més de 70 cm de llar-gada.

Defensa elèctrica És una altra de les eines de dissuasióque pot ser utilitzada pel cos dels Mos-sos d’Esquadra, la característica prin-cipal de la qual, és la producció d’unadescàrrega elèctrica a la persona con-tra la que s’utilitza. Només algunes uni-tats de la policia autonòmica estan habi-litades per a fer-ne ús.

Esprais de defensa personal Els esprais de defensa personal són tam-bé un altre dels usos exclusius per alsfuncionaris habilitats per a utilitzar-los. Aquests esprais redueixen la capa-citats de la persona.

Aquest instrument policial va seraprovat per primera vegada al Princi-

pat deCatalunya per part del’ aleshores Conseller d’Interior, JoanSaura i Laporta d’Iniciativa per Cata-lunya els Verds, durant l’any 2008.

Artefactes lacrimògens, fumígens i esprais OCD’entre els artefactes fumígens i lacri-mògens hem de destacar la seva utilit-zació el passat 29 de març de 2011 en eldecurs de la manifestació de la vagageneral a la ciutat de Barcelona, on lapolicia autonòmica en feu ús per pri-mera vegada en molts anys. L’objectiuprincipal d’aquest tipus d’armes és lade reduir les capacitats d’acció de lapoblació.

Armes destinades a la impulsió iprojecció de pilotes de cautxú,artefactes fumígens i lacrimògens D’entre aquest tres tipus d’armes, sen-se cap mena de dubte la més coneguda

és la llançadora de pilotes degoma. Entre aquest tipus d’es-copetes que utilitza la policiaautonòmica catalana n’hem dedistingir dos tipus: ·Franchi. La llançadora de balesde cautxú, utilitzada històrica-ment per unitats de la BrigadaMòbil dels Mossos d’Esquadra.Aquestes escopetes llancen balesde cautxú massís d’uns 54mmde diàmetre, 85 grams de pes ique es projecten a una veloci-tat de 720 km/h (superior a lapermesa per la Unió Europea).L’impacte d’aquestes bales sobreel cos és altament perillós i potprovocar ferides greus com jas’ha pogut constatar, per exem-

ple des de l’any 2009,en què un

mínim de9 personesha perdutl’ull aconse-

qüència del’impacte d’aquestes

bales. Malgrat la consideració de

no letals, diversos estudis mèdicsconfirmen la possible letalitatd’aquest tipus d’instrumentsutilitzats de forma indiscrimi-nada i directe contra les perso-nes. Així mateix, no és la pri-mera vegada que la Unió Euro-pea recomana deixar d’utilit-zar aquest tipus d’eines policials.

Recordem també la mort d’I-ñigo Cabacas l’abril passat a cau-sa d’una ferida amb aquest tipusd’arma. · Llançadora B&T GL05LL. Estracta d’una recent adquisi-ció per part de la policia auto-nòmica com a alternativa ales Franchi convencionals.Aquest tipus d’arma llança unprojectil d’escuma de viscoe-làstica. Tanmateix, la veloci-tat a la què pot arribar en serprojectada

INSTRUCCIÓ 8/2012

policial

L’ACCENT 24010 ECONOMIA DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

REDACCIÓ BARCELONA

La retallada de la paga extraordinà-ria d'aquest desembre i l'acomiada-ment de 4 treballadores ha estat eldesencadenant d'una nova onada deprotestes en defensa de la sanitatpública. Una onada que ha tingutcom a capdavantera la tancada a l'hos-pital barceloní de Sant Pau per partdels i les treballadores d'aquest cen-tre, que tenen previst mantenir-lade forma indefinida, i que poc a poc,ha fet que altres centres hagin comen-çat a emprendre mobilitzacions.

El cas de l'Hospital de Sant Pau ésun dels que exemplifiquen les reta-llades patides per la sanitat públicacatalana, especialment afectada perles retallades d'un govern, el de CiU,que ha apostat sense complexos peruna privatització progressiva de lasanitat. A Sant Pau des de l'abril pas-sat hi ha hagut el tancament de 84llits; el tancament de les consultesexternes 11 dies laborables l'any; unasaturació d'urgències causada pel tan-cament del servei d'urgències de cen-tres propers; altes precipitades, quehan acabat suposant reingressos iallargament de les llistes d’espera.Les treballadores en lluita denun-cien a més la retallada en farmàciahospitalària; la retallada en elementstant bàsics com pròtesis i catèters; lareducció de l’activitat de serveis comRadioteràpia, Radiologia, MedicinaNuclear i Hemodinàmica; i el tanca-ment de quiròfans a la tarda, ambuna reducció d’intervencions progra-mades de 713 intervencions anuals(que suposa 3 sessions quirúrgiquesdiàries menys).

El comitè d'Empresa denuncia queaquestes retallades del servei sanita-ri als ciutadans han anat acompan-yades de l'atac als drets i condicionslaborals dels treballadors des de junydel 2010, com ha estat la baixada desalaris, la retirada del fons social,del complement del menjador labo-ral -triplicant-ne el preu-, la retira-da de l’ajut d’escola bressol, l’ anu-lació del complement de salari en casde baixa per malaltia i la paga deNadal, factor aquest últim, que hadesencadenat la tancada junt ambl'acomiadament de 4 companys ambuna vinculació a l’Hospital de entre2 i 6 anys i que segons la llei teniencontracte fix.

Una gestió tacada per nombro-sos escàndols de malversacióL'ambient a Sant Pau ha estat espe-cialment enrarit pels escàndols pro-tagonitzats per la direcció, al mateixtemps que s'intensificaven les reta-llades dels serveis i de les condicionsdels treballadors. Uns escàndols quehan portat a diversos càrrecs a serimputats pel jutge per malversacióde fons públics, són Albert Folia, pre-sident fins fa pocs mesos del patro-

nat de la Fundació de Gestió Sanità-ria de l'hospital (ara presidida perl'exconseller Xavier Pomés), i l'admi-nistrador de la Fundació de l'Hospi-tal de la Santa Creu i Sant Pau, uncàrrec rotatiu nomenat pels mem-bres de la fundació, integrada per l'a-juntament de Barcelona, la Genera-litat i l'Arquebisbat. La investigació,que podria acabar afectant excàrrecspúblics de l'etapa de govern tripar-tit i del període anterior, se centraen l'operació de descapitalització del'hospital, que començà el 1991 quanels treballadors passaren, sense que

es fes públic, de dependre de la Fun-dació de l'Hospital de la Santa Creui Sant Pau a la Fundació Gestió Sani-tària, sense capital completamentdeficitària, i la gestió començà nom-broses operacions irregulars com elnomenament de càrrecs ficticis pera col·locar personatges de confiançapolítica amb grans remuneracions.Un dels casos més flagrants ha estatel cas de Ricard Gutiérrez ex "gerentadjunt" i personatge de l'òrbita delPSC, que cobrà des de 2004 fins a 2011entre 80.000 y 110.000 euros anualssense tenir cap vinculació amb el cen-tre, i rebent una indemnització de158.000 euros en ser acomiadat. Així,des de la secció de la Federació deTreballadors de Catalunya (FTC) a

Sant Pau denuncien l'actuació delsdirectius, que "enlloc de defensar elcentre i el servei als ciutadans prac-tiquen la genuflexió amb la Conse-lleria de Sanitat"; l'existència de"càrrecs numeraris"; "de veure comla nostra entitat esta històrica i con-tínuament esquitxada per escàndolsenvers la gestió del recursos públics,com ens redueixen l’activitat sani-tària, ens tanquen llits i ens augmen-ten les ràtios de pacients, provocantun empobriment de la qualitat assis-tencial".

