Velázquezinst. Montsacopa. olot

(1599-1660) Sevilla. Aprenent des dels 11 anys amb Pacheco. Aviat renuncia a l’academicisme, interessant-se pels models naturals.

Desenvolupa el tenebrisme: La adoración de los Reyes Magos, temes realistes “El aguador de Sevilla”, “Vieja friendo huevos”.

En 1623 marxa a la cort i els avals del seu sogre i d’altres nobles sevillans li permeten acedir al nomenament de pintor de càmbra del Rei i, aviat, obté el favor del Comte-Duc d’Olivares..

Pinta temes reals i mitològics (inspirat per Rubens que l’aconsella viatjar a Itàlia.

1629-1630 Amb l’ajut d’una subvenció reial, l’estada a

Itàlia li produeix un efecte ràpid. Aprèn a pintar a l’estil”italià”.Canvia els cromatismes i veu d’una manera diferent el un, treballa la perspectiva aèria i el color.

Abans de tornar passa per Nàpols: Ribera

Obres d’influència italiana: La Túnica de José La Fragua de Vulcano (més dinamisme, matissos

lluminosos i profundidat que a Los borrachos)

Tornat a Madrid, s’afiança com retratista de la Cort. Retrat del Príncip Baltasar-Carlos a cavall i del Conde Duque de

Olivares . Retrats de Felip IV.

Es diferencia de la resta de pintors per la seva profunda mirada psicològica.El seu únic recurs escenogràfic sol ser la serra de Guadarrama, al fons per a ressaltar la profunditat i per a crear l’efecte de perspectiva aèria.Accentua els símbols.

També es retratista de personatges curiosos com el “El niño de Vallecas” o “El Primo”.Alguns temes mitològics són retrats de profunda psicologia:”Esopo” i “Menipo”.El quadre de Las lanzas o La rendició de Breda és un paisatge lluminós entre la broma, camps de combat i fums barrejats amb cels lluminosos i amb núvols.

El Crucif icado del Prado

Velázquez, per imperatiu reial, va pintar molts retrats de la família reial i de personatges de la cort, entre els quals destaquen els retrats a cavall, com ara el del monarca Felip IV, la reina Isabel de Borbó o el del comte duc d’Olivares.

BALTASAR CARLES A CAVALL

El 1635 va fer un altre en què

apareix el príncep Baltasar Carles

cavalcant un nerviós cavallet que

contrasta amb la serenor del nen.

Va concebre el quadre perquè el

miressin de baix a dalt i des d’una

posició lateral. D’altra banda, s’hi

expressa un ideal i un requisit de la

noblesa: l’art de muntar a cavall,

metàfora de l’art de governar.

Conde Duque OLivares

L’AIGUADER DE SEVILLA

És una de les obres de la

primera etapa sevillana de

l’artista, concretament del

1622, quan Velázquez

tenia vint-i-tres anys,

abans que viatgés a Madrid per esdevenir

pintor de la cort. La

composició la dominen dos

triangles que uneixen,

respectivament, els tres

personatges i els tres

objectes.

S’ha convingut a veure en l’obra una al·legoria de les tres edats de l’home: la vellesa en actitud reflexiva, el

jove respectuós que rep aigua d’un got i l’adult que mira de forma inquietant des del fons i a mitja

penombra. A aquesta triangulació n’hi correspon una altra de referida directament a l’aigua. Els recipients

denoten la perfecció tècnica del jove artista i parlen de la solidesa i de la fragilitat.

LA RENDICIÓ DE BREDA

El 1635 Velázquez va pintar aquest quadre que narra la victòria dels tercios a la

ciutat de Breda i que també és conegut per Les llances. Al centre de la composició

sobresurten dos caps: el victoriós Ambrosio de Spínola (un italià al servei de Felip IV)

i el derrotat però no humiliat Justino de Nassau. Als costats els respectius cossos

d’exèrcit parlen de la disciplina, l’ordre i la gallardia dels vencedors, contraposats al

desordre que regna entre els derrotats. Un paisatge ideal compost per una plana

humida, fum, núvols i moviments de tropes, panorama que ocupa la meitat del

quadre, fa referència al tema històric. A primer terme els dos personatges expressen

la cavallerositat del triomfador, l’un, i la submissió del vençut, l’altre.

En 1649, va per segona vegada a Itàlia. Retrat del Papa Inocenci X Retrat del seu criat Juan Pareja. Com paisajista Los jardines de la villa Medicis (El mediodía y la

tarde) de pincellada solta i tractament del color quasi impressionista. No se sap si són d’aquest viatge o de l’anterior. De qualsevol forma, això és una prova que Velázquez és un pintor madur ja als trenta anys.

RETRAT D’INNOCENCI X

Durant el seu segon viatge a Itàlia, el 1649 (el primer l’havia fet el 1629), Velázquez

tingué l’oportunitat de realitzar un dels seus retrats més importants: el del papa

Giovanni Battista Pamphili, que Velázquez havia conegut mentre Pamphili havia

estat nunci pontifici a Madrid.

El retrat presenta la forta personalitat del summe pontífex fins al punt que el quadre

es converteix en una profunda descripció psicològica. El papa està assegut i surt

pintat de tres quarts (seguint la tradició d’altres pintors italians, com Rafael o Ticià,

o del mateix Greco), vell, lleig, enèrgic i inquisidor amb una mirada penetrant que

denota una forta personalitat.