Una 'tancada' oberta a totes les lluites La tancada va començar el dijous 29de novembre al matí, quan uns 200treballadors començaren la protes-ta, instal·lats amb tendes al vestíbulde l'hospital, i ha acabant essent unaprotesta també dels i les veïnes quehan vist retallat el servei sanitaripúblic i han mostrat el seu suportassistint a les nombroses activitatsorganitzades. Igualment, ha esdevin-gut un centre de trobada i de difusiód'altres lluites i mobilitzacions labo-rals i socials de Barcelona. S'hi hanfet actes explicant la lluita dels tre-balladors de TMB, de denúncia de larepressió dels Mossos exposant el casde l'Ester Quintana i les bales de goma;xerrades de Teresa Forcades, dels tre-balladors de Telefònica en lluita, cine-fòrums, i fins i tot concerts d'òperade músics que han volgut donar elseu suport a la lluita. La tancada harebut el suport de les organitzacionsi col·lectius de l'esquerra de Barcelo-na, entre ells les de diverses assem-blees de barri i d'organitzacions del'esquerra independentista com laCUP i Endavant OSAN, que hi realit-zaren algunes de les seves assembles.

Altres hospitals inicien mobilitzacionsLa mobilització dels i les treballa-dores de Sant Pau ha estat la més

ferma i decidida, i té voluntat deser indefinida, però poc a poc altrescentres, que pateixen també gransretallades i empitjorament de lescondicions de treball, han iniciattambé mobilitzacions. A l'Hospitalde la Vall d'Hebron, el més gran de

la comunitat autònoma de Catalun-ya, amb una plantilla de 7.000 per-sones, la junta de personal convo-cava una tancada d'un dia el dime-cres dia 12 des de les nou del matí,també reclamant el pagament dela paga de Nadal i en protesta perles retallades, en una tancada quetenia també voluntat de confluèn-cia amb altres lluites, com la delsveïns de la Guineueta que lluitenen defensa del CAP del barri, o elstreballadors del campus Mundetde la Universitat de Barcelona quese sumaven a la protesta. També esfeia tancada a l'Hospital Clínic deBarcelona. Els treballadors de l'hos-pital de Bellvitge a l'Hospitalet tam-bé convocaven el mateix dia unacadena humana i assemblea, igualque a l'hospital de Viladecans. Tam-bé es convocaven actes de protestal'Hospital Joan XXII de Tarragona,a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell,i a la Mútua de Terrassa, en el quepot ser l'inici d'una onada de llui-tes per la sanitat, aquest cop pro-tagonitzada pels i les treballado-res.

Actuació musical durant el tancament a l’Hospital de Sant Pau

La lluita de l’Hospital de Sant Pau,capdavantera en la defensa de

la sanitat pública

REDACCIÓ BARCELONA

El cas de l'Hospital Clínic de Bar-celona, el segon hospital públicmés gran de Catalunya en llits iactivitat, és especial, ja que es tro-ba al caire d'un procés d'immi-nent privatització si el govern deCiU aconsegueix els suports neces-saris. “Tot està punt”, declaravaRoser Fernández, número dos deBoi Ruiz i secretària general dela Conselleria, poc abans de leseleccions passades i comptant ambuna majoria absoluta de Mas. Elcop rebut per la formació conser-vadora ha frenat el procés, peròno ha aturat els plans de priva-tització d'aquest històric centre.Recentment, informacions delsmitjans ElDebat.cat i del DiarioMédico destapaven alguns aspec-tes del procés de privatització,fins ara encoberta, que beneficia-ria afigures properes a CDC i Mas.Es revelaven alguns detalls escan-dalosos, com tractes per reservarllits per a potentats malalts d’E-mirats del Golf Pèrsic i també fonsde Qatar interessats a invertir-hi,mitjançant societats de capital

risc. La privatització tindria coma protagonista Jaume Aubia, homefort del del Col·legi de Metges deBarcelona des de fa 30 anys i figu-ra emblemàtica de “la CDC delsnegocis". Inicialment hi hauriatingut un paper important JosepPrat, ara apartat per la seva impu-tació judicial arran dels escàn-dols de l'Institut Català de Salut.Una altra figura rellevant ésXavier Pomés, antic conseller deSanitat i Interior amb les governsde Pujol, i actual president de lapolèmica Fundació de Gestió del’Hospital de Sant Pau i també pre-sident del patronat del Clínic. Amés, és un alt directiu de congre-gacions eclesials amb interessosen la sanitat, segons alguns ana-listes l'home més fort de l'esglé-sia Catòlica en l'àmbit sanitariprincipatí. Tant Aubia com Pomés,igual que abans Josep Prat, estanben relacionats amb personatgescom Feliu Sucarrats, Ramón Bagóo la família Sumarroca, propieta-ris dels principals grups privatsque es beneficien de la privatit-zació de la sanitat al Principatsota el govern de CiU.

L’obscur projecte de privatització del’Hospital Clínic

“A l’Hospital de Sant Pau des del'abril passat hi ha

hagut el tancamentde 84 llits”

RAFA ESCOBAR MANISES

A principis d’aquest mes de desem-bre, un cop el ministre espanyol J.I. Wert va presentar el seu esbo-rrany de llei educativa, des de dife-rents entitats catalanes dels àmbitseducatiu, social i cultural es va mos-trar una oberta oposició a una lleique contempla la marginació qua-si total de la llengua catalana al sis-tema educatiu, no sols del Princi-pat de Catalunya, sinó també de lesIlles Balears i el País Valencià, terri-toris en els quals la situació d’a-questa no era precisament bonaabans de l’esmentat esborrany.

Des del món de l’esport el posi-cionament més significatiu, tot ique no l’únic, ha vingut de la màde la principal entitat esportivadels Països Catalans, la corporaciófutbolística FC Barcelona. Abans deque el club emetés cap comunicat,va ser un dels jugadors més caris-màtics de la plantilla, Carles Puyol,qui va mostrar el seu suport a laplataforma Som Escola a través dela xarxa social Twitter. Posiciona-ment que li ha suposat nombrosescrítiques a l’Estat espanyol, peròdel qual ell no s’ha retractat.

Seguidament fou el mateix clubqui emeté un comunicat públic enfavor de l’actual sistema d’immer-sió lingüística a l’escola catalanacom a model de cohesió social. Perúltim, en unes declaracions quesemblen poc espontànies, ha segutel jugador emblema del club i permolts considerat el millor futbolis-ta del món, Lionel Messi, qui ha fetunes declaracions en aquest sentit.

És poc freqüent un posicionamentinstitucional tan clar i contundenten el club de Barcelona pel que fa aqüestions polítiques, tot i que no ésun fet aïllat. Sota la presidència de

Joan Laporta també es va donar unsuport explícit a la iniciativa delCorrellengua, que reivindica la uni-tat de la llengua catalana. Aquestsuport provocà importants crítiquesdintre i fora del Principat, amb elrepetit i buit argument de que nos’han de mesclar esport i política.

El context, social i polític a l’ac-tualitat és un altre, la creixent rei-vindicació al Principat del dret adecidir, ha fet del posicionamentde la corporació esportiva catala-na un acte menys comprometedor.De fet no ha suposat un atac al sta-tus quo principatí, el FC Barcelonaha justificat el seu comunicat argu-mentant que es tracta d’una qües-tió de país, una qüestió sobre la qualno es pot restar al marge. El quecaldria preguntar als dirigents del

Barça és si la sanitat pública, l’e-ducació pública, la dependència itants altres serveis socials que estanpatint brutals retallades amb con-seqüències dramàtiques per a impor-tants sectors de la població, no sónqüestió de país.

En els altres grans clubs de fut-bol dels Països Catalans, com nopodia ser d’altra manera, no haexistit cap posicionament públicrespecte a aquesta qüestió, Espan-yol, València, Llevant, Mallorca;les directives d’aquests clubs s’hanmantingut fidels a la norma, tan-tes vegades vulnerada quan els con-vé, de que no cal mesclar esport ipolítica. La resposta doncs ha vin-gut de la banda de l’afició, com ésel cas de la pancarta apareguda alcamp del Llevant el passat dia 9 en

el partit contra el Mallorca, en laque es podia llegir el lema Sí alValencià.

Els clubs de futbol, en la immen-sa majoria dels casos, estan dirigitsper membres de la burgesia localdel lloc on radiquen, són rars elsseus posicionaments polítics i, quanho fan, sempre reflecteixen el sen-tir de gran part de la classe domi-nant d’un territori. No és d’estran-yar per tant que el València CF ves-tira al final dels anys setanta i alprincipi dels vuitanta amb la sen-yera amb blau, en el context de l’a-nomenada Batalla de València. Tam-poc és casual ara que el Barça adop-te aquest posicionament, com tam-poc que la imatge projectada pelReial Madrid siga la d’un club defen-sor de les essències del nacionalis-me espanyol.

Els grans clubs de futbol, empre-ses sovint lucratives, no són mésque un mirall de les classes domi-nants del seu territori i qualsevoldels seus posicionaments no és pre-cisament atzarós. Considerar el gestdel FC Barcelona com a quelcom mésdel que és no deixa de ser una erra-da. El Barça efectivament és mésque un club (com també ho són elValència o el Reial Madrid), peròpotser ho és en un sentit diferental que es puga pensar. En el momentque veiem algun poderós club defutbol posicionar-se de forma con-tundent en alguna qüestió de cai-re social podrem pensar que elsclubs de futbol estan canviant, uncanvi que inevitablement tambés’haurà produït prèviament a nivellde societat.

L’ACCENT 240 ESPORT 11DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Bar-celona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ate-

neu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP VilafrancaSanta Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ate-neu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la SèquiaManresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. SantaTeresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jau-me Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquer-da Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú //Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casald'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la CorbellaMaldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

RAFA ESCOBAR MANISES

Segons s’ha publicat a un impor-tant periòdic esportiu de Madrid,el futbol espanyol no ha deixat deperdre espectadors als estadis desde fa aproximadament uns cincanys. Segons sembla, únicamentdos partits aquesta temporada, hanregistrat una entrada completa del’aforament de l’estadi: el Barça-Reial Madrid i el Reial Madrid-Atlètic de Madrid. Mentre que pràc-ticament tots els clubs de prime-

ra divisió veuen com l’assistènciaals seus partits experimenta unagradual i constant disminució.

Aquesta progressiu descens esdeu a dos motius, el primer és lagran diversitat d’horaris existentsa l’actualitat a la Lliga de FutbolProfessional, jugant-se partits dieslaborables com divendres o dilluns,o disputant-se en horari de diu-menge pel matí, al qual l’especta-dor no està habituat.

Així i tot, és el segon motiu elque té una incidència molt més

gran. La profunda crisi econòmi-ca agreujada per les retalladessocials que pateix l’Estat espanyoli que està fent disminuir vertigi-nosament la capacitat adquisiti-va d’amplis sectors social. Aquestcontext ha suposat que nombrosespersones hagen deixat de pagarentrades o abonaments. Un cas sag-nant en aquest sentit és el delValència CF que ha passat de tin-dre una llista d’espera per a accep-tar nous abonats a perdre’n pocmenys de deu mil.

Davant d’aquesta situació,impacta el fet de que la bombolladels preus del futbol no haja escla-tat encara. El preu mitjà de l’en-trada a un estadi espanyol és de56 euros, mentre que a Itàlia és de52, a la capitalitzada Premier angle-sa és de 44 i a la Bundeslliga ale-manya de 32. És curiós veure comdos dels estats europeus més asso-tats per la crisi lideren aquestaclassificació, semblen estar enca-ra aferrats a un model econòmicespeculatiu que al negoci del fut-

bol, com a tants altres comença afer fallida.

El món del futbol està experi-mentant una gran reestructura-ció que, en el cas de l’Estat Espan-yol, està afectant a clubs mitjansi petits, però no a les dues granscorporacions, Madrid i Barça, quesón un fidel reflex de la tendèn-cia a la polarització i la concen-tració del capitalisme neoliberal.

El Barça sempre ha donat suport a les campanyes institucionals en favor de la llengua

Llengua i política, més que un club

El futbol espanyol, el més car d’Europa

“El FC Barcelona hajustificat el seu

comunicat argumentant que estracta d’una qüestió

de país”

L’ACCENT 240DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 201312 INTERNACIONAL

MIREIA TERMES TUNÍSIA

El 17 de desembre de 2010, Moha-med Bouazizi es calava foc públi-cament a ell mateix en un acte dereivindicació i protesta contra lagreu situació econòmica en la queTunísia estava immersa. Bouaziziera un jove llicenciat en informà-tica però estava a l’atur a causa deles poques oportunitats que Tuní-sia oferia. Poc imaginava que el seuacte desencadenaria una allau derevoltes que van acabar amb la fugi-da del llavors president Zine Abi-dine Ben Ali, que governava el paísdes de feia 23 anys sota un règimautoritari. I és que Bouazazi nomésva ser el detonant d’unes causesestructurals que van propiciar lesprimeres manifestacions i van des-encadenar una revolta generalit-zada que a més va sobrepassar lesseves fronteres i va despertar lasocietat civil de tot el món àrab.

La campanya propagandísticade Ben Alí es basava en fomentarel desenvolupament del país a tra-vés de la formació i la ocupació,però la realitat era –i és- un elevatnombre d’atur juvenil, un augmentconstant dels preus dels alimentsi recursos energètics i un flagrantdesequilibri entre la zona urbanai rural. A nivell polític, a més, Tuní-sia es definia com un estat policialsota un règim dictatorial amb ele-vats índex de corrupció i repressiói un enriquiment d’una elit. Tuní-sia no era l’únic país de la regióque reunia totes aquestes caracte-rístiques, així doncs, perquè pre-cisament Tunísia va ser el pionerde l’anomenada “Primavera Àrab”?En aquest sentit, cal ressaltar diver-sos factors: a nivell social, la pobla-ció va demostrar una forta frater-nitat i empatia amb Bouazizi, com-plementada amb la pèrdua de lapor a la repressió. En aquest con-text, van aparèixer actors de diver-sa procedència que van solidarit-zar-se amb la causa. Sindicats, acti-vistes o partits polítics per citar-ne alguns, van unir-se per fer frontcomú al règim de Ben Alí. Però, a

més, cal afegir un factor detonant

com és la propagació de les xarxessocials a Internet. Aquesta eina dedifusió d’informació, capacitat de

convocatòria i mobilització no télímits i el règim de Ben Alí es vaveure sobrepassat per la manca decapacitat de control de la xarxa.D’aquesta manera, les revoltes vanarribar fins a la capital i es vanestendre per tot el país.