Inocenci X

El papa Inocenci X segons Francis Bacon

A partir del 1651. és l’etapa de les seves obres més importants.

La Venus del espejo Las meninas Las hi landeras

Són la plenitut del Barroc. Introdueix l’“atmòsfera” com recurs per a introduir la profundidat.

La venus del mirall, 1650

L’escena transcorre en l’estança d’un palau. Però

no hi ha acord a l’hora d’interpretar què fan les persones que hi són presents. Al llarg de la

història a aquesta pintura li han posat diversos

noms: Su Alteza la Emperatriz con sus damas y un

enano o La familia del rey Felipe IV fins que el

1843 va rebre el nom actual.

L’únic consens ha estat la identificació dels

personatges: al centre hi ha la princesa Margarita

María, que rep aigua d’una serventa, María

Agustina Sarmiento, i d’una altra serventa, Isabel

de Velasco (les dues persones que han donat nom

al quadre ja que les anomenaven Meninas, o

donzelles d’honor); a l’esquerra de la princesa hi

ha els nans Maribárbola i Nicolás de Pertusato.

El pla mitjà l’ocupen Marcela Ulloa, dama d’honor, i un ajudant de les dames sense identificar. Una

gran tela i el pintor omplen la banda esquerra. Al fons, l’aposentador reial acaba d’obrir la porta. Un

mirall del final de la sala reflecteix les figures dels reis Felip IV i Marianna d’Àustria.

EL MIRALL

La presència del mirall al fons de l’habitació pot ajudar a interpretar què succeeix en l’escena. El mateix

Velázquez ofereix aquest objecte com a centre i catalitzador. Així, esdevé un dels punts de llum que

ajuden a crear perspectiva aèria a l’escena (primer pla de personatges i darrer pla al fons) però també es reforça per la conjunció de línies verticals i horitzontals que porten a aquest punt. A més, la presència

dels monarques ajuda a entendre l’obra en el sentit que aquest fet reforça la intenció de l’artista

d’ennoblir la seva obra i li permet presentar el seu treball com quelcom més que la creació d’un simple

artesà al servei d’una causa règia. Hi ha en aquesta actitud adulació, servilisme, un homenatge...?

El matrimoni Arnolfini; (1434 ) Jan Van EyckOli/taula. 82 x 59,5 cm

L’escena, aparentment trivial, ha merescut moltes interpretacions, una de les quals, la més acceptada,

defensa que el que hi succeeix s’explica per l’actitud mateixa que manifesten els diversos personatges.

Així, mentre uns personatges s’han adonat de la presència dels monarques (hi ha qui inicia una

reverència, l’artista deixa de pintar...), d’altres romanen encara indiferents al fet que els monarques hi

siguin. Les mirades dels uns i dels altres acompanyen els gestos. L’aposentador acompanya les imatges

dels monarques al mirall del fons de l’habitació. El grup del primer terme feia alguna cosa que és

interrompuda per una altra que hi ha fora de la pintura però que també hi és inclosa: la presència dels reis, que esdevenen catalitzadors de tota l’acció.

Quant a la composició, la distribució dels

personatges i dels objectes estableix una

sèrie de línies rectes verticals i horitzontals

(cavallet, finestres, parets, quadres, mirall,

porta, escales) que contrasten amb les línies

irregulars i corbades, formades pels caps del

pintor i dels altres personatges. Tanmateix,

com han comentat alguns crítics, aquest

quadre aconsegueix el sentit complet i la

interpretació plena únicament des de la posició dels reis.

Després de la I Guerra Mundial

Picasso, desconcertat pels nous

rumbs de les creacions

avantguardistes, va decidir retornar

al classicisme i per això va tornar a

la pintura, a la història de la pintura,

per a reflexionar-hi i avançar-se uns

anys al que després seria usual en el

panorama artístic.

Serà clàssic en el sentit

d’intemporalitat, d’imatge que

traspassa la fugacitat del temps i

perdura, perdurabilitat aconseguida

prescindint de l’accidental i

mostrant allò que defineix l’art, que

el conforma.

En les avantguardes això es va concretar qüestionant el llenguatge plàstic, però Picasso no s’hi va

entretenir i va estar constantment reinterpretant obres d’altres artistes del passat reflexionant-hi i

obrint un nou camí al classicisme.

Aquesta revisió històrica va començar amb Dones d’Alger, de Delacroix, tema tractat també pel seu

amic Matisse, mort poc abans, el novembre de 1954. Segurament, l’afecte que li tenia el va incitar a

iniciar aquest nou camí, seguint els passos del seu amic ja que els recursos matissians hi són evidents.

Picasso va treballar en la sèrie de Las Meninas des del 17 d’agost al 30 de desembre de 1957 i no es va

limitar a fer una reinterpretació de l’obra, sinó que en va fer 58, que va donar al Museu Picasso de

Barcelona el 1968. Durant els primers mesos de treball no va deixar veure el seu treball a ningú tret de

la seva dona Jacqueline.

Picasso, a més, es va permetre reinterpretar l’obra, introduint elements nous en el quadre, com ara els

coloms, tant picassians, o retrats de Jacqueline.

Entre les llibertats que es prengué, hi ha la de la disposició del quadre: Picasso va optar per un format

horitzontal i no vertical com el de Velázquez. Aquest format és més narratiu de manera que es va veure

obligat a allargar l’escena, baixar els sostres i destacar la figura del pintor, com un gegant.

Las hilanderas, 1657