La revolta ja era global i el quèhavia començat com unes manifes-tacions aïllades i desorganitzades,poc a poc es van anar estructuranta través de sindicats i grups estu-diantils, alhora que la repressiópolicial era cada vegada més dura,agafant un caire més violent irepressiu. Per altra banda, ambl’objectiu de frenar la difusió de larevolta, el règim benalista tambéva censurar les xarxes socials d’In-ternet. Però la revolta ja havia calat

i el poble tunisià estava disposat a

arribar fins al final. I el final deBen Alí va arribar el 14 de gener de2011 quan el Cap de l’Estat Major

va ser destituït per no obeir l’or-dre d’intervenir en les manifesta-cions i l’exèrcit es va rebel·lar con-tra aquesta destitució. Ben Alí vafugir del país i es va exiliar a Arà-bia Saudita. Els tunisians havienvist caure el seu dictador però elsquedava encara enfrontar-se a unatransició incerta.

La transició està sent marcadaper la inestabilitat i es preveu llar-ga. El govern de la Troika, sorgitde les eleccions celebrades a l’oc-tubre de 2011, està format pel par-tit Ennahda –partit islamista-, elCongrés per la República –laic decentre-esquerra- i Ettakatol –social-demòcrata-. L’objectiu principal dela Troika era el de redactar unaConstitució i proclamar noves elec-

“Sindicats, activis-tes o partits políticsper citar-ne alguns,van unir-se per fer

front comú al règimde Ben Alí“

Tunísia, la revolta perm

“La transició estàsent marcada per lainestabilitat i es pre-

veu llarga“

El 17 de desembre es commemora el segon aniversari de l’inici de Dos anys després, la població segueix al carrer manifestant-se per aconseguir una transició realment democràtica

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 INTERNACIONAL 13

cions presidencials i legislativesen el termini d’un any. Catorzemesos després de la formació de laTroika, la Constitució no està pre-parada, no s’han realitzat les refor-mes esperades i conseqüentmentles eleccions no tenen data de cele-bració. Avui, a Tunísia, la gentsegueix al carrer. Novament, pro-testant en contra del govern quemolts creuen que ha traït l’esperitde la revolució.

Un exemple és el darrer cas deles protestes a Siliana, una ciutatal centre del país, on el principalsindicat va convocar a la poblacióper exigir la dimissió del governa-dor local. Fins ara, el governadorno ha estat capaç de millorar lasituació a la regió. La manifesta-

ció va ser durament reprimida perles autoritats que van utilitzar gaslacrimogen i bales de plom. El resul-tat van ser 316 ferits, de les quals12 van ser greument ferides per lapèrdua d’un ull. Els silians vandecidir fer una marxa fins a la capi-tal, amb el lema: “Si ell no marxa,ho farem nosaltres”. Finalment, elgovernador va abandonar el càrrec–sense dimitir- i ha estat substi-tuït.

Quins són els canvis que hi hahagut després de la revolució? Elpessimisme regna als carrers deTunísia i la majoria responen: Qui-na revolució? Aquí no ha canviatres! Fins i tot, alguns s’atreveixena dir que abans de la revolució esta-ven millor, no tant per nostàlgia

sinó per restablir l’ordre social ipolític. I és que Tunísia es troba enuna situació d’estancament.

Tunísia actualment encara estroba en un procés revolucionari.I és que els dos anys que han pas-sat des de l’inici de les primeresrevoltes no és temps suficient perfer madurar una democràcia. Lacreació d’una cultura democràticaestà sent costosa en un país que haviscut sota un règim autoritari desde la seva independència de Fran-ça. Tot i així, els tunisians encaraesperen els efectes de la revolta,aspirant a una democràcia real isocial. Mentrestant, no es quedenquiets i segueixen al carrer recla-mant el canvi tant anhelat.

Des d’un inici, l’esperit de larevolució estava basat en reclamarmillores econòmiques i socials, enexigir drets civils i polítics. Lesmanifestacions aplegaven perso-nes de diversos sectors i ideologies,unides per acabar amb Ben Alí. Peròhi ha qui diu que és més fàcil fercaure un dictador que construiruna democràcia i els tunisians aras’enfronten a un gran repte: Cons-truir la seva pròpia democràcia.

Quin paper juga la religió?Ennahda, el partit islamista mode-rat, va sortir vencedor amb el 37%dels vots a les eleccions de 2011. Lesrevoltes no tenien un caire isla-mista sinó d’obtenció de la digni-tat, però Ennahda representava unpartit que havia estat vint anys al’exili i els membres del partithavien patit la repressió de la dic-tadura. Després de la caiguda deBen Alí, Rachid Ghanouchi, el líderdel moviment, torna a Tunísia coma símbol de la repressió i de la crí-tica al règim autoritari.

Aquest partit, que en àrab sig-nifica Renaixement, basa la sevaideologia en un tendència islamo-demòcrata de conservadorismemoderat. El seu objectiu principaldesprés de la revolta era formar ungovern d’unitat nacional negant laimposició de la Sharia –la llei islà-mica- tot i que un sector del partitno hi estigués d’acord. També pro-clama el respecte pels drets de lesdones que fins a l’actualitat són elsmés moderns en el món àrab.

Les claus del seu èxit, doncs, sónel seu caràcter moderat i la sevasimbologia. No obstant, també calremarcar el debilitament de l’es-querra tunisiana que durant els

anys noranta es va aliar amb elrègim contra l’amenaça islàmica isegueix present amb l’etiqueta d’an-ti-islamisme a qualsevol preu sen-se un programa polític concret. Amés, cal afegir que la Troika hasuperat aquesta bipolaritat laica-islamista tot i que actualment, estàdeslegitimada a ulls de la població

per la seva manca d’operativitaten aquesta etapa de transició.

Per altra banda, la reaparició delsSalafistes –seguidors dels ancestres-ha generat debat en el desenvolupa-ment de la transició. Després de lacaiguda de Ben Alí i amb la obtencióde la llibertat d’expressió, aquestgrup re-sorgeix en forma de violèn-cia però també agafant el control decertes Mesquites que haurien d’es-

tar sota control del Ministeri d’As-sumptes Religiosos. El salafisme defen-sa la Sharia, no respecta el laïcismei promou el Niqab entre les dones.Tot i així, en un país on el laïcismeés apreciat per la població, el salafis-me és vist com una amenaça presenta la societat. En aquest sentit, caldràestablir estratègies per garantir queel salafisme no influenciï el futurdel país.

La dona tunisianaEls drets de les dones a Tunísia tra-dicionalment han estat els mésavançats en el conjunt del mónàrab. A Tunísia no existeix la poli-gàmia i hi ha dret al divorci, l’ín-dex d’alfabetització és relativamentelevat, forma part de sindicats i del’àmbit polític així com del mónlaboral i existeix el dret a l’avor-tament lliure. Però les dones hantingut un paper molt actiu dins larevolució per exigir també unamillora de la seva condició i d’a-questa manera han aconseguit tenirun paper més actiu en l’esfera públi-ca, alhora que aquest tema s’haposat sobre la taula. I és que mal-grat que la situació de la dona siguimés favorable respecte altres paï-sos de la zona, encara queda moltcamí per recórrer.

La societat tunisiana és clara-ment patriarcal, els índex de vio-lència de gènere són molt elevatsarribant fins al 47% i la represen-tació de la dona en els diversos sec-tors socials i polítics encara és bai-xa. La idea de la paritat de gèneresegueix sent motiu de debat enalguns sectors i el rol patriarcalinstaurat en moltes organitzacions.A més, durant l'època de Ben Alí,la dona també va ser reprimida enmolts aspectes.

El temor però està en com evo-lucionarà la lluita de la dona teninten compte els moviments islamis-tes presents al país. Tot i així, elpartit majoritari Ennahda, va decla-rar que recolza les dones. Però elquè realment va provocar contro-vèrsia va ser l’anunci del contin-gut de l’article 28 de la nova Cons-titució que assenyalava que la donaés complementària a l’home. Unanova allau de manifestacions encap-çalades per feministes i socialistesva aconseguir canviar el contingutde l’article substituint la comple-mentarietat per la igualtat.

Poc a poc es va avançant enaquesta lluita en un país ple d’obs-tacles on la dona ha tingut un paperfonamental dins la revolta. Sobre-tot aquelles que estan dins de par-tits polítics –tot i que amb enor-mes desavantatges- han començata fer més pressió per aconseguiruna ciutadania plena. Tal com diuHalima Jeuini, membre de la orga-nització Femmes Démocrates, hemd’estar atentes perquè a Tunísia nopodem fer marxa enrere.

manentles revoltes a Tunísia. poder

La revolta tunisina continua viva al carrer

“Els dos anys quehan passat des de l’i-

nici de les revoltesno és temps sufi-

cient per fer madu-rar la democràcia“

“El temor però estàen com evolucionarà

la lluita de la donatenint en compte elsmoviments islamis-tes presents al país“

L’ACCENT 240DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 201314 CULTURA

Marc Alventosa Zaidin BARCELONA

Sembla mentida però ja nomésqueden dos comunistes al món,Niemeyer i jo”. Aquestes parau-les que amb to sorneguer, va pro-nunciar en Fidel Castro feien

referència a Oscar Ribeiro de AlmeidaNiemeyer Soares, símbol nacional brasi-ler, mort el passat dia 5 de desembre a l’e-dat de 104 anys.

Niemeyer ha estat el brasiler mésinfluent del segle XX gràcies a la sevaprolífica carrera, però també, gràcies alseu compromís social i polític.

Militant comunista des dels 38 anys,l’arquitecte va començar a destacar quanel president Kubitschek va encarregar aldespatx de Lucio Costa, on ell hi col•labo-rava, el disseny urbanístic de la novacapital de l’estat, Brasília. Niemeyer, nonomés va participar en el disseny urba-

nístic sinó que també va dissenyar els

seus edificis públics mésrepresentatius ubicats a laplaça dels tres poders: ElCongrés Nacional, el TribunalSuprem Federal i el palauresidencial del president.Aquests van suposar l’eclosióde l’arquitectura moderna al’Amèrica Llatina i actual-ment s’han convertit en ico-nes emblemàtiques de l’obradel seu autor.

Posteriorment, durant ladictadura militar a Brasil imposada ambel suport dels EUA, va ésser perseguit,detingut i condemnat a l’ostracisme pro-fessional fins al seu exili a França. AParis, gràcies al seu enginy arquitectònici a la seva afiliació comunista va dissen-yar tres de les seves obres més reconegu-des fora del seu país natal: la seu del Par-tit Comunista Francès a Paris, la Univer-sitat Constantina a Algèria i l’editorial

Mondadori a Segrate, Itàlia. Dues dècadesmés tard va tornar a Copacabana d’on, toti que va dissenyar edificis arreu del món,ja no es va moure degut a la seva fòbia alsavions.

Conegut en el món acadèmic com elpoeta de la corba, Niemeyer va formarpart de la segona generació de mestres del’arquitectura moderna sota ensenyança iaprenentatge de mestres com Le Corbu-

sier. Tot i això, el seu estil profundamentparticular, rotundament escultural i deci-didament sensual va suposar una conta-minació dels postulats del movimentmodern del segle XX basats en la raciona-litat, la senzillesa i la línia recta.

Artista plàstic, pioner de la forma lliu-re, arquitecte frívol i genial alhora, vaesdevenir un dels màxims estàndards del’arquitectura d’autor. Paradoxalmentrespecte el seu posicionament polític, vapotenciar i fomentar un moviment arqui-tectònic que ha ajudat a descontextualit-zar i mercantilitzar l’arquitectura mit-jançant obres poc rigoroses, falsamentespectaculars i poc respectuoses amb elseu entorn. Aquesta tendència es va emfa-titzar en l’última etapa professional deNiemeyer basada en el formalisme buit ila banalització de la seva pròpia trajectò-ria arquitectònica. El museu faraònic delPríncipe de Astúries a Avilés, n’és un clarexemple.Descansi en pau, poeta.

Brasília queda òrfena

Joan Sebastià Colomer Tejada BARCELONA

La projecció de l'Hospital de Sant Pau noés el primera. On s'ha pogut veure abans?La Sedeta, estrena oficial i cinemes Mélièsde BCN, cinema Catalunya Terrassa, Saba-dell, Cineclub de Vic, Espai Marfà de Giro-na, Montornès, sala Concòrdia de Mont-meló...

La versió que s'hi va poder veure no és,però, definitiva. Per què? Volíem estrenar abans d’eleccions i aixòens impedí madurar el documental tantcom volíem. Hi ha imatges de la vagageneral del 14 N i estrenàvem el 21. Peraltra banda la nostre intenció era conèi-xer la reacció de les organitzacions impli-

cades abans de fer la versió definitiva. Uncop passades eleccions i conegudes lesreaccions, hem editat una versió que demoment és definitiva. Els fets són massadinàmics com per assegurar que no faremuna altra evolució.

Quines projeccions teniu a l’agenda?Les mobilitzacions ens han donat l’oportu-nitat d’estrenar-la als hospitals. Al Clínici a la Vall d’Hebron és on primer s’hauràvist el dia 12/12/12. Desprès a l’Escala, enlluita per la privatització del CAP, el dia15. Desprès Salt, Reus i altra vegada elsMeliès el dia 21/12/12

Estarà disponible gratuïtament a Inter-net?El penjarem dividit en capítols. S'hi podràaccedir gratuïtament a través del web deLa salut el Negoci de la Vida. Alhora espodrà disposar d’una versió en qualitatcinema via dvd i més endavant via xarxa.

Aquest no és el primer documental de llar-

ga durada que ha produït SICOM. A quinstemes us heu dedicat fins ara?És el segon. El primer fou La Plataforma,dedicat a explicar gènesi, història, reivin-dicacions i lluita de la Plataforma d’Afec-tats per la Hipoteca. Des de V de Viviendafins la Iniciativa Legislativa Popular perun Habitatge Digne.

Teniu altres projectes d'aquest tipus enperspectiva?Si, però depèn del finançament de Lasalut el Negoci de la Vida. Els temps sónels que són i els continguts de La Salut oLa Plataforma no són motiu de lloa alscentre de poder. Haurem de fer un“crowdfunding” per mirar de finançar lapart de la despesa que no podem cobrirdes de les aportacions de SICOM. De bonprimer SICOM es dedicava a la cooperacióinternacional. La crisi ens va obligar aocupar-nos també de casa nostra. La tran-sició la vàrem fer a través del projecte“Tinguem la Crisi en Pau”, del qual enpodeu encara veure els vídeos a

www.sicom.cat. Ens fa moltil·lusió recuperar i millorar elconcurs de documentals “Coope-ració en Moviment”, dedicat a fervisible a través de treballs vídeo-fotogràfics, la feina de les ONG.

Com definiries el projecte deSICOM? Quin paper hi juga la pro-ducció audiovisual?La major part de les companyesque treballem a SICOM procedimdel món de la ràdio o de la televi-sió. Ara bé, acceptem col·labora-cions de tothom que se sentiimplicat. Si aneu al web veureuque hi ha vídeos gens professio-nals però molt informatius. Elprojecte de SICOM neix conven-çuts com estàvem l’any 95 que nos’estava informant adequadamentdels problemes del Sud, que s’es-

tava falsificant la informació perjustificar l’espoli. Però les coses han can-viat. La crisi viatja de sud a nord i elsmateixos sistemes que va emprar el capi-talisme per espoliar el sud els està apli-cant als països del nord. El deute n’és l’e-xemple més evident. Fer veure aquestarealitat és la nostre feina. El capitalismes’esgota i els depredadors que l’adminis-tren estan acumulant tot el que poden perarribar al punt crític amb tot el poder ales seves mans.

Quin paper polític atribuïu a la contrain-formació en el context actual?No m’agrada la paraula contrainformació.Aquell que tracta d’acostar-se a la realitatno fa contrainformació, fa informació. Elsmanipuladors, els que presenten la reali-tat en funció dels seus interessos són elsque van contra la informació. És moltimportant que organitzem xarxes d'infor-mació alternatives, no filtrades pel poder,que també ens donin eines per analitzar isaber destriar la informació oficial. Caltenir la iniciativa, no anar a la contra.

Amb motiu de la tancada dels i les treballado-res, es va projectar al hall de l'Hospital de SantPau, entre pancartes i tendes de campanya, l'in-teressant documental La salut: el negoci de la vida.Produït per SICOM, va ser un suport audiovisualideal per a una lluita que uneix la reivindicaciódels drets laborals i la denúncia de la retalladade serveis. La salut: el negoci de la vida se centraen els darrers esdeveniments al sistema sanita-ri del Principat, una història de privatitzacions icorrupció, però també de resistència i de lluita.De fet, el video que recentment ha posat en evi-dència Felip Puig sobre la Vaga General és d’a-questa associació de comunicacióm solidària,com es defineix SICOM. En parlem amb un delsseus coautors, Josep Cabayol, president de SICOMi periodista.

Josep Cabanyol, periodista i president

de SICOM

ENTREVISTA

“Acostar-se a la realitat no és contrainformació, és informació”

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 CULTURA 15

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

L'any passat, amb Una històriacatalana (L'ACCENT 204), el dra-maturg i director Jordi Casano-vas iniciava una trilogia quetenia com a objecte Catalunya.

Ara ens n'ha presentat la segona entrega,Pàtria, que va exhaurir les entrades en laseva estada al Lliure de Gràcia i ara esrepresenta fins el 16 de desembre al Polio-rama. Un segon capítol d'aquesta trilogiaque, si ens hem de creure el seu autor, ino tenim perquè no fer-ho, va ser escritabans que el debat al voltant de la possibi-litat que el Principat faci algun pas cap ala independència emergís com ho ha fetels darrers mesos. I això per què ho diem?Doncs perquè justament l'argument cen-tral de l'obra és aquest, lapossibilitat/necessitat que s'iniciï un pro-cés d'independència i les característiquesque un procés d'aquest tipus hauria detenir.

L'arrencada de Pàtria ens recorda la dela darrera sèrie del guionista i directorAaron Sorkin, The Newsroom, quan unperiodista convidat a un debat, cansat delsllocs comuns i els retrets partidistes, escupun discurs regenerador i incendiari. Ladiferència rau en què a Pàtria, qui explotano és cap dels convidats, que no són altresque una mostra dels partits representats alParlament, sinó el moderador del debat. Lamort de la seva mare anunciada unsminuts abans i, sobretot, l'eco de la darre-ra frase pronunciada per ella -”Sigues l'ho-

me que no va poder ser el teu pare”-, mes-clada amb els discursos mesells dels políticsasseguts al plató, creen un còctel explosiuque porten al periodista Miquel Raventós(fantàstic Francesc Orella) a dir-los el nomdel porc. El rebombori creat i les mostresd'acord amb els plantejaments independen-tistes i regeneradors de la política expres-sats pel Miquel Raventós són tant gransque, de la mà d'una assessora política, pro-varà d'accedir a la presidència de la Gene-

ralitat de Catalun-ya.

Com a Una his-tòria catalana tam-bé a Pàtria hi hauna segona histò-ria que d'algunamanera comple-menta la primera idóna sentit al con-junt de l'obra. Peròen aquest cas nofunciona tant bécom en aquell. Elfet que el fill d'enRaventós, unextraordinari icontingut MarcelBorràs, pateixi lasíndrome d'Asper-ger i es dediqui areproduir compul-sivament un qua-dro permetrà ferun salt als anys sei-

xanta, a l'estudi de Nova York d'un MarkRothko enfonsat per la manca d'inspiraciói necessitat que algú pinti en nom seu,obrint un debat al voltant de la creacióartística.

L'obra es desenvolupa en un escenarifosc, amb quatre tauletes mòbils, quatretamborets, un quadro i uns micròfons depeu. La història central s'explica com sid'un documental es tractés, amb declara-cions dels protagonistes dirigint-se direc-tament als espectadors i amb recreacionsde passatges històrics inclosos, com araquan se'ns mostra l'episodi en el qual eldesaparegut pare d'en Miquel Raventósparticipa d'una acció armada contra Fran-co. El resultat final del muntatge no ésdel tot rodó, possiblement degut al fet ques'apunten massa temes, des dels relacio-nats més estrictament a la política a d'al-tres vinculats a la memòria o a la creacióartística, per exposar-ne només tres, i nos'acaba d'aprofundir prou en cap d'ells.Que la voluntat que passin coses constant-ment -un exemple d'aquest moviment ésla gran quantitat de personatges que hande recrear, de forma més que correcte, lamitja dotzena d'actors que hi participen-no ajuda a la reflexió al voltant, per posarun cas, de quins interessos es poden ama-gar darrera el concepte pàtria. I que ésjustament en un moment del final de l'o-bra en què en Miquel Raventós s'asseu aconversar amb una altra persona, en unambient silenciós, que les idees s'expres-sen més clarament i el text guanya enriquesa i complexitat.

“L'obra es desenvolupa enun escenari fosc, amb qua-tre tauletes mòbils, quatretamborets, un quadro i uns

micròfons de peu”

Ressenya de la quinzena Pàtria

La Pàtria d’en Jordi Casanovas

Lectures recomanades

Catanyol.es: el catanyol es curaPau VidalBarcanova, 2012

Filòleg nascut a Barcelona el 1967,debutà com a escriptor el 2003 ambHomeless, un recull de contes delquè ja se'n va fer ressò L'ACCENTarran de l'obtenció del Premi Docu-

menta 2002. Durant aquests deu anys hapublicat mitja dotzenes de novel·les més d'en-tre les quals destaquen les que tenen com aprotagonista el detectiu Camiller -traductord'Andrea Camilleri, Vidal ha volgut retre d'a-questa manera homenatge al creador delcomissari Montalbano. Ara ens presenta unmanual on mostra centenars d'interferènciesdel castellà en la llengua catalana, una situa-ció que no es podrà capgirar “mentre al nos-tre país hi competeixin dues llengües”, peròque es pot provar de frenar.

El fàstic que us cegaJoan TodóLabreu edicions, 2012

Nascut a La Sénia el 1977, JoanTodó va estudiar Teoria Literà-ria i Literatura Comparada aBarcelona. A banda la sevacol·laboració en nombroses

revistes, ha publicat un parell de llibres mésamb Labreu: un de narracions, A butxaca-des, i un poemari Los fòssils (al ras); i haestat estat inclòs a l'antologia poètica Elspobles perduts (Ed. Sidillà, 2012). Ambaquest darrer treball també poètic, Todósegueix treballant una veu particular ques'articula a través d'un llenguatge plegatd'ultralocalismes que, en l'epíleg del llibre,Raül Garrigasait qualifica d'”objecte lingüís-tic excepcional”.

Una nova alba. A destempsper l'Amèrica bolivariana Roger Sànchez EstebanEdicions Tigre de paper, 2012

Militant independentista i inter-nacionalista, els seus múltiplesviatges per “l'Amèrica boliva-riana” han acabat donant fruiten forma de llibre. D'un llibre

que no vol ser una radiografia exhaustiva delsdarrers d'anys de lluites en aquelles terres sinóel testimoni d'un viatger català per aquellesterres en lluita. El cop d'estat contra el governencapçalat per Chávez i la revolució bolivaria-na, les darreres reformes a Cuba o la victòriadel MAS a Bolívia seran part de l'escenari peron transcorrerà en Roger Sànchez.

Si quan et donen per mortun dia tornesLluís LlortEdicions de La Magrana, 2012

Publicada a la col·lecció La Negra de laMagrana, aquesta darrera novel·lad'en Lluís Llort descriu el viatge ini-ciàtic d'un jove barceloní de dissetanys que marxa de casa com qui tan-

ca d'un fort cop la porta de la seva habitació,però que per motius diversos no podrà tornarfins catorze anys més tard. Aquest viatge, comno podia ser d'una altra manera en unanovel·la que forma part de la col·lecció LaNegra, transcorrerà per alguns dels racons mésfoscos de la societat i per sota les catifes delsdespatxos més lluminosos.

L’ACCENT 240DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 201316 CONTRAPORTADA

Una bandera a l’ONUADAM MAJÓ MANRESA

Junt amb la territorialitat referencial, elsPaïsos catalans, la independència i el socia-lisme han sigut des de fa quaranta anys elsdos grans objectius polítics de l’esquera inde-pendentista. I ho han sigut per dues raons,una d’ideològica, s’ha entès que la llibertatdels pobles i la justícia social són objectiusdesitjables i complementaris; i una altrad’estratègica, s’ha cregut que l’alliberamentnacional, la lluita per assolir un estat (men-tre hi hagi estats), és una mitjà i una oca-sió excel•lents per acumular forces entornd’un projecte de transformació social. Aques-ta segona consideració, però, partia d’al-guns supòsits que no estic segur que seguei-xin sent del tot vàlids a principi del segleXXI: que la burgesia es mantindrà fidel al’estat que li ha garantit durant 200 anysmercat i ordre públic (sembla evident queen aquests moments sectors importants delmón de l’empresa aposten obertament perabandonar el Regne d’Espanya); i una con-cepció un xic simplista dels processos polí-tics, en la qual la revolució, que tenia dataal calendari, constituïa un trencament irre-versible entre el vell i el nou ordre social,desmentida per diferents experiències arreudel món que demostren que la construcciódel socialisme té accelerades i retrocessosperò que no es fa d’un dia per l’altre, comsí que, en canvi, es constitueixen els estatstal amb bandera a la seu de les Nacions Uni-des. Una altra cosa és que un estat, en simateix, no garanteix la independència real(total) d’una nació, igual que la igualtatdavant la llei de dones i homes no en garan-teixen la real, però és, en tots dos casos, unpas imprescindible i de gens menyspreableimportància. Així, la independència formaldepèn sobretot de nosaltres i és concretableen el temps i l’espai, mentre que la cons-trucció del socialisme i de la sobirania eco-nòmica són processos oberts i molt depen-dents de la conjuntura internacional (si jaera difícil el socialisme en un sol país fa unsegle i en un territori enorme, imaginem-nos-ho en un territori petit com al nostre ien un món tant interrelacionat com l’ac-tual).

Dic tot això per mirar de convèncer allector que la independència (la formal) noés només un mitjà sinó també un objectiuen si mateix per seguir existint com a col•lec-tiu humà autocentrat, per definir la llen-gua de l’escola, per exemple, i que no és tas-ca de l’esquerra Independentista posar peguesal procés actualment engegat al Principatencara que no sigui (com tantes coses a lavida) exactament com ens l’havíem imagi-nat. El què ens cal, en canvi, és ser-hi, sen-se complexos, per treballar amb aquest nouindependentisme popular i poder proposar,també sense complexos, que s’aprofiti l’avi-nentesa per canviar alguna cosa més que elslímits estatals del Google Maps. I és que laindependència potser no comportarà el socia-lisme de forma automàtica i simultània,però si hi som, si l’esquerra hi és, en aques-ta lluita i en aquest moviment, segur queaconseguirem que canviïn força més cosesde les què alguns ara preveuen.

I és que, de fet, la Unitat Popular no con-sisteix només en apropar sectors de l’esque-rra i les lluites socials cap a plantejamentsindependentistes, sinó també, i al mateixnivell d’importància, arrossegar l'indepen-dentisme ampli cap a supòsits d’esquerra idotar-lo d’una agenda social ambiciosa. Iaixò només ho aconseguirem si en formempart, d’aquest independentisme popular,encara que de tant en tant haguem d’aguan-tar, com a tot arreu, personatges i actitudsmés o menys lamentables.

LA REMATADA

VICENT SIMBOR BARCELONA

Què et va empènyer a creuar elmar i recórrer Amèrica Llatina?Ja havia tingut la sort de fer-ho endues ocasions, el 2003, a Cuba, i el2004, a Colòmbia, Veneçuela i, denou, Cuba. Ambdós viatges van sermolt diferents -el primer, amb laBrigada Catalana Venceremos!, i elsegon per lliure, entre moltes altrescoses-, però compartien un mateixtret en comú: tenien el calendarimarcat. Les dates dels avions esta-ven fixades i això no ens deixavacap marge per a la improvisació.Anys després d'haver fet aquests dosviatges, em va venir al cap de fer-ne un altre sense limitació prèviade temps ni de països; tenia ganesde conèixer, de descobrir i de pas-sar per molts països, no només peraquells que políticament poden sermés o menys atractius pels seus pro-cessos, sinó buscant motivacions enqualsevol aspecte social quotidià.Vaig haver d'esperar uns anys, enca-ra, fins a poder fer realitat aquestviatge. Tot i que anar a l'Amèricadel Sud era 'repetir', la facilitatcomunicativa de l'idioma i les ganesde tornar a passar per alguns paï-sos m'ho van fer decantar.

Quina ha sigut la imatge mésimpactant que recordes de la tevaexperiència.És difícil per no dir impossible con-testar això: més de vuit mesos reco-rrent vuit països ben diferents dónaper moltes imatges que t'enduus persempre al record. En l'aspecte humà,i per sobre de tot, em quedo amb laforça, la resistència, l'entusiasme ila vida que transmet el poble colom-bià. És sorprenent com, tot i la situa-ció de terror quotidià que viu perculpa de l'exèrcit i els paramilitars,segueixen agafant-se la vida ambil·lusió, amb somriure i tendresa.És encoratjador. En l'aspecte socioe-conòmic, la barbàrie neoliberal queés Xile, i que és cap on ens duen analtros amb tantes retallades i des-mantellament d'un minso Estat delbenestar; però també amb la remorde lluita que hi persisteix i creix.

Com podries explicar breument elprocés bolivarià de Veneçuela?És impossible! El que sí que m'agra-daria apuntar és que el procés boli-varià, tal i com ens va dir gent delscerros de Caracas que fa lluita debase des de fa anys, no va comen-çar el 1998 amb la victòria electoralde Chávez, sinó el 1989, amb la mobi-lització popular que va ser brutal-ment massacrada per l'exèrcit. Aixòva ser el caracazo, que va tenir lloca finals de febrer d'aquell any. Aquestfet va suposar el jurament de Chá-vez i d'altres comandaments mili-tars de no tornar a actuar contra elpoble.

Des del 1998, però, i sobretot arrande la Constitució de la nova Repú-blica Bolivariana de Veneçuela, de1999, s'està donant veu i protago-nisme al poble, que veu com l'Estatha passat de ser un enemic a ser unfacilitar de drets que mai abanshavien tingut. Tot això, però, amb

els matisos crítics necessaris quecal fer en un procés que s'està duenta terme, de moment, dins els límitsde la democràcia capitalista, a quis'està desbordant poc a poc (nacio-nalització PDVSA, creació empre-ses de producció social, declaraciódel caràcter socialista de la revolu-ció i el que això comporta, etc.).

Ara mateix, entenc que la Revo-lució Bolivariana té tres reptes polí-tics molts importants damunt lataula i que deriven, tots tres, de lapròpia gènesi de la revolució: quela població no s'adormi amb un Estatassistencialista i segueixi aprofun-dint en l'autoorganització i en laconstrucció del poder popular; ques'eradiqui la corrupció i els entre-bancs dins l'administració; que ellideratge de Chávez deixi de ser unaespasa de doble tall (potencialitatsi defectes del personalisme) i per-meti un procés que vagi molt mésenllà de la seva figura. Amb tot,però, el procés a Veneçuela és espe-rançador i cal reconèixer-ne laimportància clau de Chávez, qui téuna lucidesa política boníssima.

I a Bolívia?Bolívia és molt diferent de Vene-çuela, i molt més complex. Vaig arri-bar-hi sabent-ne poca cosa, en unsentit de profunditat política; i des-prés de parlar amb diverses perso-nes, molt diferents entre elles, vaigadonar-me que encara enteniamenys el procés... Resumint-ho molt,Bolívia venia d'un cicle de mobilit-zacions molt dures i conflictivescontra les imposicions neoliberals(guerra de l'aigua, guerra del gas,etc.) que van suposar la caiguda delpresident del país i, després de dife-rents processos no poc conflictius,la pujada al govern d'un indígenasindicalista, Evo Morales. Moralesho feia en nom del MAS (Movimien-to al Socialismo), però les mobilit-zacions al carrer havien estat pro-tagonitzades per nombroses orga-nitzacions, col·lectius i sindicats,entre ells la COB (Central ObreraBoliviana) o organitzacions indíge-nes. El 2010, després de cinc anysde govern i haver acorralat l'oposi-ció, d'extrema dreta, sorgeixen elsproblemes interns fruit d'una fal-ta de concreció política unitària (nohi ha vincle orgànic entre el MAS,

la COB, els diferents col·lectius, etc.)i que el MAS està sent absorbit perla dinàmica burocràtica que supo-sa gestionar un Estat. El que li fafalta ara a Bolívia és aprofundir enla revolució, la tornada enrere delprocés seria un revés molt bèstia,sobretot a l'hora de superar el racis-me antiindígena que imperava alpaís.

Quines diferències i semblanceshas trobat entre els processos?Les diferències són enormes, sóntres processos molt diferents entreells, amb inicis, recorreguts i des-enllaços -encara per veure- previsi-blement molt diversos. Ara bé,entenc que en tots tres països par-lem de respostes populars a unadepauperació de les condicions devida, en tots els sentits, que els feiainsostenibles. Les peculiaritats decada país ha configurat processosque només han pogut tenir lloc allài no s'haurien pogut desenvolupara cap altre país. Bolívia i Equadorcomparteixen el factor indígena,molt més present al primer, peròcal tenir en compte que tampoc lescomunitats indígenes estan lliuresde ser retrògrades o reaccionàries:la dreta les ha utilitzat quan li haconvingut i a les comunitats indí-genes els ha anat bé. A Veneçuela,que el procés l'encapçali un militarexplica molt de la realitat social delpaís i de la configuració històricade l'exèrcit. L'aprofundiment revo-lucionari en tots tres països serà,de ben segur, ben diferent. Caldràestar-ne atentes.

Quines motivacions et porten aescriure la teva experiència?Durant el viatge, en no tenir datade tornada, anava escrivint emailsa família, amistats i companyes demilitància. La vena escriptora quefa temps que m'acompanya feia queallò que havia de ser un 'part infor-matiu' acabés sent una narració queil·lustrava gran part del viatge i,amb ell, les societats per les que pas-sava, o com a mínim, el que hi vivia.Poc a poc, la gent elogiava els escrits,tot dient que 'estaven viatjant ambmi'. Al cap d'un temps, vaig comen-çar a rebre comentaris preguntant

perquè no escrivia un llibre. Enmigdel viatge no volia fer-ho, però livaig preguntar a un company queestava en una editorial i em va dirque no descartés del tot la idea. Enarribar aquí, va ser ell qui m'ho vaproposar i, sincerament, la il·lusiód'un projecte com aquest va ser supe-rior a tots els entrebancs, impedi-ments, dubtes i limitacions.

La forma del llibre és molt ober-ta, una lectura fàcil, paràgrafsbreus i afegir la qüestió dels correuselectrònics...Em va costar molt, escriure el lli-bre. Moltíssim. Sobretot, al princi-pi: no trobava la manera d'escriu-re. He escrit -i escric- molts mani-festos, cròniques, articles, comuni-cats, etc., de tot tipus. Però un llibreés una feinada! A més, tenia pre-sent el consell d'un amic escriptor:em suggeria escriure només allòpersonal, evitar coses generals. Quanem vaig posar a escriure, em troba-va que era molt difícil lligar allòque volia explicar sense grans parra-fades entremig, ja que eren cosesmolt inconnexes, a vegades. Quanportava quatre pàgines, el llibre erainfumable fins i tot per a mi. Esta-va bloquejat. Aleshores va ser quanvaig pensar en la idea d'escriure lesexperiències directament, sense lli-gar-les, encara que la connexió hiés: tot el llibre té sentit cronològic,encara que no es digui si entre unparàgraf i l'altre hi ha cinc minutso dues setmanes. No volia fer llibred'anàlisi, sinó del viatge, d'aquí quen'hagi destacat allò que considerimés important per explicar partsde les realitats que jo vaig viure ique, al meu entendre, ajuden a il·lus-trar -políticament, socialment, etc.-aquells països. Els correus electrò-nics hi són en tant que 'culpables'que el llibre existeixi, en són pre-decessors i alguns expliquen forçacoses, ja.

L’últim llibre de l’editorial Tigre dePaper és un llibre de viatges perl’Amèrica Llatina. El seu autor, RogerSánchez, és un militant de l’esque-rra independentista que ha volgutconèixer de primera mà les expe-riències revolucionàries que s’hiestan vivint, però també la realitatquotidiana d’un continent que enca-ra lluita contra el jou de l’imperia-lisme.

ENTREVISTA

“Cal reconèixer la importànciaclau de Chávez en la revolució”

Roger Sánchez,autor d’Una

nova alba

LLEGIU L’ENTREVISTA SENCERA A